L’AVINGUDA BLANCA
Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.
R.Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
CEL TAPAT
Més tard em cruspiré l’adéu
i faré fosca elevació en aquells carrers
que demà obriré. Esventrar la bèstia,
introduir-hi monedes i llambordes
a les seves cavitats subterrànies. Mossegar.
Al moll de l’os una música. L’ànsia
ben tapada pel cel. Clivellar-se.
Els trinxeraires s’eixuguen les llàgrimes
sota un plàtan. Barcelona és
una porta estreta sense semàfors.
La via lliure que no amaga secrets
als ulls; tampoc duu cap a d’altres deserts.
R.Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
UN HOME AMB BICICLETA
Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.
Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)
FORA MURALLA
A l’Adrià Chavarria.
Li agrada passejar horitzó endins, fora muralla
i deixar enrere la pols de les hores solars.
Els carrers el vesteixen d’un hàlit terrós i moradenc.
La nit és tranquil·la, el maig és un pa de nit.
Com un emperador romà branda el paraigua
i saluda als dos sentinelles del Majestic.
Fa una breu parada al banc modernista.
La crueltat enfronta tenebres dins seu.
Una veu li relata les flors del desert.
Una veu l’abraça. Mentrestant un xicot
es perd sol horitzó endins, en una cova
enfosquida que promet un bressolar de freda nit.
Els dos abillats de somnis i rels d’aigua
recorren la Dreta de l’Eixample.
Tots dos, una veu i una pregària.
Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)