última ronda

EL RETORN DELS TITANS

Hèctor Bofill

Editorial Moll

Palma, 2009

Una força poderosa que vol traspassar les tanques i les estructures que tenallen la condició humana. Com els titans de l’antigor, fills del Cel i de la Terra, amb la presència abassegadora i imponent d’aquells qui es proposen d’esvanir del seu voltant qualsevol mena de construcció física immòbil. Hèctor Bofill segueix amb aquesta obra la seva recurrent recerca de trobar el punt estètic que pugui agermanar èpica i lírica en versos que declamen un discurs sobre la condició humana. Des de sempre, la seva poesia es proposa de subvertir la prosa amb la dalla d’un vers punyent. Tanmateix, la seva expressió lírica cau més a la vora del gènere dramàtic que a la dels poetes llatins que deixa intuir la seva poètica. També cal remarcar la inclusió de versos que d’una manera massa previsible mostren la seva davallada en un  romanticisme gairebé delirant. En aquest aspecte, la seva poesia esdevé poc contemporània tot i que la intenció última sigui la d’actualitzar un discurs argumental clàssic i presentar-lo amb un lèxic nou i amb referències patriòtiques. 

Amb El retorn dels titans, l’autor construeix una al·legoria de la condició humana en què l’amor i el sexe, el desamor i la lluita, són vida devastada i alhora regeneració vital. En el pacte amorós –o unió sexual- la consciència del jo poètic estableix un paral·lelisme transcendent entre els dos cossos que s’atrauen i els cossos celestes que donaren origen a l’univers. En el poema El pacte, el poeta descriu bellament les raons de l’encontre amorós dels amants i com, de fet, aquest és una col·lisió que genera un origen primer per a la seva acció titànica com a individu: Així ens vam oposar / assedegats amb l’orgull d’atacar / primer com si sorgíssim de l’argila, / nus de força: la matriu exacta  entre / la violència de la solitud / i la metzina de trobar-nos. (…) el moment primigeni que un eclipsi / ajuntà el sol, la lluna i les estrelles. La relació del jo poètic amb el personatge de Thalassa –l’amant- es va dilatant entre les demandes del poeta, que s’inclina cap a un lligam amorós efectiu, i la voluptat promíscua de l’estimada que no es vol sotmetre a ell. Tot seguit, al llarg de la major part del poemari, el jo poètic transita des del desamor fins a la vivència del dolor més salvatge i alhora més assenyat. L’orgull titànic del jo poètic no es deixa vèncer i encara mostra el seu afany vital i desig perpetu en cadascun dels poemes. Després de la ruptura i de l’enyor, el poeta declama en el Segon poema d’hivern: No hem deixat que es glaci cap fruit aquest / hivern. El nostre desamor només / és una paròdia del dolor. El vitalisme del poeta imposa la seva llei: la llei de la força i la consegüent violència, la determinació del desig i la vivència extrema. Tot plegat en una història dramàtica, de vers sincopat i esquerp en la forma, que relliga el dir del gènere dramàtic amb el to sentenciós dels poetes llatins. Alguns dels poemes ens remeten a l’afirmació severa de Catul i als romàntics del segle XIX.    

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.46 (juny 2010)

DESPRÉS DEL TACTE

Jordi Roig

Editorial Perifèric

Catarroja, 2010 

Després del tacte de les coses queden les ditades, la senyal, el rastre de la vida. D’aquí prové el títol d’aquest poemari de Jordi Roig que arriba a la plena complicitat amb els lectors. Al llarg dels més de cinquanta poemes presents en aquest recull, el poeta ens fa pública la seva visió i comprensió del seu entorn immediat i, sobretot, de les circumstàncies vitals que conformen la seva realitat: les emocions i els dubtes, els amors i els silencis… els silencis que basteixen el seu itinerari vital. Des de la maduresa personal i d’un bon saber fer, l’obra va classificant els aspectes que expliquen les seves vivències determinants: l’amor sobretot, la vida amb els altres també. Després del tacte s’estructura en tres parts que mantenen un to i una entitat prou remarcable. Per una banda, les dues primeres seccions apleguen cadascuna gairebé la meitat de tot el llibre. Per altra banda, la tercera part funciona com un epíleg existencial i rememora en un sol poema llarg el pas de la vida a la mort: mitjançant el paral·lelisme imaginari entre l’hospitalització del fill i els focs de la nit de Sant Joan.

Comença el llibre amb un seguit de poemes que estan ordenats seguint l’abecedari i cada poema té el títol de cadascuna de les lletres del nostre alfabet. El lligam amb la segona part ve determinat per aquesta motivació lingüística com a efecte ordenador, ja que la segona part duu el títol explícit de Faltes d’ortografia. El pròleg del llibre el firma el també poeta Francesc Garriga, que en destaca el diàleg del poeta amb el lector, i alhora amb si mateix com a poeta en actiu. La primera part relata la ruptura amorosa que dirigeix les seves passes i el seu sentiment de pèrdua inevitable. L’escriptura com una aventura per salvar-se; els poemes com una pàgina existencial que dóna sentit als records. Hi trobem el record d’escenes definitives de la seva ruptura: un dels moments de la separació dels dos en llevar-se del llit ens és explicada al poema Ve doble: Voltes i gires i gires i voltes. / De cop t’aixeques quan ja no et faig falta / i abandones la partida que tu / vas començar. (…) i tancaré / la porta amb les paraules justes. / Et perds i em perdo i em perdo i et perds.   

Al llarg de la segona part se succeeixen els poemes que versen sobre el desamor i la solitud. També hi ha espai per la crítica cap als poetes presumptuosos, recargolats i artificials. La maduresa li dicta una consciència de sentir-se vell i alhora desitjós de sortir del pou del sofriment i de la solitud. L’esperança s’amaga sota el pes de l’enyor, escriu al poema Balancí. I un altre cop se li mostra el valor del fet d’estimar a Desperfectes, que és un dels seus millors poemes: Provo quanta estona / puc viure sense estimar / sota l’aire tarat del present. Amb aquest poemari Roig ens acosta cap a una reflexió des de la maduresa i de tot el que incloem en el mot amor. Amb versos que ressonen amb la tendresa i les empremtes de l’enyor.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.46 (juny 2010) 

LES CIUTATS OCASIONALS arriba al Penedès. Recital poètic a Sta Margarida i els Monjos amb Sandra D.Roig i Ricard Mirabete.

Avui 1 de juny a les 19:30h a la Biblioteca municipal de
Santa Margarida i els Monjos, en Ricard Mirabete ens acompanyarà per
presentar el recull “LES CIUTATS OCASIONALS”, poemari per el que se li
atorgà el premi Omnium cultural del Vallès Oriental.

Explicará l’Origen del Poemari i la força que el va moure a endinsar-se
en l’anònima col.lectivitat de la ciutat emprant com a punt de partida
l’exposició del CCBB Post-it city.

El poemari es va desvetllant mitjançant un cinematògraf que permet a l’autor aprofundir en cada un dels personatges.

Jo mateixa, faré la lectura dels versos que he triat amb il.lusió per tots i totes els que vulgueu venir.

                                                         Sandra D.Roig
blog de l’autora: papallonesenlallum.blogspot.com

http://papallonesenlallum.blogspot.com/2010/05/presentem-llibre.html