última ronda

r.mirabete

BAULES I LLENGUATGES

Deixa un comentari
LLUÍS CALVO

BAULES I LLENGUATGES

Edicions 3 i 4

València, 2011

Perquè l’assaig és la millor manera d’executar una actitud pròpia. Perquè de totes les lectures fetes -i en procés- en destriem allò que ens explica i ens transforma alhora cap a una defensa de l’individualisme i la llibertat personal i intel·lectual. Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha bastit un corpus literari i de pensament que transcendeix els gèneres literaris conreats per ell; ja sigui poesia, narrativa o assaig, la creació literària que impulsa l’autor beu de totes les disciplines humanístiques i també acull investigacions científiques que poden ser pertinents per al seu discurs. De tot plegat, Calvo escriu el seu segon llibre d’assaig, que reprèn la línia iniciada fa uns anys amb el seu Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006). Mitjançant una prosa exquisida, d’una extrema penetració intel·lectual i d’una concreció poètica i filosòfica admirable, Calvo ens ofereix un assaig que contempla la meditació sobre l’art i la reflexió crítica sobre l’obra literària d’autors presents i passats de la nostra tradició, catalana i occidental. Se serveix de la lingüística, en ocasions també dels coneixements i referències científiques, del memorialisme i de la psicologia, i de la crítica literària activa que destria les palpitacions del temps en l’estudi d’autors consagrats de plena vitalitat literària, com ara Jordi Pàmias, Carles Hac Mor o Carles Camps Mundó, i de noves veus de la poesia i de la narrativa catalanes com ara Anna Gual i Sebastià Perelló. L’obra és una amalgama de pensaments i d’aforismes, és a dir, de discursos ben travats i elaborats amb cura i clarividència, que versen sobre la funció i l’abast de la creació artística, en general, i literària, en particular, a partir de l’acostament al pensament filosòfic contemporani. Un gran llistat de filòsofs acompanyen les seves reflexions: farem esment d’alguns que són determinants per al seu discurs sempre confrontat a la realitat i no només a l’especulació filosòfica coherent. En aquest volum hi passeja Kierkegaard i la seva prefiguració de l’angoixa de l’individu contemporani, Spinoza i allò que podem desenvolupar a partir de la seva Ètica, i filòsofs més propers en el temps com Bergson o Bataille.

En el Lluís Calvo autor totes les disciplines artístiques hi tenen cabuda. Hi trobem un seguit de reflexions sobre l’art que dibuixen un entramat cognoscitiu totalitzador en el qual una apreciació sobre arquitectura té tant de pes com un apunt de lingüística que descobreixi aspectes de la llengua i del llenguatge. I del sentit, i de l’abast individual que atorguem a un text literari. A més, cal afegir també, la concepció de l’idioma propi de cada escriptor. Són del tot remarcables les seves idees sobre la construcció de la llengua literària que va forjant cada escriptor i com cadascun d’aquests crea un discurs -i alhora un imaginari- intransferible i autoreferent: un microcosmos particular. La imaginació del creador és qui relliga una continuïtat d’instants successius amb les idees assumides, o bé transformades, i és també qui en pot extreure tota una altra cosa; aquí és on rau la saviesa de la qual ens fa partícips el nostre autor: en explicar els mecanismes interns de la llengua i del pensament que fan possibles els discursos artístics i els textos literaris que són i seran clàssics de la nostra cultura. Com el llibre que teniu a les mans i a punt de llegir: aquest Baules i llenguatges del qual aprenem i gaudim a parts iguals. Escriu l’autor: “Podríem dir que la imaginació excita el llenguatge. Li atorga la imatge i quan la té –i la lletreja– la completa amb les connexions que li són suggerides i que són, també, llenguatge. No hi ha escapatòria. Els alts murs de la presó són, tanmateix, franquejables. Fum de pedra. O pedra de fum. La llibertat consisteix a travessar aquest tel de boira. No és pertinent parlar de sortida perquè tampoc no hi ha entrada. Com l’inici fal·laç de l’Univers. Res no comença ni acaba. Perquè hi ha procés. Renovació. Esclat. En aquestes paraules s’aconsegueix la bella concordança entre el que motiva l’escriptura d’un assaig i allò resultant d’aquesta acció: és a dir, un assaig que flueix i que va encadenant cadascuna de les baules descrites en una extensa superfície, porosa i també sòlida, arrelada al coneixement. Aquesta obra és tota una fita de l’assaig català i ho celebrem.

                               Ricard Mirabete

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 1 de febrer de 2012 per ricard99