última ronda

L’ENUNCIAT

Labreu Edicions

Barcelona, 2011

La creació literària ens porta cap a frases magnífiques i versos inexplorats. Entre l’aforisme i els petits poemes en prosa, entre la sensació i la diversió, entre el pensament i el vers perdurable, més enllà del bé i del mal hi trobem una mirada lúcida i moral sobre la literària quotidianitat d’un escriptor bregat en 23 llibres de poesia, prosa i teatre. Ens referim a Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) de qui recordem el seu llibre de poemes El laberint de Filomena (Ed.Proa, 2010), Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, i que fou destacat per la crítica més atenta del país. L’Enunciat és un recull de 666 aforismes que malden per deixar una empremta, o bé una instantània, sobre el món de l’art i el món social i moral en el qual vivim. Convé destacar el fet que, mitjançant la ironia, la perspicàcia i la sinceritat poètica, l’autor aconsegueix escriure una radiografia de l’ànima –la seva i, potser també la nostra- i de com s’ho fa com a escriptor per escriure amb intel·ligència sobre allò que veu o pensa del seu voltant. Escriu aforismes i breus poemes a partir de l’estructura sintàctica ben delimitada d’un enunciat que sovint s’autorefereix en el mateix llibre o bé explica la seva particular manera de practicar la creació literària, és a dir, d’escriure una certa literatura tant irònica com moral. És prou avinent fer constar que Bach sap com transmetre un pensament complex –i sorneguer- amb els recursos expressius efectius i necessaris, a la manera dels tuits o missatges instantanis tan en voga avui dia i que, ell sí, sap treure-li suc al raig de síntesi i efectivitat que permet aquest costum social. Cal dir que cada aforisme és un poema en si mateix, complet i autosuficient, i en ocasions és una frase lluminosa que transmet entusiasme pel bon viure.

Al llarg de l’obra hi trobem un seguit de sentències morals, comentaris crítics sobre art i poesia, apunts sobre la vida en societat, crítiques líriques a actituds interessades i mercantilistes del gremi de la literatura nostrada, notes particulars sobre el seu dia a dia com a poeta en actiu, anècdotes literàries en què barreja la ficció amb la biografia, i més i més coses. Sobretot hi trobareu pensaments jocosos i sentències que permeten ampliar la nostra visió de les coses. Una gran part dels textos versen sobre el propi poema que es va fent en cada pensament del recull. Paral·lelament, també hi ha una certa autobiografia literària que ens permet copsar una mica la seva personalitat com a individu i com a escriptor i que ens dóna el punt just del seu mirar i pensar lúcid, lúdic i feliç –parafrasejant l’aforisme 226, en el qual afirma: Sóc lúdic, tel·lúric i feliç. Bach uneix la clarividència de les notes escrites de Josep Pla amb el realisme il·luminador de Joan Brossa, per exemple. Destaquem alguns dels aforismes que expliquen les reflexions sobre el poema i la poesia, per tenir-ne un tast. El 214: El poema, fill del llenguatge i germà de l’imaginari, cerca les idees als racons amagats del desordre. O bé, el 337: Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle. També hi ha lloc per la ironia lúcida de comentaris sobre poesia. El 471: Molts poemes només tenen certificat de garantia d’una sola lectura. I acompanyem la lectura dels seus aforismes amb la complicitat d’una mitja rialla i amb la consciència de fer bé en llegir i rellegir sovint els aforismes que l’autor ha tingut la gentilesa i intel·ligència de voler-los compartir amb tots nosaltres. Un gran llibre, perquè sí; perquè és tant lúcid en el contingut com innovador en la forma literària final. Tot un encert pels companys de Labreu Edicions que han demostrat ser lúcids i valents com el nostre autor. 

                                              Ricard Mirabete

LA NOIA D’AIRE BLAU

Stonberg Editorial

Barcelona, 2011

La vida transcorre per petites estances on s’amunteguen, amb un deix delerós, les partícules d’aire comprimit que encara podem respirar. Una bona manera de trobar-se un mateix és llegint una novel·la. O bé escrivint-la. I això és el que ha fet Jordi Roig (La Palma de Cervelló, 1957) que publica la seva primera novel·la, La noia d’aire blau, i posa damunt la taula la seva mirada poètica al servei d’una història que es passeja per l’amor, l’amistat, la família, el dolor, la mort i la poesia. Convé remarcar el fet que l’autor ja porta publicats un seguit de llibres de poesia i que és eminentment poeta. Per aquesta raó, la novel·la pren l’observació directa de la realitat i la introspecció psicològica per dotar la seva narració de tot allò que un poeta sap fer: entrar dins d’un personatge i fer-lo transitar per la superfície amb la presència física d’una persona de carn i ossos. La noia d’aire blau narra la història d’un home que acaba de travessar la barrera dels quaranta anys, en Pere, que duu una vida rutinària amb una feina avorrida i sense ambició. Tot i així, per mitjà del seu afany per escriure una novel·la, la seva vida pren una alta volada, entre el somni i la il·lusió. És prou interessant destacar que aquest projecte de novel·la -que forma part de l’argument d’aquest llibre- adquireix d’una manera prou rica la presència en tot allò que els lectors poden seguir al llarg de la narració. A part d’aquesta aclucada d’ull a la metaliteratura, que és prou habitual en la tradició literària occidental, cal fer èmfasi en un dels millors encerts del llibre: el de saber utilitzar aquesta possibilitat narrativa per tal que el somni i la realitat es barregin d’una manera emotiva i del tot efectiva.