última ronda

LA MALETA OCASIONAL

 
El traginer que passi

i s’endugui la caixa dels cartons
que he apilonat de mala manera
a la cruïlla amb carrer Pelai,
deixarà un espai buit sota les meves pertinences.
La seva o la meva és derrotada?
El dilema transita enlaire; la dignitat
a la planta dels peus s’hi encabeix.
No calen ni mitges paraules
ni tampoc mirades d’aprovació:
jo l’home errant; i l’altre,
qui erra entre els homes.
La ciutat picoteja l’esma dels carrers
i el desert és ben a prop de qui la travessa.
Una parella d’adolescents s’entaforen
a la pensió Austràlia. Una meuca ocasional
saluda a un magribí i l’acull
al seu niu, riu d’horror.
El sol no participa dels verbs
i alguna cosa falla. La qüestió és saber
si creurem en una història de melodies enutjoses.

        Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)

Ploreu per la meva absència.
No pas per la vostra enyorança.

Adrià Chavarria (Remor de veus. Barcelona, 2008)

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,

cridat per una veu de mar fonda.

Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents

de més enllà de la riba.

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,

i pel fullatge bec solitud.

És per això que vago sempre

sota el silenci de les constel·lacions

d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il·luminen les nits

amb paraules com flames,

torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar.

cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,

mes ara sóc orella i pas insomnes.

JOAN VINYOLI

     
        A l’Adrià, l’amic, l’home que va creure i estimà, que va estimar i per això cregué en tot el que havíem de viure aquí, al nostre país, a la nostra terra… com a germans d’una sola flama dins la fosca. Sempre més…