última ronda

            V

Reps les històries
que t’escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l’alè
a la natura morta
sé
que em creuràs.

        Laura Rosich, Arestes al rostre del viatger (Barcelona: Viena Edicions, 2012)

El viatger és aquell qui transita per l’enlloc, que defuig ordre i ritme connaturals a l’espai geogràfic concret, el lloc de partença. S’embosca en escomeses i irrupcions sobtades de realitat física i humana, matèria dissonant: col·lisions culturals. L’altre lloc es mostra cru i escabrós, potser amoral fins i tot, és el lloc d’arribada. Aquell qui trepitja l’espai de l’enlloc és qui viu tothora sol, sense records, sense oblits, deambula pel nou espai físic entre l’observació i el refús assumit. Endins del present vulnerable. El viatger pinta les paraules amb la petja pròpia i inexcusable de la seva mirada expectant al que fos, sumit en la intempèrie social. És així com la vida inicia una partida íntima entre el jo poètic i el no-jo, el món.

Viure és aquest instant que s’allarga, que dota de sentit el concepte de desterritorialització exposat per Gilles Deleuze. El nou espai geogràfic i cultural posa a prova el procés d’adaptació personal. Canvien les fórmules socials, els mecanismes de comunicació evolucionen cap a una certa integració possible a un lloc diferent, a unes altres personalitats discordants amb les que el nouvingut haurà de fer-hi uns certs pactes socials i, afegim-ne també, de personals. Viure és, doncs, enfrontar-se a cada nova sotragada que, paradoxalment, ens rellançarà més enllà i ens permetrà tranformar-nos constantment. És una idea àmpliament exposada al volum Col·lisions (València: Tres i Quatre, 2009) de Lluís Calvo, quan el jo poètic afirma: “…alleuja saber que alguna cosa / s’ha aturat; però només un breu instant, / el temps just d’estimbar-te / o de recuperar, amb ànsia, l’equilibri. / Així recula, o brilla, el viure”; aquests versos pertanyen al poema “L’últim home bala”, de la primera part de Col·lisions.  

Explicar és transmetre una visió interioritzada. Escriure és el mitjà amb el qual el jo poètic prova d’expressar alguna cosa que ha vist, que ha viscut, i gràcies al tu present en el poema es fa possible comunicació i poema. Sabem que el jo poètic fa una al·lusió a les postals enviades a algú (vv.1-2) que acaba essent també el lector del poema, nosaltres. El poema s’estructura com una carta en la qual les postals són “estrictes disseccions del paisatge” (v.3). Gràcies a aquesta metàfora de les postals enviades, podem adonar-nos que allò que el viatger envia són imatges, fotografies preses del natural poètic (l’estricta realitat física). Tanmateix, el poder evocador d’aquestes postals fa que el lector pugui sumar-hi el conjunt d’experiències que està vivint el jo poètic en el seu imaginari i, en conseqüència, la seva anàlisi personal. Ens permet aquesta interpretació el mot clau del primer vers: “les històries”. D’aquesta manera, les postals no són només fotografies sinó que inclouen les paraules possibles que les acompanyen. És en aquest punt quan la noció de paisatge adquireix una entitat superior a l’espai geogràfic: quan vivim en un present continu, adquirim una percepció que va més enllà de l’estricta observació. Així doncs, hi ha descripció, contemplació i coneixement que parteix del correlat objectiu de les postals; i per tal de capir-ne el seu abast cal inserir-se de ple en la nova realitat, en el nou lloc, com a individu.

És fonamental la segona part del poema (vv.4-7) en la qual la poeta fa aparèixer explícitament el tu del poema com a creador de significació i veritat:

 

Tu que fins li pintes l’alè

a la natura morta

sé

que em creuràs.

 

És el receptor del text -el lector del poema i també el lector del missatge escrit- qui dóna significació i fa veritat a les postals enviades, els poemes. El paper actiu del receptor-lector permet que el text pugui arribar a ser veritat, és a dir, document vital i poema: “sé / que em creuràs” (vv.6-7). Per mitjà de la sinestèsia (“li pintes l’alè”) el jo poètic declara que nosaltres com a lectors del missatge escrit dotem de significació i implicació vitals a les imatges poètiques (visuals i impreses en la lletra) que, d’altra banda,  serien només “natura morta”, un quadre, o bé una escena externa d’estricta contemplació i no pas com a relat d’una experiència humana compartida. Al llarg del llibre, Laura Rosich aconsegueix anar configurant una idea pròpia sobre la noció de viatge i l’estranyament i incertesa als quals hi és interpel·lada d’una manera personal i intransferible.

 

                                    R.Mirabete

 

     TEMPLE ROMÀ

 

Què és el que teníem?

Des d’ara

i d’un sol glop

-quan esgrimim objectes

en respostes invàlides

que apunten a condicionals-

se m’empassa un dia deshabitat.

El temple romà comença i acaba

en una perspectiva majestàtica.

Del banc estant la pedra suma pedra.

El temps aboca la mística rebequeria

en l’avió de paper que enlaira

un cop i un altre, el noi del carrer

que, impedit, somia veritats.

             Ricard Mirabete: Radar (Témenos Edicions, 2012)

 

El correlat objectiu sorgeix cap al final del poema quan s’hi esmenta l’acció del noi del carrer. Fins aleshores, els versos desenvolupaven una reflexió de caire existencial, emmarcada en la contemplació del Temple romà de Vic, que desemboca en l’escena concreta del noi. El poeta ha objectivat els seus pensaments -ambigus i d’un sentit potser ocult- en l’acció quotidiana observada i connotada de significació, gràcies als versos anteriors. El sentit d’una escena queda en certa manera explicada pels pensaments paral·lels del poeta que escriu i observa.

Al llarg del poemari s’hi detecten ruptures sintàctiques en alguns versos que assagen una expressió suggeridora o bé incompleta en el nivell semàntic, per tal que els lectors puguin omplir els buits de caire interpretatiu que hi ha. Sense trencar l’ordre sintàctic ni eliminar complements del verb, els versos es mostren amb un seguit de mots essencials per allò que pretenen afirmar.

Lluís Calvo escriu al pròleg de l’obra que en el poema Mitja visió “l’economia de mitjans crea una sensació veritablement inquietant. Sembla com si l’autor hagués escapçat alguns versos més explicatius, amb la intenció de deixar-nos, tan sols, amb allò més essencial”:

 

    MITJA VISIÓ

 

El jardí del temps:

la diferència, la repetició.

Allò que ja tens:

fosca indigència, esferes de por

en el teu silenci.

Prenys de llum inquieta, mitja visió.

 

Carícies del vent.

 

Algú que vigila. Una presó.

 

El poema va de la mà de l’emoció i de la construcció. Fa sentit sense gaire descripció, però vol anar més enllà. Reprodueix una escena i crea una ambientació en la qual els lectors poden encabir-hi els seus pensaments, no pas els de l’autor que explícitament hagi volgut afirmar. En aquest poema, l’afirmació d’elements descriptius del paisatge proven d’expressar una sensació i una tensió mental, individual. A les mans del lector hi ha la possibilitat de reflexionar sobre el seu estat anímic o existencial particulars. També ofereix la possibilitat al lector de viure aquesta experiència apuntada en el poema. Aquest poema mostra la combinació de versos pentasíl·labs amb versos decasíl·labs que mantenen una rima assonant. La musicalitat del vers i el ritme intern de cadascun dels versos fan possible que el text adquireixi un nivell poètic quant a la forma i al resultat final del poema.

És, doncs, una mostra de com la creació poètica pot no contenir un missatge preestablert pel poeta sinó ser un artefacte líric que permet la reflexió individual de cada lector. L’experiència i l’acció de dotar de significació recau en els lectors, encara que per a l’autor del poema pot haver-hi una interpretació individual que s’ajusti a la seva experiència concreta. És potser un repte per al lector, o potser és un poema que tan sols suggereix? Heus aquí un motiu per a reflexionar-hi.

Moltes gràcies, Rosa, per compartir la presentació de Radar del dia 13 de novembre a la Llibreria Catalònia i per obrir el debat i els comentaris per als poemes que conformen el llibre. La presentació es va desenvolupar com un pretext per anar delimitant les possibilitats del poema com a creació de significació, i no només com a comunicació de pensaments dirigits per part de la veu poètica que pretén expressar un missatge unívoc i limitat. Moltes gràcies per la teva presència i l’oferiment de participar en el teu espai literari. Una abraçada!

 Fotografia de la portada: Carles Mercader

 

RADAR és el nou llibre de poemes que publica Témenos Edicions i us agradarà (poc o molt del tot). Us farà una bella ferida al flanc esquerre de la metàfora.
També hi trobareu la recopilació dels aforismes que publicàvem diàriament en aquest bloc durant els anys 2008 i 2009.

Fotografia de la portada: Carles Mercader

El presenta Lluís Calvo i ens l’explicarà a tots plegats.
Comptarem amb les intervencions poètiques de David Caño i Biel Barnils.
Us ho perdreu?

Presentació de RADAR

Lloc: Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3 -Barcelona)
Dia i hora: dimarts 13 de novembre a les 19h
 

“i en el foc nou d’una altra llengua”

IV JORNADES MARÇALIANES
6-9 novembre 2012

Organitzen: COS I TEXTUALITAT (UAB) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL
1a sessió: Institut Français de Barcelona, 6 de novembre de 2012

Ahir s’iniciaren les IV Jornades Marçalianes a l’Institut Français de Barcelona. Durant quatre dies es desenvoluparà la qüestió de la traducció i la reescriptura en una altra llengua de les creacions literàries, en aquest cas, de la poesia i la narrativa de Maria-Mercè Marçal. Marçal és una de les millors poetes de la nostra tradició catalana i europea i, per aquesta raó, es dediquen actes, ponències i recitals poètics sobre l’obra de la poeta d’Ivars d’Urgell. La programació d’aquestes jornades gira a l’entorn de la voluntat de recollir les guspires que l’obra i la figura de Marçal desprenen avui en altres veus, llengües i cultures.
Durant la inauguració de les jornades, Meri Torras (Cos i Textualitat, UAB) va assenyalar la motivació principal que estructurava la programació. Va destacar que els actes i les ponències havien estat dissenyats des del punt de vista de la reescriptura; és a dir, hi haurà estudis sobre l’experiència de gènere, experiències de textos publicats com ara les reedicions de poemaris seus i la publicació d’un conte infantil inèdit de Marçal, recitals poètics sobre l’obra poètica de l’autora i ponències sobre la tasca de la traducció a una altra llengua de les creacions literàries de Marçal. Tenint present el fet que traduir és sempre reescriure, rellegir, obrir-se al diàleg, a l’altre/a, com apunta el programa escrit pel grup organitzador Cos i Textualitat de la UAB.