última ronda

r.mirabete

LA LLUM I EL NO-RES

Deixa un comentari

Antoni Clapés

Editorial Meteora

Barcelona, 2009

La poesia és un homenatge a la llengua com a generadora de paraula i de pensament. Els poemes de l’Antoni Clapés són breus, essencials, que proven de transmetre molt més del que declaren. Per al poeta, els versos són una aposta per fer desaparèixer la persona i que resti la paraula, que és el nucli de la vida i el pensament possible. Clapés sempre ha tingut l’objectiu de construir un discurs poètic que s’acosti a la poesia del silenci; és a dir, a una poesia mínima però totalitzadora. L’expressió voreja l’acció de callar, el dir és un objecte no pas una expressió. En certa manera La llum i el no-res és un poemari que es va fonent a les nostres mans i tot allò escrit va sedimentant en nosaltres. Hi ha un joc de paral·lelismes que ja inaugura el títol: la llum és un miratge i el no-res és el buit. Què ens podria quedar davant nostre? El silenci de la vida.

Al llarg del llibre el poeta ens proposa els poemes i els dubtes. Per mitjà de la intel·ligència podem percebre allò que és. Mitjançant la percepció visual podem abastar el misteri. Semblaria una paradoxa sinó fos que tota expressió possible ja és una paradoxa també. A través de la mirada hi ha l’inconegut i els enigmes. Per mitjà de la paraula hi ha el silenci d’abans i el de després de callar. El motiu temàtic cabdal del poemari és el silenci. Fins a un cert punt, el silenci és la vida i també la mort i, per tant, segons el poeta és allò que configura la forma i el sentit de les coses. Aquest llibre és també molt visual, la llum va tenyint els paisatges externs i els de l’ànima. No és només una poesia conceptual sinó que el poeta la transfigura en l’espai: esborrar-se de mots –callar / dir el gran i sublim silenci / mentre la llum incendia l’absent (Poema XXXII).

Hi ha també el silenci de Déu com a punt de partida de la reflexió poètica. Qui és el creador segons la fe cristiana- és l’origen de totes les coses. Tanmateix, el poeta se sap individu que ha de cercar endins o enfora el seu espai. Ens parla d’una escriptura en blanc, que és un miratge sense forma, misteri. Ens parla també d’una escriptura sense paraules, que és la vida, el record. Al llarg dels poemes se’ns va presentant el fet de viure com alguna cosa semblant a anar deambulant cap al no-res sense poder entendre l’abast de cada instant que hem viscut. I l’instant arriba a ser també etern. Es perllonga davant nostre i caiem en l’estupefacció. Tot i així, l’aposta per la vida es manté inalterable: Gosa parlar ara gosa dir / sigues desig essent / esquinça la tènue boirina / que (et) vela l’aquí i l’enllà / habita just a la llinda / de la paraula –allí on la llum / és invisible i tot esdevé visible (Poema XXIX). S’ha parlat sovint de la poesia de la transcendència com si també en la poètica de Clapés hi hagués un cert misticisme. Les fronteres entre l’espiritualitat i la humanitat estricta són força difuses i, per aquesta raó, seria del tot agosarat afirmar que la seva poesia és transcendent. Caldria provar d’entendre la seva recerca existencial com l’anhel de tota persona per saber si el seu lloc en el món és un espai, o bé una manera de sentir particular i intransferible. La recerca del poeta segueix en peu, dia rere dia, paraula rere paraula, amb el desig d’entendre cada vegada més i millor què és el que realment vivim quan afirmem que vivim.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.45 (maig 2010)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 24 de maig de 2010 per ricard99

COL·LISIONS

Deixa un comentari

COL·LISIONS

Lluís Calvo

Editorial 3i4

València, 2009 

Contra les concessions artístiques, cal ser intransigent i alhora dúctil respecte allò que hom veu i percep del món. Lluís Calvo prova de superar el llistó de la Imaginadora –la idea del poema- llibre rere llibre. Col·lisions va merèixer el premi de poesia Vicent Andrés Estellés de l’any passat. És un poemari de llarg abast; s’estructura en cinc parts prou diferenciades i amb la suficient entitat per funcionar amb independència les unes de les altres. Són quaranta-un poemes més una selecció brillant d’aforismes (la quarta part) sobre la creació poètica i les motivacions existencials de les quals se’n deriva l’expressió escrita.

Lluís Calvo debutà el 1987, quan guanyà el premi de poesia Amadeu Oller. Des d’aleshores, al llarg dels més de vint anys d’escriptura, ja suma setze llibres de poesia publicats. Ha construït un discurs poètic multiforme i sòlid en què cada poemari ens ofereix unes coordenades compositives específiques. En el llibre que comentem l’autor ha reeixit en l’escriptura de poemes llargs en els quals hi ha el predomini dels versos alexandrins. Sense retoricisme d’embolcall,  el poeta lliga la paraula poètica a l’expressió essencial de la parla de l’individu. No hi ha paraula sense veu, no hi ha vers sense discurs, no hi ha poema sense veritat. Aquí és on rau la versemblança i el guany estètic que suposen aquests poemes que s’enfronten a col·lisions diverses contra la realitat. Calvo no ens dóna poemes de supermercat, ni foc d’encenalls per cobrir-nos de fel i ombra un cop llegits. La seva poesia es fusiona amb les vísceres de la modernitat més tangible però sense embrutar-se el dir –ni els dits- des de dins però ben protegit per les conviccions. Els seus poemes són rebuigs de l’ànima, fragments, com escrivia el poeta Gottfried Benn, que expulsen allò que pot emmascarar l’única màscara possible: l’ànima i la seva fam, la seva mort. La realitat de les grans àrees comercials, les marques de productes i l’ús de la tecnologia, són fal·laces. L’ànima és l’únic rostre que ens defineix.

El títol remet a l’acció de viure. L’individu es llança enfora, s’estavella, s’envola, s’estimba, arran de la realitat que l’envolta. Els verbs van delimitant aquestes col·lisions a què remet el títol. El poemari configura una manera d’enfrontar-se a la vida que parteix de la consciència cega de l’instint i s’envola cap a una resolució existencial. La seva concepció de la vida es reclou en l’acció d’anar cap a fora, de buscar-se en les coses que ens limiten i, alhora, ens tranformen. En el poema L’últim home bala se serveix d’aquest home-metàfora per explicar el viure entre l’èxit i el fracàs: alleuja saber que alguna cosa / s’ha aturat; però només un breu instant, / el temps just d’estimbar-te / o de recuperar, amb ànsia, l’equilibri. El viure extrem és allò que motiva l’expressió. El jo actua, fa el pas, i va més enllà de la gran rutina, sempre a la vora de la veritat íntima i indissociable de cadascú. L’instint, la inconsciència generadora de vida, configura la primera part, per exemple, que conté alguns dels seus millors poemes:Elogi de la felicitat, La balada dels últims cocodrils, entre molts d’altres. Tot seguit, se serveix de l’imaginari de la fantasia, el còmic i la ciència-ficció, per connectar la vivència dels interrogants del viure i de l’amor en els formats de l’entreteniment de ficció tradicional. Calvo apunta cap a l’amor com la clau que obre tots els panys: des de les relacions cibernètiques actuals (xats, contactes virtuals) a la motivació cabdal per viure en aquest món tan desdibuixat i fragmentari.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.45 (maig 2010)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 22 de maig de 2010 per ricard99

MONTPELLIER, GENER

Deixa un comentari


MONTPELLIER, GENER
              

                        Al Xavier Soler. 



Has de fer-te una altra pell

sota les pedres arraconades

de la gorga brava

 


-tota d’espais orbs-

en què ara habites

entre el blanc de companyies dòcils.


 

Travessa el mite d’una biografia

i mira’t en la llunyania

d’una aigua serena.


 

Has de triar el naixement,

les roques, el blau.


                  R.Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Les ciutats ocasionals el 15 de maig de 2010 per ricard99