Reconec que m'agrada i molt el ví de Porto, i el meu amic Joao ho sap. Quan vé a Barcelona sempre em porta una botella de ví de Porto especial, d'anyada. És un plaer i un moment de felicitat beure una copeta d'aquest ví abans de dinar o sopar.
Porto, és la ciutat que més m'agrada de Portugal. Decadent, barris vells, carrers costeruts i de sobte tot s'obre davant el riu Douro. Una bellesa. En un petit restaurant recordo un dinar esplèndid ( res de bacallà), corball. En mengen molt a Portugal i és el meu preferit. A més el peixater del barri quan porta corballs, i dels grans, sempre em treu de la part del nas del peix, unes petites peces de nacre. Pots fer-ne un braçalet o un collaret.
El restaurant d'un carrer petit i estret, costerut, era tot just al finestral on es podia veure el Douro. La taula i les cadires no estàven en un lloc gaire segur ni còmode, al mateix carrer, sí el costerut, però el corvall amb patates va ser deliciós, i abans una copeta de vi de Porto.
També vaig tafanejar i molt les botigues i els mercats. Encara tinc a casa tovalloles, plats i llençols comprats en una botiga tipus 'La Puntual' . En aquells anys no havía problemes per omplir la maleta i recollir la tarjeta d'embarcament ....
Els taulellets de l'estació de tren és una de les visites obligades, de color blau i una preciositat. Poca cosa més per visitar; recordo un castell, un parc, però el que més recordo són els barris vells, els carrers estrets, el barri de les prostitutes on veníen els homes de la veïna Galícia a passar-s'ho bé i secretament, encara que en Joao em deia que eren molt conegudes aquestes excursions. Els cafès, cambrers servicials i una decoració vella, vella, pero plàcida. Prendre un cafè o una copeta de Porto, observar, llegir el diari o un llibre, fer tertúlia amb en Joao. Sempre m'he avergonyit de no saber parlar encara que fos una mica de portuguès; ells en canvi et parlen el castellà sense problemes, o l'anglès, o l'alemany. Sempre he pensat la sort que van tenir quan es van independitzar del Reino de Castilla !!
Van voler modernitzar Porto i no ho sé si ho han aconseguit. En Joao sempre em diu que no, que continúa éssent una ciutat oblidada, de segona categoria, perdedora, però ell se l'estima i jo també. Un dia he d'anar per Sant Joan; és el seu Sant Patró i organitzen unes revetlles divertides i espectaculars i cal regalar una alfàbrega per tenir sort al llarg de l'any.
Dedicat a un amic blocaire que m'ha fet recordar Porto i espero que les fotografíes li agradin. La de l'apunt, per fer-la cal pujar dalt de tot del pont que travessa el Douro i segons en Joao va ser construït per el mateix senyor Eiffel !! En l'arxiu un carreró del vell Porto.
El meu primer viatge a Londres. Després de la meva estada a Paris, una setmana, mes de gener de 1966 i molt de fred, pluja, cel gris i poca llum, marxem en direcció a Londres. Les dues noietes d'aquest país del sud dels Pirineus arriben a Londres i un sol espaterrant ens dona la benvinguda. Va ser tota una premonició. El nostre al.lotjament era al Y.W.C.A., baratet, molt cèntric, prop del Soho i correcte. Ens vam quedar dues setmanes (teníem previst quedar-nos només una) i quan ens vam gastar fins la última moneda, vam marxar, i la última nit la vam passar a l'aeroport dormint tot esperant el nostre vol de l'endemà per tornar a Barcelona i cercant els serveis de lavabo i WC 'sense pagament' perque ni això ens podíem permetre !
Així d'entrada ... Londres em va seduïr, em va agradar, vaig respirar la llibertat, una manera de viure diferent,. El bon temps va ser essencial, i estrany per un mes de gener. Jo anava a veure la Ciutat de Sherlock Holmes, Jack el Desbullador, boira, 'lladres i serenos', el riu Tàmesis, Oliver Twist, art, cultura, gent seriosa, ordenada. Ni boira, ni gent seriosa, ni carrers foscos, desordre. Això si, molt primmirats amb el seu idioma. 'perdoni, Trafalgár Square'? No, no us entenc. Després de molt insistir, ens va dir com si fos el nostre professor, 'oh, you mean Trafàlgar Square'? Accent obert a la segona vocal 'a' ...... Però també he de dir que tot mirant el plànol de la Ciutat es va acostar un 'gentleman' i ens va preguntar: ' Are you lost girls ? ' Sempre he recordat aquesta frase, i sobretot la cantarella i la pronunciació. Però, en aquells anys hi havia el problema dels diners. Els preus en lliures, shillings i pence, i de vegades en guineas .... Va ser un embolic i difícil. Finalment em posava les monedes dins les dues mans i els deia que agaféssin el que corresponia: 1.12.10, és a dir, una lliura, dotze shillings i deu pence .... una bogeria. - 1 lliura = 20 shillings. 1 shilling = 12 pence - Però quan ja vaig saber el canvi en pessetes, amb sorpresa, em vaig adonar que la roba de la marca Saint Michael era igual o més barata que a Barcelona !! Els forats de la butxaca es va anar fent grans i més grans .....
El meu primer viatge a Paris: gener de 1966. Novament en avió. Un Caravelle, i aprofitant les avantatges de treballar en una agència de viatges. Hotel Mont Thabor, molt popular entre els catalans. De fet la majoria de clients ho eren. Paris ... no sé si us ha passat a tots, però aquest nom i aquesta Ciutat sempre ha estat la il.lusió per viure en llibertat, per conèixer noves cultures, escoltar música en uns cafès petits, foscos, passejar, respirar, per les grans avingudes de luxe i mirar els aparadors, només mirar. Extasiar-te davant les obres dels grans pintors impresionistes. Entrar a les llibreríes del barri del Marais. Seure a les terrasses de Saint Germain de Prés, imaginant veure en Belmondo i la Jean Seberg abraçats com a la pel.lícula de 'A bout du souffle' o en Antoine Doinel corrent per escapar-se i fugir a veure el mar en la pel.lícula de'n Truffaut 'Les 400 coups'; passejar per el cementiri de Père Lachaise. Viatjar kilòmetres i kilòmetres en metro era el mitjà de transport. Hi havia gent de tot el món. Mai abans havia vist gent del sudest asiàtic, de països africans, de les illes del Carib, d'Oceania. Els colonitzadors ... colonitzats, vaig pensar, però quina diferència! De colonitzadors amos i senyors a rebre els seus colonitzats treballadors en el seu propi país. Vaig anar amb una amiga i molts molts diners no teníem i tot ens va semblar caríssim, així que vam compartir despeses. Malhauradament el temps d'hivern no ens va ajudar gens. Fred, molt fred, temperatures entre -5 i -10 !! Vam comprar unes botes d'hivern, sí, un parell de botes, que ens posàvem en rotacions ben organitzades. L'aire gelat dalt de la Tour Eiffel va ser dur. En una d'aquestes visites vam conèixer dos nois i ens van convidar a visitar racons de la Ciutat i a prendre una copa en un cafè, ens van dir, molt 'parisien'. Els va sorprendre veure a dues noietes exercint de turistes d'un país al sud dels Pirineus.
Després de la meva estada a Caracas, el meu proper desti va ser Nova York. L'any 1964 treballava en una agència de viatges, i si podíes obtenir l'autorització de la Directora (en el meu cas) era factible aconseguir un bitllet d'avió amb un 75% de descompte. Havia de ser emès, però, amb la mateixa companyia aérea. Primer viatge en avió, VIASA i KLM. Tres setmanes a Caracas i joveneta com era, em vaig dir a mí mateixa : Bé, si estic ja a Amèrica, tot just puc volar fins a Nova York i quedar-m'hi uns díes ! Dit i fet. El vol de la Companyia veneçolana VIASA era ple d'emigrants. En arribar a Nova York, un altre calvari amb la policia. Un interrogatori com el de les pel.lícules; per què vens a Nova York ? Quans díes t'hi quedaràs ? Mostra'm el bitllet d'avió. Quans diners portes ? Coneixes alguna persona a la Ciutat ? Es ferà responsable de tú? Malgrat la meva insistència que jo volia tornar a Barcelona i que només m'hi estaria cinc díes, ho vaig passar fatal. Viatjar sola té aquests inconvenients ¿? Finalment em van posar el AUTHORIZED five days en el visat del passaport i alegria .... era a Nova York ! La llibertat ! Els gratacels ! Broadway ! Harlem ! West Side Story ! Agafo un taxi per anar al meu al.lotajment - Y.W.C.A -. Primera estafa. Tots els bitllets de dòlar són iguals, excepte el valor, es clar. El taxista un senyor gros, amb la gorra, bigoti, em diu : 'Five dollars sweety' .... Pago i surto del taxi. Però, què has fet somera ? Li has donat un bitllet de 20 Dòlars i no t'ha tornat canvi !!! Maleït sigui ... Era diumenge, i Manhattan estava desert, com ara al barri durant el mes d'agost. No vaig esperar ni un minut i vaig començar a caminar ... la Cinquena Avinguda .... No gaires cotxes ... Central Park .... Però, era a Nova York o m'havia equivocat de Ciutat ?
Amb aquesta calorada, millor quedar-se a casa, on encara corre una miqueta d'aire i anar recordant i llegint notes. De sobte vaig recordar els meus primers viatges a ciutats lluny del nostre país. Quan de temps ha passat ? Trenta, quaranta anys ? El meu primer viatge en avió va ser a Caracas. Havia de passar el Nadal de l'any 1963 amb els meus tiets i cosines. Necessitava un visat d'entrada i vaig anar al Consulat de Veneçuela el mes de setembre. No me'l van autoritzar fins el mes d'abril de 1964! Celebrar el Nadal amb els tiets i les cosines se'n va anar a orris. Els tiets van marxar a Caracas en vaixell, i el viatge va tenir una durada de tres setmanes. En arribar a La Guaira la meva impresió va ser la calor, un aire càlid del Carib. '' No agafis cap taxi si no ens veus .... Et poden segrestar (¿? ) ... Et feran pagar una fortuna ... Tú espera'ns '' Aquests van ser els consells que em varen escriure en una carta. Però sí eren allà esperant-me. Per primera vegada un familiar arribava a Caracas! Abans de sortir, la policia em va fer un interrogatori llarg, per assegurar-se que no em quedaria al país. Segona impresió: Uuuff, quin cotxe, un Oldsmobile de la General Motors de l'època, crec que era de l'any 1956. Pulit, net, brillant, sumptuós. El tiet A. li agradava tenir els cotxes impecables. Circular per una autopista ! Velocitat a més de 120 kms/hora ..... Però, existíen les autopistes ? Viaductes, ponts i pujada fins arribar a la gran metròpoli a quasi 1.000 d'altitud. El Monte Àvila de 2.000 m vigilant la ciutat. Una selva immensa, una vegetació mai vista i ...... els ''ranchitos'' que cobríen la major part de les muntanyes i on vivíen la gent pobre, els nadius. Barris molt i molt grans, semblants a les barraques de Montjuïc o del Somorrostro. Però el Oldsmobile enfilava per unes avingudes espaioses, elegants, i els barris de la gent benestant deixàven enrera els 'ranchitos'.
Reconec que m'agrada i molt el ví de Porto, i el meu amic Joao ho sap. Quan vé a Barcelona sempre em porta una botella de ví de Porto especial, d'anyada. És un plaer i un moment de felicitat beure una copeta d'aquest ví abans de dinar o sopar.
El meu primer viatge a Londres. Després de la meva estada a Paris, una setmana, mes de gener de 1966 i molt de fred, pluja, cel gris i poca llum, marxem en direcció a Londres. Les dues noietes d'aquest país del sud dels Pirineus arriben a Londres i un sol espaterrant ens dona la benvinguda. Va ser tota una premonició. El nostre al.lotjament era al Y.W.C.A., baratet, molt cèntric, prop del Soho i correcte. 
El meu primer viatge a Paris: gener de 1966. Novament en avió. Un Caravelle, i aprofitant les avantatges de treballar en una agència de viatges. Hotel Mont Thabor, molt popular entre els catalans. De fet la majoria de clients ho eren. Paris ... no sé si us ha passat a tots, però aquest nom i aquesta Ciutat sempre ha estat la il.lusió per viure en llibertat, per conèixer noves cultures, escoltar música en uns cafès petits, foscos, passejar, respirar, per les grans avingudes de luxe i mirar els aparadors, només mirar. Extasiar-te davant les obres dels grans pintors impresionistes. Entrar a les llibreríes del barri del Marais. 
Després de la meva estada a Caracas, el meu proper desti va ser Nova York. L'any 1964 treballava en una agència de viatges, i si podíes obtenir l'autorització de la Directora (en el meu cas) era factible aconseguir un bitllet d'avió amb un 75% de descompte. Havia de ser emès, però, amb la mateixa companyia aérea. Primer viatge en avió, VIASA i KLM. Tres setmanes a Caracas i joveneta com era, em vaig dir a mí mateixa : Bé, si estic ja a Amèrica, tot just puc volar fins a Nova York i quedar-m'hi uns díes ! Dit i fet. El vol de la Companyia veneçolana VIASA era ple d'emigrants. En arribar a Nova York, un altre calvari amb la policia. Un interrogatori com el de les pel.lícules; per què vens a Nova York ? Quans díes t'hi quedaràs ? Mostra'm el bitllet d'avió. Quans diners portes ? Coneixes alguna persona a la Ciutat ? Es ferà responsable de tú? Malgrat la meva insistència que jo volia tornar a Barcelona i que només m'hi estaria cinc díes, ho vaig passar fatal. Viatjar sola té aquests inconvenients ¿? Finalment em van posar el AUTHORIZED five days en el visat del passaport i alegria .... era a Nova York ! La llibertat ! Els gratacels ! Broadway ! Harlem ! West Side Story ! Agafo un taxi per anar al meu al.lotajment - Y.W.C.A -. Primera estafa. Tots els bitllets de dòlar són iguals, excepte el valor, es clar. El taxista un senyor gros, amb la gorra, bigoti, em diu : 'Five dollars sweety' .... Pago i surto del taxi. Però, què has fet somera ? Li has donat un bitllet de 20 Dòlars i no t'ha tornat canvi !!! Maleït sigui ... Era diumenge, i Manhattan estava desert, com ara al barri durant el mes d'agost. No vaig esperar ni un minut i vaig començar a caminar ... la Cinquena Avinguda .... No gaires cotxes ... Central Park .... Però, era a Nova York o m'havia equivocat de Ciutat ?
Amb aquesta calorada, millor quedar-se a casa, on encara corre una miqueta d'aire i anar recordant i llegint notes. De sobte vaig recordar els meus primers viatges a ciutats lluny del nostre país. Quan de temps ha passat ? Trenta, quaranta anys ?
