última ronda

Encara un quant temps seré capaç d’escriure tot això, i de dir-ho. Però arribarà un dia que la mà s’allunyarà de mi; i quan li indicaré d’escriure, escriurà paraules que jo no volia dir. Vindrà el temps d’una altra explicació de les coses, i les paraules no podran entrellaçar-se, i tot sentit s’escamparà com una nuvolada i caurà com l’aigua de la pluja. Malgrat tots els temors sóc, al capdavall, com aquell que roman dret davant alguna cosa suprema; i recordo que abans em trobava tot sovint en aquest mateix estat quan em posava a escriure. Però aquesta vegada no escriuré, sinó que seré escrit. Sóc una impressió que es transformarà. Oh!, encara una mica més i podria copsar tot això, i avenir-m’hi. Solament una passa, i la meva profunda misèria esdevindria goig.

                                                                                R.M.Rilke 

Heus aquí que m’asseia entre els teus llibres, entossudit, i mirava de fer-me’n una idea com els altres, com aquells que no respecten la teva integritat i, satisfets, s’han endut del llibre una part de tu mateix. Perquè llavors no coneixia la fama: aquest enderrocament públic d’algú que s’està fent, d’algú que viu en una casa en construcció, i la gentada se li fica a casa i li remou pedres i maons.

                                                                                       R.M.Rilke

Davant seu s’estenia el secret de la pròpia vida encara no viscuda. Sense pensar-s’ho, deixava el caminet i corria camps a través, amb els braços oberts, com si enmig d’aquesta amplada fos capaç de dominar alhora més d’una direcció. I llavors s’ajeia a qualsevol lloc, darrere una bardissa, i ningú no en tenia esment. Es feia una flauta, tirava una pedra a una bestiola, s’arrupia per tal de capgirar un escarabat: res d’això no es convertia en destí, i el cel passava damunt seu com damunt la natura.

                                                                               R.M.Rilke

Ja ho he dit? Aprenc a veure. Sí, sóc a les beceroles. Encara no me’n surto. Però ja m’espavilaré.
Per exemple, mai no m’havia adonat del munt de cares que hi ha. Hi ha una gran quantitat de persones, però encara hi ha més cares, perquè cadascú en té més d’una. Hi ha gent que porta una cara anys i anys. Es fa malbé, naturalment, s’embruta, s’estripa pels plecs, es dóna com els guants que ens hem posat per anar de viatge.
D’altres es muden la cara amb una rapidesa inquietant, l’una rere l’altra; i les fan malbé. Al començament els sembla que en tindran per sempre, però amb prou feines han arribat a la quarantena que ja es troben amb l’última. Això comporta, naturalment, una tragèdia. No estan acostumats a tenir cura de les cares, la darrera se’ls ha malmès en vuit dies, està foradada, en molts punts és prima com un full de paper, i llavors comença a aparèixer a sota, de mica en mica, la no-cara; i s’hi passegen.

                                                                          R.M.Rilke

Beck
The earthquake weather (2005)

space ships can’t tame the jungle
and I feel like I’m giving in
we’ve been drivin thru a desert
looking for a life to call our own

I push I pull the days go slow
into a void we filled with death
and noise that laughs falls off their
maps all cured of pain and doubts
in my little brain
(…)

http://www.youtube.com/watch?v=ymNj1zpbaTI

Beck
Rental car (2005)

http://www.youtube.com/watch?v=WwUFEN0UwRA

Beck
E-Pro (2005)

http://www.youtube.com/watch?v=Oap2W-yau7s&feature=player_embedded#at=14

Quan la nit calla
rere els límits de la tarda,
reposa i calla
perquè torni una claror arran de mi;
els dictats del vent que trontolla
pels barrots i es fa veu
i frontera. Tot el que s’esdevé
ho compto endins dels ulls.

R.Mirabete dins Poesia a la frontera (March Editor, 2011)

Oberta i estesa la vall
en els camins fronterers i durs
que menen a la posta.     
Un començar de nou
al bell mig del que es vincla i roman
entre l’espiga i la línia metàl·lica
dels camps en la nit.

R.Mirabete dins Poesia a la frontera (March Editor, 2011)