En els meus apunts de l'any passat, ja vaig informar que aquest any es celebra el centenari de la pujada i baixada del Tourmalet en el Tour de França. - ACÍ -
I com ho celebra l'organització ? Doncs pujant el Tourmalet DUES VEGADES !!!!
La primera durant l'etapa de Bahneres de Luishon a Pau, el día 20 de juliol, passant per tots els cols : Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Aubisque.
La segona de Pau amb final d'etapa al mateix Tourmalet, passant abans per el Soulor, el día 22 de juliol.
És a dir els ciclistes pujaran i baixaran per les dues vessants. Ben pensat, però ..... quina bestialitat ! M'imagino la gentada que hi haurà aquests dos díes al Tourmalet. De ben segur que la gent arribarà dos o tres dies abans, i ferà acampada.
Sempre he seguit el Tour, ja des de petita. I sobretot m'ha admirat sempre aquests ciclistes escaladors i per a mí la muntanya màgica ha estat sempre el Tourmalet, molt més que els mítics Alps. Sempre llegia les 'volades' muntanyenques d'aquell 'lechuga' posteriorment convertit en una 'àliga', anomenat Federico Martín Bahamontes. Un tipus anàrquic, excèntric, genial, bocamoll, estraperlista, malacarós, individualista, poc amant de treballar en equip i de les reaccions més inversemblants que una es pugui imaginar. Des de l'any 1954 fins l'any 1965 va córrer deu Tours, en va guanyar un i va ser el rei de la muntanya en diferentes ocasions. (Però he de confessar que a mí m'agradava més en Charly Gaul de Luxembourg o en Hugo Koblet de Suïssa, mooolt guapos tots dos ...... )
Les vacances són per descansar, o viatjar, o pujar muntanyes, o fer grans travesses, o navegar, o prendre el sol a la platja, fer submarinisme, fer el mandra, gaudir de temps per estar amb la família, trobar-se amb amics, conèixer ciutats, pobles, llocs increïbles .... o quedar-se a casa, disfrutant del silenci, llegir, escoltar música.
Bé, sempre tens moltes coses a fer.
A la muntanya, més concretament a Oô, Pirineus, m'agrada fer 'passejades', perque és així com ells ho anomenen quan el camí es amable, gens costerut, travessant el bosc, vorejant els rius, descansar en un prat sense pastures.
Oô, però també sap oferir distraccions als estiuejants que lloguen cases velles, ben acondicionades. No hi han segones residències. Han aprofitat part del prat a la vora del riu per fer una pista de frontó, dues de tenis, un petit camp de basket i futbol, un bon jardí de gespa fresca i parc infantil. Hi ha un rètol que diu ben clar: ' Instal.,lacions reservades per els habitants d'Oô i els seus estiuejants'. No es paga ....
Travessant el riu en direcció a la Val d'Astau, ens trobem amb la piscifactoria dels Palacin (pronunciat en francès no em sona gens bé...). Les truites viuen molt bé en aquest indret en les aigues fredes, clares, netes, transparents que baixen dels llacs d'alta muntanya.
En Lluís de Taradell en el seu comentari molt assenyat, em diu que enguany Gavarnie el va escopir, però l'any vinent hi pensa anar, però ho ferà des de la vessant d'Ordesa, exactament la Bal de Buixargüelo. L'Antoni de l'Alcúdia, també va fer la travessa sortint del refugi de Goriz i va tornar per Buixargüelos. En Lluís fa excursionisme d'alta muntanya i sap que anar a la bretxa de Roland des de França es un escàndol de gent. Tornem a sortir del poblet de Gavarnie i es pot arribar en cotxe fins el Col de Tentes a 2208 m on hi ha un parking. Aleshores comença la pujada fins el port de Boucharo, entrada natural dels habitants dels pobles prinencs, continuem fins el col de Sarradets a 2589 m. Passem per el refugi del mateix nom i continuem per un camí ben marcat fins la bretxa de Roland. Cal travessar la glacera i curiosament el perill més gran pot ser la gent ! Unes 4 hores per un bon camí, però amb molta gent. En la fotografia podeu veure molt bé a la dreta el Coll de Boucharo, la muntanya dels Sarradets i la bretxa de Roland. Està feta des de el Prat de la Paille ( en el meu apunt Gavarnie II explico una mica aquest camí per fugir de l'autopista dels turistes per arribar al circ de Gavarnie ).
Però per els amants de l'alta muntanya, canviem una mica l'itinerari. Marxem fins arribar al refugi de Sarradets. La bretxa de Roland esta per sobre nostre i continuem fins arribar-hi, però girem a l'esquerra per una tartera de molta pendent d'uns 300 metres aproximadament. Anar en compte que pot haver-hi perill de desprendiments com un mur que arriba directament fins el Marboré. Comença l'escalada - uns 40 m - de rappel amb corda es el que aconsellen. Durant la primavera es perillós per la presència de la neu. S'arriba a la vessant sud de La Casque i cal continuar fins arribar al cim del Marboré 3248 m. El camí de tornada per la vessant sud-est, més senzill fins arribar al Coll dels Isards i seguir les petjades dels isards per arribar novament a la bretxa de Roland.
Aquestes són excursions d'alta muntanya per a gent preparada, excursionistes de tota la vida, amants de la natura, enamorats dels Pirineus. Com no he fet aquests camins, no puc explicar-ho millor. He volgut exposar els exemples que a Gavarnie hi ha lloc per a tothom. La seva bellesa sedueix al turista, a l'excursionista de carmanyola, l'amant de l'alta muntanya, l'escalador, els solitaris, els arriscats, els somniadors, els poetes i senzillament als que ens agrada la natura.
Arribar al petit poble de Gavarnie durant el mes de juliol i potser fins la segona quinzena d'agost, és barrejar-se entre els centenars o milers de turistes que volen arribar al mateix Circ de Gavarnie. Només arribar ja es pot veure que és prohibit entrar en cotxe al poble i cal pagar l'aparcament, ben organitzat. 4 Euros. Tot són botigues i petits restaurants amb menús especialment cuinats per els 'randonneurs'. No és car; per 7 Euros et posen sobre la taula un bon plat de patates fregides amb dos ous estrellats, una amanida de l'hort, formatge i gelat. Més endavant ens fixem en les mules, cavalls i burrets. Segueixen la tradició dels avantpassats. Arribar fins l'Hotellerie du Cirque a cavall, mula o burret, és fàcil i descansat. Dues hores: 25 Euros. Tres hores: 35 Euros. Si tornes més tard del temps establert, penalització de 15 Euros ¿¿?? És la subsistència dels habitants d'aquest poble. Jo segueixo caminant per el camí o autopista dels turistes, tot vorejant el riu que baixa amb força i amb l'aigua neta, transparent i freda. Cinc-cents metres més endavant, marxo de l'autopista del turista, i el petit rètol de fusta m'indica: 'Refuge des Espugues'. Som-hi doncs. Mentres els turistes van caminant tranquil.lament, jo vaig pujant i pujant; un desnivell de 400 metres, no està malament, per arribar al prat anomenat de la Pailla. Per aquest camí no hi trobes tanta gent, i les vistes són esplèndides. Pots veure els contraforts del Marboré (3248m), els Tres Pics de la Cascade (3030m), l'Épaule (3003m), la Tour, le Casque i els Sarradets (2939) una muntanya a la dreta, i que impedeix poder veure la bretxa de Roland des de l'Hotellerie del Circ de Gavarnie.
Els Pirineus entren a la literatura durant el secle XVIè i desapareixen en el secle XX. L'any 1546, Margarita de Navarra escriu a Cauterets, el pròleg del llibre publicat l'any 1559 per el seu autor Caude Gruget, L'Heptaméron. - Le premier jour de septembre, que les baings des montz Pirenées commencent entrer en leur vertu, se trouverent à ceulx de Cauderès plusieurs personnes tant de France que d'Espagne: les ungs pour y boire de l'eaue, les autres pour se y baigner et les autres pour prendre de la fange: qui sont choses si merveilleuses que les malades habandonnez des medecins s'en retournent tout guariz - Ramond de Carbonnières va escriure la paraula ' pyrénéisme ', en contraposició a l'alpinisme, als Alps, d'accés més fàcil. L'alta muntanya dels Pirineus funciona com un antídot a la vida thermale, oculta, invisible, però encara per descobrir, i de fet serà la porta d'entrada per aquestes muntanyes. Va ser durant el regnat de Napoleó III i l'espanyola Eugenia de Montijo que els centres termals de Cauterets, Bagnères de Bigorre, Luz Saint Sauveur, Barèges, Banheres de Luishon, van arribar al seu màxim esplendor. Victor Hugo, Georges Sand, Gustave Flaubert, Prosper Mérimée, Stendhal, Eugène Viollet-le-Duc, Hipolyte Taine, Octave Mirabeau, Maurice Barrès van ser a Gavarnie. Alguns d'aquests escriptors van pernoctar a L'Hotel des Voyageurs (1843), un establiment amb història, emblemàtic, avui tancat. La besneta dels antics propietaris està fent un gran esforç per tornar a obrir les portes d'aquest hotel. Podeu entrar en aquest enllaç on s'explica molt bé la història de l'hotel i de Gavarnie. - ACÍ -
Eugenia de Montijo va ser, sense cap mena de dubte, l'artífex per construir les carreteres dels colls d'Aubisque, Tourmalet, Aspin, Peyresourde, i així poder viatjar d'un centre termal a un altre.
Des d'Oô el camí és llarg i lent, 95 kms aproximadament. Per la carretera D618 enfiles la pujada del Col de Peyresourde, 1.569 m. Sortim de la Val de Larbourst i entrem a Val Louron. La baixada és bellíssima i arribem a Arreau. Un encreuament ens indica la possibilitat de continuar per el túnel de Bielsa a l'Aragó. Continuem i enfilem la D918, molt coneguda per els ciclistes. Pujada novament fins arribar al Col d'Aspin, 1.455 m. A mí m'agrada molt aquest coll de muntanya. És fantàstic. Sempre hi han vaques pasturant. El bosc és una meravella i un molt bon lloc per cercar ceps. Les panoràmiques d'una banda fins al Val Louron i per l'altra el majestuós Pic de Midi. Més d'un ciclista em va demanar de fer una fotografía. És la prova que han arribat fins dalt i estàn eufòrics i contents. La baixada és espectacular fins arribar a la vall que ens durà a Sainte Marie de Campan. La carretera D935 continúa fins a Bagnères de Bigorre, Lourdes i Tarbes. Però jo m'enfilo encara per la mateixa D918 i comença el Tourmalet. 17,2 kms, amb desnivells del 7,2% al 10%. Ho explico molt fàcil. M'hi porta el cotxe, però és la primera vegada que hi vaig en un mes d'estiu, temporada alta, molts turistes i ciclistes. He de dir que conduïr per una carretera estreta on et trobes ciclistes pujant amb dificultats o baixant perillosament, i en mig les caravanes dels estiuejants que circulen constantment, és tot un repte.
És agradable sortir de casa a Oô i baixar a Banheres de Luishon. Només els separa nou kilòmetres i el camí és de baixada. Són pocs minuts en cotxe. Castillon de Larboust, Cazeau de Larboust, Saint Aventin i ja arribes a Banheres. El primer que veus és el cementiri. De fet els cementiris a França formen part de la població, i sempre són dins el poble o Ciutat. La temperatura agradable, no més de 12 graus. poca gent. Només els 'curistes' que amb la seva bossa de les Thermes corren per fer els tractaments. Les Allées d'Étigny encara són buides. Compro pa i croissants. La plaça on és el forn hi ha també l'esglesia i el monument als herois de les dues guerres. Els fanals són plens de flors, tota la Ciutat es com una jardí. Les cantonades, els ponts sobre el riu La Pique, els carrers, els balcons. Sempre hi ha motius per posar-hi flors.
Michel Warlop, un gran violinista francès, precursor del jazz en el seu país, va morir a Banheres de Luishon l'any 1947 als 36 anys. Molt jove. Va formar el seu propi Trio amb Stéphane Grapelli, Django Reinhardt i Eddie South. L'any 1935 va fer música de jazz amb el seu violí conjuntament amb Coleman Hawkins i les interpretacions de 'Blue Moon', o 'Avalon' i 'What a Difference a Day Made' van ser tot un esclat d'èxit. Va compondre 'Swing Concerto' i 'Noel du Prisonier'.
Una setmana de vacances; set díes en el meu racó del poblet d'Oô. A mí m'agrada el mes de maig, però juliol és també un període magnífic. La llum es diferent, els díes són una mica més llargs, les flors exhuberants, i a Oô continúa el silenci, la tranquil.litat. Només els cotxes que pugen fins a la Val d'Astau per anar al llac d'Oô poden trencar aquest silenci. Els galls i gallines del poble ja s'ocupen de fer parar els cotxes .... són sempre a la carretera i ni es mouen. Aquesta limitació de velocitat és molt efectiva, i els animals no han fet cap curset a l'acadèmia ! Passejades per el camí del bosc fins arribar al molí i a l'ermita de Sainte Anne. Casualment hi vaig anar el dia 26 de juliol ..... Xerrades amb Hilaire i Marie, molt contents de les arangades que els vaig portar, gendarmes, les anomenen. Jean Bernard i Florence amb els seus fills Pierre i Manon explicant la duresa d'aquest hivern amb tres metres de neu ! Havía de fer forat perque els seus pares poguéssin sortir de casa ! Ajudant a fer confitura d'albercoc. Seure al costat del riu i banyar-te els peus i cames dins una aigua transparent i gelada que baixa amb força de les muntanyes.
Ja són vuit anys que cada any vaig a Banheres de Luishon on hi faig un tractament a les Thermes de Luchon. Bé, millor dit, en S. el feia per l'artritis reumatoide que patía i jo ara per prevenir i cuidar el motor de la meva persona. Uns amics ens van recomanar d'anar-hi; ells hi van per netejar la laringe, i les vies nasals. Les aigües de Banheres són molt sulforoses. Sempre han tingut molt de renom i va ser una emperadriu, la novel.lada Eugenia de Montijo que va dur a terme el projecte de fer construir camins per interconectar les diferents estacions termals del Pirineu, com Bagnères de Bigorre, Barèges i Luishon, la futura carretera, mitica, dels Cols del Tour de France - Tourmalet, Peyresourde, Aspin, Aubisque - .
No té res a veure amb els nostres balnearis que es troben en un establiment hoteler, i a més la sanitat no fa receptes. Només la gent de més de 65 anys poden disfrutar d'una estada en un d'aquests hotels-balnearis a baix cost. A França, la sanitat pública, creuen absolutament amb el benefici que un tractament de 8, 14 o 21 díes pot donar a les persones, i el que ells estalvíen en medicaments i hospitalitzacions.
L'edifici a Luishon és espectacular i són centenars les persones que t'hi trobes quan entres dins per començar el tractament. Abans, però, has d'anar a un metge que et faci la prescripció.
Ahir pel matí, molt aviat, encara no eren 2/4 de set, el silenci era absolut a casa i al barri.
Va ser un instant; pensava com si els ocells estiguéssin amagats o marxat, com si algun fenòmen natural hagués d'arribar. Però no, uns minuts després moltes orenetes van començar a volar, les garses, dues merles, els pardals i les cotorres. Les gavines s'hi van afegir.
Quina és la màgia dels ocells ? Penso que senzillament perque poden volar i cantar, uns millor que d'altres, però les melodíes que escoltes de bon matí són fascinants, ........ o de vegades fan mal de cap.
A Oô, les cançons i els vols dels ocells eren tot un espectacle i seure damunt la gespa fresca del matí i escoltant els seus cants van ser un dels instants més plàcids i bonics de la meva llarga estada; sobretot les caderneres, que feia tant de temps que no veia.
La meva càmera, ja ho sabeu, és senzilla, i és veritablement molt difícil poder fotografiar un ocell; volen i marxen ràpid.
Però vaig poder fer aquesta desde el racó fóra de casa; no sé si era una cadernera, però sí que entonava belles melodíes.
Els amants de la muntanya, que som molts en el nostre país, conèixen perfectament el GR-10, un camí que comença a prop de Banyuls i acaba a Donosti, fent una travessa per tot el Pirineu. Recomano als turistes, no avesats a l'alta muntanya, de caminar per algún dels trams del GR-10; són bellíssims.
Per exemple, si us trobeu a la Val d'Aran o al Pallars, agafeu el cotxe, entreu per el nou túnel de Vielha ( espectacular, per cert ), continueu direcció Les-França, i abans d'arribar a Bossost, pugeu al col del Portilló. Una paradeta a dalt del col és recomanable per respirar, estirar les cames i veure i gaudir de la frondositat dels boscos. La baixada té molta pendent, però en uns minuts arribareu a Banheres de Luishon ( Bagnères de Luchon en francès ). Cal continuar per les Allées d'Etigny i tombar a l'esquerra davant mateix de l'esglèsia, direcció Col de Peyresourde i Arreau. Entrem a la Val de Larboust.
Passat Saint Aventin, novament a l'esquerra direcció Lac d'Oô creuant els pobles de Castillon i Cazeaux de Larboust.
Aquests blocaires sempre em dónen lliçons ! En la meva estada als Pirineus, llarga, quatre setmanes, a Oô, poblet de 100 habitants, a 9 kms de Banheres de Luishon en direcció al col de Peyresourde, he observat molt, he fotografiat molt, he llegit molt, he parlat amb gent gran ( jo en català i ells en gascó ), jove i infants i he anat descobrint curiositats i maneres de viure i parlar.
Una tarda plujosa, trista, va aparèixer en Marcel a casa de na Marie i en Hilaire. Parlàvem de la inexistència de fronteres al Pirineu i en Marcel ens va alegrar la tarda amb el seu acordió.
Marxo al Pirineu, al departament de la Haute Garonne, al poblet d'Oô, a nou kms de Banheres de Luishon (Bagnères de Luchon), per una estada llarga, fins el dia 24 de maig. És el regal que em faig cada any, pel mes de maig. Fer un 'transvassament' o millor dit un canvi de domicili personal, de Ciutat a muntanya. Només hi ha la vall, el riu, amb molta aigua, això si, de les neus de les muntanyes de més de 3000 metres, camins, boscos, res de segones residències, ni casetes adosades. Cent persones censades, però bastantes menys que hi viuen. Per anar a comprar amb el cotxe vaig i vinc de Bahneres o a Poubeau, un altre poblet proper, on na Vivianne fa uns formatges i un mató exquisits. També tots els díes a les onze del matí, arriba una furgoneta-botiga de queviures i a toc de botzina ens avisa que ja és a davant de casa per poder comprar el que ens falti o hem oblidat.
També tinc temps de fer un tractament a les termes públiques, que no hotel, de Banheres, però sobretot, llegir. De fet és la meva escola d'estiu, millor dit, de primavera. Autodidacta total i absoluta. Encara que de ben segur, m'agafarà el 'mono' de tots vosaltres, i penso que més d'un dia cercaré un d'aquests cafés on pots entrar a internet per fer una ullada; no és el bar dels Nàufrags, però si assembla bastant; és de muntanya.
Escriuré postals; m'agrada escriure'n. Ja és un ritual diari; cercar-les, anar a correus (sóc una adicta a les oficines de correus) els segells, a casa, escriure i a l'endemà a la bústia.
Més d'una tarda amb na Marie, n'Hilaire, i els seus fills i nets, i uns veïns de Tolosa de Llanguedoc, ens fem un 'aperoô', pastís, alguna cervesa, refresc, i jo com a persona important, deixo sobre la tauleta un platet amb pernil de glà .... amb un èxit explosiu. I comença la tertúlia. L'any passat vaig coincidir amb les eleccions que va guanyar aquest senyor tant faldiller; ara escoltaré els comentaris. De fet tota aquesta part del sud del país veí voten sempre a l'esquerra.
Si per una de les casualitats algún blocaire passa per aquests entorns, la porta de la gîte és oberta i un descans és molt convenient. L'hostalera us rebrà amb molt de goig!
Bé, us presento en Monty; el mes passat va complir deu anys i aquí el teniu amb la mirada fixe, vigilant, amb el llac d'Oô al darrera. És el meu company de viatge i estada. No us puc assegurar que no comenci a bordar; quan ho fa ja sé que algú vol entrar i se'l mira, olora, i si dóna el vist-i-plau, el visat d'entrada està autoritzat.
En els meus apunts de l'any passat, ja vaig informar que aquest any es celebra el centenari de la pujada i baixada del Tourmalet en el Tour de França. - ACÍ -
Les vacances són per descansar, o viatjar, o pujar muntanyes, o fer grans travesses, o navegar, o prendre el sol a la platja, fer submarinisme, fer el mandra, gaudir de temps per estar amb la família, trobar-se amb amics, conèixer ciutats, pobles, llocs increïbles .... o quedar-se a casa, disfrutant del silenci, llegir, escoltar música. 
Arribar al petit poble de Gavarnie durant el mes de juliol i potser fins la segona quinzena d'agost, és barrejar-se entre els centenars o milers de turistes que volen arribar al mateix Circ de Gavarnie.
Des d'Oô el camí és llarg i lent, 95 kms aproximadament. Per la carretera D618 enfiles la pujada del Col de Peyresourde, 1.569 m. 
És agradable sortir de casa a Oô i baixar a Banheres de Luishon. Només els separa nou kilòmetres i el camí és de baixada. Són pocs minuts en cotxe. Castillon de Larboust, Cazeau de Larboust, Saint Aventin i ja arribes a Banheres. El primer que veus és el cementiri. De fet els cementiris a França formen part de la població, i sempre són dins el poble o Ciutat. La temperatura agradable, no més de 12 graus. poca gent. Només els 'curistes' que amb la seva bossa de les Thermes corren per fer els tractaments. Les Allées d'Étigny encara són buides. Compro pa i croissants. La plaça on és el forn hi ha també l'esglesia i el monument als herois de les dues guerres.
Una setmana de vacances; set díes en el meu racó del poblet d'Oô. A mí m'agrada el mes de maig, però juliol és també un període magnífic. La llum es diferent, els díes són una mica més llargs, les flors exhuberants, i a Oô continúa el silenci, la tranquil.litat. Només els cotxes que pugen fins a la Val d'Astau per anar al llac d'Oô poden trencar aquest silenci. Els galls i gallines del poble ja s'ocupen de fer parar els cotxes .... són sempre a la carretera i ni es mouen. Aquesta limitació de velocitat és molt efectiva, i els animals no han fet cap curset a l'acadèmia !
Ja són vuit anys que cada any vaig a Banheres de Luishon on hi faig un tractament a les Thermes de Luchon. Bé, millor dit, en S. el feia per l'artritis reumatoide que patía i jo ara per prevenir i cuidar el motor de la meva persona. Uns amics ens van recomanar d'anar-hi; ells hi van per netejar la laringe, i les vies nasals. Les aigües de Banheres són molt sulforoses. Sempre han tingut molt de renom i va ser una emperadriu, la novel.lada Eugenia de Montijo que va dur a terme el projecte de fer construir camins per interconectar les diferents estacions termals del Pirineu, com Bagnères de Bigorre, Barèges i Luishon, la futura carretera, mitica, dels Cols del Tour de France - Tourmalet, Peyresourde, Aspin, Aubisque - .
Ahir pel matí, molt aviat, encara no eren 2/4 de set, el silenci era absolut a casa i al barri.
Els amants de la muntanya, que som molts en el nostre país, conèixen perfectament el GR-10, un camí que comença a prop de Banyuls i acaba a Donosti, fent una travessa per tot el Pirineu. Recomano als turistes, no avesats a l'alta muntanya, de caminar per algún dels trams del GR-10; són bellíssims.
Aquests blocaires sempre em dónen lliçons ! En la meva estada als Pirineus, llarga, quatre setmanes, a Oô, poblet de 100 habitants, a 9 kms de Banheres de Luishon en direcció al col de Peyresourde, he observat molt, he fotografiat molt, he llegit molt, he parlat amb gent gran ( jo en català i ells en gascó ), jove i infants i he anat descobrint curiositats i maneres de viure i parlar.
Marxo al Pirineu, al departament de la Haute Garonne, al poblet d'Oô, a nou kms de Banheres de Luishon (Bagnères de Luchon), per una estada llarga, fins el dia 24 de maig. És el regal que em faig cada any, pel mes de maig. Fer un 'transvassament' o millor dit un canvi de domicili personal, de Ciutat a muntanya. Només hi ha la vall, el riu, amb molta aigua, això si, de les neus de les muntanyes de més de 3000 metres, camins, boscos, res de segones residències, ni casetes adosades. Cent persones censades, però bastantes menys que hi viuen. Per anar a comprar amb el cotxe vaig i vinc de Bahneres o a Poubeau, un altre poblet proper, on na Vivianne fa uns formatges i un mató exquisits. També tots els díes a les onze del matí, arriba una furgoneta-botiga de queviures i a toc de botzina ens avisa que ja és a davant de casa per poder comprar el que ens falti o hem oblidat.
