última ronda

HI HA CARRERS TAN DESHONROSOS…

A París hi ha carrers tan deshonrosos com pot ser-ho qualsevol culpable d’infàmia; hi ha carrers nobles i carrers simplement honestos; joves carrers d’una moralitat que el públic encara no coneix prou per opinar, i carrers assassins; carrers més vells que les vídues més velles; carrers dignes d’estimació, carrers sempre nets i carrers sempre bruts; carrers obrers, feiners, mercantils.

                                                                 HONORÉ DE BALZAC (París, 1831)

“Kafka entre els naturistes” de Roberto Calasso (2002)

Kafka estigué tres setmanes al sanatori de Jungborn (Alemanya) l’any 1912. Temia perdre el cap i es trobava en plena redacció de capítols de l’obra El desaparegut / Amèrica. Aquesta narració està escrita en fragments més juxtaposats que no pas entrellaçats, que busca una circularitat en la seva concepció.

 “Al Jungborn (font jove) l’escriptura avançava molt lentament. La natura era un obstacle encara més gran que la vida de despatx. Però què era la natura? “Fresses a l’herba, arbres, aire al qual encara no estic acstumat”. Ratolins, ocells, conills. Un dia, Kafka obre la porta i veu tres conills que el miren. Per totes bandes hi havia persones despullades que reptaven, corrien, s’arraulien. “Apareixen sense fer soroll. De cop en tens un allà, dret, que no se sap d’on ha sortit”.

(…) Les descripcions que fa de la vida al Jungborn desprenen un horror subtil barrejat amb una desesperant comicitat.

(…) El deliri naturista no era l’única cosa que atreia Kafka a un lloc com el Jungborn. També hi havia la presència de tots els desconeguts que podia conèixer. Observava cada detall. (…) “La necessitat constant, injustificada de confiar-se. Mirar cada persona per veure si amb ella és possible i si estaria disponible. (…) Aquest desig de persones, que tinc i que es transforma en angoixa si se satisfà, en certa manera només pot manifestar-se durant les vacances; i certament estic una mica transtornat”.

CONSTATO L’ESTRANYESA…

Aquest vespre constato l’estranyesa que em produeix haver pogut passar, avui, una hora i mitja mirant el mar sense fer res, en un estat mental buit, potser recordant vagament alguna cosa de precisió impossible, en un estat diríem contemplatiu – encara que potser seria més exacte dir en un estat de badoqueria consolidada i absolutament física. "Quan mireu el mar, què hi veieu?", em preguntà una senyoreta. No hi veig res -en tot cas res que em porti a concretar alguna forma o algun sentiment real. L’home només és sensible a les coses petitíssimes.

                                                                          J.PLA (Palafrugell, ¿1930?)

QUAN BEVIA…

Quan bevia (mai no he tingut prou diners), de vegades m’havia passat que les últimes gotes d’una ampolla -o sigui una ampolla buida- em donaven una idea física desagradable de l’eternitat, de l’infinit. L’eternitat, l’infinit, són inconcebibles. Almenys jo no els he poguts concebre mai. La sensació més aproximada, la vaig tenir en les circumstàncies esmentades. I la vaig tenir, potser, perquè em trobava embriac, en un estat anormal.

                                                                                   J.PLA (Palafrugell, 1933)

Pacient no és el qui fuig del mal, sinó el qui no es deixa arrossegar per la seva presència a un desendreçat estat de tristesa. La paciència preserva l’home del perill que el seu esperit el malparteixi la tristesa i perdi la seva grandesa.

                                                                              SANT TOMÀS D’AQUINO

A tots ens ha estat donada una temporada a l’infern, i de ben cert que costa sortir-se’n indemne, i en aquestes circumstàncies és fàcil, és còmode, és pràctic i encara més inútil, deixar-se anorrear per la desesperació. Però en algun moment -un instant, una paraula, una mirada- ens ha estat donada una il·luminació i hem vist una llum al final del túnel. En aquest breu instant ha respost a la nostra paciència allò que ens ha permès recuperar el coratge i l’orgull. 

QUAN

QUAN

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

                   Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)

DARRERE ELS FINESTRALS

DARRERE ELS FINESTRALS

"Hi ha foc en la breu eternitat

que trenca els motlles,

que obliga al moviment,

a respirar inquiet entre restes

d’oblit." (Xulio Ricardo Trigo)

                     —————-

Com el cigar mal apagat al cendrer

cruix la mirada dins la nuesa del cristall.

Restes d’oblit parlen sota la taula

on estàs prenent un cafè fred, de Madagascar.

L’exotisme sempre t’ha corprès

per l’extrema distància de l’absència.

Ara ella arribarà amb roses d’ulls clucs

i aquella estranya llibertat d’un gest esquiu.

Al Cafè sona la música antiga

que guardaves a l’últim calaix de l’armari,

entre les nines prenyades de fel.

Us direu quatre mots -si tot va bé-

i ella et besarà als llavis sense atrevir-se

a acomiadar-se amb un curt adéu.

Callareu, se n’anirà al cap de cinc minuts

-si tot va bé- i entendràs la intimitat

del so distant de l’ossada.

A fora, núvols estirallats relliguen el cel confús,

i et quedaràs una estona més

fent l’últim cigarret al Cafè.

Enfilaràs el rastre de la seva veu

per explicar-te la múltiple projecció d’allò viu

i tu, ben ruc d’amour,

assaboriràs l’hora perfecta de la fugida.

                   Ricard Mirabete (Barcelona, 1999) 

ARRELAR ÉS POSSIBLE…

ARRELAR ÉS POSSIBLE que sigui la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en raó de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que manté vius certs tresors del passat i certes premonicions de futur.

                                                                                       Simone WEIL

  M’ha semblat adient apuntar aquest pensament de Simone Weil per tal de ser conscients, una vegada més, del que és d’important tenir lligams amb persones, amb paisatges, en definitiva, amb la terra, el país. La recerca d’un mateix és la investigació cap a dins d’un mateix d’allò que el fa créixer, d’allò que ha alimentat la seva vida real, activa i natural. 

RECERCA DEL FOC

RECERCA DEL FOC

Cerco en llibres antics

en llengües  radicals

veus fortes

que un dia anaren

a multituds vitals,

i torno buit al dia

que se m’alça a la sang.

La veu no pot,

la llengua brilla a claps.

No puc haver-me en veu

per a tant poble meu.

No puc lligar-me

de mi a mi

i dir

-prò val.

        Segimon Serrallonga (1979)

Aquest és un poema de compromís vers la terra, la llengua, el país, per part del poeta nascut a Torelló. El jo poètic malda per trobar -fer viu- el foc, l’afany de ser en relació a la comunitat, de ser per a Catalunya. Són anys de franquisme i de postFranco, quan ha de sorgir una força viva en el poble de Catalunya, que viu assedegat de llibertat i vol reviscolar-se de l’ofec totalitari. El poeta demostra el seu fervent compromís vers la realitat que li ha tocat viure: no vol caure en el conformisme i el deixar fer de la inèrcia inactiva… "No puc lligar-me de mi a mi i dir -prò val".        

           UN DIA MÉS

Peso el bé i el mal en una balança

mentre els justos fan silenci amagant-se

els jutges fan jocs de mans amb diners

els monjos fan girs de peus als carrers

i el batlle sermoneja el vagabund.
 

Els amics es troben a l’hora en punt.

                   Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

FER ENCARA ÉS CREAR

FER ENCARA ÉS CREAR

Fer encara és crear. La gent que escriu s’encaparra sovint per la novetat, sense adonar-se que si l’individu fa realment no pot fer sinó coses noves. La qüestió de la qualitat es planteja més enllà, en l’autonomia real de l’objecte creat, que resulta bell o no tant. Com que el concepte de bellesa ens és donat per l’educació i la cultura rebudes, sempre és vague i poderós alhora, i intel·lectualment imponderable. D’on vénen les divergències dels crítics (dels crítics coratjosos i lliures, vull dir) i les diverses preferències dels lectors.

                                           SEGIMON SERRALLONGA (maig de 1990)