Encara no ha passat un mes. Trob a faltar les paraules, de na X., els seus comentaris, els seus apunts, els capítols de la Babalusa. Era ja el fet diari d'obrir el Vilaweb i llegir el que l'hidroavió apagafocs ens havia deixat.
Na Montserrat Abelló escriu :
Em pregunto si escriure és passió
o necessitat de sobreviure.
Per na X. eren les dues coses, passió i viure !
Es Colomer, aquest redol que tant estimava. El meu record. No oblido.   |  |
Impressions de viatges i més coses
|
|
Memòria personal Encara no ha passat un mes. Trob a faltar les paraules, de na X., els seus comentaris, els seus apunts, els capítols de la Babalusa. Era ja el fet diari d'obrir el Vilaweb i llegir el que l'hidroavió apagafocs ens havia deixat.
Na Montserrat Abelló escriu :
Em pregunto si escriure és passió
o necessitat de sobreviure.
Per na X. eren les dues coses, passió i viure !
Es Colomer, aquest redol que tant estimava. El meu record. No oblido.  Ahir tarda vaig anar a Barcelona; encara em refereixo a Barcelona, quan vaig caminant des de casa travessant Gràcia, baixant per l'Eixample i arribar a Ciutat Vella. Sense parar, i caminant lentament, puc emprar uns 45 minuts del meu temps ... però molt ben aprofitat ! A més vaig fer moltíssimes paradetes mirant amunt i admirar els balcons, els finestrals, l'arquitectura de les cases, sobretot de la dreta de l'Eixample.El Palau Quadras, on es troba Casa Àsia i on hi vaig sovint a la seva biblioteca. Baixant per Pau Claris, no puc evitar de fer una ullada a Vinçon. Faig un gir a l'esquerra i continúo caminant per Roger de Llúria, arribo al carrer Aragó, ara net i polit, sense els fums de les màquines de tren quan encara estava al descobert (com xalàvem els infants en veient passar els trens!); passejo per el passatge Mendez Vigo on encara es troba la Casa degli Italiani i davant un edifici que de petita vaig visitar amb la meva mare; el consultori del Dr Arruga. Recordo el moment de pagar la visita, el Dr Arruga es va mirar la meva mare de dalt a baix, i en veure el seu vestit, i el meu, humil, li va fer un preu assequible i baix !! Em trobo amb el petit passatge Permanyer, un oasi en mig del soroll dels carrers tan transitats. Al fons els jardins de la Torre de les Aigües.  L'any passat vaig escriure un apunt de Mrauk-U i Sittwe, Birmània. Enguany tinc previst fer el viatge, no podré arribar a Sittwe, però viatjaré per els països del sudest asiàtic durant dos mesos. Estic recordant els comentaris que Na Xesca Ensenyat m'escrivia i en aquest li tinc una especial devoció. De fet vam fer un viatge somiat per les dues, sobretot ella. L'intercanvi de comentaris han estat sempre emocionants i alliçonadors.Cal mirar endavant, perque els records sempre els tenim ben a propet i ens fan reflexionar i ser conscients d'on som i que hem de fer. Són de fet lliçons de l'universitat de la gent del carrer, dels amics, del món; no és pas nostàlgia. No ho sóc de nostàlgica; el que ha passat ha passat i miro el dia que fa avui, el meu gerani que no li falti aigua i llum, i avui diumenge matí, amb un sol lluminós i un cel blau ( ... i grana tot s'ha de dir ), vaig a desgranar pèsols del Maresme i a començar a cuinar una sípia per dinar. Us deixo l'apunt ..... i els comentaris no deixeu de llegir-los. Senzillament ''clickeu'' a: Ací  La forastera va arribar a Binissalem al capvespre. Li havíen assignat uns guíes experts, en J. i na V. De camí a l'aeroport van fer una parada per caminar i visitar aquest poble que la forastera ja coneixia, però només per anar a comprar ví ! Són gent tranquil.la, afable, grans vinaters i picapedrers. Els carrers polits; les cases de pedra, elegants, ben fetes i sobretot es respira pau. Aquell dia el cel era brillant, net, i la lluna en quart creixent ja il.luminava els carrers. La capvesprada era magnífica. La forastera va poder veure la casa on va viure en Llorenç Villalonga i on hi ha una exposició arrel la posada en escena de 'Mort de Dama'. Van arribar a una plaça on les acàcies mostràven la seva flor en tot el seu esplendor i va entrar a Can Gelabert.Un regal. L'amiga blocaire a Roma ens va fer un regal i aquest és el que em van fer a mí descobrint Can Gelabert de la Portella, Binissalem, Comarca del Raiguer, Mallorca. Una vila fundada pel rei Jaume II l'any 1300, i els seus origens es remunten a l'antiga Robines , alqueria musulmana on es bastí després de la Conquesta catalana del 1229 una església de les anomenades de repoblació. Els Gelabert pertanyeren per dret propi a la mà major mallorquina, grup d'èlit dins l'estament forà de l'illa. Eren conegudes famílies de senyors pagesos que van ser molt importants en l'estructura social de Mallorca dels segles XVI, XVII i XVIII.  Avui hem dormit una hora menys i .... es nota. El dia no és gens agraït, plujós, gris i tristot. És ja un costum a casa menjar faves dos cops l'any, i sempre durant la temporada on els productes són acabats de collir. Dit i fet. Ahir vaig comprar faves, petites encara, com ens agraden, de Gavà, carxofes tendres de El Prat, pèsols del Maresme, cebes tendres, alls tendres, unes fulles de menta fresca, un bocí de cansalada viada, botifarra negra dita 'de les faves', ví blanc del Penedès i una mica d'aigua. Tot a la cassola, ben ofegat fins al seu punt de cocció.
Avui és la segona vegada d'aquesta menja. La primera va ser ja fa dues setmanes un diumenge ben asolellat i clar. Per això, en la fotografía podeu gaudir d'una llum i uns colors intensos.
És clar que es poden menjar faves durant tot l'any, però no és millor menjar-ne quan estem en temporada i podem gaudir dels nostres productes acabats de collir ?
Ha estat un dinar de 'canquiller', com deia el meu avi.
 Aquest matí de primavera tot caminant per el barri, en un solar d'un antic bar que van enderrocar ja fa més de dos mesos, ple de brutícia, runes, ha crescut aquesta planta amb les flors ben obertes; hi ha vida. En Wall-E no ha passat encara a recollir tot el que hi ha de ruinós, i de ben segur portarà aigua per regar aquesta flor perque segueixi vivint.És l'esclat de la vida, de la primavera; en un lloc ruinós, brut, sense ànima, podem veure aquestes flors que ens fan somriure. Abans d'ahir per la ràdio vaig escoltar una frase d'un poeta jove, no recordo el seu nom i em sap greu: - Feliç és aquell que somriu en recordar - Aquestes flors m'han fet somriure en recordar els bons moments passats en l'antic bar amb el talladet del matí, a les sis, i d'això ja fa un munt d'anys .....  Ja ha arribat el dia, l'últim del mes de gener de 2009 i després de 81 anys, tanca portes el bar, Can Benet. Avui serà un dia per fer costat en Joan, na Mònica i recordar en Benet, n'Antoni, n'Hermínia i tots els que han anat treballant per aquest bar, darrera la barra, a la cuina. Avui l'esmorzar serà en una de les taules antigues de bar, de les d'abans; ells obriran portes aquest vespre per un comiat i farem un mos i beurem les restes del ví de la bota o el vermut.
La fotografia és d'ahir nit. El graffiti ja està esborrat; tot a punt per l'enderroc. La dona llegint la nota informativa del tancament agraïnt la fidelitat dels clients al llarg dels 81 anys.
Si feu un click a l'arxiu veureu el bar, també ahir nit. Una mica difícil de fer fotos, ja que hi ha poca llum, perque hi han tantes coses dins .....
Un soroll del carrer ja desapareixerà .... obrir portes a 2/4 de 8 del matí.
 Vaig tornar ahir a casa. De la placidesa de les terres escandinaves cobertes per la neu, vent encalmat, fred, boirós, gris, paisatges plàcids ( em van recordar la pel.lícula dels germans Cohen 'Fargo') el vol de Santa Ryanair es va enlairar i més de cent persones vam volar direcció sud. Vint minuts abans d'arribar, el comandant ens informa ' I'm afraid, but we will have a complicated landing; it's windy' - Ho sento molt, però l'aterratge serà complicat; fa molt de vent. Bé, vaig pensar, estem en terres on bufa la tramuntana, i ja és el que toca. Van ser quinze o vint minuts de salts bruscos, d'una banda a l'altra, de dalt a baix, i el comandant intentant estabilitzar l'avió per la força del vent. Va fer un bon aterratge i així li vaig dir en sortir. El que no podía pas pensar és el mal que aquest vent ha fet a casa nostra. Ha estat una arribada trista; uns infants practicant esport un dissabte matí, com cada setmana, un xicot vigilant casa seva i altres persones, mortes per aquest vent sobtat que ha bufat i ens ha dit que ' febles sou els humans davant la natura'. Per la ràdio, al cotxe, un locutor que no m'agrada gens el seu parlar, va obrir les notícies tot dient '' Avui la gran notícia ha estat el vent ..... ' Penso que hagués pogut començar tot dient, avui és un dia trist ...... Vaig dinar en una fonda i vaig passar per davant la casa on va nèixer el nostre gran poeta Salvador Espriu. Millors vibracions. Tornar a taula amb les menges de casa; peus de porc estofats amb salsafins; entrar a casa. En Monty donant salts d'alegria. Torna el dia a dia, i demà comença la festa del Têt a Viêt Nam, l'any nou llunar, l'any del búfal. Bon anys, segons les seves creences. Ja us ho faré saber. La notícia al barri, trista novament ... Can Benet, el 'nostre bar' el nostre racó, tancarà portes definitivament el dia 1r de febrer, per tornar a obrir, tots ho esperem, d'ací a dos anys. Els okupes van marxar. El graffiti ja no hi és. Ahir s'ho van passar molt bé tornant a veure per la tele al Barça. Tornen els matins de diumenge. Vaig a comprar El Punt, esmorzar, i a veure na F. que segur que ja m'està esperant. La fotografia de la placeta del barri ...... novament a casa.  Demà, dijous 8 de gener, s'enlairarà l'avió de na Santa Ryanair des de l'aeroport de Girona, ben aviat pel matí, i em portarà fins a Billund, a la península de Jutlàndia. E.A. companya d'escola serà a l'aeroport amb en P. i marxarem a casa seva. Viuen en una casa molt gran, una antiga escola, en mig del camp, allunyats d'un petit poble que s'anomena Ejstrup. M'hi estaré fins el dia 24 de gener. Així començaré aquest any 2009. La maleta plena de mitjons de llana, gorra de llana, guants, sabates de muntanya, anoraks ben gruixuts ; de fet tinc poca roba per viure en un país on fa molt fred, i on la llum de dia té una durada de cinc a sis hores aproximadament, durant aquest període d'hivern. De ben segur que els meus amics tindràn roba per deixar-me, si és precís. Vaig visitar a n'E.A. l'any 1990 durant la setmana santa. Vaig anar-hi amb en G. quan tot just tenia 11 anys. El dia 8 de gener faré un desplaçament a destí; l'any 1990 vam viatjar amb tren des de Barcelona fins a Ginebra; Ginebra, Basilea, tot atravessant Alemanya fins a Hamburg. Nit a la ciutat del nord d'Alemanya, i al dia següent novament amb tren fins a Kolding, Jutlàndia. Va ser un viatge especial, únic, llarg, però interessant. Tens temps per tot; jo em quedo com esbalaïda mirant per la finestra els paisatges, la gent, els pobles. Quan el tren arribava a una Ciutat important, Frankfurt per exemple, baixàvem del tren per caminar per l'estació i en G. em deia tot cofoi: ' Ja he estat a Frankfurt'. La flaire del llessamí del pati de na tieta Carme sempre ha impregnat els patis interiors de l'illa de cases. De menuda quan era al costurer amb ella i la seva germana Martina, amb les finestres obertes, la flaire ens feia reviure les olors de poble. Els seus pares, l'avi Pasqual, va venir a Barcelona des d'Alcanyís i la seva mare, l'àvia Amàlia de Sos del Rey Católico, comarca de las Cinco Villas. Van viure per sempre més en un petit carrer d'un barri benestant, però on també hi viuen immigrants i treballadors. Van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, i com la casa era molt petita i tots no teníen espai ni llit, la meitat vivíen al costat, a casa els oncles Joan i Martina que no teníen fills. Na tieta Carme va morir diumenge. Tenia 90 anys. Ha estat la última dels deu germans que ha començat el llarg viatge. Era la filla número 9, ha mort l'any 2009 i tenia 90 anys. El número 9 es repeteix .... Era riallera, presumida, brodava i feia ganxet meravellosament, estimava les flors, el seu pati era un jardí. El dia de Sant Esteve anàvem tots a casa seva, de fet, la casa pairal de la família per menjar torrons, beure un gotet de cointreau o chartreuse, xampany, neules, cafè. Ens aplegàvem un munt de gent (tants germans ... ) i tots apretadets ens buscàvem un lloc prop de la taula. Na tieta Carme i el seu somriure mirant-nos a tots al seu voltant, i en doble fila!!!!He trobat un poema de l'estimat pèndol de les petites oscil.lacions ; m'han vingut ganes de transcriure'l en aquest moment i amb la fotografía de la flor del llessamí: De vegades .... els braços de la mort són branques. Esperen dolçament pacients, com la mar. Gronxen les angúnies. Cobreixen el fred. Esbrinen l'absurd. Culminen. Assoleixen. Comprenen. Acullen. Fermen una ferida. Acaben un retret. Pentinen la vida. Donen una oportunitat. Tanquen el cercle. - Maria Victòria Secall - Manuel, Joan, Josep, Ramon, Miquel, Martina, Pasqual, Miquela, Carme, Lola ... Giner i Cortés. El cercle s'ha tancat. Ara som ja una nova generació la capdavantera, i una tercera i una quarta......  Té 92 anys, paraplègica, però amb bona memòria. I què em diu? Crec, que el que jo penso de l'any que avui s'acaba i dels altres anys passats:' Filla, he estat tan feliç al llarg de la meva vida, que només recordant tots els moments, minuts, díes, aconteixements, dificultats, perills, guerra, pobresa, immigració, mort, vida, viatjar, treballar, fills, nets, besneta, el meu home, els meus pares, germans, cosins, amigues, la casa, que vull més? Els records em donen tranquil.itat i molta pau. ' El dia de Nadal erem les dues sentades a taula dinant, en silenci, però un silenci parlador. Quan vaig tornar a casa, envoltada de llibres, música, records, un dia lluminós, certament havia d'estar tranquil.la .... però tenia el cor romput. És la de la primera fila, amb una 'rebeca' negra, en mig de dues altres noies. Un dia d'excursió amb amigues i companyes de la plaça de vendre, la Llibertat, per ser més exactes.  Continúa el fred. Plou. Fa una tarda d'aquelles de seure al menjador amb un braser sota els peus. Els 'okupes' del pis de dalt del bar de la placeta han acabat el graffiti. És extraordinari veure'ls treballar amb els sprays. Anar a comprar alguna coseta per la intendència; cercant fotografíes en el meu arxiu; tots a punt per veure el partit del Barça; una traca fortíssima, a la 'valenciana' que han fet petar després del partit. Repassar alguns conceptes de 'El Canvi' de Bauçà, continuar amb poemes de Montserrat Abelló; anar preparant i verificant l'itinerari del llarg viatge de l'any vinent.Emocionar-me en veure la competició d'esquí alpí, i que només per el Canal 33 ens han informat degudament i que s'ha celebrat a La Molina !! Veure les millors esquiadores del món baixant per La Comella, dita ara Pista La Cerdanya, ha estat tot un esclat de records i a més ahir, vinga a nevar i no parava. Veient les imatges igual podía haver estat un territori d'Àustria, o Suïssa o els EE.UU., però no, erem a La Molina, a la Cerdanya. Extraordinari ! Qui se'n recorda de pujar al tren de 2/4 de 5 de la tarda a Plaça Catalunya; cinc o sis hores de viatge; dormir al refugi al costat de l'estació A.E. Icària; pujar a les pistes, esquiar i aprendre fins a les 3 del migdia; menjar un poc i a les 5 de la tarda tornar a pujar al tren fins a Barcelona ??? Esquís vells, de lloguer o prestats, però segurs; botes fetes a mà per un especialista del carrer Marià Cubí a molt bon preu; abrigats degudament, sense luxes, però disfrutant de la neu i la muntanya. Les nits de dissabte al refugi, tots apinyats en les poques habitacions, eren fantàstiques; tot esperant el matí de diumenge per esquiar ..... La competició ha estat un èxit d'organització, de públic, de neu. La primera volta que es competeix en una prova de la Copa del Món d'esquí alpí als Pirineus !!! I ha estat a La Molina ! Vaig xalar, però molt ! Enyorança ? No, ni parlar-ne. Després d'anys i anys d'afició a la neu, d'aquells primers esquiadors ( els meus oncles, les meves tietes, cosines, cosins, anys 1930, 1935, 1948 i fins ara ) qui ho havia de dir ? Acomiadar definitivament als meus amics de Viêt Nam fins el mes de novembre de l'any vinent quan jo tornaré a viatjar per aquell país. Llegir El Punt i la revista Presència; un dossier ben interessant: 'Dies de fúria: La violència creix a la societat actual, que té fàcil accés a les armes de foc. Europa es contagia del 'virus americà'' Cert. Entrevista amb el company bocaire Raül Romeva. I una entrevista molt interessant amb aquest gran home anomenat Ermengol Passola; activista i mecenes cultural; amo de Mobles Maldà. En l'entrevista, molt ben feta, em quedo amb la última pregunta i resposta: 'L'esperança també és poder viure la catalanitat amb una certa normalitat'?  He continuat, com quasi tots el díes, amb les meves passejades per la ciutat; de vegades per anar a comprar te al carrer del Diluvi o bacallà a la plaça de la Llibertat o senzillament caminant per els carrers d'Or, Verdi, plaça de la Revolució (on a l'estiu hi ha una gelateria on es poden menjar els millors gelats tot prenent la fresca). M'agraden els noms dels carrers de la Vila de Gràcia - Virtut, Cigne, Planeta, Torrent de l'Olla, la Perla, Robí, de les tres Senyores, Topazi, del Llorer, Torrent de les Flors, o els noms dels antics propietaris dels masos, Trilla, Prat, Badia, Domènec o els de Mariana Pineda, Fraternitat, Legalitat, Progrés, Venus, Mozart i les places, Diamant, Raspall, del Nord, del Sol, Virreina o Sant Joan. Aquests díes però he estat amb els meus amics de Viêt Nam. Ens hem explicat un munt d'històries i coses de la vida. Diumenge vam anar a menjar a una petita fonda del poble de Montseny i vam disfrutar molt, amb l'ambient, el menjar fet amb amor i van conèixer un petit racó del meu país. Vam parlar ja del meu viatge l'any vinent, novament, al seu país i em van donar idees, com visitar una zona al nordest del país, muntanyosa i fent frontera amb la Xina. Han estat uns díes tranquils i de joia. A més vaig rebre notícies de la la Clínica Mae Tao a Tailàndia, on treballa la Dra Cynthia Maung, Premi Internacional Catalunya i que ens vam conèixer a Barcelona. Estem també perfilant la meva estada per donar un cop de mà i ajudar als infants foragitats de Birmània. He de preparar-me, perque de jocs del meu país els hi ensenyaré un cabaç ! Us deixo aquesta fotografia dels balcons .... Rambla de Prat.  Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m'han vingut a la memòria molts records.El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l'any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l'any 1925 provinents d'Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l'àvia, la tia Lupe ja treballava al barri. A Ciutat va nèixer la filla més petita, n'Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència. El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d'una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l'enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d'apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d'aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.  Avui he començat a fer més fotografíes de balcons, portes, cases, racons, mercat, totes dins un mateix barri, la república independent de Gràcia. Continuaré robant imatges dels balcons, quan vagi baixant a Barcelona. Des de la Vila de Gràcia la passejada fins a Ciutat és agraïda. La plana, els camps de conreu, el parc dels Camps Elisis, es van convertir en un Eixample admirat per tothom i un passeig amb el nom de la vila et porta directament dins de muralles.
La Rambla de Prat és un carrer molt curt, però amb uns edificis magnífics i uns balcons sublims. A més en aquest carrer està situat el cinema Bosque, abans teatre, després cinema. Jo encara recordo haver vist dos pel.lícules i entre les dues feien 'varietés'. Amb l'àvia i el meu germà ens passàvem la tarda de dissabte i ens emportàvem la carmanyola amb el sopar.
Abans d'urbanitzar la finca de la família Prat, tot aquestes terres eren de conreu i teníen l'aigua de les fonts i els rierols que baixàven de Collcerola. Més amunt hi havía la petita ermita de Santa Rita, on també hi brollava aigua d'una font i la meva àvia sempre em feia anar a omplir la garrafa de l'aigua beneïda ...
Bé, ací teniu una mostra dels balcons d'un dels edificis de la Rambla de Prat.
Podeu veure un altre edifici amb els balcons i les tribunes dins l'arxiu. Continuarà ...... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosAJUDAR SENSE REBRE RES A CANVI
BLOCS AMB VIDA
CONèIXER WEBS INTERESSANTS
PER DISFRUTAR
PETIT DICCIONARI AFECTIU - PARTICIPEM-HI TOTS !
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
