No t’entristeixis per l’ahir que ja ha passat,
ni cerquis el demà que encara no arriba.
No et fixis només en el passat o l’avenir,
gaudeix del present i al vent no llancis la vida.
OMAR KHAYYAM, Quartetes
(Ed. Adesiara, 2010)
De la llar d’impietat a la religió hi ha un instant,
i només hi ha un instant del món del dubte al de la certesa.
Aquest instant preciós aprofita’l i gaudeix-ne,
perquè la nostra vida no és res més que aquest instant.
Omar Khayyam, Quartetes
(Ed. Adesiara, 2010)
JUAN PERRO
Me llaman el viento
cançó de J.J.Cale
–versió de Santiago Auserón que interpretava en directe durant la gira de 1995, sota l’alter ego de Juan Perro–
http://www.goear.com/listen/b64ad5f/me-llaman-el-viento-juan-perro
i saber de què coi parlàvem de poesia una tarda… podeu entrar a la nostra tertúlia! Sigueu benevolents…
Video del programa Vis-á-Vis de Biel Barnils al Canal Català d’Osona:
ANNA AGUILAR-AMAT
Música
Cal entendre que si els mots són tan poc és
perquè també són massa.
Si dic que el teu tors i l’estèrnum pilós em són
un arpa (rínxols de cordes que he trencat de tant
tocar-les), que el teu moll de la cama és com
un saxofon i vull seguir, arribo a allò grotesc del
timbaler i la flauta del membre.
¡Quina pobresa de l’idioma!
Perquè, de fet, el que no s’enuncia és una melodia
que els nostres cossos fan, un al costat de l’altre:
Schubert, les espatlles, l’esquena; Haydn si em toques
els peus, Bach si ens mirem, cel i pou, la fi dels ulls.
Però és aquesta, la dels mots, la gran pobresa
que salvem com nostra. Llavors fem acudits,
jocs de paraules: per Schubert, xumar, per Bach
‘turn down your back’(1) per Herr Mozart, mossec, per
Haydn, ‘hide’. ‘I’ll seek’ (2).
Si els mots no fossin tants, ni en tantes llengües
¿com podríem callar tot el que no es pot dir?
¿com podria sentir la música dels dits?
Anna Aguilar-Amat Música i escorbut (Edicions 62, 2002)
(1) Gira’t d’esquena
(2) Hide and seek, fet i amagar
JOSEFA CONTIJOCH
Pedres davall del cingle
Pedres davall del cingle
llences
bocaterrosa menges pols
escups
albires
els replans de la vall
els somnis fent pols
a la pols llences
albires
noves formes de respirar
d’equivocar-se
amides el teu buf
amb alguna cosa que no saps
justament això: canvis
bocaterrosa
somies somnis nous
albires
un riu que serpenteja
un mar de rocs o llum
albires
com s’escolen les coses
sens fi sens treva
a doll.
Josefa Contijoch, Congesta (Edicions 62, 2007)
INGEBORG BACHMANN (1926-1973)
Una especie de pérdida
Usados en común: estaciones del año, libros y una
música.
Las llaves, los boles de té, la panera, sábanas y una
cama.
Un ajuar de palabras, de gestos, traídos, empleados,
gastados.
Un reglamento de casa observado. Dicho. Hecho. Y
siempre alargada la mano.
De inviernos, de un septeto vienés y de veranos me he
enamorado.
De mapas, de un poblacho de montaña, de una playa
y de una cama.
Con fechas he hecho un culto, promesas he declarado
irrevocables,
he adornado un algo y he sido devota delante de una
nada.
(-de un periódico doblado, de las cenizas frías, del
papel con un apunte)
impávida ante la religión, porque la iglesia era esta
cama.
De la vista de un lago surgió mi pintura inagotable.
Desde el balcón había que saludar a los pueblos, mis
vecinos.
Junto al fuego de la chimenea, en la seguridad, mi
cabello tenía su color más intenso.
La llamada a la puerta era la alarma para mi alegría.
No te he perdido a ti,
sino al mundo.
I.Bachmann, Últimos poemas (Ed. Hiperión, 1999)
A l’esquena d’un elefant
IVETTE NADAL
Lila Music, 2009
POPROCK. La paraula i el to, el gest precís d’una escriptura poètica. La cantautora i poeta de Granollers aconsegueix de donar vida a les cançons amb la seva veu de cristall, a punt de trencar-se però amb la fermesa d’un sentiment ben arrelat. Amb aquest segon disc, Ivette Nadal torna a demostrar la seva vàlua com a compositora. Tots els temes són seus tret d’ Eco del sol detingut, que recupera tres poemes breus de Joan Brossa. El disc de debut va ser Guerres dolcíssimes (Aumón, 2007) en el qual Nadal despullava les seves cançons amb l’única presència de la seva veu i guitarra. Ara ens mostra un disc en què la producció de Toni Xuclà –que també produïa el primer disc- pren un relleu determinant. Hi trobem temes amb més canya. Ivette Nadal s’ha decidit a incorporar les guitarres elèctriques i això dóna molta més passió a la seva proposta. També és un encert que doni la benvinguda a d’altres instruments de corda com ara el violí i la viola a Eco del sol detingut. Cal destacar d’altres cançons que prenen el motiu temàtic de la velocitat com a expressió del ritme vital de l’amor: A cent o cent vint –que interpreta amb el David Rossell de Dept.- o En només sis segons, que recupera l’atmosfera intimista del seu primer disc. Aquest darrer tema és un dels que més bé explica la seva creativitat musical. Cançons entre els mitjos temps i les balades d’arrel rockera. El disc va ser enregistrat als estudis Sibelius de Taradell sota el mestratge en les mescles de David Rossell. Músics de renom acompanyen aquest disc que es fa estimar en cada audició: per un cantó, Gerard Quintana és la segona veu a El poble del costat i, per un altre cantó, Toni Xuclà i Jordi Pegenaute posen guitarres a les cançons dolcíssimes de la Ivette Nadal
Video: Eco del sol detingut
http://www.youtube.com/watch?v=u7aElMf2WgY
Ordre i aventura
MISHIMA
Sones, 2010
POP. En el cinquè disc que editen, Mishima busca l’equilibri per mitjà de deu temes que creen atmosferes entre el pop d’autor i la cançó. Mishima han aplegat un reguitzell de cançons que fluctuen entre la intensitat lírica de L’olor de la nit i un cert minimalisme èpic a Com abans, que és un dels temes que opten a ser senzills del disc. El grup del cantant David Carabén ha comptat per segona vegada amb la producció musical de Paco Loco –músic i productor dels Australian Blonde- i els ha sortit un disc molt compensat i emotiu. El seu llenguatge sonor adquireix una aurèola de classicisme i algunes peces remeten a la cançó de temàtica quotidiana i literària. Els seus dos primers discos editats eren en anglès i, ben aviat, els situaren al capdavant dels grups independents catalans. Ja han superat la primera dècada d’existència i es mostren prou dúctils per anar confegint un cançoner ple de matisos i de referències musicals. La primera impressió que s’extreu en escoltar qualsevol tema de Mishima és la de comprovar com, en algunes ocasions, massa efectismes sonors compliquen el missatge. Tanmateix, el grup ha sabut depurar els propòsits culturalistes i la veu de Carabén se’ns mostra més natural i amb una dicció més pulcra. És realment espectacular que una cançó com Tot torna a començar obri el disc i ens deixi bocabadats per com el soroll, si és gairebé harmònic, és melodia pura. En aquest tema l’ombra de The Velvet Underground treu el nas i la saben traslladar a la seva partitura. L’ambició pel detallisme arriba a punts d’un nivell líric remarcable a Una cara bonica. Els cinc membres de Mishima han sabut fer d’aquest disc un compendi de cançons pop que defugen els tòpics i les melodies sense fons. El títol d’aquest àlbum remet a una cita de l’escriptor Jorge Luis Borges en què declarava la sàvia combinació de tradició i emoció, d’ordre i aventura. Mishima n’ha pres nota i ens n’ofereix la prova.
Video: Tot torna a començar
http://www.youtube.com/watch?v=98BSvBvSXhE&feature=related
Una forma de hablar
MARIA RODÉS
Bcore, 2009
POP. És el nou projecte en solitari de Maria Rodés. L’any passat va enregistrar amb Andy Poole un disc sota el nom d’Oniric: Sin Técnica (Cydonia, 2009). És una jove compositora i cantant que proposa un folk proper al pop fet a casa, amb tot un seguit d’instrumentació casolana (sons d’objectes domèstics com ara encenedors, raspalls de dents, aixetes) i amb una acurada producció musical per part de Ricky Falkner. Una forma de hablar conté onze temes delicats, que s’acosten al jazz, que insinuen apunts de bossanova i mantenen el to de la cançó francesa. La veu de Maria Rodés es fa acompanyar de la guitarra acústica i ens ofereix unes composicions oníriques, suaus, penetrants. Compta amb la col·laboració de músics experimentats que aporten matisos harmònics, principalment en la secció de vents i en les programacions de Ricky Falkner, el productor. El tema que dóna títol al disc és mou entre les reminiscències jazzístiques i el pop acústic de tons quotidians. L’univers musical de Rodés està ple de fets quotidians i de sensacions íntimes. L’amor és un dels motius temàtics principals. A De cero a cien, el soroll esdevé la música pròpia del desconcert vital. En d’altres ocasions, és el ritme de la vida –campanes, tambors d’intensitat diversa- allò que complementa les seves lletres en què el somni és més real que la quotidianitat. Desorden obre el disc i és un dels temes més rodons. El ritme a voltes frenètic, a voltes calmós, il·lustra el ritme vital d’equivocar-se així –o de viure així. La seva veu dolça, afrancesada, amb constants modulacions, avança al llarg del disc des de la serenitat a la confessió, de l’amor al desamor… tot plegat, en un viatge a què ens convida la seva audició. Totes les composicions són seves i mostra un grau de maduresa envejable. Col·loca més enllà del folk les seves cançons quotidianes i oníriques.
Video Maria Rodés:
http://www.youtube.com/watch?v=VUygQ5D5xr4&feature=related