Chào ông Viêt Nam

Sí, comencem. Ja tenim les dues lleis necessàries per començar a fer l’últim tram del nostre camí. La desconnexió és un fet. I tots nosaltres ho aconseguirem, segur. Des del meu primer apunt un 14 de setembre de 2009 fins avui, en l’apartat Catalunya Independència, el camí ha estat llarg fins ahir.

I ara a moure’ns. A empènyer. Els nostres polítics han fet bé la feina. Tots junts.

De primer dilluns 11 de setembre al carrer. Serem molts, però molts.

A continuació, començar la campanya per el Referèndum i finalment després d’un dissabte dia 30 de setembre per descansar, gaudir de la vida, ballar, estar amb els amics i la família, respirar, a l’endemà 1 d’octubre tots a votar. I el dia 2 d’octubre serà un altre dia.

Un camí curt, molt curt. I com és habitual en els meus apuntaments :

Bròquil is OVER.  Ho aconseguirem, segur.

Us deixo aquest video. Cançó publicada avui, en anglès. Intèrpret i autor en Geraint Rhys. I no cal dir res més. Tots hem de ser al carrer dilluns dia 11 de setembre 2017. És l’inici de la campanya per anar a votar el dia 1 d’octubre. El referèndum. I guanyarà el Sí.

I començarem a bastir la República Catalana.

Hi han molts videos publicats en xarxa de Viêt Nam. La gran majoria de viatgers que han volgut recordar les seves experiències. Molts no ténen gaire interès, d’altres estan prou bé i uns poquets són molt bons. Però jo he escollit aquest perque té una història.

Arnaud va nèixer a Franca, però el seu pare va fugir de Viêt Nam. Un refugiat. I aquest video és el que Arnaud va veure en el seu primer viatge a Viêt Nam, i com ell diu, una terra que també forma part d’ell.

Halong, Hanoi, Danang, Hoi An, Saigon, el Mekong, Phan Tiet, aquest va ser el seu itinerari. Va arribar un 24 de desembre, amb el seu pare, que va fugir del país amb només 18 anys. De petit sempre havia somiat en trepitjar terra vietnamita. I penso que la seva entrada per primera vegada al país va ser meravellosa. Es va trobar en un vaixell navegant per Ha Long, en mig de la boira, un paisatge misteriós, un dia de Nadal. Estranyes sensacions.

Va continuar el seu viatge per Hue, Danang, Hoi An. Es va sorprendre de com aquest poblet ha sapigut conservar el seu patrimoni. Navegar per el Delta del Mekong, i  Ho Chi Minh, l’antiga Saigon. En aquesta metròpoli va endinsar-se pels carrers estrets plens de vida del barri on va viure i crèixer el seu pare.

Arnaud ha posat un títol molt significatiu al seu video : This Land.

Fotografíes: RG.

[vimeo 86797045 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/86797045″>This Land (Vietnam)</a> from <a href=”https://vimeo.com/arnoly”>Arnaud Ly Van Manh</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Sí, dotze anys ja d’absència. El rel.lotge del temps vola a velocitats insospitades. Enguany és el meu any del calendari vietnamita, el gall, i no podré viatjar a Ha Long. Ja saps, allà ens trobem tots els anys. Sí que ho puc fer mirant la mar i veure com un palaibot salpa del port de Barcelona, travessa la mar Mediterrània, el canal de Suez, el Mar Roig i enfila el rumb fins arribar a Ha Long.

El Nhan Tien m’espera, i també el Cécile. Els amics. I navegaré per Ha Long entre els centenars i centenars d’illots i no arribaré a Cat Ba. Massa gent. Prefereixo perdre’m en aquest laberint. Hem deixat anar l’àncora i en Han em convida a pescar. No hi hagut molta sort, però tenim prou peix per fer un dinar a bord.

Com tots els anys, el 19 d’agost, sempre sóc a Vinh Ha Long.

No, no és casualitat que l’atac bàrbar, cruel, hagi estat a la meva Rambla. Per la seva força simbòlica, de postal, un lloc d’encontre de gent, avui de molts turistes, visitants, ha estat sempre un espai estimat i odiat a la vegada per a tots nosaltres. Aquests bàrbars ho saben. Cerquen portades, difusió mundial, fer saber que ells i elles hi són, i els agrada matar, ens avisen. I La Rambla és l’espai de convivència, i també de supervivència, on ens trobem gent d’arreu del món i parlem, i ens mirem, sota les ombres dels plataners o tot mirant el que podem comprar als kiosks, seure al Cafè de l’Òpera, entrar a la Virreina, o vigilar si vénen els de la Urbana per fer foragitar els manters. Aquests bàrbars malnascuts no em feran canviar els meus rituals, i continuaré baixant per La Rambla, que jo estimo, no odío, i m’agrada barrejar-me entre la gent. I tornaré una i una altra vegada.

No, tampoc és casualitat que aquesta barbàrie ens hagi caigut al damunt ara, aquests díes, en que tots nosaltres els barcelonins i els que no ho són estem discutint en debats d’alt voltatge sobre el tema del turisme, perdre els barris, desnonaments, pisos de narcos.

I som una ciutat com les altres del món, una ciutat molt coneguda i visitada, i tots ho sabíem, sí, que un dia o l’altre arribaria aquest atac bàrbar. Hi ha passat. Aquests malnascuts fan mal a gent innocent, no ho oblidem pas. No van directament als respon- sables d’aquesta violència, no, són covards i ataquen a la gent innocent que ahir tarda baixava Rambla avall, feliç, contenta, tranquil.la.

I veurem d’aci a poc, molt aviat, avui mateix, com aquest atac terrorista servirà per enlairar i excitar discursos unionistes, que ens diran la necessitat de continuar com fins ara, sense canvis, sense somnis sobiranistes,i que demonitzaran qualsevol tensió social i el nostre desig de ser poble, nació. És la pau del reialme, la pax romana ………… i no, cal acabar la feina i fer realitat el que vam començar. No hi ha marxa enrere.

Aquest atac no és una excepció. Ha passat i passarà. I voldria dir que els mossos d’esquadra han actuat brillantment, molt. Han fet, i seguiran fent, una molt bona feina per reduïr i fer fora aquests bàrbars que són a Barcelona, Ripoll, Osona, Cambrils, Alcanar i qui sap on més. Fer-los saber que aquí a Catalunya no els volem, que ho ténen difícil. Els mossos investiguen, ho saben i vigilen, encara que atacs com el d’ahir és quasi impossible de preveure.

Alcanar, Barcelona, Cambrils ….  fa fredar. Controls, reforçar l’actuació policial, no deixar que els bàrbars facin més mal. I no demonitzem a la bona gent que viuen amb nosaltres i res tenen a veure amb aquests bàrbars assassins.

Ahir tarda havia d’anar a la Filmoteca per veure Rio Grande de John Ford. Per mandra no hi vaig anar ….. santa mandra beneïda. Ferrocarril, Rambla avall, fins carrer Hospital o Sant Pau, 3/4 de 5 de la tarda. Casualment parlo amb gent, amics que també teníen previst anar-hi, i s’ho van repensar, per feina o senzillament per la calor, per mandra. M’han enviat e-mails, m’han trucat, familiars i amics d’arreu.   Estàs bé ? 

El meu condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat. Tretze persones. I els ferits el meu desig d’una ràpida recuperació.

Avui a les 12 del migdia seré a Plaça Catalunya i demà tornaré a baixar per La Rambla, com sempre.

Fotografíes: La meva Rambla. RG.

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

Aquest és un nou video trobat a Vimeo. Extraordinari. El trailer d’un documental que ha rebut diferents premis. I podem veure la gran fita d’una expedició birmana-nordamericana en la conquesta, per primera vegada, del Pic del Gamlang Razi, de 5,870 m. És el segon més alt del Sudest Asiàtic, o el més alt. Per que hi ha una controvèrsia. El pic Hkakabo Razi té una altitud de 5,742 m més 240 m encara per mesurar amb GPS. Però no està clar i tampoc s’ha confirmat.

Situat a la frontera entre Myanmar-Tibet i la Índia. A l’Himalaia. Van arribar al cim el dia 7 de setembre de 2013. Per primera vegada. I van poder mesurar l’altitud amb GPS, i per tant els 5,870 m són reals. Volíen demostrar que sí és la muntanya més alta del Sudest Asiàtic. És increïble que encara avui es puguin fer expedicions i pujar a cims verges, on mai ningú hi ha estat abans. Myanmar-Birmània és un país que conec molt bé i he escrit moltíssims apuntaments en aquest el meu bloc. Tantes dècades de fronteres tancades, dictadures militars, havíen impedit que ningú pogués arribar a aquests llocs tan i tan remots.

El que és interessant del video és el camí que van haver de fer fins arribar a peus de l’Himalaia. Més de 400 km a peu per jungles i terrenys salvatges. Humitats. Serps verinoses. Insectes. Infeccions. Calor, molta calor, per arribar al lloc establert com a camp base. I pujant per arribar a dalt del cim, es van trobar amb les pareds de gel i molta neu. Quin contrast !

Els components nordamericans de l’expedició en tornar van manifestar que el poder conèixer aquest país, Myanmar, la seva gent, caminar per una jungla infinita, ho van viure amb intensitat i emoció, més que en el moment de fer el cim.

Andy Tyson (1968-2015) el cap del’expedició va morir en un accident d’avioneta al seu pais. No fa pas gaire. Va ser un gran muntanyenc, amant de la natura i el seu objectiu era arribar a dalt dels cims mai assolits per altra gent. I ho va aconseguir.

És un video meravellós, per gaudir-ne.

[vimeo 86622889 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/86622889″>Myanmar Bridges to Change Documentary Film Trailer</a> from <a href=”https://vimeo.com/fishercreative”>Fisher Creative</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Remeno i cerco videos interessants a Vimeo. Sempre he pensat que hi pots trobar petits tresors, imatges, emocions que els usuaris han volgut publicar per compartir. I així ho faré al llarg d’aquest mes. Jo sóc usuaria de Vimeo i he editat alguns petits treballs de les meves fotografíes de viatges. Em sorprèn el nombre de visites rebudes.

Però avui m’agradaria compartir amb vosaltres aquest fantàstic treball de Gilles Havet:

                                               SCOTIA SYMPHONIA

Mentre vas veient les imatges, t’hi trobes; l’illa de Skye, i altres indrets de les HIghlands, en tot el seu esplendor.

Magnífic.

[vimeo 228355212 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/228355212″>SCOTIA SYMPHONIA</a> from <a href=”https://vimeo.com/gilleshavet”>Gilles Havet</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Vaig pujar a la Sarfa (avui se’n diu Moventis ….) el dia 19 de juliol i he tornat novament amb la Sarfa divendres dia 4 d’agost. El viatge és còmode, potser una mica llarg, amb parades a Empuriabrava, Castelló d’Empúries, Roses i a la tornada Port de la Selva i Llançà. Un bon recorregut per l’Alt Empordà. Penso que el bitllet és car, 24,50€ per trajecte.

He passat molt bons díes a Cadaqués. De primer m’he banyat cada matí, sense excepció, en les aigües fresquetes i de vegades fredes de la Mar Mediterrània. Aigua de mar transparent, sense onades i mentre nedes amb unes vistes precioses de Cadaqués, es Cucurrucuc, Perafita, el Far de Cala Nans, Es Poal, Es Pianc, Port Doguer, el Passeig. És estimulant. M’agraden les pedres de la platja ( aquí se’n en riuen dels barcelonins quan diem platja amb una tj molt sonora, quan ells en diuen plaja, amb una jota suau i agradable ). No m’hi estic molta estona. Màxim una hora i mitja de 10 a 2/4 d’1. Vaig mirant a la gent. Els que vénen per primera vegada planten el parasol i res en minuts, un cop de vent se l’emporta mar endins i tots a córrer. La majoria troben molt freda l’aigua i s’ho repensen més d’una vegada si es banyen o no. Com poden pensar-s’ho amb la calorada que està fent ? El cos et queda fresc, suau i quan comences a notar novament la calor, un altre bany i un altre i cap a casa. Petem molt la xerrada amb coneguts de tots els anys, amb veïnes de Cadaqués que ens expliquen les històries de l’hivern i la primavera, i si ahir va haver-hi escàndols a La Felipa ( nom per el que es coneix el carrer de Miquel Rosset).Últimament hi ha hagut baralles, i sempre sorprèn, perque Cadaqués és un poble tranquil, malgrat els milers de turistes i estiuejants que augmenten el cens de la població  considerablement durant els dos mesos d’estiu.

Una primera setmana de tramuntana, una segona de xafogor, vent de mar i garbí, petites onades sorprenents, mar remoguda i un dia de juliol al capvespre una tempesta amb molta pluja i llampecs i trons que ens veníen des del Pení.

A partir de les 7 de la tarda baixo al poble, un passeig, fer el xafarder i seure per prendre un mojito, o un gin mare, o una aigua, un te, vaja el que em sembli i em vingui de gust. Passar una bona estona de tertúlia i anar mirant com la gent passeja i sincerament veure tipus ben extravagants, o primmirats, o elegants, somrients la majoria, i molta canalla, molta, i molts gossos, molts. Un ambien distès, d’estiueig, de cercar tranquil.litat i passar-s’ho el millor possible.

I aprofitar les activitats culturals que Cadaqués ofereix al visitant. Galeries d’art, el Museu, concerts. D’aquest tema cultural en parlaré en un altre apuntament com també d’una excursió que vaig fer per l’Alt Empordà.

I vaig tornar a casa, a Barcelona. I la calor insuportable em dona la benvinguda. La casa tancada tants díes sembla una veritable sauna. L’endemà a les 10 del matí era ja a punt per baixar a la platja gran ….. ai no, que sóc a Barcelona i per anar a la platja he d’agafar el bus, que ja m’està bé, però amb aquesta calor em fa mandra i em quedo a casa.

…………………  estic ben revoltada amb el tema d’Aena, Eulen, Aeroport de El Prat. Em treu de polleguera i la meva indignació va ‘in crescendo’. De fet tot el que està passant, i el que passarà fins l’1 d’octubre, serà una molt bona prova per mantenir la calma, el cap fred i lluitar amb força, i sobretot no equivocar-se. I ho farem. I votarem. I guanyarem.

Aquests díes a Cadaqués m’han servit per agafar forces i continuar amb la lluita.

Bròquil is OVER. Ho aconseguirem, segur.

Fotografies: RG.

Vaig escriure un post per parlar de Veneçuela. El contacte amb la meva cosina és constant. Avui hi torno. Jo no escriuré de política. Explico com viu la meva cosina i la seva filla el dia a dia a Caracas. Ja fa cent díes que hi han manifestacions cada dia organitzades pels diferents col.lectius. Abans del 1r d’abril no ho sabies de cert. S’albira certa unió entre grups de tota mena, no tots són partits polítics. Cent díes en que han mort més de vuitanta persones, el 90% gent jove entre 15 i 30 anys. Cent díes en que la gent a Veneçuela ja han perdut la por i només pensen en sobreviure uns, i uns altres en assolir a unes llibertats diverses, de naturalesa diferent, individuals i col.lectives. Cent díes en els que la meva cosina ha anat vivint com ha pogut i amb un futur incert, però amb esperança i convenciment que se’n sortiran. Perque ella creu en la llibertat i la democràcia, malgrat tot. Cent díes en que s’ha vist obligada a fer tot el que calia fer per aconseguir medicaments, menjar i moure’s per Caracas evitant el perill. Cent díes en que la seva visió de tot el que passa és de ràbia, tristor i pensant si aquest era el país on els seus pares van emigrar per un futur millor, on ella va néixer, i si és el país que ella vol per la seva filla. I plora.

MPB em diu que té la força de les B. la seva mare i la meva, nascudes al Baix Maestrat, però que ha après del seu pare arribat a Barcelona des d’Andalusia a saber aconseguir tot per sobreviure. Na MPB recorda ara més que mai, les històries que li explicava el seu pare de com va tirar endavant amb dificultats, moltes, ell i la seva família durant la postguerra.

MPB des del  primer dia feia cues, moltes cues per poder comprar un antibiòtic, o llet, pa, paper de WC, sabó, però va haver-ho de deixar. No podia perdre tot un dia fent cues i amb la por de perdre el treball, que sortosament encara té. I apareix una figura anomenada BACHAQUERO. Un grup nombrosíssim de gent que fan cua per a tú i revenen el que compren a preus més cars, òbviament. Els Bachaqueros s’especialitzen, i la meva cosina arriba a acords amb un d’ells per el paper de WC, gel de dutxa, pasta de dents, i un altre per l’oli, farina, detergent i un altre per els medicaments. Una veritable logística. Perque els pagaments són al comptat i has de fer mans i mànigues per obtenir els diners, si els tens i/o esperar a una altra ocasió.

Un altre element diferencial de les cues és organitzar-les. Amb rotuladors escriuen al braç de la gent a mesura que van arribant a la cua, el número del seu torn per evitar problemes.

Més tard el govern va posar en mans de l’exèrcit la distribució dels aliments, per organitzar millor el subministrament i no tan sols als grans supermercats, també als petits comerços particulars de barri,  podíen vendre aliments  a preus establerts, com diuen, a ”dólar/libre’ uns 8.000 Bs per 1$. Molt cars, exageradament alts, i que no tothom els pot comprar. M’explica la meva cosina que el salari mínim és de Bs. 97.530 més un bonus per aliments de Bs. 153.000 ( total Bs. 250.530) d’acord amb el decret del govern del dia 1r de juliol 2017. I els preus ? Exemples: Pasta de dents 25.000 bs.,deodorant 20.000 bs., 1 kg de sucre 9.000 bs., 1 kg de cafè 14.000 bs., 1 kg de pollastre 17.000 bs., 1 kg de carn de vedella 18.000 bs., un pack de 30 ous 15.000 bs. ( 500 bs. / unitat ). Oli d’oliva 50.000 bs. Amb el canvi de Bs. a US$ es fan uns tripijocs impresionants, perque si tens influències pots comprar-ne a 100 bs. / US$ i després els pots vendre en el mercat lliure a 7.500 /8.000 Bs. / US$.

Si pensem amb una família de tres persones i només un treballa i té uns ingressos del salari mínim, poca cosa poc fer, si tenim en compte que també ha de comprar medicaments, pagar lloguers, el gas, despeses del dia a dia. Cal espavilar-se i resoldre els problemes dia a dia, pas a pas.

Una persona que tingui accés, per raons diverses sobretot de feina, a aquests distribuidors oficials gestionats per l’exèrcit, té possibilitats de comprar ous, sucre, oli i saber quin supermercat obrirà portes sense veure cap lleixa buida. Són privilegiats, però se’ls cau l’ànima al terra quan veuen a la gent fent cua i cada dia més i més prima perque no mengen el que hauríen de menjar i/o perque no ténen diners per a comprar-ne. Pots anar a un mercat vora de casa teva, i amb una mica de sort pots comprar quatre patates, quatre cebes, alguna verdura, sis préssecs. Els preus en aquest mercat lliure són elevadíssims, com ja he explicat. Si algú té el privilegi d’aconseguir aliments sempre ajuda a veïns, coneguts,  que no ho han aconseguit. Al llarg d’aquests mesos funciona una solidaritat mai vista abans. La gent es comunica, es fan grups de Whats App …..  el bachaquero dels medicaments té antibiòtics ….  aneu a la cantonada del carrer …..  la petita botiga de’n S. els distribuidors li han portat sucre, sal, llet, oli  …. els preus bastant més baixos al barri …. al supermercat X ténen excedents de cafè …… i així es van intercanviant missatges.

El pitjor són els medicaments. La meva cosina resa i resa per trobar-se bé, per no enmalaltir. Antibiòtics, medicaments per el tractament de càncer, vacunes per a nadons, els més buscats. Els treballadors de la sanitat pública es queixen un dia i un altre també de les condicions amb les que han de treballar i la manca de tot, en hospitals, farmàcies, residències d’ancians.

Tot s’ha complicat a partir del 1r d’abril …. aquests cent díes. El dia abans d’anar a treballar, de sortir al carrer, es comuniquen per saber que té planificat la MUD com acció de protesta i segons on sigui, cal llevar-se molt aviat a les 4 del matí, per anar per camins segurs, alternatius, on no et trobis ni amb els manifestants ni amb la policia. Les confrontacions són sempre violentes. Estudiants de medecina s’han organitzat per fer una Creu Verda i assistir als ferits. I a l’inrevés. Quan has acabat la teva jornada laboral, moltes vegades no pots sortir per tornar a casa i has d’esperar hores. En conclusió …. la teva jornada laboral pot començar a les 4 del matí i acabar a les 11 del vespre. És la por de trobar-te en el lloc on no havíes de ser-hi, en el moment precís, i veure’t envoltada de violència. I penses que has de tornar a casa i esperar que la teva filla hagi arribat.

Un polìtic anti-govern, Leopoldo López, ha estat traslladat de la presó (després de tres anys ) a casa seva, arrest domiciliari. Diuen que és un acte de feblesa per part del president del país. Presions externes. Podria ser un primer pas. Penso que hi ha més de quatre-cents presos politics a les presons, no només aquest senyor. Penso que no s’ha començat un diàleg. Penso que hi han moltíssimes presions d’arreu, polítiques i econòmiques. Penso que han de trobar una sortida a la situació en que es troba el país. Penso que, malgrat tot, la gent té esperança, vol viure en pau i vol dirigents polítics que sàpiguen ser honestos i valents pensant en que Veneçuela ha de ser un país de llibertat, democràcia on tothom pugui viure feliç. La mort violenta de tanta gent jove no pot quedar en un oblit. Cal aturar-ho.

El poble, la gent, són els perdedors, però no sempre. Quan els pobles estan mal governats, senten espontàniament el desig de governar-se a si mateixos ….. Alexis de Tocqueville. Aquells que neguen la llibertat als altres no la mereixen per a ells mateixos. Abraham Lincoln.

I MPB, la meva cosina, continúa escrivint e-mails i jo els llegeixo, i mantenim el contacte.

Beneïda sigui la tecnologia …….

Fotografies: Trobades a la xarxa i premsa. 

Avui pel matí m’he despertat amb un aire fresquet que entrava per la finestra i que l’enyorava des de feia més de dues setmanes. El cel és tant i tant blau que fa mal als ulls. Un aire net i no es veuen núvols. Han estat uns díes de calor difícils per a viure normalment.

He passat aquests díes de calor immersa en la cultura, l’art, el país i el gaudi.

Fem un repàs:

10.06.17 – Visita de l’exposició ‘Jardins d’Espanya’ – Santiago Rusiñol al Museu del Modernisme al carrer de Balmes ( fins el 9 de juliol ). Una descoberta. Uns quadres absolutament brillants, magnífics. La seva visió de la natura, romàntica i simbòlica dels jardins i espais del País Valencià, Barcelona, Girona, Mallorca, Granada i Aranjuez. Vull fer esment la sorpresa, per la seva bellesa i també del seu orígen, del quadre ‘El Calvari de Bétera’. Lloc de naixement del nostre director en Vicent Partal !!  Però la visita no hagués estat excepcional si no fos que el ‘guia’ va ser, ni més ni menys que el Pare Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, una persona culta i gran coneixedor de l’art. Un privilegi.

11.06.17 – Un matí gloriós a Montjuïc. Sota les 4 columnes i ja amb un sol de justícia, i moltíssima calor, ens vam trobar milers i milers de catalans per reinvindicar que volem votar el dia 1r d’octubre.

Per la tarda al Centre Cívil del Coll, antic edifici del’Editorial Bruguera. Concert i performance del Quartet Brossa contra Josep Pedrals. Nos ho el perdeu si actúen prop de casa vostra. Altament recomanable.

12.06.17 – Molt d’hora, molt d’hora, al TSJC per donar suport al nostre diputat en J.J. Nuet. Més gent de la que em pensava. Junts ho aconseguirem. Molt bé !

14.06.17 – Matí de platja al barri del Poble Nou/Bogatell. Un altre privilegi. Els barcelonins podem gaudir d’unes platges netes, espaioses, amb una aigua de mar neta, tot just a baixar del metro o el bus.

15.06.17 – Dia complet. Món Sant Benet. Bages. Navarcles/Sant Fruitós. Excursió d’un dia. Recomano deixar el cotxe, i agafar el tren a Plaça Espanya, FGC, línia de l’Anoia. Bitllet combinat Món Sant Benet. 24,95€. Inclou tren anada i tornada a Manresa, autobús públic fins a Navarcles. Una caminadeta d’1,5 km fins el Monestir. Entrada visita medieval i campanar. Es pot dinar a la Fàbrica, Restaurant La Fonda ( 15 €/ menú ) dins aquest conjunt medieval i modernista. No us ho perdeu. El claustre el més bonic que he vist. Secle IX/X.

16.06.17 – Avui Bloomsday recordant a Leopold Bloom. Dia de lectura.

[vimeo 217726087 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/217726087″>Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare</a> from <a href=”https://vimeo.com/elspiratesteatre”>Els Pirates Teatre</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

18.06.17 – Tarda de bon teatre a La Seca. Que millor que riure, passar-ho bé, amb el Somni d’una nit d’Estiu de Shakespeare i la Companyia Pirates Teatre.

21.06.17 – Nit de teatre. Biblioteca de Catalunya. La Perla29. Bodas de Sangre. Garcia Lorca. Encara hi penso, recordo i gaudeixo del text, la posada en escena, els actors i actrius, la música i el cavall Juguetón majestuós cavalcant per la Biblioteca. Tornaré el mes de setembre. Gràcies Perla29.

27.06.17 – Tarda, a les 6, a la Plaça de la Vila de Badalona. Donar suport al referèndum del dia 1r d’octubre davant la moció de censura que portava la gent del PP i Ciudadanos al plenari de l’Ajuntament.

28.06.17 – Nit d’òpera al cinema Cinesa Diagonal. Otel-lo des del Royal Opera House, en directe. Amb el gran tenor Jonas Kaufman. Abans de començar, va ser una mica difícil arribar al cinema. Un fort vent, núvols de tempesta, pluja i sembla que aviat baixaran les temperatures. No va ser pas així dins la sala. L’ambient va ser tempestuós, per el drama de l’obra de Shakespeare i la música de Verdi. Un Jonas Kaufman excepcional. Un director d’orquestra, Antonilo Pappano, brillant. Una gran nit d’òpera i cada vegada gaudeixo més i més amb aquestes retransmisions en directe. M’agrada la Royal Opera House. No és un teatre, és la ”casa” de l’òpera.

29.06.17 – Vila Web en paper !! Gran notícia i ja el tinc a les meves mans. Felicitats i bona feina Assumpció, Vicent i tot l’equip. Un pas més.

I després de tanta activitat, faig un recés, descanso tot meditant i tornant a l’entorn del Monestir de Sant Benet amb aquests xiprers majestuosos i ferms en mig d’un silenci enriquidor.

No puc deixar de fer esment que durant la visita del Monestir de Sant Benet vaig assebentar-me que el secle XI van portar les relíquies de Sant Valentí al Monestir on s’hi van estar fins el secle XVII. Avui són a l’esglèsia de Navarcles.

Ja sé quina será la primera sortida de la tardor amb el meu nét, en Valentí; visitar el Monestir de Sant Benet.

Fotografies: RG ……. excepte les de teatre, música i cinema.

Divendres per la tarda, 23 de juny, vaig rebre el correu del New York Times, és a dir, el diari. Com és habitual faig una ullada ràpida per veure si hi ha algún article, notícia, reportatge que em pugui interessar per llegir-lo en aquest moment.
I per sorpresa llegeixo el titular d’una de les seves editorials: The opinion pages – Catalonia’s Challenge to Spain. Signat per The Editorial Board.

Quin cop més magistral ! Publicar-ho la nit de Sant joan. Ras i curt. Entenedor. Contundent. Brillant. Un gran pas. Publicitat. Per tots aquells que no entenen res, ara sí. És que és així de fàcil. Un referèndum l’1 d’octubre, votar, posar una papereta a les urnes, un Sí o un No. I el futur estarà al nostre abast. Només nosaltres podem decidir. Mai s’havia arribat on hem arribat en cap altre país. De manera pacífica. Persistint. Totes les primeres vegades són difícils de païr. No hi ha res establert, però cal fer-ho. La gent, el poble ho decideix. Empenyent des de baix, i els seus representants escollits en unes eleccions  que no pas referèndum, el 27S15, van assolir la majoria absoluta, després d’un acord, en el nostre Parlament. Aquests representants estan fent la feina. La gent, la opinió pública de molts països del món ara, també ells i elles, s’hauran de posicionar, hauran d’opinar. No hi ha marxa enrera.

Tinc certa il.lusió i molta alegria per aquesta editorial del New York Times. La meva relació amb aquest diari vé de lluny, més de quinze anys. Per a ells sóc Xaloc i fins fa tot just un any aproximadament rebia el correu i el diari gratuïtament. M’hi vaig subscriure, no sé com, però era dins un paquet de subscripció gratuïta. No tenia accés a tot, però sí al diari i altres seccions, com cinema i viatges. Però la gratuïtat va durar fins fa poc i ara pago una subscripció mensual i tinc accés a tot. Tot vol dir que no te l’acabes.

En els meus viatges per el sudest asiàtic sempre he explicat la nostra lluita, la nostra terra, els Països Catalans. Allà on era i em trobava amb viatgers d’altres països, americans del nord, britànics, canadencs, francesos, escandinaus sempre sortia el tema Catalunya-España. Recordo una llarga conversa durant l’esmorzar del matí a Mandalay, tardor de 2013, un petit hotelet, a dalt a la terrassa. Un matrimoni de Boston resident a Chiang Mai, una noia jove de Texas i una altra noia i el seu xicot de San Francisco. Els vaig explicar la situació. Vam conversar molt. No es creien, ni possiblement, podíen acceptar que poguéssim ser independents. La noia de Texas em va dir ….. Quan ho llegeixi al New York Times m’ho creuré. La noia de San Francisco em va dir … Si ho aconseguiu m’hi fixaré en les notícies i et buscaré …. I el matrimoni de Boston, residents a Chiang Mai, es van quedar com astorats de la nostra lluita. Advocats com eren, m’ho van deixar molt clar. La vostra lluita és absolutament legal i hi teniu tot el dret. Heu d’estar preparats, molt ben preparats. Els vostres representants si ténen el vostre suport, la gent, el poble, ningú us podrà aturar.

En un altre viatge, a Birmània, concretament a Ngapali, també, esmorzant. Una parella de Paris i un xicot nordamericà i la seva xicota. Tardor de l’any 2011. Plovia molt i la conversa es va allargar. No sabíen res de res, evidentment. La meva classe magistral els va sorprendre. I en explicar el nostre objectiu per assolir la independència, em van dir clarament que era impossible, que no podia ser, que l’estat és poderós. Al llarg dels anys hem mantingut una certa correspondència, i ja no ho veuen de la mateixa manera. Els he enviat l’editorial del New York Times.

Ha passat la revetlla de Sant Joan. I hem celebrat el solstici de l’estiu. Hem fet focs, hem llençat coets, hem menjat coca i hem brindat amb xampany. Des de Guardamar a Salses tots hem celebrat la festa, però  la publicació de l’editorial del diari The New York Times ha encés millor que ningú la flama del Canigó.

Una revetlla 2017 que recordarem per molt de temps.

Un dia especial. Un dia dedicat a la literatura. Un dia dedicat als mots. Un dia per llegir. Un dia per passejar. Fer un recorregut per els llocs per on passes habitualment i la sorpresa de descobrir unes flors que no hi eren ahir, un graffiti en una pared que no havíes vist, una petita botiga que ha obert portes i descobrir-te a tú mateix.

Avui, i un altre any des de 1954, milers i milers de lectors de la novel.la Ulysses de James Joyce, celebren el dia de la primera passejada de Leopold Bloom per Dublin amb la que havia d’esdevenir la seva esposa Nora Barnacle, quan van anar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin) un 16 de juny de 1904. Les celebracions inclouen una sèrie d’activitats culturals com conferències, actuacions, lectura de la novel.la, representacions de l’Ulysses, rondes de pubs. Els més entusiastes se solen vestir amb roba de l’època i segueixen la ruta de Leopold Bloom seguint les referències. Tot es barreja, realitat i ficció. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec. I cada any són més les ciutats del món que celebren aquesta festa peculiar.

La meva petita aportació de lectura en aquest dia:

Bury the dead. Say Robinson Crusoe was true to life. Well then Friday buried him. Every Friday buries a Thursday if you come back to look at it.

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.

Sí, m’he emocionat en escoltar les paraules de’n Oriol Junqueras, vicepresident del Govern i Carles Puigdemont, President de la Generalitat. M’he afanyat a escriure a la meva agenda : 1 d’octubre 2017 – Referèndum.

El camí, els fets, es van complint. Ara ens toca treballar de valent, organitzar el referèndum vinculant, i gestionar el resultat. Ho farem bé, no en tinc cap dubte. Cal aguantar els embats del reino de españa i el seu govern, i dels partits que hauríen de fer campanya per anar a votar i posar el vot del NO a les urnes. Perque aquesta és la llibertat, la democràcia, ens calen urnes i un referèndum per decidir el nostre camí.

Molts anys han passat …. tants ? Si ho mirem fredament, no tants. Pocs, però intensos. No hem baixat mai els braços. I tot perque aquesta revolució pacífica va començar, i continuarà, des de baix a dalt. Ara ja hi som. Conjurem-nos. Ho estem fent bé, i no caiguem en el pessimisme, ni tinguem por.

Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república ?

Ras i curt: SÍ.