El riu Chao Phraya, 372 kms, el més important de Tailàndia, està inundant les terres, cases, ciutats, temples, pobles. Les fortes pluges del nord i centre del país han disparat l'alarma a Bangkok. Enguany el sudest asiàtic ha patit unes pluges monsòniques fortes, continuades i han provocat inundacions arreu i moltes morts. A Tailàndia sumen ja més de 300 les persones que han perdut la seva vida.
Més d'1.000.000 de sacs han estat col.locats vora del riu per protegir la Ciutat i el seus habitants. No han tingut la mateixa sort la gent de Nonthaburi. Es poden veure fotografíes de tota mena de les inundacions. És com un tsunami sense força, lent, poc sorollós, però anegant tot el que troba.
Avui els habitants de Bangkok no dormiran i a veure amb què es trobaran demà. Personalment no m'agrada gens Bangkok. En el meu viatge de tornada vaig haver de fer nit i la reserva per internet al Queens Garden Resort at the River View va ser tot un encert. Fora del nucli urbà, a només 10 kms de l'aeroport, al costat d'un afluent del riu Chao Phraya i davant un temple budista del secle XIX. Avui, és de suposar, que la gent d'aquest barri hauran ja col.locat el màxim de sacs i hauran protegit les cases. Però si és veritat el que he llegit, hauran d'utilitzar barques o pujar a les teulades.
La fotografia d'un monjo amb el seu gos i tot el que ha pogut treure del monestir.
Arxiu: Vista de l'hotel (edifici de color rosa) on vaig dormir la nit del 23 al 24 de setembre passat. De ben segur que avui la fotografia seria molt diferent.
A primers de setembre pujaré novament a l'avió per viatjar al sudest asiàtic. Serà una estada curta, vint díes. De tot una mica, turisme, visites, llocs històrics, platges, cultura i cooperació. Ja fa temps que tinc els bitllets d'avió confirmats. Unes bones tarifes via internet, i el recorregut llarg, de Barcelona a Bangkok amb la Qatar Airways. Després amb la AsianAirlines, la línia de low cost del sudest asiàtic al destí escollit. Potser sigui convenient viatjar amb la samarreta del Barça per rebre millor servei ¿¿??
Ahir vaig subscriure una assegurança. Sempre ho faig quan marxo lluny de casa, i amb la mateixa companyia. Quan torno i no he utilitzat aquesta assegurança em dic a mí mateixa : Fantàstic ! Tot ha anat de meravella !
Akyab, Myohaung, Ngapali ..... Badia de Bengala, Mar d'Andaman. Anar a aquell racó de món és com una transfusió de sang que necessito. He de passar per el quiròfan el mes d'octubre, així que abans de fer-ho, aquesta transfusió és necessària.
Ha estat complicat i difícil poder fer un itinerari per visitar l'Arrakan o Arracâo com diuen els portuguesos. No es permès de viatjar per carretera per aquella zona, un estat al sudoest de Myanmar, fronterer amb Bangla Desh, a la badia de Bengala i la Mar d'Andaman. Un regne pròsper, ric, viu durant més de 350 anys, entre els secles XIV i XVIII. Des de Akyab on s'arriba en avió, has de pujar en un vaixell i navegar riu amunt durant més de sis hores fins arribar a Myohaung, l'antiga capital d'aquest regne.
Després de la visita d'aquest antic i poderós imperi, avui decadent i convertit en un poblet petit, tornaré a Akyab i novament en avió fins a Ngapali, una de les platges més boniques del sudest asiàtic.
La història del Regne d'Arrakan mereix un apunt especial i ja m'he posat a fer feina. Posar els peus en un poblet on només pots gaudir de l'electricitat tres hores al dia, de sis a nou del vespre, i veure't rodejada de pagodas, temples, palaus en ruïnes, decadents, i un museu on un monjo budista va començar a recollir peces arqueològiques del passat d'aquest regne, és apropar-te a la història d'un poble, pròsper i veure'l avui en la pobresa, en aquest el nostre món tan i tan desigual.
De moment us deixo la fotografia d'aquesta litografia feta per els portuguesos que en un bon nombre van anar aquest racó de món; missioners, aventurers, comerciants. És un motiu per somniar.
L'any 2008 van començar els conflictes. En el meu apunt en aquest bloc el dia 11 de juliol 2008 - ACÍ -
ja vaig explicar aquest conflicte, i dissortadament encara no s'ha acabat. Cambodja continúa defensant els seus drets i Tailàndia no vol perdre Preah Vihear, malgrat que la raó, crec, està de la part de Cambodja.
Ahir els enfrontaments entre els exèrcits combodjà i el tailandès va ser greu, i es compten més de cinc soldats morts.
La propietat de la terra sempre ha estat un niu de conflictes, i encara més quan un conjunt monumental (secle XI) de la cultura khmer, Preah Vihear, és dins aquest entorn. Només voldria recordar que el aleshores Ministre d'Exteriors del Govern de Tailàndia va signar l'acceptació i el reconeixement que Preah Vihear pertany a Cambodja, d'acord amb la ressolució del Tribunal de La Haya. Aquest ministre va dimitir, millor dit, el van obligar a dimitir per 'poc nacionalista' i 'altra traïció'.
L'antic Regne de Siam perdia una font d'ingressos turístics important ......
Els 'camises grogues' ja s'han mobilitzat davant la UNESCO, perque Preah Vihear és Patrimoni Cultural de la Humanitat.
La fotografia ens mostra la bandera de Cambodja i la de la UNESCO.
En la llengua anglesa anomenen als magnats ... tycoons (taicuuns). La meva mare no pronunciava gaire bé la paraula magnats, i els anomenava 'mangantes'. No s'equivocaba, no.
A mí m'agrada aquesta paraula 'tycoon'. Llegeixo al 'Concise Oxford Dictionary': Title applied by foreigners to shogun of Japan 1854-1868; (colloq.) business magnate (f.) Japan taikun great prince). Nom que els occidentals apliquen al gran príncep del Japó. De forma coloquial, s'aplica als grans homes de negocis. Al Webster llegeixo : A businessman having great wealth and power. A title used with reference to the shogun of Japan (Japan taikun). Una persona molt rica i poderosa. Un nom emprat per el gran princep del Japó. SHOGUN: Japanese History: The title applied to the chief military commanders from about the 18th century. Holding this virtual rule, with the emperor as nominal ruler, until 1868, when the shogunate was terminated and the ruling power was returned to the emperor. Però llegint el significat de SHOGUN en la història del Japó, podem entreveure que va ser un personatge, cap de l'exèrcit, secle XVIII amb gran poder. Poder que va exercir fins l'any 1868, quan l'Emperador del Japó va deixar sense efecte aquest, diguem, poder de primer ministre i ell mateix va governar el seu país, sense el poder dels 'shogun'.
A finals del mes de juny es va trobar a la jungla, nord de Birmània, un elefant blanc. Són molt rars, però és que són molt venerats per el poder i la gent. A Rangoon n'hi han tres, presoners, en un palau, on la Junta Militar organitza cerimònies dedicades a ells, i veure'ls és patètic ja que estàn encadenats i viuen literalment en una presó. Tots hem vist il.lustracions, pintures, escultures dels elefants de l'Àsia; hem llegit aventures com Kim de la Índia, El llibre de la Selva; Marco Polo estava enlluernat de veure milers d'elefants formant part dels exèrcits i així ho descriu en el seu llibre.
Avui n'hi han molts menys i no viuen precisament en condicions favorables per a ells. A Tailàndia els ténen en camps, alguns per cuidar-los, i d'altres perque els turistes hi vagin, paguin una entrada, pugin damunt d'ells i passegin una mica per rius i una part de jungla, com en els temps colonials o del rei de Siam. Aquests pobres elefants estàn encadenats també, i presoners i quan ja no poden fer la seva feina els maten, o els abandonen o els porten a llocs on els cuidaràn, vaja, residències per a gent gran ..
Però, a 60 kms al nord de Chiang Mai, a Tailàndia, ens trobem amb el The Mae Taeng Elephant Nature Park , on viuen actualment 31 d'aquests paquiderms, gràcies a la senyora Sangduen Chailert, una dona tailandesa, menuda, i que l'any 1995, va decidir oferir un lloc per poder viure els elefants abandonats, trobats, perduts, ferits, discapacitats. En aquest indret excepcional hi viuen avui 31 d'aquests elefants fins el dia de la seva mort. Viuen en llibertat, els hi donen el menjar que els faci falta, els cuiden i és, diguem-ho clar, el lloc on el viatger/turista/voluntari pot conviure i conèixer aquests entranyables paquiderms sense sentir-se avergonyit.
Comença la llum del dia, poc a poc, el cant de la merla, la ràdio escopint notícies ..... crisi, les economíes sota mínims o en fallida, deutes, corrpupcions, hipoteques, discusions, meseta castellana, nerviosisme, injustícies, futbol, un país tancat i vergonyant que contracta xinesos per fer de públic i animar al seu equip perque no dona visats de sortida als seus súbdits, morts, inundacions, pluges, temps embogit, un món que fa por, sincerament.
Davant d'això, em poso davant el meu Mac i miro durant uns poquets minuts (03:45) el video que vaig muntar amb fotografíes meves quan era al sud de Laos. Respiro a fons, i després del cafè ( per cert aquesta vegada és del Perú: Finca Tunki Tambopata; caficultor Wilson Sucaticona; Provincia Tunkimayo; Altitud 1.600 m. Varietat: Bourbon. Campió del III Concurs nacional de qualitat (2009), tot em sembla ja més plàcid i diferent. Aquest video ja l'he 'publicat' en un altre apunt, però és igual, per a mí, paga la pena veure'l més d'un cop. Com diuen els laosians : Treballar massa és dolent per la salut .......
Els camises vermelles han estat esclafats a Bangkok, però el toc de queda ja és aquí i el govern l'ha aplicat durant aquest propers tres díes a tot el nord del país. Avui matí ja s'han comptat més de deu morts i molts més ferits molts d'ells quan es van refugiar dins una pagoda. Per cert, per què el corresponsal de TV3 a Beijing no ha estat en el lloc dels fets ? Per què no s'ha informat millor de tot el què ha passat ?
La desesperació de la gent després de dos mesos de lluita els ha portat a incendiar edificis com la borsa o els grans magatzems símbol de la opulència i el diner. Lluita sense armes, i sota el foc real de l'exèrcit i la policia. On era la policia i l'exèrcit l'any passat quan els manifestants eren l'èlit, els camises grogues ? Podem dir que els camises vermelles han posat en evidència un sistema totalment injust i feudal. Les divisions dins l'exèrcit i la policía també és evident. Hi ha una dita: Els soldats, generals i la policia són síndries, verds per fora, però vermells per dins.
Aquest article del periodista birmà Aung Zaw és força explicatiu i aclaridor. És una altra visió dels fets, des de dins. Caos a Tailàndia - Article de'n Aung Zaw - The Irrawaddy - 19.05.10
El que ha passat a Bangkok aquest mes d'abril i maig és el resultat d'un sentiment de quatre anys, que ha anat pujant poc a poc, a partir del cop d'estat de l'any 2006 on va fer fora a l'antic primer ministre Thaksin Shinawatra. Els més de 60 morts i centenars de ferits en aquests últims díes pels carrers de Bangkok és un dels períodes més foscos del país durant dècades, on han passat molts cops d'estats, manifestacions als carrers, canvis constitucionals continuats, i un canvi de cadira de primers ministres constants, excepte el que va guanyar el senyor Thaksin a les urnes. L'actual Primer Ministre Abhisit Vejjajiva del Partit Demòcrata ha estat l'últim en recollir la collita de la còlera i l'enuig dels manifestants, de la gent del poble, enfrontats a l'exèrcit. El seu govern vol sobreviure per damunt de tot, i ha paralitzat qualsevol intent de mediació o diàleg, enviant la força i la violència de l'exèrcit, davant l'estupor de la comunitat internacional, i ha enviat el turisme i l'economía del país a un carreró sense sortida, en contrast amb la manera de ser absolutament pacífica de la gent de Tailàndia, i el seu tarannà negociador, dialogant i sempre obert. Amb aquests fets el país ha entrat en una espiral absolutament inequívoca i inusual, i es un nou capítol en el desenvolupament de la seva democràcia, encapçalats per un moviment de gent del món rural i treballador, que ha sacsejat la política conservadora, d'èlit, poderosa, del sud del país.
Avui dimecres, dues tanquetes de l'exèrcit ja han pogut travessar les barricades. Els manifestants, els camises vermelles es defensen com poden. L'atac final ha començat. Desitjo de tot cor que no esdevingui una massacre. El fabulista De La Fontaine va deixar anar una frase terrible : la rasion du plus fort est toujours la meilleure. Vaig ser tot just novembre passat en aquesta zona on són les barricades. Els comentaris fets per occidentals que són allà, que viuen des de fa més de sis o vuit o deu anys, no puc transcriure'ls. He de conèixer també el que diuen la gent thai, els birmans, els laosians, la gent del país. Ja no serà res igual a partir d'avui.
No hi ha diàleg i ja són més de 60 els morts i més de dos mil els ferits, entre ells el periodista Flavio Signore de '' Birmània per la Pau '', que era allà, per informar. És a l'hospital, fora de perill.
Infiltrat amb els camises vermelles Article signat per Saw Yan Naing, periodista birmà, del diari The Irrawaddy
Com a periodista, sóc a la cua per poder entrar a la zona de les barricades dels camises vermelles, a Ratchaprasong. Els guàrdies de seguretat ens registren. Em deixen passar. Potser és el centre de Bangkok, però una vegada dins la barricada, et trobes en un món absolutament irreal i diferent. Centenars de camises vermelles seuen, mengen, parlen, dormen, miren la televisió - dones, infants, gent gran, monjos -. Ens apropem a una dona que està descansant en un matalàs de bambú amb el seu fillet, i li demanem si podem parlar-hi. Afirmatiu. Ens diu que és al campament des del 12 de març. - ''No volem que ens matin, però si l'exèrcit comença a disparar, estem preparats per morir per la democràcia'' - Tot just uns minuts després apareix el seu home. Quan s'assabenta que la seva dona ens ha parlat, s'enfada violentament, i li dona una bufetada a la dona i a empentes la fa marxar. Ens demana de no publicar cap fotografia o video. Arribem a un acord, i marxem. Malgrat aquesta violenta interrupció, continuem entrevistant als camises vermelles. -- '' El nostre motiu no és donar suport a Thaksin o a aquest govern, parla una dona de 60 anys que està cuinant per els manifestants, -- només demanem llibertat i democràcia'' --
Ja és un fet; el senyor Abhisit Veijjajiva, Primer Ministre, ha donat un ultimatum als camises vermelles. Han de marxar del centre financer de Bangkok, i ha demanat a les dones i els infants que deixin el campament. L'exèrcit dispararà a matar. Els camises vermelles volen tornar a negociar, a parlamentar, i el govern no vol deixar el poder; la divisió està servida i ningú té cap dubte que la guerra civil és ben a prop. L'Ambaixada dels EE.UU. ha evacuat a tot el seu personal. El toc de queda que volía implantar el govern, de moment s'ha aturat. El president derrocat (any 2006 ), ara a l'exili, Thaksin Shinawatra, demana diàleg, els camises vermelles la intervenció del Rei Bhumibol; el poder financer i econòmic del país (camises grogues) amb el suport dels generals continúa donant suport a aquest Primer Ministre, llicenciat a Eaton, de cara afable, molt jove, molt tou, i incapaç d'apropar-se al poble, sense cap mena de lideratge, i el poble el que vol són eleccions lliures i netes. Pot haver un bany de sang .... no sé, desitjo que el seny torni i el diàleg esdevingui una prioritat.
-----------------
Un company tot tornant de Bangkok m'ha dit que el districte financer de la Ciutat és un veritable camp de batalla, malgrat el primer ministre, nascut al Regne Unit i educat a Eaton, el senyor Abhisit Veijjajiva va acceptar convocar eleccions per el proper novembre. Els camises vermelles volíen garantíes i no els hi van donar. Però el general dissident de l'exèrcit del govern, ara cap de files dels camises vermelles, General Khathija Sawasdipol, conegut amb el sobrenom de Seh Daeng (comandant roig ) va ser ferit mortalment mentre responia a una entrevista d'un periodista del New York TImes. Els franc tiradors són a punt. Les divisions dins la policia i l'exèrcit són cada vegada més evidents, encara que la premsa no ho diu, ni tampoc la televisió. Hi ha com una mena de silenci 'oficial' que no es vol trencar. La guerra civil planeja en l'aire.
És increíble com els més de 10.000 camises vermelles estàn aguantant dins les seves barricades la força del govern i de l'exèrcit des de fa dos mesos. Diuen les fonts més properes que el nombre s'ha reduït a 5.000. Els soldats ja han començat a disparar i es compten més de 20 morts en aquests dos últims díes. Els camises vermelles volen seguretat i unes eleccions netes; mentre el seu líder i antic Primer Ministre Thaksin Shinawatra, exiliat per un cop d'estat l'any 2006, dirigeix la revolta, a l'ombra. Ben mirat, ell va guanyar unes eleccions netes i lliures.
Aquest vespre, ara ja és de nit a Bangkok, hi ha una calma tensa, ja que tothom espera un atac final per part dels soldats per fer enrera els camises vermelles i foragitar-los del centre de Bangkok. El primer ministre senyor Abhisit així ho ha manifestat, no tan clarament evidentment, però les seves paraules han estat contundents.
Dos periodistes morts, un canadenc i un thailandès. Molta gent morta des del començament de la revolta, ja són més de 42 persones.
Sembla que aquesta Thailàndia plàcida, tranquil.la, oberta, riallera ha arribat a un final ben trist i violent. Algunes Ambaixades han tancat i es demana de no viatjar a aquest país. Avui serà una nit de tensions, violència i qui sap si sagnant.
Es poden trobar fotografíes d'un fort impacte, però he trobat aquesta d'aquest nen al costat d'un soldat. En què deu pensar ? En l'arxiu una altra fotografía, on es pot veure el cos del 'comandant roig' ferit de mort.
En aquests fets violents, de 'quasi' guerra civil, sempre em vé a la memòria el petit poema de na Montserrat Abelló :
-- Creia que era fàcil i no ho és les guerres mai no es guanyen --
Les fotografíes es publiquen a la xarxa una rera altra. Les notícies són cada vegada més preocupants. Només cal una petita espurna perque l'explosió sigui una realitat.
El primer ministre d'un govern il.legal, imposat per l'exèrcit, no vol ni negociar, ni parlar, ni encara menys dimitir i deixar el poder. Els camises vermelles continúen al centre financer i comercial de la Ciutat. Els soldats i policia davant tots els manifestants esperant. Es comenta molt, que estàn esperant rebre ordres per disoldre amb armes de foc els manifestants, i aquest fet pot provocar la crisi més perillosa i important d'aquest país, mai colonitzat, i que ha anat passant els anys de la seva història entre un rei venerat per tot el poble, dictadures, cops d'estats, tots tous, molt tous, i unes eleccions lliures, finalment, i que van guanyar, per entendre'ns, els camises vermelles i el seu lider, també corrupte, Thaksin Shinawatra, avui exiliat en un país àrab, però que va saber i va donar esperances a la gent del nord, als camperols, als treballadors.
Un amic que ha tornat tot just de Bangkok m'ha explicat que el país és de fet feudal, amb una èlit del 10% molt, molt poderosa i amb molts diners, un altre 10% de gent forània amb interessos econòmics potents en el negoci del turisme i un 20% d'una nova classe mitjana. Tots ells vivint al sud del país. La resta de població, camperols, treballadors, pobresa, zones pendents de desenvolupament on el diner del sud no arriba; aquests són els camises vermelles.
En el viatge que vaig fer el propassat novembre per aquest país, sí vaig poder copsar aquestes diferències, i molt.
Els països 'amics', occidentals, àrabs, de cap de les maneres els interessa aquesta violència o aquest trencament en un país on hi han molts poders i interessos econòmics. Tampoc és la manera d'actuar dels thais; no volen la violència, volen parlar. I els soldats cada vegada més se senten més propers a ells que no pas del govern. L'exèrcit té la paraula, on hi han dissidències, i el venerat rei, amb una salut molt precària, pot fer encara de mediador.
He escollit la fotografía de la dona pujada a les barricades demanant eleccions; el govern sap perfectament que les perdrà. Els vots dels camises vermelles sumen més del 60% .......
ÚLTIMA HORA : L'apunt que vaig deixar el propassat dia 23 d'abril, encara és actual, però amb una diferència; el govern i el primer ministre NO volen negociar amb els camises vermelles. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165948
Última hora: El que em pensava; més de 40.000 camises vermelles s'han traslladat del centre històric al centre financer de Bangkok, Rachadumri Road, on es troben els grans hotels i les botigues de luxe i manifesten la seva intenció d'acampar i resistir fins el final. Els partidaris del govern del primer ministre Abhisit han començat a arribar a la Ciutat, i l'enfrontament entre la gent de ben segur es produirà. Les notícies tornen a la premsa, Reuters, BBC, Indonèsia, però dissimulades, no de primera plana. De l'exèrcit ningún en diu res. La festa de l'any nou s'ha acabat.
He llegit ara fa uns minuts un article d'una periodista del New York Times, corresponsal a Hong Kong: Els manifestants es diverteixen, el govern està a la corda fluixa i l'exèrcit s'ho pensa. Aclariment: Avui es celebra l'any nou a Tailàndia com també a Birmània. Però, malgrat tot, el silenci és ben evident i una empresa turística potent com la francesa Accor ja ha manifestat que les reserves que teníen del 80% han baixat a un 30% com a molt.
No ho veig clar. Ni ahir ni avui no ha estat possible rebre informació des de Bangkok, ni llegir notícies de la BBC, i altres mitjans de comunicació. Els diaris de Viêt Nam tampoc en diuen res. Un silenci força sospitós. Alguna cosa està passant i de ben segur les comunicacions han estat censurades, tallades, o no ho sé pas. La mort de 21 persones en els últims aldarulls dels camises vermelles enfrontats amb la policia, han fet trontollar els estaments politics del país, i sobretot els generals s'han començat a moure. Ja fa molts anys que Tailàndia és una dictadura militar 'tova', i el seu domini en front els seus veïns és inqüestionable.
El primer ministre sembla que dimitirà i hi hauràn eleccions, però m'han dit que no vol marxar, no vol deixar el poder, i existeixen certes divisions entre l'exèrcit i els poders econòmics. Els camises grogues no s'han vist en aquestes últimes setmanes. Després de la meva estada en aquest país, lluny del poder econòmic i la gran Ciutat, penso que el poble espera una intervenció del seu venerat rei, com ja ha fet altres vegades. Però la seva salut és feble.
Els turistes hauríen de pensar-s'ho bé abans d'anar a Tailàndia, si més no fins que la situació estigui novament més tranquil.la o es convoquin eleccions. Viêt Nam news informa, avui, que l'Ambaixada de Tailàndia a Hà Nôi va demanar un llistat de turistes vietnamites que teníen previst viatjar a Bangkok i va demanar que no hi anéssin, de moment. És tot el que he pogut llegir, sense més. L'exèrcit té la paraula i jo esperaré rebre notícies .....
Una fotografia que vaig fer des de la finestra de l'hotel a Bangkok. Lluna plena, magnífica i que espero il.lumini una mica a la gent d'aquesta part del sudest asiàtic.
En altres apunts he intentat explicar una mica la situació d'aquest país - ACÍ -
Llegeixo amb preocupació com aquest immens riu, màgic, majestuós, li manca aigua. Xina està construint la presa més gran del món, 300 metres, i ha d'entrar en funcionament l'any 2012. Experts creuen que aquesta construcció vulnera els drets ambientals i fa que el Mekong, riu avall, rebi moltíssima menys aigua i més de 65.000.000 mil.lions de persones estaràn afectades: el sud de la Xina, Yunnan, Laos, Cambodia, Tailàndia, Vietnam. Ja fa uns anys es va constituïr la 'Mekong River Commission' (MRC) éssent membres els països que reben les aigües del riu Mekong, Tailàndia, Laos, Cambodia i Vietnam. Xina, com a país de riu amunt i també Birmània, no hi participen en aquest grup. La MRC té sentit, quan es va conèixer la construcció d'aquesta presa riu amunt. Altres experts, i per suposat Xina, afirmen que la baixada d'aigua del riu és per la greu sequera que pateixen, la pitjor des de fa més de cent anys. I és cert que les pluges han estat minses. Però la MCR no ho veu clar. Ara bé, alguna cosa ha de ser veritat pel que fa a la presa que construeix la Xina, ja que per primera vegada, aquest país ha participat en una reunió amb la MRC, i està 'disposada' a col.laborar i a donar tot tipus d'ajuts, informacions, per apaivagar el problema. Un gest insòlit i mai vist fins ara per part de les autoritats xineses !! Xina no té la confiança dels seus veïns, i vol de totes totes tenir bones relacions amb aquests països. Les construccions de preses riu amunt del Mekong poden ser causa gravíssima per aquest països riu avall, la pobresa, la fam, la sequera, emigracions.
Com sempre, els birmans, amb el seu sentit de l'humor, publiquen aquest acudit, molt explicatiu. I una servidora he estat fent un nou muntatge de video a partir de les fotografíes del meu arxiu. Veure el video -llegir més
Mai havia vist una protesta dels opositors a un Govern, en aquest cas els 'camises vermelles', gent del nord del país, camperols, i lleials a l'antic primer ministre i mil.lionari Thaksin Shinawatra, llençant la seva sang davant la porta del palau del primer ministre. Es poden veure els policíes amb caretes i com llencen la sang a terra, davant les portes (arxiu). Increïble ! I amb aquest tipus de protesta, què volen manifestar? És un risc i molt gran, perque la SIDA té una incidència molt important en aquest país. Es comenta que és un ritual per enderrocar l'actual govern. La sang és un simbol de la vida i també de la mort. Moltes ètnies arreu del món i al llarg de la història, ténen uns rituals similars, com per exemple els aborígens australians, s'intercanvíen la sang i se le posen al seu cos en unes cerimònices secretes; també els asteques a Mèxic i altres ètnies sudamericanes feien sacrificis davant els deus amb la sang o fins i tot els germànics llençàven sang a les muralles de les ciutats i als seus deus. Els cristians fan la consagració de la sang convertida en ví. Però el més increïble és que, crec, és la primera vegada que s'utilitza la sang com a protesta política.
És una fotografía sense més ... núvols blancs, un cel blau, l'horitzó, l'amplitud del riu, les aigües tranquil.les i movent-se molt lentament riu avall.
I jo semi-estirada en una barqueta, darrera uns matolls, sense fer res, només mirant aquest horitzó, aquest riu.
Potser la fotografía hagués quedat millor amb una barca, un pescador, més moviments, però la realitat és aquesta, no hi ha moviments, poquetes barques que només les veus pel matí per recollir el peix de les xarxes que han deixat al capvespre.
I quan la barca et porta prop d'un poblet, els infants jugant amb l'aigua, i les mares fent la bugada o també prenent un bany, els pares arreglant les xarxes i els avis dins a casa preparant el sopar o senzillament collint unes quantes mongetes i fruites o vigilant al més petit dels infants que encara no camina.
És així com m'agrada viatjar .... i en Way Ne Lin en té la culpa d'haver anat al sud de Laos. Si no hagués vist les seves fotografíes a Trekearth no hagués fet canvis d'itinerari. Continúem tots dos escrivint-nos comentaris i aprenent. És la virtualitat convertida en realitat.
O un somriure o veure'ls dormir plàcidament o fixar-s'hi com juguen o rebre les seves carícies .... aquests són alguns dels instants en que pots arribar a la felicitat.
Aquest infant dormint, somiant, en un llitet penjant dels arbres del costat de casa seva, ben a prop de la seva mare, en una illa del riu Mekong a Laos.
Llegint poemes de na Montserrat Abelló aquest sentiment de felicitat, però, pot tornar-se inquietant :
- Al meu voltant només silenci: sola, distant com un ocell que plana en una tarda oberta.
- Però la terra munta, se m'acosta. Escolteu el seu plany contingent, mireu quanta injustícia !
- Som sords i cecs. I ara la quietud em puny i em dol tant de silenci.
El riu Chao Phraya, 372 kms, el més important de Tailàndia, està inundant les terres, cases, ciutats, temples, pobles. Les fortes pluges del nord i centre del país han disparat l'alarma a Bangkok. Enguany el sudest asiàtic ha patit unes pluges monsòniques fortes, continuades i han provocat inundacions arreu i moltes morts. A Tailàndia sumen ja més de 300 les persones que han perdut la seva vida.
L'any 2008 van començar els conflictes. En el meu apunt en aquest bloc el dia 11 de juliol 2008 
A finals del mes de juny es va trobar a la jungla, nord de Birmània, un elefant blanc.
Els camises vermelles han estat esclafats a Bangkok, però el toc de queda ja és aquí i el govern l'ha aplicat durant aquest propers tres díes a tot el nord del país.
Ja és un fet; el senyor Abhisit Veijjajiva, Primer Ministre, ha donat un ultimatum als camises vermelles. Han de marxar del centre financer de Bangkok, i ha demanat a les dones i els infants que deixin el campament. L'exèrcit dispararà a matar. Els camises vermelles volen tornar a negociar, a parlamentar, i el govern no vol deixar el poder; la divisió està servida i ningú té cap dubte que la guerra civil és ben a prop. L'Ambaixada dels EE.UU. ha evacuat a tot el seu personal. El toc de queda que volía implantar el govern, de moment s'ha aturat. El president derrocat (any 2006 ), ara a l'exili, Thaksin Shinawatra, demana diàleg, els camises vermelles la intervenció del Rei Bhumibol; el poder financer i econòmic del país (camises grogues) amb el suport dels generals continúa donant suport a aquest Primer Ministre, llicenciat a Eaton, de cara afable, molt jove, molt tou, i incapaç d'apropar-se al poble, sense cap mena de lideratge, i el poble el que vol són eleccions lliures i netes.
Les fotografíes es publiquen a la xarxa una rera altra. Les notícies són cada vegada més preocupants. Només cal una petita espurna perque l'explosió sigui una realitat. 
Llegeixo amb preocupació com aquest immens riu, màgic, majestuós, li manca aigua.
Mai havia vist una protesta dels opositors a un Govern, en aquest cas els 'camises vermelles', gent del nord del país, camperols, i lleials a l'antic primer ministre i mil.lionari Thaksin Shinawatra, llençant la seva sang davant la porta del palau del primer ministre.
És una fotografía sense més ... núvols blancs, un cel blau, l'horitzó, l'amplitud del riu, les aigües tranquil.les i movent-se molt lentament riu avall. 
O un somriure o veure'ls dormir plàcidament o fixar-s'hi com juguen o rebre les seves carícies .... aquests són alguns dels instants en que pots arribar a la felicitat.
