última ronda

LA DONA QUE MIRAVA LA TELE

Dolors Miquel

Editorial Empúries

Barcelona,2010

Entre el semblar i el ser, entre el figurar i l’estar en el món. De la realitat retransmesa per la pantalla en sobresurt, desmesurada, la banalització d’una suposada vida real i en directe; fruit de llargues hores sotmesos a la pantalla grisa del televisor, neix aquest llarg i cabalós poema-riu de Dolors Miquel. És un poema únic que fluctua pels vessants de la dictadura de la imatge deformadora i del no-discurs propis del mitjà televisiu, massiu i alienant a parts iguals. La poeta lleidatana ens proposa a nosaltres, lectors televidents, una mirada lúcida i reflexiva sobre els efectes nocius i narcotitzants que provoca en la nostra identitat i vida íntima una perllongada exposició a la pantalla mítica. Les imatges se succeeixen superposades, sense cap fil conductor –tret de la intenció perversa d’alguna “ment” arbitrària-, les notes d’actualitat i de desinformació global se serveixen d’una crònica del tot manipuladora, la intenció última dels emissors és la no-consciència, la no-racionalitat, la no-veritat: això és la televisió, i això és allò contra el que aquest Poema combat. Amb tota la ironia i el sarcasme, amb tota la intel·ligència i lucidesa escaient. La poeta elabora aquest artefacte líric que aprofundeix una reflexió crítica sobre l’entorn televisiu i alhora en fa la constatació pràctica de l’absurd i l’angoixa que incideixen en la nostra vida real.

Davant i després de la pantalla, els televidents acumulem unes grans dosis de deixalles existencials –l’anomenada teleporqueria i la que anomenarem teledesinformació- transportades damunt nostre com una rèmora, com un escull, pel nostre desenvolupament afectiu, intel·lectual i vital. Hi trobarem grans versos i grans frases: hi ha versos –com en tots els llibres de poesia -veritat- que són frases magnífiques; i frases esplèndides que són versos susceptibles de ser retransmesos també –i és clar que sí!- per aquest mitjà audiovisual. Tanmateix la poesia no la deixen participar, òbviament, de la transmissió televisiva ja que és un discurs conscient, racional i real, i el que interessa és justament el contrari d’allò que la poesia i aquest llibre declama. Hi ha un seguit d’apunts reflexius sobre la realitat a què ens condueix la televisió: I sí, sí: la gent desitjava / publicitat en lloc de privacitat. Saber que la intimitat és / un concepte adquirit de no fa tant, / em torna menys valuosa la meva / mentre estic aquí, immòbil, / jugant a ser invisible, / jugant a amagar-me sota el metafòric llençol, / segura que no hi sóc, segura que ningú em trobarà, / ni tan sols jo. Perquè si ho fes, hauria de veure’m / i veure’s és l’enigma que no em resol / cap mirall del món. I una de les grans paradoxes que fa palesa aquesta obra és com allò que surt, figura o vomita la televisió és en realitat allò que no és, que és invisible i menys real que cadascú de nosaltres.

           Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.54
 

CÀRREGA DE COLOR

Anna Aguilar-Amat

Editorial Meteora

Barcelona,2011

De la quotidianitat en podem treure profit quan allò que s’esdevé ha estat passat pel sedàs de la consciència. D’aquesta manera, si vivim arran de la consciència tot pot arribar a ser poètic. No es tracta de cridar l’atenció sinó d’escriure i provocar, realment. Els poemes de l’Anna Aguilar-Amat sempre han mantingut la tensió poètica entre el somriure irònic, o del tot sarcàstic, i la rialla dolçament melangiosa i benaurada. A Càrregues de color la poeta construeix un artefacte líric que s’inspira en la física i en els quarks per tal de mostrar-nos una realitat escrita, una metàfora viscuda. Per això, podem afirmar que el binomi vida-literatura s’acompleix gràcies a la seva capacitat i experiència per generar allò tan antic –i poc transitat bellament- de la comunicació. Aquest és el propòsit de tots aquells poetes que vulguin compartir les seves paraules amb la col·laboració i complicitat dels lectors. O bé hauria de ser-ho? L’Anna ens ho explica i ho defensa.

L’obra es presenta amb el subtítol descriptiu de 36 poemes particulars i una carta cromàtica i assaja els diferents moviments situacionals d’encarar-se i immiscuir-se en la realitat i les seves vivències. Des de la pujada cap amunt de la primera part (Poemes pallassos / Amunt) a la darrera (Poemes de pau / Fons), en la qual la transmissió d’una certa valoració i explicitació de la felicitat clou el volum abans de la Carta cromàtica esmentada. Al llarg del trajecte líric hi ha poemes tristos, de viatges, de circumstàncies, dedicats, d’amor. Constantment, la poeta juga amb el llenguatge i augmenta les possibilitats expressives de cada paraula utilitzada, mitjançant la subversió i reconversió –sempre a l’alça- del sentit primer de cadascuna. El contrast amb descripcions literals de la realitat observada fa que les metàfores es lliguin les unes amb les altres en una mena de mar real. Permet que el joc de contrastos faci que se subverteixi la realitat i alhora la metàfora, i no puguem saber del cert –tampoc en seria la intenció- què és la metàfora i què l’element real. Al poema Roma-amoR ens dóna una de les mostres del que se sol anomenar l’estil propi d’un autor o autora: escriu que Un imperi emergeix sobre les runes, / i és potser / amb l’esperança de tornar-lo més dolç: / les basíliques sobre els atris romans i / a sobre els aeroports amb els seus vols barats. I la gràcia poètica en l’autora és que tan és si és versemblant o no, afegeix ella mateixa al poema, sinó que és saber què cal i què no cal que calgui per relatar una sensació o bé un pensament. Els elements s’amunteguen amb el propòsit d’expressar la imatge d’aquella dolçor pretesa per Roma, com a entitat humana i com a ciutat imperial. Aguilar-Amat segueix delectant-nos amb el do de la comunicació que fa mantenir la seva essència lírica en 36 vols més, per gaudir-los.

                Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.54

Per si voleu creuar el carrer i travessar la porta…
Avui recital de poesia al Fantastico Club de Barcelona.

“La vera felicità costa poco: se è cara, non è di buona qualità.”
François-René de Chateaubriand
(Memorie d’oltretomba, 1849-50)

(ho deuria haver escrit en francès 😉