última ronda

PARLO D’ALOMA

Josep Fàbrega i Selva

Editorial Viena

Barcelona, 2010                                                                                       

El poeta ha donat nom de dona a la seva creació. Devotament lliura la seva emoció poètica a l’estimada, que en l’obra que ens ocupa, es diu Aloma i ens remet a un parell de referències literàries més enllà d’altres connexions possibles. Josep Fàbrega i Selva retrata un paisatge que va creant per mitjà de la paraula i el sentiment. En l’esplèndid pròleg del llibre, Montserrat Altarriba dóna moltes claus de la gènesi del poemari i alhora mostra bells detalls de la plasmació final en els poemes de Parlo d’Aloma. Aquest llibre va merèixer el Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2009 i confirma la destresa del Fàbrega per escriure un seguit de poemes rigorosos quant a forma i rics en imatges. Aquest és un poemari d’amor, amb la cadència dels versos clàssics llatins i amb els colors sempre vius dels paisatges. El vers és com un perfum que s’exhala i s’inspira, que va sedimentant una imatge o un record i donant forma a un estat anímic. Hi trobem el vers decasíl·lab, que és sempre sentenciós i penetrant. Llisca pels elements del paisatge que es transfiguren en la matèria del poema, sense tancar la possibilitat d’esdevenir també imatge poètica de l’estimada.

Aloma ens remet a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. I com destaca Altarriba al pròleg, Aloma és també la mare de Blanquerna en el clàssic de Ramon Llull Llibre d’Evast i Blanquerna. Les dues Alomes es contraposen segons una concepció de la dona: l’Aloma de Rodoreda viu unes relacions amoroses desgraciades i la maternitat no és pas un factor positiu en la seva vida; en canvi, a l’Aloma de Ramon Llull hi veiem com ella es realitza plenament mitjançant el matrimoni i la maternitat. Partint d’aquestes connotacions literàries que duu el nom, Josep Fàbrega escriu aquest poemari que és dedicat completament al tu femení, és a dir, a l’estimada del jo poètic. Ella s’integra en el paisatge, és l’element vital que desencadena allò que el poeta expressa i que viu plenament dins seu: Aloma és en els blaus i els verds, i en l’aigua / i arreu on he mirat. Potser caldria / llegir els colors i els sons amb la mirada / i no amb l’enyor: la llum feta carícia. Quan el poeta s’adona que el seu afany de posseir Aloma no troba el camí adient per abastar-la, s’adona que la perd, que viu en l’enyor i en la penombra. El seu viure és en la foscor, malgrat que la presència constant del mar omple els seus dies i li permet tenir accés a un sentiment de bellesa. La lluna és la seva confident però ja no li duu cap paraula d’ella: és òrfena de sons i malastruga / i no sap dar-me llum ni fer miracles. / Tan lluny de mar els somnis s’acorruen / empaitats per uns dits que me’ls dessagnen. Aquest llibre és una aventura que configura un paisatge amb l’amor, amb l‘Aloma, amb la natura.

      Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51

ELS DIES A LES MANS

Santi Borrell

Edicions de Pedra

Vilafranca del Penedès, 2010

Els versos declamen la permanència del desig. El poeta prova d’encabir aquesta partícula intangible de què és fet el sentiment amorós en versos que retenen i alhora donen impuls a l’esclat emocional. El poeta es deixa interpel·lar per la natura silenciosa i, fins i tot, es deixa prendre per un cert estat espiritual receptiu. Però cal afirmar que aquest desig de comprendre l’entorn i els sentiments que ens somouen l’ànima, també és una via lliure perquè el dolor s’integri a la persona com una part de si mateix. El desig permet amb gosadia sumar dies de treballs d’amor però també d’espines. Santi Borrell debuta al món editorial amb aquest poemari que és el relat d’un amor del passat que es configura amb el temps. El seu vers dibuixa els trets que marcaren l’experiència amorosa concreta per mitjà d’un estil directe, concís, que suggereix tot el que hi ha darrere del que no s’expressa clarament. Dels sentiments en sabem ben poca cosa, tret que siguin com aquelles línies permanents de les mans. El poeta se serveix de Ramon Llull per avançar al lector pels camins inescrutables de l’amor: i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors.

Santi Borrell ha confegit un poemari que aprofundeix i dóna una perspectiva múltiple del que amb la poesia podem afirmar de l’amor. L’ambivalència d’estats d’ànim, les contradiccions i injustícies que es comparteix quan s’estima, són trets definitoris del seu dir poètic. El seu vers és un fraseig que esclata contínuament, que sembla no acabar, que no dóna per finalitzat l’anhel i el desig d’arribar a l’altre, ni tan sols quan ha interioritzat la seva plenitud. I és que en el fons, el desig és una de les vivències, potser la que més, que ens permet mantenir l’esperança, la il·lusió, la vida. Els éssers humans volem desitjar. Volem el desig com el cos demana l’aire, com la ment demana una altra ànima amb qui compartir la il·lusió de viure.
Amb aquest poemari d’amor apassionat i sorprenent, Borrell ens ofereix a les mans els seus dies. L’autor vol augmentar en extensió un estat emocional concret, que es va desenvolupant en una gran part de poemes. Potser seria bo que el volum integrés d’altres modalitats del sentir humà però el lector, que no és ingenu, es deixa convèncer per seguir avançant en la vivència inesgotable del desig. En un dels poemes més representatius, el jo poètic ofereix la clau que lliga tot el llibre: l’amor desencadena totes les possibilitats humanes de cadascú. El poema és La primera dona i l’autor declara: L’amor és la paraula del temps / la paraula exacta del temps. Amb aquesta obra queda inaugurada una nova editorial de Vilafranca del Penedès que posa al servei de tots els amants de la poesia un seguit de poemes que esclaten davant nostre.

                Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51

Hem destil·lat el whisky
dels grans moments de cel·lofana nua
que ens feia ser endevins
de tot el que volíem.
I hem tornat del viatge com si fóssim
nauxers i, alhora, indígenes
que no volen saber i només aprenen
que el desig és un tòtem
que els mudarà els encerts en records càlids.

    Jacint Sala, Llum encara (Témenos Edicions, 2010)

Hi ha un taxista a cada cantonada del cel http://www.youtube.com/watch?v=pMWcbNz-1ZY

Un supervivent ocasional… el sr. Taxista!

http://www.youtube.com/watch?v=Lq6rEPBN7aA&playnext=1&list=PL8E2C73142FB1B1A4&index=13