El primer que sorprèn als viatgers quan arriben a Birmània-Myanmar són els diferents maquillatges a la cara i braços dels infants, dones i homes, d'un tipus de cosmètic de color grog. Fa centenars d'anys que en aquest país s'utilitza el thanaka i encara avui és prioritari i abans de sortir de casa es maquillen amb aquest producte de bellesa tan natural com que s'extrau de l'escorça d'un arbre.
És un cosmètic tradicional que va molt bé com a hidratant, protegeix la pell del sol, i és astringent i antisèptic. Molta gent creu que si les dones a Birmània són d'una bellesa natural i singular, és gràcies al thanaka.
En les paradetes de les galeríes dels temples sempre veus gent que venen l'escorça i les branques de l'arbre, majoritàriament del sàndal (linoria acidissimia). Podría molt bé afirmar que aquest cosmètic no es un producte, una marca, el pots fabricar tú mateix directament d'una branca o l'escorça de l'arbre. El bosc, els arbres, és la materia primera del thanaka.
Porta el seu temps i cal seguir una rutina. Primer les orelles, a continuació el coll, després la cara i finalment la resta del cos. Les dones, de vegades, barregen el thanaka amb una crema, i seguidament amb un raspall de dents configuren unes formes per embellir part del seu cos. No passen gaires minuts, i el color groc és ja tota una realitat.
L'any 1958 'The Forest Act' va incloure l'arbre del thanaka una espècie protegida. Ningú pot comercialitzar ni tallar cap arbre de Thanaka ni l'escorça.
Avui he escollit aquesta fotografia feta a l'Escola Paung Daw Oo Monastic School a Mandalay. Aquestes noies són òrfenes i viuen a l'Escola. El mes de maig de l'any 2008 el cicló Nargis va esborrar, va destruir, pobles, cases, terres del delta de l'Irrawaddy, i van morir més de 140.000 persones. El govern d'aleshores, la Junta Militar, es va negar a acceptar ajut de ningú i els qui ho feien sense la seva autorització van acabar a la presó.
Aquestes noies juntament amb més infants (50 nois i 50 noies) van ser acollides en aquesta Escola de Mandalay. Una escola monàstica prestigiosa amb més de 7.000 alumnes, civils i monjos, i que només accepta noies i nois sense recursos, discapacitats, orfes. L'escola és gratuïta. Imparteixen estudis a partir dels 3 anys fins als 16 o 18. També formació professional i orfanat, en el cas dels infants arribats després de la tragèdia del cicló Nargis, i discapacitats.
Malgrat l'alt nombre d'alumnes, l'organització dins l'escola és sorprenent. Seguint el protocol és obligat mantenir una conversa amb l'abbot del Monestir. Una persona molt oberta i interessant. Em va preguntar d'on venia. Contesto Barcelona. Un dels monjos especifica, Spain, i jo li dic, no Catalonia. Desconeixen que som una nació, que tenim la nostra cultura, la nostra llengua. I a Birmània és fàcil que ho entenguin. Dins el seu estat hi conviuen 57 ètnies diferents, algunes d'elles importants, amb la seva pròpia cultura, història i llengua. Unity in diversity .. unitat en la diversitat .. és el 'leif motif' del primer partit de l'opsició, el NLD encapçalat per Aung San Suu Kyi. Em pregunta per el sistema educatiu a Catalunya. Necessiten rebre informació. Ells consideren una veritable utopía poder gaudir d'unes escoles públiques gratuïtes. Viuen en un país on les ànsies de llibertat i democràcia són el seu somni.
La Junta Militar i l'actual govern format per 'civils', sempre han respectat aquesta Escola. Autoritzen que rebin donacions de fundacions de diferents països del món per poder continuar amb la seva tasca educativa i per damunt de tot, gratuïta. El sistema educatiu del govern no és gratuït. Han de pagar entre 15.000 i 30.000 kyats, segons el tipus d'escola. Diuen que és per el material. Torno a insistir que un salari mig mensual de la majoria de la gent és de 45.000 a 60.000 kyats al mes i ja és molt. La gent que no pot pagar, la majoria, opta per inscriure els seus fills a una escola monàstica i si no queden places, doncs no estaran escolaritzats. És per aquesta raó que molts monestirs treballen i treballen per tenir escoles dins el seu recinte, gratuïtes i així poder organitzar una xarxa escolar amb un únic objectiu, que els nois i noies del seu país tinguin uns estudis per poder afrontar el futur amb més optimisme i il.lusió.
L'edifici on viuen els nois i les noies arribats del delta de l'Irrawaddy és senzill - Nargis Orphan School -. Els nois en una banda i les noies en una altra, pel que fa a dormitoris i sales de lleure. Tots junts dins les aules d'estudi i esbarjo. En total són 100 alumnes, 50 nois i 50 noies. Edats entre els 7 i 16 anys. Al capdavant d'aquesta escola especial hi ha una persona, una dona, jove, lluitadora, na Yi Yi Mon, sempre a punt per ajudar als seus alumnes. Em va confessar que de vegades necessita marxar, viure uns díes fora de l'Escola. La presió ha estat i és molt forta. Els dos primers anys van ser durs. Els nouvinguts ploraven molt, no dormíen, sempre atents al cel, recordant les escenes tràgiques de veure als pares, avis, germans, cosins, amics, desaparèixer entre les aigües i el vent. Poc a poc i amb l'ajut de na Yi Yi Mon i el seu equip de voluntaris, aquests infants, després de tres anys, comencen a somiar en un futur lluny del que havia estat casa seva.
Fotografia: Un somriure, encara trist.
Arxiu: Dormitori dels nois. Yi Yi Mon: Necessitem cada dia un sac i mig d'arròs per menjar. Els més petits dibuixant. Un grup de noies i la seva tutora.
Els tres díes a Ngapali, estat de Rakhine a Birmània, a la mar, Golf de Bengala, van ser un veritable descans. Ngapali és un poblet de pescadors com tots el de la costa. La platja és idíl.lica. Encara hi han pocs hotels. Les infraestructures són encara una mica deficients, però pots trobar-hi la tranquil.litat que cerques.
Ngapali és un nom bonic, i diuen que en la època esplendorosa del Regne d'Arakan durant els secles XV, XVI, i XVII, un dels molts mercaders que van arribar-hi, va batejar el poblet amb aquest nom, perque li recordava la seva Nàpols. Aquest mariner italià es va quedar, i va 'batejar' el poblet amb el nom de Napoli i amb els anys s'ha anat convertint en Ngapali (Nyapali) que és més fàcil de pronunciar per els seus habitants.
L'any 1998 va arribar un alemany, de nom Oliver, a qui tots li ténen una veneració absoluta. Un filàntrop, una persona que segurament cercava el seu lloc. Va començar a organitzar una escola on va ensenyar anglès i com treure'n profit de la platja, de l'indret. Molta gent jove va aprendre idiomes i a saber treballar en el món hoteler i de restauració. Oliver va construïr una escola, un petit hospital, va anar facilitant els diners per adequar la carretera i les mínimes infraestructures. Altres empreses inversores van construïr un parell més d'hotels, o tres, on sí pots gaudir d'electricitat les 24 hores, aigua corrent i les facilitats d'un hotel de luxe asiàtic vora la platja. Es van obrir tres o quatre restaurants a la carretera i la gent del poble va poder accedir a unes feines, abans absolutament inimaginables.
El Restaurant Zwa II està situat tot just a la carretera a tres minuts de l'Hotel. Menjar peix fresc és una de les millors opcions per escollir Ngapali com a lloc de descans. Com cuinen en fogons de llenya, el peix està torrat i és deliciós. Abans te'l porten perque puguis escollir. També pots menjar marisc de tota mena. Contradiccions d'aquest país: Un bon plat de gambes torrades, unes quinze o vint, 3.000 kyats ( 3 Euros ), una cervesa Myanmar, 2.000 kyats ( 2 Euros ). Tothom és pescador. Quan han passat els mesos de pluges, aleshores el peix el deixen assecar a la platja. Es menja moltíssim el peix assecat en aquest país, i també per exportar a d'altres països del sudest asiàtic.
Na Cho Lwin i Than Kyi, les dues noies que eren a l'Hotel Laguna Lodge on jo vaig reservar l'habitació, es sorpreníen que no conegués en Oliver. Per a elles qualsevol occidental ha de conèixer aquesta persona ! Elles dues eren les responsables de l'hotel, en aquest període de baixa temporada. Només teníen un client, jo, però en arribar a l'aeroport de Thandwe, vaig coincidir amb dues parelles, una francesa en viatge de noces, i una altra americà ell, xinesa ella, i no teníen cap reserva i tampoc cap idea on podíen al.lotjar-se. Vam compartir el taxi, i tots cinc ens vam presentar a l'Hotel Laguna Lodge. Es van posar d'acord ràpidament amb el preu i els cinc vam passar tres díes magnífics, sota la mirada, l'ajut i l'atenció de les dues noies que ho feien tot. Des de agafar cocos i preparar-los per beure l'aigua, fer l'esmorzar, netejar les habitacions, acompanyar-nos al mercat de Thandwe, facilitar medicines locals per problemes d'estomac, reconfirmar els vols, reservar el taxi per anar a l'aeroport, conversar, seure amb elles, escoltar històries, comprar el que ens venia de gust per esmorzar, si hi havíen existències, és clar, fer una truita de patata i ceba..... La cuina era un fogó dels d'abans i utilitzen llenya. Arreu del país sempre veus a dones, infants i homes recollint llenya per poder cuinar a casa. Només els més rics, els més poderosos, ténen cuines de gas o elèctriques. Són una minoria.
Durant l'època de pluges ( maig a octubre ) es veuen tines arreu del poblet i també al costat de la cuina de l'hotel. S'omplen amb aigua de pluja. És la manera d'obtenir aigua potable per beure i cuinar, i evitar així qualsevol malaltia.
Bya LA és una paraula del pali que vol dir 'poder únic'. Aquest és el nom de l'animal mitològic que fa de guardià davant tots els temples i pagodes de l'estat d'Arakhan o Rakhine al sudest de Birmània. Els artesans han fet moltíssimes figures del Bya LA per a decoració i evidentment per a temples i pagodes.
Jo mateixa, en visitar el temple de Shite-thaung a Mrauk-U, vaig comprar una petita peça de bronze per la meva tauleta de records.
El Bya LA és potser l'animal mitològic més estrany i únic de tot el món. És la combinació de nou animals diferents en un sol cos.
La llengua d'un lloro. Per les seves articulacions. La cua d'un paó. Per la seva bellesa. Les orelles d'un cavall. Per la seva bona oïda. Els ulls d'un cérvol. Per la seva bona visió. El cos d'una carpa. Per la seva rapidesa. La banya d'un rinoceront. Els ullals d'un tigre. La cabellera d'un lleó. La trompa d'un elefant. Aquests quatre últims animals tots ells per la seva força i coratge.
Aquest animal protegeix també a la gent, i li dona pau, tranquil.litat i de vegades riquesa.
La fotografia està feta dins el temple de Shite-thaung construït l'any 1535-1536. Es pot veure molt bé el Bya LA esculpit a les parets d'un dels passadissos del temple. Vaig llegint les meves notes de viatge a Mrauk U. Hi ha molt per explicar.
Arxiu: La figura de bronze comprada a Shite -thaung del Bya LA i una vista exterior del temple de Shite-thaung.
A Girona, el seu company va disparar, no sé, quatre, cinc, trets. Ell va ser detingut i la dona a l'hospital perque encara tenía l'alè de viure.
Ha mort a l'hospital.
Ràbia, tristor i la denúncia. Una vegada més.
És la violència exercida amb brutalitat, sense sentit. Les estadístiques van pujant i pujant, i dissortadament, no veig jo cap solució i sembla ja com un fet habitual dins la nostra societat.
Unes flors d'aquest sudest asiàtic negat per les aigües dels rius.
El riu Chao Phraya, 372 kms, el més important de Tailàndia, està inundant les terres, cases, ciutats, temples, pobles. Les fortes pluges del nord i centre del país han disparat l'alarma a Bangkok. Enguany el sudest asiàtic ha patit unes pluges monsòniques fortes, continuades i han provocat inundacions arreu i moltes morts. A Tailàndia sumen ja més de 300 les persones que han perdut la seva vida.
Més d'1.000.000 de sacs han estat col.locats vora del riu per protegir la Ciutat i el seus habitants. No han tingut la mateixa sort la gent de Nonthaburi. Es poden veure fotografíes de tota mena de les inundacions. És com un tsunami sense força, lent, poc sorollós, però anegant tot el que troba.
Avui els habitants de Bangkok no dormiran i a veure amb què es trobaran demà. Personalment no m'agrada gens Bangkok. En el meu viatge de tornada vaig haver de fer nit i la reserva per internet al Queens Garden Resort at the River View va ser tot un encert. Fora del nucli urbà, a només 10 kms de l'aeroport, al costat d'un afluent del riu Chao Phraya i davant un temple budista del secle XIX. Avui, és de suposar, que la gent d'aquest barri hauran ja col.locat el màxim de sacs i hauran protegit les cases. Però si és veritat el que he llegit, hauran d'utilitzar barques o pujar a les teulades.
La fotografia d'un monjo amb el seu gos i tot el que ha pogut treure del monestir.
Arxiu: Vista de l'hotel (edifici de color rosa) on vaig dormir la nit del 23 al 24 de setembre passat. De ben segur que avui la fotografia seria molt diferent.
A casa, intentant recuperar la mobilitat ( ja ho faré, ja ), el cap embotit, notícies de tota mena i recordo la tarda del 9 de setembre d'enguany a Mandalay. Entro a l'iPhoto, torno a mirar les fotografíes (l'iCloud funciona perfectament) i totes, totes, ténen per a mí una emoció especial.
Volia veure i viure la posta de sol a l'U Bein Bridge a Amarapura (10 kms al sud de Mandalay). Amb els meus amics en W.i en N. vam pujar a un tricicle i a 1/4 de sis ja erem a U Bein. Aquest pont és espectacular. Va ser construït l'any 1849 per U Bein i uneix Amarapura amb una illa travessant el llac Taungthaman i està fet de fusta, de teca concretament. 1,2 kms de llarg. El riu Irrawaddy té alguns afluents quan passa per Mandalay i quan puges a la muntanya (Mandalay Hill) la vista panoràmica és preciosa i veus la Ciutat rodejada d'aigua, i més encara en època de pluges. Quan arriba l'hivern, les aigües del llac desapareixen. Sempre veus pescadors i les barques que volen arribar fins el riu Irrawaddy saben que poden creuar-lo per sota, en nou punts més amples que ja van preveure quan el van construir.
Sempre és ple de gent. De fet és un pont important per poder traslladar-se a Mandalay i pel visitant, un lloc perfecte per veure el traginar de la gent.
És una visita obligada per tots els que arribin a Mandalay. Els millors moments, a la sortida i a la posta del sol. És fàcil, a les 6 del matí surt el sol, i a les 6 de la tarda s'amaga. Sempre, tots els díes a les mateixes hores.
En obrir el diari aquest matí m'ha fet il.lusió veure la informació de la World Solar Challenge Race, la cursa del sol, que ja ha començat a Austràlia. Des de Darwin a Adelaide, 3.000 kms.
Participants d'Universitats tan diverses com de Països Baixos, EE.UU., Filipines, Iran, França, Austràlia, Japó, Korea. Els cotxes dissenyats per estudiants i professors. És tot un esdeveniment.
En 50 hores aproximadament arribaran a Adelaide utilitzant energia neta.
Poden, però, fer ús d'energía convencional durant un total de 5 hores al llarg del recorregut. Els controls són estrictes.
Durant el meu viatge per aquest continent l'any 2007, en una carretera prop de Darwin vaig coincidir amb l'entrenament d'un d'aquests cotxes. No sabia res de res de la cursa i em vaig apropar. Eren estudiants de l'Universitat de Twente (Holanda). Els entrenaments són importants, perque posen a prova els cotxes i sempre hi ha alguna cosa a fer per millorar el rendiment.
És un treball de tot un any o més dels estudiants de diferents Universitats del món i la seva motivació, el premi, treballar en un projecte, és poder participar en aquesta cursa. Els sponsors són importants, és clar, però vist el llistat de participants d'enguany, no crec que les retallades hagin fet estralls.
Innovació, futur, estudiar noves energíes, l'ús, preveure quan l'or negre deixi de brollar.
Us deixo un parell de fotografíes. En ruta i una parada tècnica.
He tornat a casa i en la meva absència, tres dones han estat assassinades, presumptament per els seus companys.
Terrible. Aquest degoteig insistent, continuat, no s'atura i les estadístiques, fredes però reals, ens diuen que enguany ja han mort més de cinquanta dones. I jo afegeixo que no aparèixen mai els crims no resolts, o les desaparicions.
La tristor, el meu sincer condol i la ràbia. No val oblidar, no val deixar d'escriure denunciant aquests fets.
Encara no és del tot segur; uns 200 presoners han estat alliberats. El decensís és evident i l'alegria per els que han pogut sortir de les presons també. Ara cal continuar, perque com molt bé ha manifestat en Zarganar una vegada fora de la presó: Dos monjos empresonats amb mí, dues persones anònimes, encara no són lliures. El seu delicte: haver participat activament en les manifestacions pacífiques del mes de setembre de 2007.
Dissortadament el prominent monjo Ashin U Gambira no ha estat alliberat i els líders de la generació del 88 tampoc. Sí que he vist la fotografia d'un monjo empresonat l'any 1988 sortint de la presó. M'ha impactat.
Les notícies van arribant i és precís contrastar-les. Tampoc són gens fiables les que ens arriben de les agències.
S'ha començat a pujar el primer esglaó. És clar que el President de la Junta Militar ha fet un pas, però no sé si ha mesurat bé les conseqüències. Donar proves als països occidentals i sobretot a l'Asean que volen canviar. Un petit pas. Però l'alliberament de certs dissidents i activistes poden fer bullir l'olla novament dins el país i ara la líder dels birmans és lliure.
2.000 presoners polítics esperen.
No, no avui no hem de celebrar res en el nostre país, però jo sí que tinc motius, i grans, per celebrar que avui el Govern de Birmània està en el procés d'alliberament de més de 6000 presoners. M'he preguntat, quin nombre de presoners polítics? N'hi han 2,200 en diferents presons del país.
Ràpidament:
Són lliures :
Zarganar, escriptor, actor, jutjat i sentenciat a 65 anys, ara fa tres anys.
Delicte: Organitzar grups civils d'ajut per les víctimes del cicló Nargis, maig de 2008. Segons les últimes notícies ja està volant de Myitkyina a Yangon.
Ashin Gambira. Monjo. Líder de la revolta safrà setembre de 2007. No està del tot confirmat.
General Sao Hso Ten. Condemnat a 106 anys. General de l'exèrcit rebel Shan que lluita des de fa anys i anys contra els dictadors.
En les informacions que vaig rebent, encara no he trobat cap nom de la genració del 88. La revolta del 8.8.88 on el Govern va assassinar més de 3000 civils que es anifestaven pels carrers de Yangon.
Però segons informacions dels famikiars, podria ser que en Min Ko Naing també podria veure la llum de la llibertat.
No sóc a casa. M'han operat i des de l'habitació tot mirant la vista de la Ciutat, i gràcies a aquest enginy anomenat iPad, puc celebrar amb vosaltres, aquesta escletxa d'una finestra que es va obrint a la llibertat i que la gent d'aquest país no ha dubtat mai que podría arribar. Aung San Suu Kyi, sense fer soroll, va teixint la seva xarxa i la visita que va fer el mes d'agost, convocada directament, per el President de la Junta Militar, té molt a veure amb aquest fet excepcional d'avui.
Com diu en David Figueres, cal, cal, cal no oblidar, i na Marta Ter, trenquem el silenci.
Vaig ser al Col.legi de Periodistes i les paraules de l'Elena em van emocionar i entendre encara millor el què passa a Rússia on un personatge genocida i criminal governa un poble que no se'l mereix. I el pitjor, amb el vist i plau dels països occidentals. Una mica del mateix, com a Birmània.
En Jaume, el blocaire-periodista, va escriure un article molt complet de la trobada al Col.legi de Periodistes - ací -.
Montserrat Abelló era també al Col.legi de Periodistes escoltant a n'Helena.
El que em puny, no és la cambra ni el crit, ni els camins del teu cos, ni el llast dels fills, ni l'assaig de la mort. El que em dol és la llosa que ho clou, el pes del silenci. - Montserrat Abelló - Al cor de les paraules -
En el meu viatge he fet moltes fotografíes de retrats de dones, homes, infants, animals. M'agradarà poder compartir-les amb vosaltres.
Començo amb aquesta fotografia d'un nen de l'ètnia rakhine. Viuen a l'estat d'Arrakan, Rhakine o Rakhaing. El nen és musulmà i erem a la gran mesquita de la ciutat de Sittwe. És en aquest estat, fronterer amb Bangla Desh on viuen els Rohyngya - ací - apàtrides dins el seu propi país i rebutjats per el Govern de Birmània.
Els Rhakine és una ètnia diferent de la resta, són ciutadans birmans evidentment, però amb avantpassats de l'Índia, i també són hindús però amb caràcter birmà. Els primers habitants van ser els anomenats Bilu, de pell fosca i més tard van començar a arribar emigrants de l'Índia, i van convertir aquestes terres en un regne molt poderós hindu-budista, mil anys A.C.. Van patir invasions dels tibetans-birmans del nord al llarg dels secles IX I XVIII. Podem afirmar que els habitants de l'estat d'Arrakan o Rhakine són avui descendents dels tres grups, Bilu, Bengali i Birmans.
El nom d'Arakan prové de la versió que els portuguesos, anglesos, bengalís i àrabs, van fer del veritable nom 'Rakhine' i que els birmans converteixen en 'Yakhine'. Curiosament els birmans no saben pronunciar la lletra 'r' i es converteix en una 'y'. Parlen una llengua pròpia, diferent del birmà.
El dia era molt calurós, humit i vaig entrar encuriosida a la mesquita, un edifici que ningú em va poder dir quin any va ser construït. El manteniment no és la prioritat. Un grup de nens i nenes jugaven a futbol o senzillament corríen per els jardins.
Aquest nen es va apropar. La majoria de la gent de Sittwe són pobres, molt pobres i cada vegada arriben més immigrants des de Bangladesh. Té una mirada com tímida, o també com ilusionant i content. Una mirada neta, potser preguntant si és possible viure en un món millor o potser ell ja és feliç amb el que té.
En 'vull llegir més' he inclòs un mapa de Birmània. D'aquesta manera us podreu situar. Avui el nen és rakhine, de Sittwe, concretament. Veurem altres retrats de les diferents ètnies d'aquest país en altres apunts.
Ja va dir un dia que la mort és un fet natural de la vida i que aquesta vida es renova.
Sí, renovar, fer la vida més fàcil a tothom, el Mac, el ratolí, les finestretes, l'iPod, l'iPhone, l'iPad, però també les pel.lícules, 'Toy Story',' Nemo', 'Up' .....
Ha mort el dia que va nèixer el meu pare, un 6 d'octubre.
Sí, a casa, ell ens va fer la vida més fàcil i des de sempre hem tingut un Mac a casa, hem après amb el Mac coses noves, mai ens ha fet enfadar, ni mai ens hem avorrit i ens ha ajudat en la feina.
Ja vaig escriure un apunt quan va anunciar que deixava definitivament Apple - aci -.
Gràcies Steve Jobs, amb les teves virtuds i els teus defectes.
Nota: La redacció d'aquesta casa de veïns ha traduït el discurs que va fer a l'Universitat de Stanford. Paga la pena llegir-lo o escoltar el video.
M'havia promès a mi mateixa no escriure res de política, però en veure aquest corredor mediterrani que es proposa des d'Algeciras a Madrid, passant per València, Castelló, Barcelona i la frontera, no puc dir res més que PROU !! Com deia la mare, 'que vagin a pastar fang'. Encara hi ha gent del nostre país que dubta que hem d'aconseguir la independència, JA ???????? És clar que les grans multinacionals catalanes no la volen, però les petites i mitjanes empreses som més i sí que hi ha un moviment que ja veu clarament que sense la independència, mai, mai ens en sortirem.
Què hem d'anar a fer a Madrid ?? Res de res. És des de casa nostra que hem de fer possible el pacte per la independència, perque el fiscal no serveix per a res.
Madrid .... l'eix central, el melic del món mediterrani, si us plau, no fotem. Al llarg de la història l'eix ha estat i serà, des d'Algecires, passant per Almeria, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Tortosa, Tarragona, Barcelona, Girona, La Jonquera. Hem d'aguantar encara més i més bajanades ??
Fotografia: Núvols ben negres que continúen el seu camí per enfosquir la nostra terra. Compte !
A Girona, el seu company va disparar, no sé, quatre, cinc, trets. Ell va ser detingut i la dona a l'hospital perque encara tenía l'alè de viure.
El riu Chao Phraya, 372 kms, el més important de Tailàndia, està inundant les terres, cases, ciutats, temples, pobles. Les fortes pluges del nord i centre del país han disparat l'alarma a Bangkok. Enguany el sudest asiàtic ha patit unes pluges monsòniques fortes, continuades i han provocat inundacions arreu i moltes morts. A Tailàndia sumen ja més de 300 les persones que han perdut la seva vida.
Com diu en David Figueres, cal, cal, cal no oblidar, i na Marta Ter, trenquem el silenci.
Ja va dir un dia que la mort és un fet natural de la vida i que aquesta vida es renova.
M'havia promès a mi mateixa no escriure res de política, però en veure aquest corredor mediterrani que es proposa des d'Algeciras a Madrid, passant per València, Castelló, Barcelona i la frontera, no puc dir res més que PROU !! Com deia la mare, 'que vagin a pastar fang'. Encara hi ha gent del nostre país que dubta que hem d'aconseguir la independència, JA ???????? És clar que les grans multinacionals catalanes no la volen, però les petites i mitjanes empreses som més i sí que hi ha un moviment que ja veu clarament que sense la independència, mai, mai ens en sortirem.
