SAMFAINA VALLESANA

Les enquestes, mai neutrals, donen una baixada d’intenció de vot a Podemos. No cal parlar del percentatge, això ja ho fa la mà negra, és suficient saber que la tendència és de baixada. Així doncs, malauradament, s’estan desinflant les expectatives iniciades fa un any pel grup “sorgit del 15M”, tal com els agrada autoanomenar-se.

El seu discurs inicial es mantenia sobre dos pilars demolidors: propostes de govern radicals a favor dels col·lectius més afectats per la crisi i arraconar als partits tradicionals per ser els causants de tots els mals. En poques paraules: fer net. La proposta va ser tan ben acollida arreu de l’Estat, que els seus dirigents segurament es van fer la il·lusió d’accedir immediatament a les regnes del govern i van intensificar la radicalitat del seu discurs com si diguessin “ara, es pot tot” obrint unes expectatives desmesurades.

Pel que sembla subestimaren un dels factors rellevants, no tan sols a la física, també als moviments socials: el temps. Accedir al govern de l’Estat és un factor de temps, més o menys llarg en funció de les circumstàncies, i és raonable dir que no estem en una situació tan dramàtica com perquè els partits del bipartidisme siguin ferits de mort o el govern quedi electoralment enderrocat. Només cal observar Syriza, en una situació social i econòmica més complicada que la nostra, la formació grega ha necessitat dues legislatures per accedir al govern i ensorrar al PASOK.

Quan les eleccions autonòmiques andaluses (les primeres d’ençà de la seva aparició europea) posen en evidència que el suport a Podemos, si bé és nombrós, no arriba a la massa crítica per fer-se amb el govern, fan un gir i opten pel camí fàcil, ensucren de forma discreta però constant les propostes programàtiques amb l’esperança d’aconseguir, a curt termini, ampliar la base electoral. Si amb convicció defensessin la seva proposta inicial, la natural, haurien mantingut la radicalitat i l’èxit el supeditarien al temps necessari per a consolidar-se, millorar les propostes i esperar el desgast electoral del PSOE.

Les mateixes eleccions van posar en evidència la seva feblesa en la política de pactes. Després de menysprear, durant mesos, amb tots els qualificatius possibles els partits tradicionals i fer fortuna amb un mot que ho resumeix tot: “la casta” (expressió que ara no utilitzen), comencen a dulcificar aquesta vessant i obren la possibilitat de pactar o col·laborar amb els partits que fins aleshores “eren una altra cosa”. No és d’estranyar, doncs, que una bona part del seu electorat estigui desconcertat o decebut.

La contradicció és tan flagrant que els mitjans de comunicació els hi ha faltat temps per anunciar  que Podemos, definitivament, està disposat a pactar amb el PSOE després de les eleccions generals, només cal coincidir en un projecte de canvi polític, diuen. Quin canvi polític ens pot oferir el PSOE? Un partit compromès amb el sistema financer imperant, al servei de les empreses de l’IBEX-35 o sigui plenament integrat a la casta, on l’únic canvi real ha estat substituir el manager. No és d’estranyar, doncs, una tendència a la baixa en la intenció de vot. Qui esperava una sotragada a la casta es troba ara amb un Podemos desnaturalitzat, sense  propostes engrescadores.

Si desplacem la lupa a Catalunya, a les actuacions contradictòries fetes a les Espanyes cal afegir-hi altres incongruències que no fan sinó augmentar el desconcert o ajuden a desdibuixar la formació lila en els dos territoris.

Podemos, com tota força originària de la “meseta”, té dificultats per comprendre la situació a casa nostra i en els fons s’acull al demagog missatge dels seus adversaris: els fets de Catalunya són una dèria presidencialista (altra vegada el camí més fàcil). Obvia defensar allò què li és innat, allò què va expressar en els orígens “Estem al final d’un cicle polític i l’Estat s’ha de renovar profundament… ­­—on podria afegir— i Catalunya és la punta de l’iceberg”.

El discurs socialment radical aquí el defensa la CUP i ho fa sense complexos (no tenen cap problema en anunciar que a pesar de les coincidències estratègiques no pactaran amb l’Artur Mas després de les eleccions), amb la diferència que l’organització independentista ha apostat per un projecte consolidat en el temps, la constància del qual fa augmentar progressivament el seu prestigi.

Amb aquesta lògica, a banda de prendre’n nota, aquí haurien de buscar lligams amb la CUP. Però no poden ni plantejar-s’ho perquè la base del seu discurs electoral a la península no defensa la renovació de l’Estat amb un canvi de marc polític (república, federalisme, etc.), només parlen de canviar les prioritats socials, canvi que ara hauran d’endolcir per poder pactar amb el PSOE.

Podrien presentar-se sols, però a Catalunya els espais ideològics estan consolidats. Fer-ho seria un nou fracàs que no es poden permetre davant les properes eleccions generals. Solució? Difuminar els resultats amb una candidatura col·lectiva, a pesar de rebaixar les propostes, la presència pública i mostrar-se, una vegada més, contradictoris respecte altres situacions comparables en altres indrets de l’Estat. La candidatura però, pel fet de ser catalana i diversa, es veu obligada a defensar plantejaments majoritaris ja indiscutibles (com ara el dret a decidir) i el cos electoral de Podemos a la resta de l’Estat, incapaç d’entendre-ho, augmenta el seu escepticisme.

La solució escollida davant la dicotomia d’anar sols o amb companyia, els ha col·locat en un altre atzucac: no consolidar el vot propi a Catalunya. Les persones simpatitzants de Podemos a Catalunya, després de la sorgida europea, no han pogut votar lila a les municipals i ara no podran fer-ho a les eleccions al Parlament. Tot plegat dóna a entendre que Podemos renuncia a Catalunya perquè la situació política d’aquí els ultrapassa al no assumir, amb naturalitat, les conseqüències de la seva anàlisi inicial sobre el conjunt de l’Estat.

Vist així, neix una altra pregunta: Sense Catalunya, quin paper pensen fer a les eleccions generals?

PD: En acabar aquest apunt altra vegada anuncien que no pactaran amb el PSOE després de les eleccions o millor dit “és absolutament improbable”. Té raó el setmanari humorístic, donen més voltes que un penell!