El viatge a Mrauk U, antiga capital del Regne d'Arrakan, és arribar, avui, al no res, un temps perdut. Un imperi, un regne, oblidats. És la sensació que et provoca en arribar, que canvía immediatament, quan descobreixes on ets i mires al teu entorn.
Sebastiao Manrique, frare de l'ordre dels agustins, nat a Portugal, va arribar-hi l'any 1628. Bon coneixedor d'Àsia, va quedar-s'hi sis anys i els relats d'aquest imperi són de bon llegir i molt interessants. Si tenim en compte que Birmània és un país oblidat, invisible, és fàcil d'imaginar que la seva història i la seva cultura encara ho és més. I aquesta història, el seu poder, els seus imperis, les cultures dels seus diferents reialmes són d'una riquesa aclaparadora.
Quan t'hi trobes i comences a caminar ja saps que ets en un lloc misteriós, únic, d'una prosperitat i riquesa avui perdudes. Es veuen stupas arreu, en cada pujol i encara pots visitar molts temples. No és comparable a Bagan, lloc turístic per excel.lència i d'obligada visita, i a més té una accesibilitat fàcil.
Mrauk U és lluny i cal fer un viatge difícil i llarg. És prohibit desplaçar-se per carretera. Avió fins a Sittwe ( des de qualsevol aeroport del país ) i barcariu Kaladan amunt. Quan camines per tot aquest entorn i visites els temples, és com imaginar-te gotes de pluja en mig d'una tempesta.
El temple de Ko-Thaung va ser construït l'any 1553 per el Rei Min-Tai-Khar i és conegut perque aquest rei el va construïr amb l'idea de curar la seva malaltia i poder continuar vivint. Va fer esculpir 90.000 imatges de Buda, deu mil més que el temple de Shittaung construït per el seu pare. En totes les parets dels diferents passadissos del temple es poden veure les imatges de Buda esculpides en relleu i en la mateixa pedra.
No recomano visitar Mrauk U en època de pluges. Plou molt (mitjans de maig fins finals de setembre). Jo vaig haver d'anar el mes de setembre. Avantatges? Sí, el color, els camps, el verd, les flors, els núvols, solitud. La calor és molt més humida i fa molta xafogor, però et pots refrescar una mica amb l'aigua de la pluja. Desavantatges? Foscor, caminar descalça per tots els temples, terra relliscós, humit, pots trobar-te amb alguna serp amagada entre la vegetació, pluges monsòniques.
La UNESCO va marxar ja fa uns quants anys del país, on va fer una feina impagable de restauració. La Junta Militar els va expulsar quan va saber que aquest organisme criticava el fet que no podíen disposar de tots els diners per acabar les feines. I era cert.
És un d'aquells díes grisos, de malestar, tristots. Va ser ahir dissabte, tres de desembre. I tot d'una fent allò que se'n diu 'zapping' a la televisió, aterro a BTV i ... sorpresa ! Emeten la pel.lícula French Can Can de Jean Renoir (1955). El color gris va canviar per encanteri en color vermell, el malestar en bones sintoníes i la tristor en emocions i rialles.
Jean Gabin, Françoise Arnoul, Maria Felix, un cameo de na Edith Pîaf i Patachou ! I un final apoteòsic, increïble. Més de 6 minuts d'un frenètic can-can. Jean Renoir va retre un bellíssim homenatge al seu pare pintor.
I recordo dues paraules apreses: Esbatanar: Obrir de bat a bat. La pel.lícula de'n Jean Renoir va obrir de bat a bat totes les meves emocions i finestres tancades.
I una altra paraula, llegida en un comentari del video : Epoustouflant. Una paraula en llengua francesa que descriu exactament aquests minuts bojos del final de la pel.lícula.
Us recomano de fer un 'click' en aquest video ........
rginer |
Poesia |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 10:14h
El primer que llegeixo del diari ARA és el sonet de'n Josep Pedrals. En un racó de baix de la penúltima pàgina del diari. I ahir, a la portada, ''Ara fem un any', llegeixo: Avui trobaràs curioses mutacions, hem convidat Josep Pedrals a mirar-se l'actualitat en vers.
No sóc gens, ni mica, llesta per trobar mutacions, fer puzzles, mots encreuats, sudokus. I fins avui pel matí no he trobat aquestes mutacions i això que ahir vaig estar mirant pàgina per pàgina, i res.
Editorial: L'eix de tot el procés educatiu ha de ser la lectura. Mutació en vers: S'ha de llegir per jugar: entrar per esbatanar-se, capir per especular ..... Adonar-se de la farsa !
Entrevista H. President de la Generalitat a TV3: Mutació en vers: Si, quan t'arribes al Mas, el trobes erm i pelat, vol dir que aniràs escàs de pinso i d'ociositat.
Sarkozy refundarà la UE: Mutació en vers: Contemplem llur convenir amb un aguait taciturn, esperant que Merkozy no ens acosti a Mercosur
.... i anar llegint fins a 8 quartetes.
SONET:
S'esventen efluvis, flaires, de la immundícia que vessa del pillatge de l'Empresa Metropolitana d'Aigües Residuals (i valencianes). Un exemple és la pudor que fa la desproporció del preu que la tal empresa va pagar a unes romaneses per parir una traducció:
Per fer traduccions fidels (la rectitud sempre mana!) les retiraven a hotels de luxe els caps de setmana.
Gràcies Josep, tot un plaer llegir-te ... per jugar i esbatanar-me. www.joseppedrals.com
Sí, encara que sembli impossible, Daw Aung San Suu Kyi ha sopat, ha parlat, ha escoltat i ha posat tot el que hi ha de posar sobre la taula, personalment, i a la poderosa Secretària d'Estat dels EE.UU. Hillary Clinton. Drets humans, alliberaments de presoners, reconeixement dels grups ètnics i el cessament de les guerres, continuar les relacions i enfortir-les amb els països veïns, com l'Índia, Xina, Tailàndia, Laos, Vietnam, Singapur, Filipines, Malaysia, Indonèsia, millorar la vida del poble. Dos eixos principals, salut i educació i una idea, tornar a ser una nació lliure, forta com ho va ser abans que els militars arribéssin al poder l'any 1962 fins ara. Hillary Clinton ha deixat una sèrie de 'globus sonda' per obrir camí al president Thein Sein. A molts els sembla una mica com la sopa del lloro, però cal esperar els resultats.
Ha parlat personalment amb el president, militar, convertit en civil, per encantament i amb una dona que ha estat empresonada a casa seva més de 20 anys, sense cap contacte ni amb la seva família, ni amb la gent, ni res de res. Però és l'esperança del poble. El fet és que la visita de Hillary Clinton ha estat històrica, i estic segura que ella s'ha sorprès del que ha vist ( que no tot, és clar ), un país que ahir mateix va aparèixer el seu nom en una llista com el tercer país, per la cua, més corrupte del món.
Hi ha molt a explicar, les reaccions, les entrevistes, aquests canvis que jo encara no veig del tot clars, però sí que és cert, veure a Daw Aung San Suu Kyi lliure i parlant amb Hillary Clinton, a Birmània, a casa seva i el dia abans en una residència diplomàtica sopant, mai m'ho hagués imaginat. Tot és possible.
Ara només vull veure que les portes de les presons s'obrin i surtin en llibertat els 1.800 o 1.900 presoners polítics, deixin entrar lliurement institucions humanitàries per treballar, es proclami el cessament de foc de les guerrilles amb les ètnies, i que aquestes ètnies es trobin novament lliures per viure en el seu país, es tanquin els camps de refugiats i la gent torni als seus pobles.
I tota aquesta gent que literalment 'viu' dels conflictes i sota el paraigües de la dictadura, tornin a casa i els deixin en pau, perque ells mateixos sabran portar el país on desitgen i volen, per convertir els seus somnis en realitat.
Arxiu: Escola Paung Daw Oo a Mandalay. Més de 7.000 alumnes. Un exemple a seguir per una educació dels joves d'aquest i de qualsevol altre país. Volen un futur millor.
Sí, ja ha arribat i ja ha parlat amb el President Thein Sein. Abans de les eleccions es va canviar de vestit i el militar el té guardat en un armari.
Si preguntes a la gent qui és Hillary Clinton, ningú ho sap. Les expectatives, els resultats d'aquesta visita ja es veuran. Tot sigui per millorar el benestar de la gent.
Al llarg d'aquest últims anys, he vist també com molts occidentals, no tots però sí un nombre important, critiquen, parlen, escriuen, en contra del govern de Birmània i 'defensant' el poble. Fins i tot tenen una ONG i ni tan sols han visitat o han entrat a Birmània. Viuen a expenses de la pobresa de la gent. Qualsevol canvi és per aquesta gent un perill, se'ls acaba el 'modus vivendi'. És un altre decensís que he experimentat des de fa un temps; com hi ha gent que s'aprofita de les desgràcies per pujar esglaons i guanyar diners de la pobresa de les situacions i de la gent que malviuen.
Continuaré expectant a rebre notícies d'aquesta visita i els resultats.
Fotografia: Hillary Clinton i El president Thein Sein. Naypyidaw, nova capital del país. Seu del Govern.
Arxiu: Una de les moltes fotografíes que vaig fer el propassat setembre. Un mercat. Un bitllet de 50 kyats ((0.05 Euros).
Aquests bitllets quan viatges per el país no els veus, o quasi. Són d'ús exclusiu del poble. I si en tens un com aquest i vols pagar alguna cosa, no te l'accepten, perque està apedaçat. Normalment els bitllets que corren entre els estrangers o la gent benestant són de 5.000, 1.000 o 500 kyats. ( 1 Euro = 1.000 kyats aproximadament ). Aquest és un dels temes que aquest 'nou' govern hauria de posar fil a l'agulla.
Ha arribat al petit aeroport de la nova capital de Birmània, Naypyidaw. La gent espera poques paraules. Només es demanen fets. Alliberament dels 1.900 presoners polítics. Denunciar com es vulneren un día sí i un altre també els drets humans. Llibertat d'expressió. Eleccions democràtiques ..... i tantes coses més.
En un context birmà, els canvis des del mes d'agost són importants. Ja ho he escrit en algún dels meus apunts: veure la fotografia d'Aung San Suu Kyi a la portada dels diaris 'oficials' de Yangon és un fet dificil de creure, i ho vaig veure el mes de setembre d'enguany.
EE.UU. ha declarat el seu boicot al país els anys 1997, 2003, 2007 i 2008. Quins resultats s'esperen de la visita d'avui de Hillary Clinton ? No ho sé. Esperarem. Esperances n'hi han. Continúa l'escepticisme ...
I res millor que aquest acudit del gran Harn Lay, cartoonist, que publica el diari The Irrawaddy. NICE TO MEET YOU ! LET ME HELP YOU THROUGH !
Els dimecres, l'arallegim és un pou ple fins dalt de literatura, poesia, articles, tot el món de l'escriptura en aquestes pàgines. I avui permeteu-me transcriure un fragment de la pàgina de na Eva Piquer - He llegit no sé on: Au, va: riguem per no plorar.
--- Deixeu-me que us expliqui una història de lladres i serenos:
Martí Gómez és un periodista autèntic. En llegeixo una entrevista que li fa Enric González i que publica Jot Down, una revista digital de cultura contemporània (quina descoberta, per cert). Gómez, amic de trepitjar el carrer, troba que al periodisme actual li sobren dades i li falta suor. Entre els seus contactes hi ha policies i atracadors. Recorda un robatori surrealista que va cometre un delinqüent ja jubilat:
Va anar al banc a fer una gestió. La caixera li va comunicar que li cobraria una comissió i ell, que la trobava excessiva, va dir cridant que allò era un atracament. Tothom es va tirar a terra i la caixera li va començar a donar diners. Quan li vaig preguntar què en va fer, em va dir: '' Cony, què havia de fer-ne si me'ls donaven? No duia cap bossa, em vaig ficar els bitllets dintre la camisa i me'n vaig anar''. ---
Cal ser atracador per cridar amb una bona veu que aquestes comissions i despeses bancàries són un veritable atracament !!! A mí no em farien ni cas, com tampoc en tots els atracaments que estem patim últimament.
M'afegisc: Au va, riguem per no plorar !!
El dibuix d'un comic ... Molt encertat: El senyor Bernard Madoff omplint-se les butxaques de diners. És el principi de 'la crisi' ...... i al seu darrera, quants Madoff viuen encara arreu del món ?
SÍ, el poble d'aquest país oblidat, amagat, mereix viure en unes millors condicions. Tenen tot el dret de poder gaudir d'una llibertat i una qualitat, mínima, de vida que des de fa més de seixanta anys, se'ls ha negat. Fins i tot ni tan sols apareix el seu nom, Myanmar o Burma, en els llistats del World Echonomic Forum, i no sabem si és ric, si és pobre, si és corrupte, si viu per sota les condicions mínimes, no hi han dades. Aquest Forum és molt econòmic i sospito que les grans empreses i multinacionals que extrauen tot el que poden d'aquest país i després fan boicot comercial, no els interessa.
Els entesos en polìtica del sudest asiàtic s'omplen la boca dels canvis que el president Thein Sein ha fet en aquestes últims mesos. Sí, sembla que vol 'alliberar' el seu poble. Però la llum del túnel és encara lluny, molt lluny. I els països democràtics, institucions internacionals, parlen, escriuen, es manifesten, visiten el país ... i la realitat és que TOTAL continúa éssent l'empresa que controla els jaciments de gas ( i encara en queden molts per descobrir ), el gas passa a Tailàndia, fan el gran negoci i la gran majoria dels birmans continúen sense electricitat, ni un mínim de qualitat de vida. O les grans mines de jade, rubís, zaphirs, o els boscos de teca, o els jaciments de petroli o el negoci de l'opi. Més de 400.000 birmans malvivint en camps de refugiats al llarg de la frontera amb Tailàndia. Molts nens i nenes soldats, arrabassats per la força als pares. Una constitució indecent, aprovada tot just després de la desgràcia del cicló Nargis, maig de 2008, i que va causar la mort de quasi 200.000 persones i més d'un milió de desplaçats.
Voleu saber que hi posa en aquesta constitució, per exemple, en l'apartat propietats? Tot el país, tota la terra, de dalt a baix, és propietat del govern. Els camperols són masovers a les ordres del govern i si no fan el conreu que demana aquest govern, se'ls jutjarà i aniràn a presó. I si perden les collites per la meteorologia (més que probable), ni tenen subvencions, ni assegurances, ni res de res, ens el contrari, han de demanar diners als prestamistes per poder continuar vivint. Un altre punt curiós d'aquesta constitució feta a mida: el 25% del parlament ha d'estar format per militars escollits a dit per el govern. Assegurar-se una majoria absoluta ....
És una petita mostra d'aquesta dictadura. Ningú recorda ja quan el 8 d'agost de 1988, l'exèrcit, el govern, va decidir acabar amb una manifestació pacífica i va començar a disparar. Resultat: Més de 3.000 assassinats, tots civils. Avui a les presons escampades pel país, molts detinguts aquell agost de 1988, encara no són lliures. Havíen començat les campanyes polítiques per les primeres eleccions després del cop d'estat militar de l'any 1962. El govern i l'exèrcit teníen coll avall que guanyaríen .... però no, va guanyar un partit, la NLD, amb el 85% dels vots i una participació altíssima. La seva líder, Aung San Suu Kyi, ja estava empresonada (1989), un any abans de les eleccions.
Tants anys de dictadura per veure aquestes petites escletxes d'enguany ? 210 presoners polítics alliberats ( en queden 1.900 encara ). Aturada en la construcció del pantà a Myitsone (capçalera del riu Irrawaddy) i els xinesos que han reculat. Donar l'oportunitat al partit NLD de tornar a ser legal. Mantenir converses amb Aung San Suu Kyi. El.laborar una llei de premsa i acabar amb la censura. Ja es poden veure fotografíes de Suu Kyi a les primeres pàgines dels diaris, sí, impensable fa un any, però encara hi han més de setze periodistes empresonats amb sentències fins a 40 anys. El seu delicte: Informar. Deixar fer a sindicats lliures, si és que existeixen aquests sindicats. No ho sé. Els drets del treballador no es contemplen i tampoc hi ha cap interès. Els drets humans bàsics ni es garanteixen. La propera setmana visitarà el país Hillary Clinton. Després de cinquanta anys, un membre del govern més poderós del món (encara ?) viatjarà a Birmània o Myanmar. S'entrevistarà amb el President Thein Sein i també amb Aung San Suu Kyi. Mentre, els grups ètnics que mantenen la guerrilla des de fa més de cinquanta anys (Karen, Kachin, Mon, Shan) han començat a unir-se i a parlar de deixar les armes, sempre amb el rerafons d'Aung San Suu Kyi amb qui comparteixen aconseguir la democràcia, i a veure-les venir, si hi hauràn noves eleccions l'any vinent, si alliberen a tots els presoners polítics, i les llibertats poden començar a ser una realitat. El meu escepticisme continúa ......
Van mal dades... i evadir-se, potser una solució. L'imaginació és infinita. Les petites coses del dia a dia sempre les pots trobar i gaudir-ne. L'amistat de la gent que t'envolta, la família, és un regal únic que no val rebutjar. Quan arribes ja a certa edat, de fet la mateixa que tenia la meva àvia quan va morir, voldríem viure amb placidesa i aprofitar cada moment. I sí, malgrat els cops que m'ha donat aquest llibre de la meva vida (com a moltíssima gent ) he pogut sortir-ne, a batzegades, perque sempre hi veig una llum en mig de la foscor.
Ara sembla que viurem un temps en hores baixes, problemàtic. Les minoríes, els més febles, els joves, els de més de quaranta anys (són molts, un percentatge molt alt de la població), la gent gran, ho tenim magre, molt magre. Tot s'embolcalla en el diner, el deute, la crisi, el poder. Ja hem passat per situacions similars, però el treball, el consum, el nivell del benestar, era diferent. Les penúries eren i són les mateixes, no ens enganyem, diferenciades, això sí. Els que tenim una certa edat i hem treballat molts anys, molts, la memòria i l'evasió és el nostre refugi, temporal, però el cerques. Un refugi on l'art té una presència balsàmica i necessària (lectura, poesia, música, cinema) o prendre un te amb bona companyia i conversar ......
Cercant aquesta evasió, avui he marxat a una platja deserta, per gaudir de la mar, d'una temperatura suau i un color blau intens, d'una placidesa eterna, d'una brisa refrescant, d'uns sons ben vius.
Sí, definitivament, marxo cap a l'illa del tresor. Trobaré en Long John Silver? I en Jim Hawkins ? No estic segura si han tornat a l'illa. Sense tresor, no té ja cap interès.
Fotografia: Prop de l'illa del tresor - golf de Bengala - setembre 2011.
He escrit molts apunts enguany denunciant aquesta violència. Arreu del món s'han convocat manifestacions, taules rodones, xerrades.
Els diaris publiquen articles, opinions, històries. En un del diaris, The Guardian, llegeixo: Henry Johnson, 24 anys: El dia que vaig veure el meu pare amb una destral. Així comença l'article. I avui n'hi ha per triar i seleccionar a tots els diaris del món.
La denúncia d'avui hauria de ser continuada. Aquesta violència injusta i cruel mata més dones que tota la gent que mor de malària, per exemple.
Avui no hi han flors. Una fotografia en homenatge a totes les dones maltractades i assassinades de tot el món.
FREEDOM TO CREATE és una organització amb una finalitat molt concreta: Premiar els candidats escollits per diferents països del món en les diferents branques de l'art i la creativitat. Escriptors, musics, poetes, pintors, intelectuals, arquitectes, metges, periodistes, fotògrafs ... empresonats o no. Els nominats no tenen, en cap cas, la llibertat en els seus països per crear, per expressar-se. Els tapen la boca i la vista, els lliguen les mans i els peus. Són perseguits, jutjats i empresonats. El seu delicte: crear art dins el seu petit món lliure que intenta conviure en un país on les llibertats no existeixen.
Enguany el músic Win Maw, de Birmània, ha estat el premiat, com artista empresonat. El primer que va guanyar el premi va ser també un birmà, Zarganar, escriptor, actor, i que precisament va tornar a ser lliure no fa encara dos mesos. Win Maw va ser jutjat l'any 2008 i sentenciat a 17 anys de presó. El seu delicte: En un escorcoll a casa seva van trobar gravacions per la DVB ( Democratic Voice of Burma) i va ser denunciat d'acord amb la llei d'immigració i delictes tecnològics. Aquests 'delictes tecnològics' es refereixen a videos, fotografíes, internet, etc. etc. que són enviats clandestinament fora del país.
Paga la pena visitar la web de Freedom to Create. Fundada l'any 2006 per el senyor Richard Chandler, nat a Nova Zelanda i avui ciutadà de Singapore.
També podeu veure un video de les paraules de Daw Aung San Suu Kyi adreçades a l'audiència el dia del lliurament del premi a Win Maw. Aquest és un petit resum:
Agraeixo aquest premi i estic contenta, però també preocupada i trista, perque en Win Maw és encara a la presó. Cal ajudar els artistes que tenen aquesta capacitat de crear més bellesa en el nostre món i fer-nos veure aspectes de la nostra vida que sense la seva creativitat ni tan sols ho sabríem. Jutjar-los i empresonar-los per les seves idees i consciència és convertir la nostra terra més petita, més rància, més tancada. Per això agraïm a tots els artistes la seva creativitat, les seves idees, el voler oferir bellesa. Ells i elles transformen el nostre món més habitable i i ens fan sentir més feliços. Heu premiat a un músic. La música és molt important en les nostres vides. Ens despertem cada dia escoltant uns sons, que no és música, però que es poden convertir en acords per l'inspiració i creativitat dels artistes.
Una recomanació: Aquest vespre a 2/4 i deu d'onze, podrem escoltar a en Pedro Olalla, helenista, filòleg, escriptor, fotògraf, professor, ciutadà d'Atenes.
Les tres nits a Mrauk U han passat ràpid. Uns díes molt intensos i amb molta pluja. No ha estat fàcil visitar els temples, gaudir dels paisatges, però han estat díes inoblidables. Encara estic enllestint els apunts per explicar molt bé el que vaig veure i viure en aquest racó de món.
Però ja tinc la maleta i la motxilla a punt per tornar a pujar a la barca i navegar riu avall, contracorrent, pel riu Kaladan fins a Site-tway (Sittwe o Akyab). El dia no donava bones sensacions. El viatge seria més llarg, més de sis hores. Tot just salpar riu avall, vaig veure un moviment inusual de barques i de gent. Com la marea era baixa, els pescadors plantaven les xarxes amb pals a terra. En pujar la marea desapareixen sota l'aigua i poden obtenir una bona pesca.
En la llunyania els núvols negres, molt negres avançaven cada vegada més rápidament. La gent remava amb força per arribar a casa. Una hora després d'haver sortit de Mrauk U va començar a ploure i les ventades eren cada vegada més i més fortes. Els dos xicots de la barca van desplegar plàstics vells de tots colors per evitar que l'aigua de la pluja inundés l'interior de la barca. Perque quan escric pluja, vull dir aiguats intensos, i ventades ; el temible monsó. I així va ser el viatge riu avall.
Per un foradet mirava i només podia veure cortines d'aigua i ni tan sols la vora del riu i el vent bufava cada vegada més fort. El mariner no deixava de navegar ben a prop de la vora del riu, per si un cas haguéssim de parar.
De sobte un dels motors de la barca va deixar de funcionar. En situacions límit saben com sortin-se'n. El guia em va informar que possiblement arribariem a un petit varador i baixaríem de la barca i per camins podríem arribar al nostre destí. En un carro tirat per bous i després en cotxe. Però van solucionar el problema i novament els dos motors van funcionar per navegar riu avall.
