Les que tenim ja una edat, l'artrosi apareix i els genolls fan figa .... Després de més de tres hores de caminar lentament, sense poder moure'm, ben acompanyada per blocaires, decideixo pujar a casa quan era a la cruïlla amb la Gran Via. Un turista americà, de Califòrnia, em va demanar si podia fer-me una fotografia; cap problema, però abans em va escoltar i vaig fer pedagogia. Em va dir que mai havia vist tanta gent caminar de forma tan pacífica i encara estava sorprès de la quantitat de famílies, infants, gent gran, joves ... sí, una bona representació del nostre poble.
Arriba el metro; a l'andana molta gent amb les seves banderes, la majoria de certa edat avançada; cares cansades, peus rescalfats, genolls endolorits ....... Pugem i casualitat o no, però els joves asseguts es van aixecar com si un 'xip' els indiqués que ho havíen de fer, i van deixar lliures els seients per tots nosaltres que erem ben bé més de deu persones; joves que no veníen de la manifestació, i de parla catalana i castellana. Uuuuf, quin descans ! Gràcies noies i nois ! Feia temps que no veia aquest civisme ! Una petita resposta ? Un petit canvi ?
Venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà ..... i així va ser ahir: Montpeller, Rivesaltes, Perpinyà, les Illes, País Valencià, TOTES les comarques del Principat, gent de fora que viuen al país i gent de Ciutat, de tots els barris, tots plegats, que calía posar el cartell ' no hi ha més espai' i la gent organitzava caminades paral.leles.
El poble es va cruspir literalment als polítics i esperem que hagin près bona nota, perque els únics crits que es podíen sentir eren per la independència i .... polítics ara us toca treballar de valent.
Cansada, sí encara ho estic, perque ' l'overbooking' va ser considerable. Gràcies a tots per ser-hi. S'ha acabat el bròquil. 1977-2010 .... molts anys i ara toca independència, passet a passet, ja hi arribarem, fem-ho bé, el poble ha parlat i ha decidit, i com molt bé diu el 'jefe' ara toca escollir-ne seixanta-vuit per continuar la caminada per assolir el cim.
Mig dormida, i en veure'm un gran somriure i una mirada d'alegria. Li faig cinc cèntims del què passa al barri, el nostre entorn, el Monty i xafarderíes que vaig llegir l'altre dia a la consulta del dentista, sobretot explicant un vestit d'una princesa convidada a un casament reial amb una jaqueta tipus 'torero' i la faldilla de color vermell tipus 'capote'; veure-la va ser un veritable 'shock'; com també m'hagués agradat que al futbolista Carles Puyol li hagués caigut la tovallola davant una reina, vestida també de color vermell i groc, i veure-li la cara ..... L'atmosfera està pesant, fa calor, un dia qualsevol de juliol. Parlem, bé parlo jo, ja que ella no pot ja parlar amb fluidesa. Sí, però, em recorda : Quan arribis a casa no t'oblidis de donar-li de menjar al Monty. L'abraçada és llarga, com sempre, m'apreta amb força i jo també. Ens uneix una complicitat inalterable i emocional, amb molt d'amor i al llarg dels seus noranta-quatre anys ha viscut moltes coses, ha vist molts canvis, ha treballat moltíssim, no va poder anar a l'escola (només fins als 9 anys, al seu poble, la seva mestra Doña Lola) i espera que li expliqui com ha anat tot, per un passeig que ella estima molt.
Viatge de tornada per la carretera escoltant la ràdio; novament quedo sense paraules, quan reprodueixen una transmisió televisiva d'un canal español, d'un pop, sí un pop de la família dels cefalòpodes, que no sé ben bé que fa, menjar-se un molusc que és dins una urna i endevina qui guanyarà un torneig mundial de futbol ! Increïble, quina notícia ... per petar-se de riure, que és el que em passa. Ep .... límit de velocitat, no et passis !!
Certament és un país del TBO, divertit, patètic, i jo contenta de ser ja a casa; ventilador en marxa; i avui a dinar de restaurant de nom Me (manca un puntet sota la lletra e) que vol dir 'mare' en vietnamita. Però abans ja l'he posat el dinar al Monty; se'l menja amb fruicció. Quan em pregunten si és de raça, a mí m'agrada dir que sí, 'quasi', és com un 'Corgui', els gossets que té la Reina d'Anglaterra i quedo molt bé.
El Monty mirant, i oi que té com una mirada de no entendre res de tot el que està passant ?
El dinar ha estat gratifiucant, excepcional ... un pollastre cuinat amb llet de coco i arròs glutinós - sticky rice - i uns rotllets de primavera de veritat - Cha Gio - en companyia de M. una amiga i bonísssima persona. Dues hores ben bones ... Per la tarda, ja informen per la ràdio del contingut de la sentència del TC: 881 pàgines. Ja no hi ha cap més sortida; les portes s'han tancat defvinitivament, ni peix al cove, ni pactes, ni acords bilaterals .... ja fa temps que aquesta situació és la que és i només en queda una de sortida : Nosaltres decidim: independència. Em sento, no sé, com si visqués en un país intolerant i amb una dictadura 'tova'; insultada i humiliada com ciutadana d'un poble que vol viure en pau i ser el que som.
Al meu arxiu tinc guardat aquest poema de JOAN BROSSA :
FINAL -Havies d'haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d'assassí,
quin incendi de sang ! Podrit botxí, prou t'havia d'haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d'un arbre al fons del camí.
Rata de la més mala delinqüència, t'esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol.
Però l'has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència !-
Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d'Europa, Una abraçada,amor, i alcem la copa !
Nosaltres = tothom; volem decidir defensar l'actual estatut; volem defensar la sentència del Constitucional; volem rebutjar la sentència tan i tan injusta i antidemocràtica; volem decidir la nostra independència; volem defensar les consultes populars; volem decidir com a poble; volem somriures; volem mantenir la nostra dignitat i no volem ser humiliats; volem decidir caminar lluny dels polítics; volem portar la bandera, la pancarta, el mocador, el barret, el cigar, el que ens plagui; volem continuar pujant la muntanya per fer el cim : la independència; volem respecte per Catalunya; volem conviure plàcidament amb els nostres veïns; volem viure en 'català'; volem manifestar tranquil.lament 'Adéu Espanya'; volem veure gent nova i preparada i orgullosa del seu país, amb els seus defectes i virtuts; volem jubilacions anticipades dels polítics actuals; volem que el poble continuïi fent les coses ben fetes; volem, volem ..... ho volem TOT !!
I tothom es pot sentir representat sota aquestes paraules : Nosaltres decidim. Som una nació. Fins i tot el nostre President senyor Montilla.
No volia anar-hi, perque ja vaig decidir que només participaría en manifestacions del poble, sense polítics, però els esdeveniments m'han fet canviar d'opinió i crec sincerament que hem de fer pinya i donar recolzament a tota la gent que hi està treballant, tots plegats, com a poble i en el meu cas per reforçar el SÍ en la consulta popular del proper 10 d'abril de 2011 a la meva Ciutat perque existeix el perill que aquesta sentència d'un Tribunal ens negui aquest dret de decidir, quan ja ho hem fet i puguin posar pals a les rodes 'legalment' en moltes més consultes que encara s'han de fer des del nord, al sud, passant per l'est i l'oest del nostre país.
Ens veiem dissabte al Passeig de Gràcia ......... endavant les atxes !!
Tot just després de l'entrevista que he vist i escoltat a TV3, 'Els Matins', només puc dir: - - Gràcies senyora Casals - -. Integritat, fermesa, i sobretot idees tan clares i representant a moltíssimes entitats cíviques del poble, mai oblidades al llarg de l'entrevista.
Ens honora, senyora Casals.
Ara caldrà veure les presions que continuaràn rebent de partits, de polítics ja caducs, de cares ja cansades i conegudes, de polítics que només miren en termes electoralistes i que es volen apropiar d'una frase.
M'ha agradat molt quan la senyora Casals afirmava convençuda; un autocar d'un poble on TOTS junts baixaràn a Barcelona; independentistes, defensors de l'estatut i de l'estat de les autonomíes i ara jo dic també, decebuts, avorrits, fins i tot algú que sempre vota un partit espanyolista i que ara se sent agredit.
Aquesta no és notícia de primera plana, però és important perque és el resultat d'una feina ben feta.
3.143 metres Pica d'Estats; és la muntanya que hem de pujar fins arribar al cim (com ens ho ha explicat el blocaire Marc Payà avui mateix). No tinc cap fotografia, però sí d'aquesta muntanya tan bella com és el Pedraforca, però hem de pujar més amunt, el camí serà més llarg. Plegats, poc a poc, sense presses i mentre pugem anem deixant les petjades de la nostra nació i el nostre dret a decidir i quan arribem al cim, quin serà el polìtic dels estats veïns i no tan veïns que ens negui la nostra existència? La retallada ja la sabíem, el resultat també, no val a plorar ni a queixar-se, senzillament cal continuar caminant, cercar solucions, cal promoure més consultes, cal anar passet a passet i recollir les signatures que les lleis demanen s'han de presentar al Parlament. I després un altre passet, i un altre i si encara som a mig camí de la muntanya, doncs, descansarem, un gotet de ratafia, un tros de llonganissa, respirar i endavant les atxes !
Intel.ligència, responsabilitat i unitat com a poble, respectant totes les opinions, però omplint el sac. Fugir dels polìtics aprofitats i electoralistes .... la societat civil s'ha de moure, i amb tranquil.litat persistent, sense renunciar a res.
Bon dia lluminós a tothom, ja tenim la muntanya davant nostre, 3.143 metres, no és l'Everest, som tossuts i tenim les nostres ànimes i el cor plens de raons; sols demanem tenir el nostre dret a decidir.
No crec que ningú del nostre país tingui mal record d'aquesta nit, si de cas, el que hagi patit un accident per culpa dels petards. És una festa que conservem dins la nostra memòria i en podríem explicar una i mil històries.
SANT JOAN EN DIJOUS, LES PEDRES ES TORNEN OUS. Esperem-ho, esperem-ho .....
I en aquest any Maragall, el seu poema : - Els focs de Sant Joan - ..... molt actual:
Ja les podeu fer ben altes, les fogueres aquest any: cal que brillin lluny i es vegin els focs d'aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València, de Ponent i de Llevant .. i en fareu també en la serra perquè els vegin de més enllà.
Que la terra està revolta sota els peu dels occitans, i convé que se'n recordin, de l'antiga germandat.
Des de que fou esquarterada no s'havia vist pas mai redreçar-se alhora els trossos cadascú pel seu costat.
Miracle! gent d'Occitània l'esprit d'Oc s'ha despertat ! Tots la passarem en vetlla, eixa nit de Sant Joan.
Tots la passarem en vetlla al voltant dels focs més alts, perquè es parlin uns amb altres com llengües de l'Esperit Sant.
Parlaran de serra en serra, i de la més als plans .. Pirineus, si resplandessis tot encés de mar a mar, remembrant als fils den vetlla les memòries del passat, les fiances del pervindre i els misteris de l'atzar, que fa que els fills d'una mare, que els homes d'un sol parlar tinguem els braços a l'aire tots alhora bracejant; i el crit d'una sola llengua s'alci dels llocs distants omplint els aires encesos d'un clamor de llibertat.
Demà una altra tanda de consultes a diferents poblacions del nostre país, i algunes de molt significatives. He llegit que a Cornellà s'ha fet campanya per el NO, i em sembla molt bé. El diàleg i la llibertat existeix per a tothom. Encara que ara estic notant una altra estratègia .... el silenci. Bé, no ens hem d'amoïnar; cal continuar i passet a passet anirem omplint el sac.
Ara sí que puc dir que a la meva Ciutat hi ha una data : 11 d'abril de 2011. La fe, la esperança continúen. La població civil s'ha de poder expresar sense embuts, tranquil.lament, respectant a tothom; la millor acció: anar a votar i posar la papereta dins la urna, un SÍ o un NO o un full en BLANC.
Feia molts mesos, potser més d'un o dos anys, que no participava en una manifestació. En arribar a la Plaça Urquinaona a 2/4 de 6 de la tarda, no hi havia molta gent, molta tranquil.litat. Però jo no pensava en multituds o una manifestació de les que 'fan història' .... I de sobte no se sap com, i d'on, va començar a arribar gent i més gent, darrera les pancartes; Sant Boi, Arenys, Sabadell, Cornellà, Montsià, Osona, i tantes i tantes més. I la Via Laietana es va anar omplint cada vegada més i més. I dones i homes grans; gent jove, infants, activistes, cantants, escriptors, veïns, botiguers, artesans, jubilats, funcionaris, fusters, mecànics, paletes, modistes, famílies senceres. Em trobo amb veïns blocaires d'aquesta casa. D'altres, les trucades de mòbil no les vaig sentir, però ens vam trobar al Parc de la Ciutadella. Que bé !! Comencem a caminar Via Laietana avall; moltíssimes banderes estelades, moltes, i crits de 'independència'.
A un parell de turistes que parlàven entre ells; '' serà perque juga España un partit de futbol !!!!!; nooooo, els vaig contestar; demanem la independència per a Catalunya ! Oh, thank you for informing us!! De res, de res.
En Fermí i jo continúem caminant al nostre ritme fins arribar al Parlament. Ens trobem amb en Selva i la seva dona i un amic d'Osona, i comencem a petar la xerrada, una vegada ja finalitzada la manifestació. Jo, optimista, tranquil.la, il.lusionada, refermant-me en la feina ben feta que s'està fent i que poquet a poquet anem omplint el sac, sense presses, tot arriba, al seu temps, no cal córrer. En Selva no tan optimista (però sí il.lusionat i en el fons expectant en veure el resultat); no hi ha res a fer, España ho impedirà, és el que pensa; en Fermí entremig, és Castilla y León la força bruta inmovilista, però ara la nostra reinvindicació és ja sobre la mesa, impensable fa uns anys; na Sílvia amb una cara de placidesa exultant.
La tarda-vespre tenia una llum magnífica, i una temperatura de primavera ideal. El Parc de la Ciutadella oferia un aspecte inigualable. El color de les estelades i senyeres era el contrast, el desig, la il.lusió, una independència que sí es pot aconseguir, si entre tots fem arribar al Parlament sacs ben plens de signatures. Serà un altre pas. Després vindrà el tercer i després un altre més.
Magnífic i brillant el documental d'ahir vespre ' Adéu, Espanya ? ' i contenta de veure l'índex d'audiències i el seguiment fet per altres blocaires i moltíssima més gent.
Dolors Genovès és gran; ja ho varem veure en els altres documentals, com 'Informe Nicolai', per exemple.
Va ser una lliçó magistral i a més quan penses que es va començar a 'cuinar' ara fa dos anys ...... i com ha anat tot canviant, poquet a poquet sense presses, i així cal continuar, amb normalitat, tranquil.litat. El sac es va omplint més i més per poder assolir una independència, si el poble ho vol i arguments , no tan sols d'identitat, hi són.
Els comentaris de la Genovès al final de l'emissió van ser magnífics i el día i hora d'aquest 'Sense Ficció' perfecte; dijous de Corpus i després la Patum; fantàstic !
La fotografía és del riu Mekong .... N'he publicat algunes més en altres apunts, un riu plàcid, tranquil, i que poc a poc va arribant a la mar, però de sobte aparèixen aquests ràpids tot just en la frontera de Laos amb Cambodia. Per tornar a la seva placidesa en un gran delta on ofereix unes riqueses i un benestar a la gent, immenses.
Demà podrem veure tots per TV3 el documental signat per na Dolors Genovès i que ha titulat brillantment 'Adéu, Espanya ?'. Els treballs de Genovès han estat sempre molt seriosos i brillants, reals i fugint de tot partidisme i polític. Es basa sempre en fets històrics. La fotografia, una sortida del sol, riu Mekong, Laos; comença el dia, la il.lusió ..i el futur.
En un article d'un diari com 'El País' Catalunya, ens donen ja un primer tast d'aquest documental que va fer una prèvia a l'Universitat Ramón Llull.
M'ha agradat molt i molt el començament d'aquest article signat per Carles Geli :
-- Ramón y Cajal va anar a Oslo a recollir el Premi Nobel l'any 1906, un any després de la proclamació de independència de Noruega; un adéu, Suècia. El savi Ramón y Cajal va preguntar sorprès: Com ha estat possible separar-se de Suècia ?La resposta va ser tan senzilla com: Perque el poble de Noruega ho va decidir, va exercir el seu dret com a poble i el seu parlament va votar. El resultat més d'un 95% per el SÍ. --
Com el tema Noruega no surt en el documental, només recordar una mica que la Unió de Kalmar, Dinamarca, Suècia i Noruega va ser una potència fins l'any 1521 quan Suècia va sortir de la Unió. Aleshores Noruega i Dinamarca van formar un sol estat fins l'any 1814. Torna a aixoplugar-se sota el paraigua de Suècia, fins el día 7 de juny de 1905 en que el poble va decidir aquest dret d'exercir com a poble i va votar un SÍ per la independència. I no va passar res. Històricament i com a poble hi teníen dret.
Poc a poc, les consultes es van fent i sense presses, sense fer soroll, fent una bona feina ......... ho aconseguirem segur.
..... i continúa el camí, llarg, i cada vegada hi ha més gent que vol ser-hi.
Avui Sabadell.
Aquest camí es va allargant poc a poc com una teranyina i ja no té aturador ni barreres que l'aturin. No cal córrer; és una cursa de llarg recorregut i sempre s'hi arriba.
El meu suport a la Ciutat de Sabadell i esperant, crec, l'any vinent, per poder exercir jo mateixa aquest dret a la meva Ciutat, i amb una papereta on es vegi ben clar el SÍ.
I el camí segueix i segueix per arribar a un punt final. Demà un altre dia important perque el nostre poble tingui el dret a decidir ..... independència SÍ - independència NO.
Un camí dins l'ombra d'una foscor que ens envolta i que cal obrir per veure la llum, per dignitat i per aconseguir ser més feliços, per la independència i el dret del poble a decidir.
El meu suport a totes les viles, ciutats i pobles que demà tindràn aquest dret i el meu desig de poder fer-ho a la meva ciutat per votar clarament un SÍ rotund.
El camí ja es va posar en marxa i cal continuar. Demà un altre dia important perque el nostre poble pugui decidir ... independència SI - independència NO.
Sí, s'ha de votar per dignitat i per aconseguir ser més feliços, però també per la independència i el dret del poble a decidir. Des de la ciutat dels prodigis tot el meu suport i d'altra banda enveja perque encara no puc votar amb la papereta del SÍ rotund.
Avui set mesos ja que l'hidroavió segueix volant i no ha aterrat, però l'he vist fent cabrioles. D'alegria, segur. Després del dia d'ahir i tots els anteriors, els paperets llençats han estat per encoratjar-nos a tothom a continuar, a ser tossuts i també a recordar molt i molt que no som sis mil.lions, més aviat catorze mil.lions.
Un grupet de blocaires d'aquesta casa vam voler ser prop d'un veí d'Osona per donar el nostre suport, i poder veure i copsar el que podría i va passar; més d'un 40% de participació en aquesta comarca. Els visitants vam poder veure la logística i la organització d'una gent sense mitjans, però amb una força increïble i per damunt de tot amb una fermesa i amb una exigència contundent per anar a votar amb una papereta i un SÍ aclaparador.
Només voldria subratllar l'expresió de la cara i les mirades de la gent, joves, molt joves, adults, gent gran, gent molt gran, no catalans, que anava entrant als llocs on es van instal.lar les urnes ... il.lusió, emoció, fermesa, lliures, convençuts, contents, responsables.
Avui escoltarem opinions per a tots els gustos ..... però només hem de reflexionar una miqueta .... la societat civil organitza un referèndum, voluntàriament, perque ho creu i vol posar un SÍ contundent en una urna, no escrivint cartes al director, ni participant en tertúlies, ni intentar capitalitzar aquest referèndum ni aprofitatar-se, no, no ... és un toc d'atenció molt important, on tothom hi té cabuda. Han estat dues-centes mil persones i el nombre continuarà augmentant, i no en tinc cap dubte.
Gràcies a tots per el dia d'ahir. L'hidroavió continúa volant, però amb més alegria i amb el so de la jota marinera i de la muixaranga.
Les que tenim ja una edat, l'artrosi apareix i els genolls fan figa .... Després de més de tres hores de caminar lentament, sense poder moure'm, ben acompanyada per blocaires, decideixo pujar a casa quan era a la cruïlla amb la Gran Via.
Tot just després de l'entrevista que he vist i escoltat a TV3, 'Els Matins', només puc dir:
3.143 metres Pica d'Estats; és la muntanya que hem de pujar fins arribar al cim (com ens ho ha explicat el blocaire Marc Payà avui mateix). No tinc cap fotografia, però sí d'aquesta muntanya tan bella com és el Pedraforca, però hem de pujar més amunt, el camí serà més llarg.
Demà una altra tanda de consultes a diferents poblacions del nostre país, i algunes de molt significatives. He llegit que a Cornellà s'ha fet campanya per el NO, i em sembla molt bé. El diàleg i la llibertat existeix per a tothom.
Feia molts mesos, potser més d'un o dos anys, que no participava en una manifestació.
Magnífic i brillant el documental d'ahir vespre ' Adéu, Espanya ? ' i contenta de veure l'índex d'audiències i el seguiment fet per altres blocaires i moltíssima més gent.
Dolors Genovès és gran; ja ho varem veure en els altres documentals, com 'Informe Nicolai', per exemple.
Va ser una lliçó magistral i a més quan penses que es va començar a 'cuinar' ara fa dos anys ...... i com ha anat tot canviant, poquet a poquet sense presses, i així cal continuar, amb normalitat, tranquil.litat. El sac es va omplint més i més per poder assolir una independència, si el poble ho vol i arguments , no tan sols d'identitat, hi són.
Els comentaris de la Genovès al final de l'emissió van ser magnífics i el día i hora d'aquest 'Sense Ficció' perfecte; dijous de Corpus i després la Patum; fantàstic !
..... i continúa el camí, llarg, i cada vegada hi ha més gent que vol ser-hi. 
I el camí segueix i segueix per arribar a un punt final. Demà un altre dia important perque el nostre poble tingui el dret a decidir ..... independència SÍ - independència NO.
Avui set mesos ja que l'hidroavió segueix volant i no ha aterrat, però l'he vist fent cabrioles. D'alegria, segur. Després del dia d'ahir i tots els anteriors, els paperets llençats han estat per encoratjar-nos a tothom a continuar, a ser tossuts i també a recordar molt i molt que no som sis mil.lions, més aviat catorze mil.lions.
