última ronda

r.mirabete

POSTMORTEM / I DEL NO-RES TOT

Deixa un comentari
DAVID CAÑO

POSTMORTEM / I DEL NO-RES TOT

Ed. Tigre de Paper

Manresa, 2012

La raó alliberada que permet la possibilitat d’excloure la no-raó (artificial i repressiva de les estructures polítiques i socials dominants) de la nostra passió, de la nostra consciència. És ara, i en el renaixement de les ments més lúcides i combatives de les nostres places, que podem dur a la superfície les nostres pràctiques i llibertats –creatives i ciutadanes- i afirmar, com escriu David Caño (Olot, 1980) que escrivíem poesia per ser viscuda sense temps. En aquest doble volum de poesia (PostMortem / I del no-res TOT) que ha publicat David Caño, hi trobem la recerca i la vivència d’algú que es coneix la dinàmica social i domina els mecanismes del llenguatge poètic. De la poesia en construeix un llarg poema riu, que és I del no-res TOT i un extens i determinant cal·ligrama de llarguíssimes i embriagadores pàgines, que és el PostMortem, que supera les bases expressades en les Avantguardes del primer terç del s.XX. Va més enllà de L’Avantguarda en el fet que el poema resultant és una amalgama de ruptures retòriques que fan possible les ruptures ideològiques i aconsegueix que el seu poema no caigui en la pròpia negació de l’impuls poètic. És poesia alliberada, que és sobretot ruptura d’un discurs poètic unívoc, atzarós i autoreferent. D’aquesta manera, comprovem com Caño ha sabut transcendir la ideologia per mitjà de la creació de l’esdeveniment a l’àgora i al paper, i també –en un nivell més conceptual- en construir l’espai de pensament en el qual el ser sigui complet esdevenir i un esdevenir-se personal, col·lectiu i eixordador. Perquè la poesia si no és esclat o esglai, o deliris i accions en forma de vers contundent i clar, no serà res més que retòrica o literatura, entreteniment o consumisme. I els seus dos llibres són Poesia. I punt. I del no-res, poesia i carrer:

el centre s’havia tornat només això

simbolisme neuràlgic dels nostres barris

                   on vivíem

rosegàvem herba i mastegàvem il·lusions

escrivíem poesia per ser viscuda

                   sense temps

             (I del no-res TOT)

Les bases conceptuals que equilibren la seva proposta són ben clares: el situacionisme de Guy Debord i els textos de la Internationale Situationniste, la contracultura potser i la generació beat. No debades les citacions que acompanyen el llibre bé ho declaren en certa manera. I afegirem que aquests dos poemes que tenen un cos dispar remeten a una circumstància històrica de llarg abast que va iniciar-se a les Acampades del 15-M amb el moviment dels Indignats. Per tant, podem afirmar que en la gènesi dels dos poemaris hi havia la circumstància global i compartida de la Indignació popular i col·lectiva que encara dura a les nostres ciutats. Dos poetes reconeguts i d’una vàlua excel·lent com Carles Rebassa i Gerard Horta han escrit separadament un poema-pròleg que obre l’un i l’altre volum de David Caño. És un tot compacte i bicèfal, que al llarg dels seus desenvolupaments poètics aconsegueix la  fusió dels dos a la pàgina central del llibre quan la màgica il·lustració-collage de Pep Boatella és pausa i frontissa entre els dos llibres. Finalment, cal remarcar com la síntesi de pensament i concreció lírica del volum és carn de gaudi estètic i combatiu, i alhora pell d’asfalt lluminós; també podem declarar que el mestratge del nostre poeta rebla el clau de la seva trajectòria poètica amb la publicació d’aquest tercer recull poètic, que segueix els celebrats Barcelona (Galerada, 2007) i He vist el futur en 4D (Moll, 2009). La línia de Caño és clara: de la Barcelona postolímpica al començament del futur urbà en 4D que anticipava la Postciutat barcelonina de l’ara i aquí, del PostMortem: tota una superació de l’estantís mercadeig de màrqueting i faramalla estèril i castradora dels polítics i banquers avui defenestrats.  

                                                R.Mirabete

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 4 de juliol de 2012 per ricard99