última ronda - r.mirabete

EL CARNISSER DEL FRED

EL CARNISSER DEL FRED

Marc Masdeu

Editorial Labreu

Barcelona, 2010

Amb la valentia de qui se sap feble però agosarat fins a fer-se sang a les mans. Imprevisible com aquell qui sap d’on prové el dolor i s’hi llança al damunt a veure què passa; Marc Masdeu ens porta la veu poètica d’algú que sap quina mena de cosa és el dolor humà, massa humà, però sempre des del seu prisma personal. La partença del llibre és la constatació del món que s’enfonsa, contemplada des de la Collada dels Malhiverns –que és també el títol de la primera part del volum. El jo poètic és una veu que se sap al marge de la comunitat, que travessa els racons de la vida humana amb l’ànsia d’ofegar la trista remor dels seus habitants. El poeta-carnisser del fred és un home que no es perd del tot sinó que vagareja. És també un home que invoca a Déu, al seu déu, però no li ret comptes. És també aquell qui fa passar les lleis i els sacrificis segons les seves taules morals.

Marc Masdeu amb aquesta obra s’apropa encara més a la poesia de l’expressionisme alemany. De fet, les referències estrangeres es concentren en autors expressionistes com Georg Trakl o en autors de parla alemanya que en certa manera són continuadors d’aquest moviment, com ara Thomas Bernhard. L’autor també incorpora cites de poetes d’altres latituds com T.S.Eliot o el nostre estimat Blai Bonet. La poètica de l’autor es basa en una multiplicitat de veus i de referents interns del poema que fa que el lector hagi d’aventurar-se a detectar a què o a qui es refereix el jo poètic en els versos. El plaer rau en la força de l’expressivitat i en la forma de mostrar el dolor humà amb una ràbia irracional. El poeta incorpora al llarg del llibre un sentiment espiritual que parteix de la teologia cristiana però transformada i particular; en certa manera, les referències a la religió són com contrapunts a la seva passió. Al llarg de les seves rondes per la ciutat el dolor el fa insensible. Se separa dels altres i els escomet amb venjança: És malalt, el malalt, i encara encara / hores sordes i ensurts que el manen massa. / (…) i llavors s’ensuma la gran venjança: / Jo sóc el carnisser, el fred perfecte.

Aquesta crònica o confessió lírica és un retrat d’una persona que s’ha nodrit del dolor i el canalitza en l’acció d’esventrar bèsties a cops elèctrics. A la darrera part del llibre, hi trobem la veu del personatge que ens arriba sense interferències líriques. Ens explica els seus orígens, la seva infantesa i confessa els seus temors. Declara en un dels darrers poemes: Em refugiava al món, / gaudint de les preguntes / sense creure en no-res. El final del carnisser és un dels seus finals predilectes. I en un mateix hi ha el pitjor enemic.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.49

Comparteix això:

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 23 de novembre de 2010 per ricard99

COM L’ÚLTIM JOC DE MAI

Deixa un comentari

COM L’ÚLTIM JOC DE MAI

Montserrat Garcia Ribas

Editorial Moll

Palma, 2010

Entre la capacitat d’expressió per mitjà de la paraula i del gest, la personalitat individual de cadascú es va configurant amb la seva veu pròpia. Montserrat Garcia Ribas amb aquest poema llarg fragmentat en seccions de poemes breus i concisos construeix una mena de trajecte líric que prova de portar la paraula escrita a un nivell originari; és a dir, força l’expressió, sovint trenca la sintaxi per recuperar el sentit d’una expressivitat que sorgeix sense marques d’ordre i, d’aquesta manera, se’ns mostra com un seguit d’enunciats que el lector ha d’interioritzar i anar assimilant per dotar-los d’un sentit propi per a si mateix. Com l’últim joc de mai és un sol poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc de les pàgines, que també signifiquen. Els versos mantenen una autoreferència molt marcada entre ells, i els uns i els altres van explicant-se mútuament.

És una obra que arrenca de la incertesa davant la vida i de la consciència interna de qui sap que és ell mateix qui ha de confegir sentit –i ha d’explicar-se- la seva pròpia vida espiritual. El poemari consta de quaranta-vuit poemes dividits en tres seccions i un poema final. Ja des del començament del llibre la poeta inicia el seu trajecte líric des de la incertesa davant del present que viu, dels dubtes que sorgeixen després de les nostres accions, i de l’espera i el desencís davant la vida. El desconcert és allò que ens configura: Torno d’on l’instint devotament obscur és cicatriu de desconcert, escriu la poeta amb una dicció lírica propera a Salvador Espriu. Més endavant, el jo líric es mou des del desconcert vital fins al neguit per trobar la paraula que pugui transmetre els moviments de l’ànima que se sent desposseïda i incerta. Aquests poemes s’inscriuen de ple en la tradició poètica de la paraula i el silenci, en la qual compta tant allò que es diu com allò que se suggereix: és a dir, en aquesta poesia d’arrel mística les pauses, els blancs de la pàgina, recreen el silenci anterior a l’expressió i, alhora, el silenci de tot allò que és viu i que no té la capacitat de manifestar-se. Aquest és un do dels ésser humans, la paraula i el gest que explica una vivència interior.

El poemari de Montserrat Garcia és una obra que amb la mínima quantitat d’expressió té l’objectiu de transmetre la màxima expressivitat. Reprèn la poesia del silenci que, ja des del simbolisme francès del segle XIX amb Stéphane Mallarmé, continua en diferents moments del segle XX en la veu de poetes europeus i catalans com ara Paul Celan i Salvador Espriu. És una poesia que arrenca d’un cert misticisme i que prova de trobar una llum espiritual mitjançant la paraula escrita.

Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.49)