última ronda

ESPIGA
Berna Blanch
Editorial Meteora
Barcelona, 2009

En un grapat de terra al palmell de la mà hi cap tot allò que ens defineix. Hi podem detectar el rastre d’allò que ens configura i també hi podem projectar el que nosaltres conservem en la mirada. Berna Blanch construeix aquest poemari amb la intenció de posar al full en blanc el rastre de la memòria que vol ser recordada des del moment present. Tothora la llum és l’element clau de la major part d’aquests poemes breus i intensos. Amb o sense llum tot es dibuixa i pren les formes de la nostra individualitat projectada. En un dels poemes destacats, Paraules com llançar escriu: com una memòria estranya / que vol recordar-se, / com la mà que obri l’alba. El poeta vol crear un espai habitable on llançar-hi la vida cap endavant. Té la consciència d’escriure des de la inquietud i la brevetat dels dies que passen amb l’afany d’assumir que la seva vida és quelcom que forma part d’un paisatge. I aquests poemes són, com afirma en els darrers versos d’aquest poema, llum antiga, alè vençut. Cada dia viscut és com una pàgina de la nostra vida, com cada poema escrit; és a dir, és un episodi que pugna per mantenir-se viu en els dies següents després d’haver-los escrit.

Com afirma el poeta Marc Granell al pròleg d’aquest llibre, llegir Blanch és omplir-nos nosaltres també de la bellesa i la saviesa d’unes paraules que saben desentranyar i dir, des de la nuesa, la realitat que ens fa i que som. El propòsit de tots els poetes és el d’albirar en la distància un paisatge personal que ens defineixi a tots i, al mateix temps, que expliqui vivències antigues que volem tenir encara presents. Com aquell qui contempla les muntanyes del seu voltant amb el record dels fets viscuts que recorda. Al llarg de les tres parts en què s’estructura el poemari, Blanch va teixint el seu procés d’autoconeixement: records, sensacions, sentiments van omplint el seu discurs líric que no defalleix en la recerca d’explicar-se i multiplicar-se en els elements físics de la natura. Hi trobem el color de l’arena, l’escuma, els camps de blat plens de llum, el blanc dels núvols i la seva pluja menuda. Cadascun dels poemes té l’objectiu de trobar la seva llum escaient. Cada instant projecta una llum dins nostre: els dies de novembre fan fosca la nostra mirada, els colors dels dies són els colors dels nostres ulls vivint a cada moment. És aquest un llibre que ha adquirit el valor de ser una escriptura plena d’adjectius i estats d’ànim lligats al paisatge. Com un diari que relata dies lluminosos i intensos entre la brevetat i el desig del nostre viure.      

Ricard Mirabete,
article publicat a Benzina, núm.44 (abril 2010)

TÒNIA PASSOLA

L’horitzó que no hi és
València, 2009
Editorial_3i4

Cada vegada més les experiències de les dones s’afirmen per mitjà de la paraula poètica i persisteixen dins del llenguatge. La línia de les poetes més importants del s.XX en l’àmbit català, com ara Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Josefa Contijoch i Montserrat Rodés, està agafant una alta volada lírica i reflexiva sobre l’estat de la dona en el món i, per extensió, de tots plegats i de les nostres vivències íntimes i solidàries. Aquest poemari marca una confluència prou interessant entre el que ens ve de fora i el que ens ve de dins de cadascú. No hi ha cap intenció de fer un llibre unitari, com bé apunta Neus Aguado al pròleg d’aquesta obra. Els lligams són més aviat en el traspàs emocional d’una banda a l’altra de la vida particular i de la vida en comú. Ens interpel·la dia a dia la nostra capacitat d’emocionar-nos, de viure la sensualitat del silenci, l’amor de les paraules necessàries.

Tònia Passola ha escrit aquests poemes des de fa més de 15 anys. La majoria daten de 1991 i la poeta els ha anat compilant amb la cura de qui deixa créixer el sentit d’allò que escrivim. Segons Aguado, el llibre és un quadern de vida. La motivació principal és la d’aprofundir en el més íntim i essencial. La temàtica gira a l’entorn dels eixos següents: l’erotisme, la vida quotidiana en l’àmbit domèstic i l’impuls creador. Passola escriu dirigint-se a l’afany creador del desig: Sense amor no podria respirar. / Sense tu, esdevindria un cadàver sense ànima. Aquests versos pertanyen a un dels millors poemes del recull, Vestits. Allò que convé remarcar de L’horitzó que no hi és remet a com la poeta emmarca els aspectes identificatius de l’experiència com a dona en versos que assumeixen la veu de totes: les referències a les matrius, l’embaràs, l’avortament, l’impuls sexual i vital, troben el seu espai enmig del full en blanc. Al voltant del món que ens encercla hi perviu el desig encès per ser, per viure, per expressar, per estimar. Aquesta és una poesia amb un notable pes dels verbs, de l’acció, com a generadors d’energia emocional. Hi trobem nombrosos poemes d’amor i, cap al final del volum, el poema La meva ciutat és un altre dels poemes més rodons. Assaja l’estructura de versos projectats un a un, amb certa autonomia lírica cadascun, per tal d’explicar la simultaneïtat de pensaments i accions que reflecteixen la vida contemporània, actual, com els cal·ligrames clàssics d’Apollinaire. Al llarg de l’obra sobresurten poemes amb estructura de cançó, amb rerefons quotidià i imatges properes a la vida domèstica.

Ricard Mirabete,

article publicat a Benzina, núm.44 (abril 2010)