CARRER DEL CARME
Escriure l’alba en punts de saliva tendra.
Ser joves encara i remirar-nos
a l’aparador d’una merceria colonial.
Dur-nos els llavis pintats d’un dels colors
del primer vespre junts: el roig i el negre
al tou dels llavis. Després ens semblà
tota una sorpresa ser joves encara
i escriure l’alba en punts de saliva tendra.
Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
Un gos llop borni i geniüt
alça la pota i saluda a tots els folls;
desordre de peus i sabates esplendents
que trepitgen amb estrèpit
l’aigua dels bassals dels restaurants.
Els amagatalls del carrer estan il·luminats.
La pluja cau com plom. Davant meu
un drapaire matusser m’escup silenci
en la forta i desmesurada foscúria
d’uns ulls que diuen tant sense veure-hi gens.
Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
LA POESIA
La vida no ha de ser res més que vida quotidiana. Joan Brossa
D’entre totes les manifestacions a l’entorn del fet poètic en destaca una que remet a una necessitat d’expressar-se un mateix. Ras i curt, aquell que escriu alguna cosa anomenada poètica en un paper, o bé la recita en espais públics pensats per a la declamació, es proposa de dur a la pràctica un acte de comunicació. Ara bé, el que haurem de discutir és si el propòsit creatiu d’aquesta manifestació recau en el fet d’apel·lar al receptor possible, o només sorgeix d’un impuls interior d’expressió. És realment determinant el fet que algú escolti aquest missatge? El que hom diu requereix de la presència de l’altre? No és força agosarat creure que el que hom diu val per aquells que reben aquest missatge?
L’elecció de l’emissor és una tria que escau a cadascú. Hi ha un reguitzell de veus literàries que se’ns mostra davant. Des de l’antigor fins al moment present, podem trobar centenars d’autors i autores que tenen un discurs propi, complex i multiforme. Aquests són poetes. Aquests són molt més que versaires de fires i mercats. Haurem de creure que el que han escrit ho han escrit pensant en nosaltres? No deixa de ser una premisa un pèl ingènua. Fins i tot dels que pretenen divertir-nos cal advertir que s’escolten molt més del que nosaltres els hem d’escoltar si per desventura ens creuem uns i altres en el trescar de cada dia. Cal dir també que pensar el contrari és inexacte. Són dues línies que es necessiten l’una a l’altra. Més m’estimaria pensar que hi ha una mica de veritat en les dues solucions. Ho podem deixar en què escrivim per a algú.
Quan hom escriu es planteja de redactar alguna mena de text. Un discurs que pugui tenir una entitat pròpia. Una relació de pensaments, descripcions o arguments que expliquin alguna cosa viscuda. Ja sabem –perquè tants i tants autors precedents ens ho han fet palès- que fins I tot els fruits de la imaginació són fets viscuts. O haurem de rebutjar el pensament abstracte com si fos una entelèquia sobrera? Des que tenim ús de memòria –personal, íntima- hem hostatjat dins nostre una corrua d’idees i sentiments que si no els mostrem amb tota mena de detalls i embolcallats de contextualització espaciotemporal poden semblar als altres una maquinària artificial desconnectada de la realitat. És aquí on rau la destresa poètica de l’autor/a del text. Ha de transformar una vivència íntima en una plasmació externa i autònoma d’un fet viscut –ja sigui a la ment, a la pell, als ulls.
Tot són fragments, rebuigs de l’ànima, excrecions del cos viu -com escrivia el poeta Gottfried Benn- i un impuls creador que malda per recompondre-ho tot en un text que pren la forma d’un trencaclosques que cal desxifrar. Qui ha produït l’escrit dóna pistes, remet a fets viscuts, a lectures sovint compartides pels autors i lectors, assaja una mena de concepció de la vida que pot ser assimilada –bé perquè sigui propera, bé perquè no sigui estranya ni incompleta. En un poema hi ha una visió totalitzadora de la realitat. Tant és si explica una anècdota del passat o bé actual, tant és si parla d’un barri de Berlín o d’una plaça de Montpeller. És l’emoció el que podem extreure del poema? És l’emoció el que hi posem? La veritat –que no és única, com ja sabem- és que un poema és com una relació de fets, una crònica d’aspectes dispars que conformen un artefacte interpretatiu autònom que podem compartir.
Ricard Mirabete (2010)
Roser Domènech
Blanc és oblit
Editorial_Montflorit
Cerdanyola del Vallès, 2009
QUAN LA UTILITAT ÉS LA TENDRESA
La infelicitat mai ha estat alguna cosa amb entitat. És un pou inútil del qual no en sobresurt res prou important per contrarestar el desig de viure i d’arribar als altres. Aquest poemari de Roser Domènech (Olot, 1976) s’inscriu de ple dret en la poesia que explica uns amors que s’estenen per les ramificacions de la voluntat d’estimar: estimar als pares, a l’amant. De fet, Blanc és oblit està dedicat a la memòria del pare de la nostra autora. És el seu primer llibre publicat i ens mostra la destresa que té per comunicar i definir-se. Domènech és Llicenciada en Filologia catalana i ha sabut llegir-se en la nostra tradició poètica contemporània.
En aquesta obra hi ha un seguit de poemes que moltes d’aquelles persones que tinguin el plaer de llegir-la en recordaran -durant força temps- un bon feix de versos; d’aquella emoció original de la primera lectura en sabran retenir l’alè. Això s’aconsegueix quan s’escriu des de la vivència pròpia i -afegeixo- quan l’autor o autora té un domini de la llengua literària prou dúctil i complet. Hi trobem un to de confidència, de sinceritat poètica, de veritat íntima. La poeta ens mostra la seva destresa poètica quan concentra la força emotiva i suggerent en un adjectiu precís, o bé quan sap elaborar un poema a partir d’una síntesi existencial. El poemari es divideix en cinc seccions i un poema-paisatge inicial. Travessarem la memòria del pare en la primera secció, després ens endinsarem en la vivència majúscula d’un enamorament latent, que és a on l’ha conduït la consciència del dolor de l’absència. Aquí rau el moment clau del volum, quan el jo poètic de l’autora s’explica els sentiments que la transporten a l’amor explícit.
En les seccions segona, tercera i quarta, l’abstracció emotiva es concreta en un paisatge teixit amb els llavis, amb la mirada. Destaquem el poema Agulla –tant agosarat com sincer- en què Domènech sap conjuminar una escena, un argument, una emoció, en un bell poema. Ens diu com l’ull, i després la mà, ho copsa tot; com en un quadre. La paraula és color i ja no serà escoltada com a paraula. Gran paradoxa! Gran encert, ja que després de la paraula només ens queda cosir-nos en un paisatge: el de l’amor viscut. Com una pluja fina que dibuixa / imperceptiblement la fressa del teu cos, / com aquella nit, roja i cendra, / quan aprimant-te com una agulla, / desapareixies carrer enllà. / Jo volia esdevenir fil. Cosir-me de tu. Cal remarcar la insistència de la poeta en connectar la seva vivència íntima al conjunt de les dones, en la manera de viure l’amor com una experiència compartida. Són poemes circulars, una mena de bucle concentrat. Es comença en un punt i s’acaba en el pol oposat i determinant. Aquest poemari és com dir sí a l’amor després d’intuir-ne el sentit. Amb la fermesa d’una arrel.
Ricard Mirabete,
article publicat a Benzina, núm.43 (març de 2010)
Iban L.Llop
Crònica de Calàbria
Editorial_Bromera
Alzira, 2009
EL POETA I LA SEVA VICTÒRIA CALLADA
Iban L.Llop es pren els poemes com a viatges –i els viatges com a poemes- i ja suma uns quants poemaris que se centren en el marc escènic de les ciutats, sobretot de les italianes. Llop (Borriana, 1975) és professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (Sardenya). Aquesta obra va merèixer el Premi Alfons el Magnànim de València l’any passat i l’autor continua confegint els seus poemes a l’entorn d’una o més ciutats. Al poemari anterior, Llibre de Nàpols (Edicions Bromera, 2003) ja va treballar en aquesta mateixa direcció que la del llibre que avui ens ocupa. És una decisió prou encertada sempre que el marc escènic no abassegui el dir poètic. El poeta prova de lligar estretament la dicció lírica a les ciutats italianes que recorre. Ben sovint, l’estació de trens és l’espai urbà on hi sojornen els versos. El jo poètic se sent foraster o amant ocasional, o bé fugitiu.
Una constant reflexió sobre un mateix sobrevola dins les paraules. El poeta se sap individu que escriu i que tot allò que viu –escriu- és matèria susceptible de traducció. Del cervell al paper, de la mà a la ploma, els versos busquen un lloc on hi pugui sobresortir la vida. A més, que aquestes paraules que sumen poemes puguin ser el triomf de l’individu particular: Regirar / la terra per trobar el mot exacte, / enriquir-me amb aquest ínfim saqueig, / sentir-me orgullós per una victòria / callada. En aquest poema que duu el títol de Claudio, Llop posa les bases de la seva escriptura. Tot el volum és una mena de cartes d’Itàlia que algú que hi viu les envia als seus amics de mar enllà.
El recorregut líric transita per ciutats d’Itàlia. Des de Salern a Calàbria, de Bèrgam a Venècia, de Milà a Verona. En ocasions, un poema és per a una ciutati, d’altres vegades, una ciutat és per a un llibre. Crònica de Calàbria mostra la visió descriptiva dels espais que travessa el poeta. Gairebé sempre són ciutats amb port, arran de mar, en poemes de diumenge; és a dir, en aquells dies de repòs, de reflexió, d’adaptació vital. Perquè en el fons, tot el llibre és un diàleg amb si mateix. El poeta s’interroga, s’explica, enfrontat al seu rostre del mirall. Al poema La rosa, el poeta ens dóna la clau que obre tots els panys interiors. Hi fa una retrospectiva sobre els anys d’infantesa i reprèn el motiu líric d’objectivar en un element de la natura –la rosa- el desig d’un vers escrit que ens retorni aquella vivència plaent del passat: Inevitablement em faré gran, / (…) i em sorprendré una nit fent equilibris / entre el deliri i el plaer d’un vers / que em retorne l’olor d’aquella rosa. L’objectiu del jo poètic és que allò que ha deixat escrit al llibre li permeti encarar els propers dies, mesos, anys, vivint d’una altra manera. Amb tota la consciència del món, amb tota la il·lusió possible enfilar un nou caminar sense pressa en les seves passes.
Ricard Mirabete
article publicat a Benzina, núm.43 (març de 2010)