última ronda

BÈSTIA

Ed. Galerada

Cabrera de Mar, 2012

Redescobrir-se a un mateix quan més enfora de nosaltres anem. Rescriure allò pensat i dit, en el passat més o menys proper, i finalment donar-li forma i presència en un poema. Irene Solà (Malla, 1990) ha guanyat la 48a edició del Premi de Poesia Amadeu Oller per a poetes inèdits menors de 30 anys. És un dels premis literaris més antics -i consolidats- dels Països Catalans. És potser el premi més adient per als joves que volen debutar en el món literari perquè permet, així també a la poeta d’enguany, acarar els seus poemes a la recepció crítica i alhora veure la seva creació des de fora, com una obra inserida a la tradició poètica més determinant de les nostres contrades. El llistat dels autors premiats al llarg dels darrers gairebé cinquanta anys faria esfereir a aquells personatges de la cultura catalana que s’entossudeixen a no conèixer la nostra tradició literària. Qüestions de política i de crítica cultural a banda, Solà ens demostra com un llibre escrit cap als vint anys pot tenir un pòsit poètic que perviurà durant molt de temps. Solà aposta per escriure com deu ser ella personalment, perquè la seva personalitat agombola l’estil poètic resultant. La veu poètica és punyent, concisa, esmolada en el traç del vers i lúcida en la introspecció emocional i reflexiva que possibilita l’establiment dels pensaments propis en poema.
Hi trobem poemes dessagnats des del record, des de l’instant d’expansió i d’autoreferència clarivident, per mitjà d’un entramat metafòric farcit d’imatges i d’accions que denoten, en bona part, l’animalitat que configura l’ésser humà i, és clar, les relacions afectives. Un dels guanys del llibre és com la veu poètica es va creant a mesura que els versos adquireixen un to aforístic, a voltes sentenciós, a voltes sarcàstic. Hi ha un mostrari de referències a animals més o menys domèstics i també de bèsties ben connotades per la tradició i per la saviesa comuna. S’hi passegen pel volum gats i gossos, però també les balenes i les hienes; i les serps. Vegem aquesta instantània poètica concreta i brillant. És un poema breu que el citem sencer pel seu to revelador: Les monges velles /  seuen aparcades com cadires / i donen molles als mosquits . A nosaltres, melindros. / Al jardí una verge / trepitja una serp. / Els budells com serps. / Els cabells com serps. / Fas petons com una serp. / Quan mates un mosquit, la meitat de sang és teva. En aquest poema el record d’una escena del passat -de la infantesa?- es desenvolupa d’una manera en què l’adolescència i la maduresa present també hi tenen cabuda. Al llarg de la relació d’afirmacions del poema la veu poètica explica com la percepció de la realitat acaba essent -amb els anys, amb l’edat adulta- allò que hi posem de la nostra part: opinió, record i màxima moral o, si més no, frase identificativa de com és un mateix i de com es pren la vida i les relacions amb els altres. Solà ha construït poemes que són més breus i poemes que són aforismes i pensaments en veu alta -altament metafòrics i embriagadors- però que defugen una forma mètrica ordenadora i estricta. Per a aquest propòsit, si ho desitja, si no ho descarta la seva llibertat creativa, en tindrà l’oportunitat el proper llibre. 

                                              R.Mirabete  

UNA LUZ QUE VIENE DE FUERA

Paralelo Sur Ediciones

Barcelona, 2012

L’ésser humà confrontat al mirall de la natura. L’individu com un reflex d’allò que la llum i el paisatge van descrivint davant dels nostres ulls amatents, pacients. La muntanya s’imposa nua i agresta a les passes del caminant que s’interroga i escolta el món i la seva música original. Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) ens ofereix un pas més enllà amb aquest nou volum de poesia que tenim a les mans. Una luz que viene de fuera assaja el vers concís i dur, com un mineral que pugui atènyer l’instant en el qual els nostres pensaments prenen forma i matèria. La veu poètica adquireix el caràcter primigeni de la natura com a agent creador i alhora com a espai per aprehendre les palpitacions del temps i de la pròpia existència, allunyat de la vana llum de les ciutats artificials. L’obra es divideix en dues parts que duen el nom de dues paraules en sànscrit que remeten al món oriental: Samsara i Las flores del Dharma. És un propòsit de desvincular-se del llenguatge de les religions occidentals i de fer palès l’estret lligam que ténen les religions orientals amb la natura. Al llarg del poemari trobem al·lusions a un viure extremament espiritual però desvinculat de qualsevol creença religiosa explícita. L’ànima s’obre cap a enfora i la natura li respon amb la constatació d’allò permanent en els cicles de la vida: contemplar / medir / la mano del alma / entreabierta / desde una ventana vacía. El jo poètic és conscient de la seva petitesa envers el món que se li mostra davant amb tota la seva complexitat i immensitat. Endins la natura hi ha l’origen, l’ahir, i el demà i també aquest instant que ens viu dins nostre i ens fa sentir com una part ben insignificant de l’univers autosuficient.
L’espiritualitat oriental ens fa adonar-nos que la transcendència del món i de la vida està en l’ara i aquí; en la contemplació i en l’assumpció d’un mateix de participar de la natura com una peça més de la vida que genera vida i de la qual la mort és tan sols un pas més dins d’un cicle perpetu. Davant de la natura el poeta s’adona que si no és una part del tot -de la natura- no té cap mena d’entitat existencial: todo sucede / menos yo.  
Entre el dolor del tall, de la ferida, i enmig del silenci estès en la natura, hi ha l’espai habitable de l’amor. L’amor com un nom que en respirar-lo té el so de l’aire. La llum del migdia com l’esclat dels llavis insomnes que desxifren l’origen i el retorn feliç dins nostre: Antes de mediodía / luce un sol / trepidante y fresco / ¿Acaso es esto el amor: / el alfabeto del silencio? Tot és un procés interioritzat que emplena l’espai extern, en aquest cas la natura, que té els seus cicles perennes i ens ofrena un exili benefactor amb vocació de verds, al costat del riu del que no passa.
De la Vega ha construït un poemari que no s’esgota en la primera lectura ja que té el triomf principal en descriure i alhora poetitzar l’esdevenir-se constant, incomplet, sempre generador d’estats transitius cap al moment propi de cadascú de trobar-se en els seus anhels i en els seus retorns. Conclou el llibre amb uns versos que són el límit i alhora l’inici de cada trajecte vital: la vida es / solamente / un borrador de anhelos / una correspondencia / con nadie / sin principio / ni término / sin luz propia / ni adioses.
    
                                                      R.Mirabete