última ronda

r.mirabete

ABISME I OCELL

Deixa un comentari

ABISME I OCELL

Ramon Guillem

Editorial Bromera

Alzira, 2010

Com en una conversa inacabada, la poesia s’endinsa pel bell mig de la bellesa i el temps. Es debat entre les consecucions de l’amor i en les davallades cap a la realitat feridora. Ramon Guillem ens ofereix un poemari escrit entre els anys 2004 i 2008, en què els poemes assagen una doble introspecció: a la primera part hi aplega els poemes tenyits pel vel del record i d’un cert pessimisme que desemboca en un expressionisme que accentua la part sòrdida i feridora de la realitat i del passat. El poeta se serveix de la desintegració física del cos per remarcar la caducitat del temps individual de vida de cadascú. En el poema Aranyes escriu: Però com fugir de la por, / quan hi ha tanta mort / oculta entre les tiges més tendres (…) si el cos ha de ser un dia com el baf pudent / d’una casa vella d’humitats malalta. Aquesta secció està formada per nou poemes que s’inscriuen sota el títol Abisme, que dóna nom a la primera secció del llibre.

La incertesa és una de les claus interpretatives per tal de llegir entre versos aquest poemari. El llibre avança cap a una nova descoberta que pot encara dotar els poemes de l’esperit enlluernador de la creació poètica i de la vivència de l’amor. Hi trobem el poema dedicat al seu amic i poeta Manel Garcia Grau,  que ens va deixar l’any 2006. En aquest poema, Guillem fa un homenatge a la recerca sense fatiga d’aquell que escriu per retenir l’instant, perquè la tendresa i l’amor s’han de dir i escriure i perquè hi ha qui ens estima, ens diu a El poeta. Al llarg de la segona part de l’obra, sota el títol Ocell Guillem s’inscriu de ple en la vivència del desig, l’abandonament a l’altre/a, la passió intacta… en el relat nu del seu desig amorós com a força inesgotable del seu viure. Tot i la fosca, l’amor lluu. Tot i el dolor, que arriba i corseca i fereix, també és l’espurna en èxtasi del foc, escriu a Cacofonia, que és un dels poemes en prosa del volum.

Guillem ha construït un poemari mesurat en què cada paraula ha estat del tot meditada per oferir-nos una destil·lació càlida, lluent i del tot necessària. En la recerca del sentit de viure importa més el reflex d’allò en què creiem i d’allò que és el paisatge de la nostra mirada. Ser en els altres i ser perquè mirem amb els ulls de la comprensió afectuosa del que ens envolta. Abisme i ocell  confirma que la seva trajectòria poètica de trenta anys de poesia publicada ens ha dut a l’assumpció d’una veu clara i profunda. D’una veu que remou el pou de les pors per sortir-ne complet, únic i conscient del seu viure particular. Al llarg dels poemes comprovem que el poeta escriu tot allò que fa de la seva vida una experiència vital compartida, que ens explica a nosaltres i ens porta al racó de pensar i sentir.

Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.48)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 23 d'octubre de 2010 per ricard99

COSTURES

Deixa un comentari

COSTURES

Mireia Calafell

Viena Edicions

Barcelona, 2010                                                                                       

  

Anem sargint allò fragmentat que ens configura; ja sigui en el cos, en el vestit, en el text. I Mireia Calafell en aquest poemari ens porta a comprovar per on podem cosir els versos i les senyals del cos tot aconseguint la possible interpretació i, alhora, la necessària formació d’un cos que ens expliqui a nosaltres mateixos. A Costures la veu poètica pren del cos la matèria lírica d’on pouar la seva font inesgotable de sentit. És una obra que va merèixer el Premi de Poesia Josep Maria López Picó de Vallirana de l’any passat i que compta amb un clarivident pròleg de Màrius Sampere i un també excel·lent epíleg de Gemma Gorga. Ens trobem davant d’una obra que apunta molt bé cap a on van les noves possibilitats estètiques del discurs poètic. L’autora distribueix els quaranta-cinc poemes en quatre seccions unitàries i equilibrades. En certa manera, les dues primeres parts remeten a referències a elements de la vida quotidiana contemporània (locutoris, correus electrònics, revisions mèdiques) i a records de la infantesa i joventut.

 

L’obra avança amb una progressió temàtica que va fent determinant, poema a poema, un dels motius temàtics cabdals del poemari: el procés d’acostament a l’altre/a en una relació amorosa i com flueixen els cossos en aquesta possible fusió. Al llarg dels poemes, l’autora ens ofereix poemes que assagen l’abrandament més amorós cap a l’altre i també ens exemplifica en alguns dels millors la no-aposta per a l’amor. N’esmentarem dos que expliquen bellament com per por, en ocasions, no es vol ser allò que som i no es fa el pas cap a l’amor. Al poema Interpreta’m la poeta escriu: No marxis, no te’n vagis encara. / Equivoca’t abans, / fes hermenèutica de mi. Interpreta’m / -et suplicava. / Llavors jo ja ho sabia: / més mal que el que s’acaba / fa allò que no comença. I ja cap al final del llibre, Calafell reprèn aquest motiu temàtic escrivint la constatació de l’indici d’una pèrdua amorosa. El poema Pistes ens acara al moll del sentit que ha volgut construir amb aquest poemari: I tu que no tens esma per volar. / De tan a prop del terra, ja no caurem. / I estimar és caure.

Calafell construeix un discurs líric que se serveix d’un vers directe, gairebé palpable, en què la veu poètica s’expressa a si mateixa en la forma del tu o del jo, i que en els poemes són persones desdoblades i complementàries. Ens relata l’experiència diària, la vivència d’un amor que no acaba d’obrir-se del tot a l’esdevenir continuat, que es forma i es deforma per mitjà de pedaços o costures. És una poètica del cos que pren de les ferides i les costures en la pell l’explicació del seu viure perpetu en el desig de ser i viure en l’alteritat.

     Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.48)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 20 d'octubre de 2010 per ricard99

ELS DIES A LES MANS

Deixa un comentari

ELS DIES A LES MANS

Santi Borrell

Edicions de Pedra

Vilafranca del Penedès, 2010

                                                  
El poeta prova d’encabir aquesta partícula intangible de què és fet el sentiment amorós en els versos que declamen la permanència del desig. I també del dolor que va sumant els nostres dies de treballs d’amor i d’espines. Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) debuta amb aquest poemari que és el relat d’un amor del passat que es configura amb el temps i amb el record. El seu vers dibuixa els trets que marcaren l’experiència amorosa concreta per mitjà d’un estil directe, concís, que suggereix tot el que hi ha darrere del que no s’expressa clarament. Dels sentiments en sabem ben poca cosa, tret que siguin com aquelles línies permanents de les mans. De l’amor, el poeta se serveix d’una cita introductòria de Ramon Llull que avança al lector pels camins inescrutables de l’amor: i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors.
Santi Borrell ha confegit un poemari que aprofundeix i dóna una perspectiva múltiple del que amb la poesia podem afirmar de l’amor. L’ambivalència d’estats d’ànim, les contradiccions i injustícies que es comparteix quan s’estima, són trets definitoris del seu dir poètic. El seu vers és un fraseig que esclata contínuament, que sembla no acabar, que no dóna per finalitzat l’anhel i el desig d’arribar a l’altre ni tan sols quan ha interioritzat la plenitud del sentiment. I és que en el fons, el desig és una de les vivències, potser la que més, que ens permet mantenir l’esperança, la il·lusió, la vida. Els éssers humans volem desitjar. Volem el desig com el cos demana l’aire, com la ment demana una altra ànima amb qui compartir la il·lusió de viure.
Amb aquest poemari d’amor apassionat i sorprenent, Borrell ens ofereix a les mans els seus dies. Amb aquesta obra inaugura una nova editorial de Vilafranca del Penedès que, sota el nom d’Edicions de Pedra, posa al servei de tots els amants de la poesia un seguit de poemes que esclaten davant nostre i que podem compartir. Us n’ofereixo un tast:

LA PRIMERA DONA

Tot va començar amb la primera dona,
amb la primera llàgrima. Aquella llàgrima
va caure damunt d’una flor. I si dic flor,
és perquè tinc aquest nom, i si sóc nit,
és perquè sóc fill d’aquest vent.
I encara  que digui nit i tu no vinguis,
jo t’estimaré, en un altre nom.

L’amor és la paraula del temps,
la paraula exacta del temps.

   SANTI BORRELL (Els dies a les mans, 2010)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 11 d'octubre de 2010 per ricard99