última ronda

r.mirabete

EL JO MODERN

Deixa un comentari

Gottfried Benn (1886-1956)
El jo modern

En aquest assaig, Benn afirma que el poeta modern ha de ser enciclopèdic -que no pas intel·lectualista- i que tot el saber -fins i tot també alguna banalitat- porta cap a la recerca del poema, que és hereu i emisari d’una espiritualitat -amb o sense Déu- absoluta i total.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 28 de febrer de 2011 per ricard99

SOBREÀTIC / SOTERRANI

Deixa un comentari

SOBREÀTIC/SOTERRANI

Judit Ortiz

Editorial Arola

Tarragona,2010
                                                                                   

El poeta i la musa, dues formes creadores que escriuen la seva memòria particular per mitjà dels versos soterrats i dels que rasen la superfície. La paraula és més que un gest de l’esperit; el desig s’acreix amb l’expressió lliure i lligada a la més absoluta vivència possible: el sexe compartit. Compartir és viure, ens avança la poeta en un dels poemes culminants d’aquest orgasme líric fet paraula totalitzadora: gràcies per conduir-me a través del meu cos / i redescobrir cada racó i omplir-lo d’esgarrifances / i fer ballar la meva pelvis sinuosa / i omplir-me de tu / (…) gràcies per destapar la sensualitat de cada segon / i moure’t incansablement i salvatge / (…) gràcies per compartir el teu sexe amb mi. La vivència del sexe com a procés mental i alhora físic de desvetllament i descoberta essencial; ens acondueix a una baixada als secrets i possibilitats de l’ànima. El plaer viscut és la màxima experiència –molt més que hedonisme, molt més que una via mística, molt més que una delectança humana- i per això la jo poètic agraeix l’experiència sexual, i de coneixement, a l’altre. Més enllà de les normes socials acceptades per la por, les convencions que soterren les emocions; ençà de les accions alliberadores d’una ment creadora. Sobreàtic està més amunt, és un estadi de consciència de plena lucidesa; hi trobarem el gaudi, hi trobarem també l’èxtasi de sentir-se ànima plena i completa. D’aquí prové el misticisme que hem enunciat anteriorment

La primera lectura d’aquest llibre bimembre corre el risc de conformar-se a fer-ne una aproximació estrictament eròtica. Tanmateix, tothom que ja intueix que el sexe no és només sexe en podrà treure un fruit existencial per a si mateix i per a la seva comprensió íntima i humana. L’atracció per allò bestial, profund, secret i obscur  ens configura com a éssers plenament desitjants. Volem desig; comuniquem desig; compartim desig. A Soterrani la poeta ha construït l’altra visió de les coses per confluir en el missatge global del primer volum que avança des de l’altre cantó del llibre. La unió dels dos volums és el nexe central del llibre, que manté simetria per mitjà del punt empíric de la pàgina del mig del volum. Soterrani dóna claus de comprensió i d’aprofundiment per a Sobreàtic. Hi ha referències a elements i versos de l’altre volum. És el relat de l’experiència global de tot el llibre: M’ha costat d’entendre que el teu nom és sagrat / i que encara que en tingui la boca plena, / ni les dents ni els llavis ni la llengua et diran. El teu nom, no pronunciat. Paraula. I al poema següent: I el meu nom és silenciós. A Sobreàtic llegíem que el desconegut encadena l’home i la dona als seus instints. La unió sexual és una oració, una llibertat. Podrem afirmar que nosaltres no som  un destí; som un instint final, un instint sense fi. Com déus creadors de la nostra essència.

                    Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.52

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 13 de febrer de 2011 per ricard99

LLUM, ENCARA

Deixa un comentari

LLUM, ENCARA

Jacint Sala

Editorial Témenos

Barcelona, 2010

Una lleu nostàlgia acompanya la saviesa del poeta. Sempre. Encara. Jacint Sala construeix el poemari Llum, encara amb la doble referència explícita a l’espai i al temps. Per un cantó, la llum com a espai extern que és captat pel sentit de la vista, amb múltiples connotacions estètiques i alhora existencials –ja sigui per l’ús que d’aquest concepte n’han fet totes les religions i també perquè és un motiu temàtic de llarga tradició poètica. Per un altre cantó, l’adverbi encara ens remet a la vivència del temps sota la forma absoluta del present. A més, aquest adverbi és un dels més complets que tenim a la nostra disposició –gairebé el podem considerar un substantiu en si mateix- ja que ens transmet, i alhora engloba, la pervivència, l’esperança, la resistència. Aquests tres estats de vida, de consciència i d’actitud són tres dels mots que ens vénen al cap després de llegir aquest volum de poesia i de conèixer la indispensable i del tot necessària obra poètica  de Jacint Sala.

La seva obra mostra les qualitats més preuades de qualsevol poeta que esmerci els seus anys i la seva capacitat de comprensió de la vida en escriure poesia permanent.  Compromís, seriositat i autoexigència. A Llum, encara Sala sap combinar la passió amb la reflexió, l’emoció amb la contenció. En paraules de Miquel Lluís Muntané, que en firma l’excel·lent pròleg del llibre, Sala viu la poesia “com una mena de poció guaridora feta d’aprenentatge vital, sensibilitat receptiva davant els estímuls del món i profunditat de pensament”. El poeta osonenc, plenament consolidat a les lletres catalanes com un dels seus poetes més importants, ha aconseguit que aquest llibre aplegui un conjunt immillorable de vint-i-cinc poemes més un monòleg inicial escrit en prosa. Cadascun dels poemes duu el títol del primer vers, o bé de la part semàntica més connotada del primer vers. Ens convida a situar-nos dins del poema, a entrar-hi, amb la complicitat i confiança amb la qual l’autor també ens dirigeix la paraula i el vers. El llibre és una aposta pel present, per l’espai i el temps en què vivim, pels moments viscuts amb la seva plena intensitat, i les seves tendreses sinceres. Al llarg del poemari, l’autor es dirigeix a l’altre ell, és a dir, a si mateix i alhora a tots aquells que mantinguin un diàleg –o bé un monòleg a dues veus, com a l’autor li agrada dir- amb si mateixos: Potser tot el que hi ha només és l’ara. / Aquest ara que està / fet de nosaltres dos, sota unes formes / a estones prou difícils. Podem dir-ne / punyal o vassallatge, plor o crinera. Assaja la màxima complicitat amb el lector, acondueix la mirada i el sentit del lector cap a la vivència extrema d’un capvespre, o l’amor ardent, o cap a la plenitud. Sala ens escriu sobre el desig, la tendresa, l’espant; i sobre… L’adverbi que ens fa ser protagonistes / de més silenci: encara.

                         Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.52

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 6 de febrer de 2011 per ricard99