última ronda

ESTIULA

Labreu Edicions

Barcelona, 2011

El vers és un territori. El poema explora un bosc i Estiula és paratge i paisatge alhora. És el darrer llibre de poesia de Lluís Calvo (Saragossa, 1963) que després del seu celebrat Col·lisions (Ed. 3 i 4, 2009) ens trasllada a la gènesi de l’experimentació i també al fruit natural de la creació poètica en estat pur. Allò que són els versos d’aquest volum de poesia és l’origen i el resultat líric i vital del que ara podem llegir a les pàgines del llibre i també del que resta adscrit al terreny d’Estiula, municipi de Les Llosses (Ripollès), que adquireix la categoria de “microcosmos de la natura total”. D’aquesta excel·lent manera ens descriu Estiula, a l’epíleg de l’obra, en Jaume Pont. És un text indispensable com a síntesi i anàlisi crítica del que podem percebre i admirar en la poesia calviana.

La lectura d’aquesta obra és un gaudi i una recerca. És una contemplació i alhora una revelació de la llengua de la qual el jo poètic n’és l’instrument i la veu. La natura ens anuncia, ens suggereix, allò que l’ésser humà podrà escoltar, definir, fer créixer en si mateix i en els altres. Els altres, entesos com la comunitat de persones, habitants i membres de la nostra cultura, lligada al territori, a la llengua, a la tradició real i poètica alhora, romànica i romàntica, moderna i modernista, i a l’anhel d’universalització des d’allò concret i real, és a dir, humà i poètic. Realitat i poesia és una fusió adquirida i treballada per part de Lluís Calvo, que al llarg de la seva trajectòria poètica ens l’ha fet palesa el seguit de llibres de poesia i veritat que ha anat publicant l’autor des del 1987 amb Veïnatge d’hores. L’obra és un compendi de llengua creadora i creada, llegida i escoltada des de les veus de la terra i transcrita pel jo poètic, per Lluís Calvo, que ha sabut descriure la realitat amb la creació i recuperació de mots de la terra, de la comunitat, de la tradició. En aquest excel·lent llibre de Poesia hi podem trobar l’exemple i el model de com es crea una llengua literària i de com la llengua és el territori de la comunitat. L’autor introdueix un seguit de neologismes que reprenen el batec del passat i confirmen també l’adveniment inesgotable d’una col·lectivitat en expansió, la nostra com a comunitat cultural i catalana. Des del vers de marbre pur i irradiador de llum d’Ausiàs March al geni creatiu de la llengua de Víctor Català, des del mot connotat al vers creador de sentit permanent.

Un dels poetes que més bé el coneix, com a escriptor i com a home, és el Jordi Valls i ens el descriu amb les paraules següents: Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d’afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d’inflexió d’una actitud, contundent, punk: “qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa”. No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res  (http://felixorbe.blogspot.com/2011/12/estiula-o-el-gran-combat.html).

EL PORT DEL NOU MÓN

Edicions 62

Barcelona, 2011

NI UN PAM DE NET AL TANCAT DELS ÀNECS

Editorial Pont del Petroli

Badalona, 2011

En cadascun dels poemes d’aquest nou llibre de Jordi Valls, hi trobem un seguit de símptomes lírics que apunten a fites d’urbanitat poètica en les quals cadascú pot reposar-hi. Sojornar-hi durant un lapse de temps prou llarg. Ja des del començament del volum, el poeta ens mostra per on viurem els poemes que anirem llegint. Al llarg dels trenta-tres poemes, el jo poètic es va transmutant en la figura de l’altre que no és pas l’alterego de l’autor sinó tots i cadascun de nosaltres com a possibilitats circumstancials. Cal remarcar aquest fet ja que no hi ha l’ús d’un jo líric que ho faci tot i ho digui tot. El poeta és aquesta mena d’individu que està dins l’escena per donar veu a l’espectacle d’aquesta divina tragèdia que és el dia a dia. Sota l’empara d’una visió escrutadora dels fets reals per part del poeta, i a la manera de Joan Brossa en algun cas, com en el poema que tot seguit citarem, el poeta és aquell que es converteix en tot allò que destrueix i que es forma a partir de la identitat literària escrita en els seus poemes. El poeta és aquell que escriu d’una vida que és en part la seva i en part la nostra. El poeta és qui esbocina la carcassa del no-sentit i en fa partícules humanes que ens conformen. Aquesta idea la trobem en el poema joker en el qual el jo poètic dóna pistes sobre cap a on van les seves motivacions líriques i propi funcionament com a escriptor. Vegem-ne un tast: Em vaig convertint en tot allò que destrueixo, / en un vas ho recolliu per tirar-m’ho a sobre, / Recobert d’identitat acabo sent útil / l’amic que voldríeu per fer-vos respectar. (…) Quan baixeu la guàrdia torno a ser l’imprevist. / La tragèdia comença quan puja el teló. Un dels encerts principals del poema és tot allò que ens ensenya sobre l’art de poetitzar la realitat o bé de fer realitat per mitjà de la paraula. De tot plegat, Jordi Valls ho ha anat demostrant al llarg dels seus nou llibres publicats i des de fa molts anys amb la seva maduresa poètica.

Tot estirant el fil de la seva poètica, no podem deixar de citar el poema poesia en el qual construeix una reflexió sobre l’acte d’escriure -i de viure- en i des dels versos. El títol del poema ja és un encert perquè al·ludeix al gènere poètic però els versos escrits es refereixen al propi poema que es va desenvolupant. El jo poètic fa l’acció de donar el poema a qui el llegeixi: Aquest és el teu poema. Fes-ne el que vulguis, / el pots rebregar, esbocinar, omplir / de gargots, trepitjar-lo, o pixar-te a sobre. /  També, si vols, els pots llegir i oblidar-lo / per sempre, o tornar-lo a escriure. És teu. Tot seguit hi fa la confessió necessària per tot aquell poeta verídic:  i m’allibero / del dret i del deure de necessitar / la memòria falsa que et faràs de mi. Definitiu i concloent. Ens planteja una qüestió que fins ara no havia estat gaire plantejada: el poema escrit el necessita el seu autor o bé el necessitem els seus lectors? El poeta se n’ha desprès i d’allò escrit ell n’és l’autor però no és del tot una part de si mateix. Cal que uns i altres ens en fem partícips d’allò que és cada poema i del que apunta sobre l’individu i el món.

Al llarg del poemari un dels motius poètics predominants és la concepció amorosa que va teixint i desteixint la pròpia Modernitat, és a dir, el moment històric contemporani. Hi ha una línia de poemes com les dues parts del tracte (sobre el món de la parella, dels seus afanys i de les seves sortides naturals, com ara el rebuig o la mentida), pont neuf –aquell pont memorable en el qual hi trobem una parella que essent “sincers” han deixat de banda la sinceritat amorosa que els podria unir- o bé tants i tants d’altres poemes que versen de l’amor en parella com ara sobre el cor i la guerra freda. En aquests poemes hi ha un ensenyament moral compartit sobre l’amor com a repte, de l’amor com a pacte per no malversar el discurs íntim entre els dos estimats, i a una certa por implícita a no afrontar-lo del tot. Potser tot plegat és una qüestió de sinceritat. I no només una renúncia a no intentar-ho.