DARRERE ELS FINESTRALS
DARRERE ELS FINESTRALS
"Hi ha foc en la breu eternitat
que trenca els motlles,
que obliga al moviment,
a respirar inquiet entre restes
d’oblit." (Xulio Ricardo Trigo)
—————-
Com el cigar mal apagat al cendrer
cruix la mirada dins la nuesa del cristall.
Restes d’oblit parlen sota la taula
on estàs prenent un cafè fred, de Madagascar.
L’exotisme sempre t’ha corprès
per l’extrema distància de l’absència.
Ara ella arribarà amb roses d’ulls clucs
i aquella estranya llibertat d’un gest esquiu.
Al Cafè sona la música antiga
que guardaves a l’últim calaix de l’armari,
entre les nines prenyades de fel.
Us direu quatre mots -si tot va bé-
i ella et besarà als llavis sense atrevir-se
a acomiadar-se amb un curt adéu.
Callareu, se n’anirà al cap de cinc minuts
-si tot va bé- i entendràs la intimitat
del so distant de l’ossada.
A fora, núvols estirallats relliguen el cel confús,
i et quedaràs una estona més
fent l’últim cigarret al Cafè.
Enfilaràs el rastre de la seva veu
per explicar-te la múltiple projecció d’allò viu
i tu, ben ruc d’amour,
assaboriràs l’hora perfecta de la fugida.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
