Maria Coma
Cel salat (2009)
Trossos de paper ballen a través de l’aire blanc… al cel dolç;
digue’ls-hi que creuin els dits perquè així no parin de ballar, amb la pluja, amb els núvols.
Un paper ha caigut i els altres dubten, dos papers també i els altres tremolen…
(Maria Coma)
Fotografia: Conrad Roset
FELIÇ ANY 2011!!!!!!
El Petit de Cal Eril
Cendres (2010)
“Sou el que nosaltres érem sereu, el que nosaltres som, sou…!”
Som el que nosaltres érem sereu, el que nosaltres som, sou… nosaltres -les cendres d’il·lusió que revifen i s’envolen ben endins dels qui estimem- som i érem aquestes cendres hostatjades en el vostres cors gentils que serem.
BONES FESTES!!!!
i UN reguitzell DE torronets i MOLTES abraçades!
http://www.youtube.com/watch?v=xHMBvVWs5i4&feature=player_embedded
Una paràbola per evitar un món mecanitzat a les mans d’un amo malèvol
El Senyor Jordi. Aquest és el gerent d’una tètrica fàbrica que té la intenció de convertir el món en un gran sistema mecanitzat on tots els animals, les plantes i fins i tot els núvols seran màquines. Només la princesa, que ja no és una princesa, podrà lluitar per evitar-ho. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda del seu drac, en Draconis, però… ho aconseguirà?
Escenografia i atrezzo: S’utilitza un cavallet de fusta amb dibuixos com a suport visual. L’atrezzo consta d’una espasa, una rosa i un globus.
Vestuari: Els artistes porten un vestuari específic de l’època medieval.
Equip de so: Equip de so propi + dos micròfons de diadema.
Música: L’obra conté vuit peces musicals a més de melodies i efectes varis.
Durada: 50 minuts.
Activitats: Hi ha la possibilitat de fer un taller després de l’actuació que consisteix en pintar un dibuix del protagonista de l’obra: en Draconis, o bé fer un retallable d’aquest personatge.
Vegeu-ne un tast a http://draconisilarosamecanica.blogspot.com/
És un espectacle musicoteatral de Contes de les Esferes:
http://contesdelesesferes.blogspot.com/
Hi ha maneres amb les quals la màquina no pot vèncer el discurs de la paraula, del gest, de la música, de les abraçades.
AHIR D’AMOR I AVUI ENCARA
Ricard Creus
Editorial Meteora
Barcelona,2010
D’un amor que no es deixa emmotllar en un llast del passat. D’un amor cantat en terra ferma, abocat als dies i a les nits viscudes amb l’estimada. Ahir d’amor i avui encara és el recull de poemaris d’amor que restaven inèdits. Hi trobem la poesia amorosa de l’autor que no constava encara a enlloc i, també, alguns poemes esparsos que només s’havien recitat o bé cantat amb la música d’Àngels Rius, Josep Pons o Mercè Madolell. Ricard Creus és un dels nostres poetes amb una trajectòria més bregada en el temps i en els llibres. Començà a publicar a la meitat dels anys setanta del segle passat. Des d’aleshores la seva poesia ha anat bastint una casa acollidora on sojornar-hi l’amor i el seu revers; és a dir, els durs treballs d’estimar. Es declara deutor dels mestres d’amor com ara Ausiàs March o Joan Salvat-Papasseit. El poeta es llança a explicar-se el sentiment amorós amb una nova esperança. L’amor no es pot pas demostrar si no és per mitjà del cos, escriu Creus al pròleg del llibre. Reprèn el vers decasíl·lab amb cesura d’Ausiàs March i el modula amb nova saba poètica.
Al llarg de tota la seva obra, en els versos de Creus hi brota l’apunt quotidià, el dir mesurat per la contenció i l’experiència de vida. Recorrem el trajecte líric que va de l’amor al desamor al primer poemari d’aquest recull: Fruites del temps collides amb desgana (1975). És un dels llibres més rodons d’aquest volum i alhora d’una bella intensitat. Els versos són una confessió i també una reflexió sobre l’amor no correspost. Llisquen amb el dir clar i lluminós d’un diamant: No és l’amor la moneda, amb la qual / es pugui, veus, comprar ni canviar. / L’amor del bo no es cotitza, fa nosa, / s’usa si es pot i un cop usat es llença. / L’enamorat, com rosegó sobrer, / es queda buit i, a l’amat, fa nosa. El poeta explica el seu sofriment amb versos colpidors que detallen la seva nafra, el seu dolor. L’expressió poètica va de la mà de la més alta i humil sinceritat possible: Perquè sóc viu et penses que tu no / m’has malferit; mai més viuré sencer, / t’ho dic a tu i encara que t’ho sembli / no em queixo, saps.
En la poesia de Creus el to de confessió i de proximitat cap a la destinatària de tots els poemes és sempre germà de la sinceritat moral. En el segon llibre del volum, avancem amb l’autor fins a la comprensió d’allò que entenem per amor. Els dubtes i certeses configuren l’itinerari cap a la consecució del fi amorós. Celebrem l’edició d’aquest volum per part de l’editorial Meteora, que fa justícia a la trajectòria i al saber poètic de Ricard Creus. És un dels poetes més consolidats de la nostra tradició viva i que avui, i encara, roman lluny de les places públiques més transitades. La seva poesia no entén de quotes ni d’homenatges, sinó que és prova de la seva vida i del seu talent.
R. Mirabete, article publicat a Benzina, núm.50
Em sembla que tot gira del revés…
http://www.youtube.com/watch?v=JD1yXL2lYeM
I miraré cap a la terra
Tornassolat -ada Que produeix reflexos diferents segons la inclinació de la llum que hi incideix (IEC)
Glissando* Tornassolat
Bon dia… des de la ciutat de Mr. Jones, Ràdio Ocasional 20.10 saluda a les persones de bona voluntat i els diu que les emissions en ones hertzianes es reprenen amb independència dels controladors aeris i de l’espai comunicatiu registrat. Queda dit que la llibertat transita en les ones i les intervencions dels oients són sempre benvingudes. Bon dia… us parla Mr. Jones i aquesta és la Ràdio de Les Ocasions!
(pausa) comença la música dels Counting Crows
http://www.youtube.com/watch?v=-oqAU5VxFWs
Cita bibliogràfica:
http://www.laie.es/libro/las-ocasiones/227705/978-84-95142-41-2
Bona tarda, són les 13 hores i 13 minuts. Amb vosaltres Ràdio Ocasional, al 20.10 de la FM…
EL LABERINT DE FILOMENA
Josep-Ramon Bach
Editorial Proa
Barcelona, 2010
La poesia neix just abans del poema. En el moment d’escriure i tot just després d’enllestir finalment el poema. Per tant, podem aventurar-nos a creure que la vida és anterior a l’escriptura i també posterior a l’acció d’escriure. La literatura pot molt bé ser aquesta mena de trànsit per dins de l’instant de la vida. Josep-Ramon Bach n’és prou conscient del valor de les experiències com a matèria literària. En El laberint de Filomena, que és l’obra que ens ocupa i que va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 2009, l’autor hi vessa la matèria existencial del seu viure. Sota la forma de retrat social d’un entorn quotidià i d’una època ben concreta –la postguerra- hi llegim la seva concepció de la vida i els seus records d’infantesa. Cal dir que vist des d’un prisma que transforma la realitat per mitjà dels ulls d’un infant, és a dir, de l’autor en la seva primera joventut. Cal afegir que en molts dels poemes hi despunta un cert existencialisme moral a l’hora de construir el retrat del seu entorn social. No hi falta un to sentenciós propi de la maduresa; un to cru i explicat des de la claredat expositiva. Hi ha certes al·lusions al passat comú de la postguerra que va marcar la seva infantesa. Al poema Metàfora de la part inicial del llibre escriu: Quan vaig néixer / l’aire encara pudia / a cadàver i les paraules / sobrevivien arrapades / a la pell de la metàfora. Més endavant, el poeta ens va mostrant els efectes del seu creixement humà i com el dolor i el desig determinen les seves vivències íntimes.
L’estructura de l’obra és un dels seus punts forts ja que divideix l’obra en un format literari que s’allunya dels estàndards dels poemaris, i s’acosta a l’estructura d’altres gèneres com ara el narratiu i el dramàtic; és a dir, es divideix en les seccions següents: Pròleg, Primera part, Mitja part, Segona part, Cloenda i Epíleg. També cal fer esment de la inclusió, al final del volum, de tres poemes en prosa que tenen un caràcter autobiogràfic. Aquests poemes permeten a l’autor revelar certes confessions sobre la seva família, o si més no, sobre familiars del jo poètic. Tot plegat és un mosaic de persones i personatges de qui l’autor en sap donar la vida al llarg de l’obra. Des del sabater a qui el jo poètic anava a veure algunes tardes al capellà amb el qual es confessava de petit, són referents indissolublement lligats a la seva infantesa. La transmissió dels sentiments de quan era infant, l’autor els sap descriure i expressar amb la innocència i pensament de la primera joventut. En el poema Somnis se’ns explica el record del que seria el primer amor dels joves amants: Mentre nosaltres, / a la fresca, / imaginàvem / com seria la vida / a partir del dia / que Déu / ens deixés fer l’amor.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.50