SAMFAINA VALLESANA

El fet de qüestionar, de cop i volta, el comportament econòmic de 44 alcaldes, deixa perplex a qualsevol, però les dues conseqüències més rellevants són la utilització del seu impacte mediàtic a la resta de l’estat, per allò de “mira en Catalunya también”, i posar més llenya al foc en el desprestigi del conjunt de l’acció política.

Segur que per la majoria d’alcaldes, a nivell personal, podríem trobar-hi atenuants: acceptar una rutina establerta, no ser un polític veterà, no percebre cap més retribució, haver-ho qüestionat, etc. Però indiscutiblement això no els inhibeix de la seva responsabilitat política i jurídica. Política pel què comentàvem al principi i jurídica per actuar de facto malament.

Personalment em preocupa més la vessant política que la jurídica. Aquesta última, un moment o altre quedarà closa, resolta, com els juristes professionalment estimin més adient, però possiblement l’espai polític no rebrà cap reparació.

De moment els comentaris que han transcendit dels alcaldes i alcaldesses afectades és el seu “dol” personal i la voluntat innegable de percebre les dietes a llei. No hem sentit a parlar de reforçar-ne la transparència o de qüestionar-ne el model.

En ares a la transparència, cal preguntar-se si la ciutadania respectiva de cada població sap les dietes que percep el seu màxim representant o altres regidors del govern i l’oposició, del Consell Comarcal, de la Diputació, del Parlament, a l’Àrea Metropolitana o d’empreses i consorcis on participa el seu ajuntament. A Sabadell ha estat informació opaca fins que l’oposició ha aconseguit fer-la aflorar.

Respecte el model hem de preguntar-nos: són justificades aquestes dietes pel fet de representar “més feina” als nostres alcaldes o regidors? Penso que no, si més no, és força discutible.

La gestió econòmica políticament més clara des del carrer es dóna quan el sou del polític de la institució que representa és l’únic ingrés directe i periòdic. Retribució sustentada pel concepte que quan assoleix el seu càrrec també incorpora la feina complementària que li suposa la presència regular o no a altres organismes. Així l’import del sou, com una tarifa plana, ja porta incorporada l’activitat personal a organitzacions complementàries. Si després hi ha despeses de desplaçament, a banda del cotxe oficial (qui en té) és el propi ajuntament qui se’n fa càrrec perquè és un dispendi provocat per atendre la seva activitat política a l’àmbit municipal.

Òbviament la feina d’un càrrec electe no es circumscriu només al seu despatx municipal, ha d’atendre la seva activitat responsablement des d’altres organismes. La Federació de Municipis de Catalunya (FMC) n’és un bon exemple: un lloc on debatre col·lectivament la problemàtica del moment en matèria municipalista amb polítics que viuen problemes similars. Per assistir a aquest intercanvi d’opinions o postures els càrrecs electes han de cobrar un complement en forma de dietes disfressades segons el càrrec o altre criteri? No. Està directament implícit en l’activitat assolida a l’acceptar la responsabilitat de regidor/ra. Les hores del dia són les que són i si estan a la FMC és temps que sostreuen a la seva presència local, la disponibilitat del qual se suposa gestionaran de forma correcta.

Podríem objectar algunes consideracions a una proposta d’aquest tipus. Per exemple: com es compensa els càrrecs electes d’ajuntaments on no cobren un sou. Parlem d’una minoria que implica ajuntaments petits on l’activitat per lògica també és molt reduïda i en qualsevol cas és un problema més a resoldre per la Generalitat dins de la casuística d’aquest tipus de municipis, però això no justifica de cap manera el model de dietes en actiu: cobrar per l’assistència a determinades reunions.

Model que també comporta altres desviacions “d’ús” o “de rutina”. Exemples: procuro ser escollit per assistir a organismes on es percebin dietes, possible cas del polític veterà; autoritzo l’assistència de segons qui a una reunió amb dietes o organitzo reunions on els assistents percebran dietes, forma d’untar que no està restringida sols a Manuel Bustos (A Sabadell la Comissió assessora de la Ciutat de la Música o als periodistes per assistir a la Comissió de Seguiment de les obres del FEIL); organismes que mantenen una reunió mensual, quan clarament la seva durada o l’ordre del dia delata que no hi ha “matèria” i “ningú se n’adona”; càrrecs electes, mals administradors de la seva agenda, que a corre-cuita i a última hora, sovint assisteixen a una reunió només per passar llista… i cobrar la dieta.

El dia que algú documenti aquest tipus de casuístiques podem tenir la sorpresa que sigui més significativa del què ens imaginem i seria de desitjar, perquè el problema no és si les dietes es cobren o no segons els requisits legals. El problema és de model, dels criteris que sustenten aquesta forma d’administrar.