Ahir vaig tenir el goig i el plaer de ser al Palau per escoltar la veu dels artistes recitant i cantant en Josep Maria de Sagarra. Va ser la primera sortida en molts mesos per assistir a un acte que hem venia molt de gust. Per motius de mobilitat m'he perdut moltes coses i he estat dins el meu cau moltes setmanes.
Esgarrifances en escoltar na Sílvia Bel, o na Silvia Perez Cruz, o n'Ester Formosa, o en Josep Maria Pou, o na Montserrat Carulla, o en Ivan Benet, o en Pere Arquillué, o en Toti Soler, o en Roger Mas, o en Maurici Villavecchia, o na Rosa Novell o na Carme Sansa, o na Marina Rossell, o en Lluis Soler, o en Enric Majó, o en Joan Anguera, o el Cor Jove de l'Orfeó Català. Tot amanit per en Joan Ollé. Potser una mica llarg. Pel meu gust els fragments de dues traduccions shakesperianes, només amb una de sola, ja hagués estat bé. En Lluís Soler, l'últim, com un afegitó. Un final sobtat, gens de l'estil Sagarra. Rosa Novell va posar massa dramatisme en recitar el Poema de Nadal. Intercalar textos de les Memòries i fragments de poemes o teatre, articles i cançons, tot un encert. Sí, després d'un començament fred, l'ambient es va anar escalfant, fins arribar a un final, una mica decebedor. Aquesta casa ha fet un resum molt acurat i ha escollit magníficament tres dels millors moments de l'acte. Us recomano de veure Vilaweb TV. Ester Formosa i Toti Soler ens van oferir una interpretació extraordinària de la cançó del recordat Ovidi Montllor del poema Vinyes Verdes Vora La Mar.
Com l'acte era gratuït, popular i institucional, el públic no era massa divers. Més públic institucional que no pas popular. Majoria de gent gran, molt gran i poc avesada a seure al galliner. Poca gent jove, molt poca. Entretinguda amb els comentaris del públic abans de començar l'acte i durant el descans. El Palau, com ja és històric, amb poc comfort. Poc espai entre les fileres. Temperatura ambient no gaire bona. I com és habitual, gent marxant abans d'hora per no trobar gent a la sortida. Són els moments que els artistes agraeixen els aplaudiments i tú t'has de posar en peus, primer per aplaudir perque t'ha agradat, i molt, i després perque la gent que marxa no et deixa veure l'escenari.
Dia de Reis. Al balcó hi havíen regals. Molts, per a tothom. Llibres, CD, roba, una taula auxiliar, camisa, pijama i un Airport Express, un aparatet d'Apple, per connectar, imprimir i reproduïr en Wi-Fi. Dinar plegats. Una paella, molt bona. Aperitiu. Ví blanc del Penedès, de nom 'Silencis', i el tortell de Reis ! Molt bò. Poema. Corona de Rei i dins la fava, ves a saber on. El Rei se l'ha emportat en G., com ha de ser. En acabar de menjar el tros corresponent, he volgut repetir, la torna, i ... m'ha tocat la fava !! Sí, no penseu malament, la fava de dins el tortell.
Què hi farem ! De fet jo ja havia pagat el tortell ..... Espero que enguany no sigui tenebrós ni em toqui pagar moltes coses.
Ha estat un dinar joiós i com diu el poema que ens hem trobat en obrir l'embolcall del tortell: Si la fava tu has trobat paga el tortell sens recança i no perdis la esperança, serà ser afortunat.
Demà vespre l'any 2011 marxarà i entrarem al nou any 2012. Recordarem, ens posarem tristos, riurem, malparlarem, respirarem i començarem un nou any. Viatjar en el temps. El passat i el futur. Fa molt de temps que només penso en el dia, quan obro els ulls pel matí. Avui què ? Moure el teu propi cos, escoltar-lo bé, sentir les sensacions i apali!!, que ens queden unes bones hores per viure. Al final del dia sabrem si han estat unes hores felices, tristes, rarotes, diferents, emocionants, colpidores, doloroses, fantàstiques, alegres; ha fet fred, caloreta, temperatures suaus, aire net, cel blau, gris, plujós; un llibre magnífic, uns poemes tornats a llegir en veu alta, revisar les fotografíes; veure cinema; escoltar música, somniar; conversar amb amics, veins, botiguers; rebre notícies, escriure, contestar emails, parlar per l'Skype; esmorsar, dinar i sopar, cuinar, treure la pols, roba estesa, planxa, ordenar; mirar per la finestra, els pocs ocells que encara volen, fulles d'arbres al terra ..... per, finalment, estimar. Res pot interrompre el dia, perque la vida continúa, amb els bons i amb els mals moments, amb la felicitat i la tristor, amb pau o amb violència, amb salut o dolor. Al vespre aclucaré els ulls i entraré en el canvi del nou any.
BON ANY 2012 veïns blocaires. HNIT THIT KU MINGALAR PA CHÚC MÙ'NG NÂM MÓ'I
Fotografia: Paisatge plàcid, moment de pau, emocions, alegria en un dia del mes de setembre de 2011.
He rebut un email, una Nadala retallada. Sí, cert. A la paraula Bones, no hi són ni la O ni la S, a les Festes, no hi trobo la segona E, Feliç, la lletra I ha desaparegut, Any, només llegeixo ny i Nou, la U s'ha escapat. El blocaire d'aquesta casa, en Marc el de Badalona-Trondheim, ens ha felicitat de manera irònica, brillant, però a la vegada desitjant que passem unes bones festes amb totes les lletres i un millor any.
De fet les retallades són una realitat i cada dia les notícies n'és ple. La depressió, el pessimisme, la tristor envaeix la nostra societat, o potser és la meva percepció quan passejo pel barri, entro a les botigues, parlo amb la gent.
Jo he estat més optimista i he anat enviant Nadales a les persones que estimo, algunes d'elles, aquest és l'únic contacte de l'any, però ens sabem properes. A mí m'agrada enviar Nadales. Abans les enviaba per correu, escrites a mà, ara ho faig per la xarxa, i els que no ténen internet, els truco per telèfon. He trobat unes Nadales molt boniques fetes per un grup de gent d'Anglaterra. Puc incloure fotografíes meves. Ells em donen el patró i jo les edito el millor que sé.
A tots els que llegiu aquest modest bloc, i a tothom d'aquest món que no ho feu, i sou molts, us desitjo UNES BONES FESTES DE NADAL I UN BON ANY NOU, plàcid i sense ensurts, i sempre acompanyats amb la gent que estimeu i que us estimen.
La fotografia: Un grup d'infants de l'escola en un poblet llunyà al centre de Birmània jugant amb les joguines senzilles de paper maché (animals) i fang (fireta). Aquest va ser el meu Nadal d'enguany.
A mí m'agrada continuar les tradicions apreses a casa, de ben petita. I avui és el dia de guarnir el menjador de casa, posar el pessebre i pensar en els propers díes. Obro els armaris i vaig treient les caixes on tinc les figuretes. Fa més de trenta anys a la Fira de Santa Llúcia de la Catedral vam trovar en José Daniel, pessebrista. Cercàvem les figuretes i havíen de ser de fang, i en José Daniel va ser una aparició. La meva mare també tenia el seu pessebre, d'un altre pessebrista, però desconec el seu nom. La cova és preciosa. Comprada als Deulofeu. Crec que la seva paradeta és davant mateix de Santa Llúcia. Escolto a la ràdio que la Fira celebra enguany els 225 anys.
Avui també aniré a comprar una mica de molsa, el vesc i unes flors. Un petit arbre de Nadal on he col.locat els dos mussolets de la sort que vaig portar de Birmània. No tinc el bufet que hi havia a casa on els pares i els avis col.locaven les begudes i les menges de Nadal. Feia goig veure els torrons, les neules, el xampany (Delapierre), vins del celler o embotellats (Priorat i Penedès), fruits secs, les llaunes d'escompinyes i cloïsses, una pinya, taronges, els pastissets del poble i el día abans de Nadal, el pare arribava tot cofoi amb la caixa d'ostres comprada a El Cantábrico, al carrer de Canuda.
Al pessebre tenim uns pastorets arribats d'altres contrades; un d'Arlès, un altre de la Piazza Navona de Roma i una parella de Mallorca. El paller, el pou, el riu, les muntanyes de suro, els arbres, l'hortet, els poblets llunyans, el pont, els animals, els petits sacs de blat, el gerro d'aigua. Construïr un entorn, un paisatge, un poble, un futur. L'imaginació vola i vola. I el caganer ben amagat. És el toc irreverent, l'alegria, el viure. El caganer som tots ... és el que diu en Mossèn Ballarin. El meu és el clàssic. No recordo quan de temps fa que el tenim. Un cigarret caldo de gallina a la boca, barretina, natges al descobert i fent caca, així de clar.
I no m'oblido de Santa Llúcia, patrona dels cecs i de les modistes. Les tietes modistes baixaven a la Fira molt mudades i a casa l'àvia sempre encenia una espelma per no perdre mai la visió. En un temps vaig tenir problemes a la vista, i l'àvia sempre em deia que va ser Santa Llúcia qui em va curar. A l'estiu quan anàvem a Alcossebre, sempre em feia aixecar la vista per veure l'ermita de Santa Llúcia i donar-li les gràcies.
Tinc feina. Comença la parada de Nadal a casa.
Fotografia: El pessebre amb els pastors foranis i el caganer. Nadal 2010.
Sí mooolta sort ha tingut el Barça en aquest partit .....
Dues opinions de dos diaris estrangers .. i no hase falta desir nada más:
La Gazetta - Itàlia La differenza tra una squadra che gioca a calcio e una che picchia ...
L'Équipe - França Le Real Madrid (després de l'1 a 3) qui a alors retrouvé ses mauvaises habitudes et ses vilans tancles.
Que bé que he dormit avui ! Ahir vespre a casa, en G. ha fet un muntatge amb pantalla gran, projector i l'iMac, hem vist el partit extraordinàriament bé. Anar menjant snacks, i a mitja part uns entrepans de categoria. Per cert, la càmera super lenta de TV3 és meravellosa. Unes imatges inoblidables. I mentre mirava el partit, recordava al meu pare i en S. i la meva mare ... nerviosos, apagant i engegant la ràdio.
Un equip, el blanc, que juga a no sé què, a estones, i finalment en veure's impotent utilitza el seu sistema de joc, indigne, antiesportiu, i els tacs de les botes dels seus jugadors.
Van mal dades... i evadir-se, potser una solució. L'imaginació és infinita. Les petites coses del dia a dia sempre les pots trobar i gaudir-ne. L'amistat de la gent que t'envolta, la família, és un regal únic que no val rebutjar. Quan arribes ja a certa edat, de fet la mateixa que tenia la meva àvia quan va morir, voldríem viure amb placidesa i aprofitar cada moment. I sí, malgrat els cops que m'ha donat aquest llibre de la meva vida (com a moltíssima gent ) he pogut sortir-ne, a batzegades, perque sempre hi veig una llum en mig de la foscor.
Ara sembla que viurem un temps en hores baixes, problemàtic. Les minoríes, els més febles, els joves, els de més de quaranta anys (són molts, un percentatge molt alt de la població), la gent gran, ho tenim magre, molt magre. Tot s'embolcalla en el diner, el deute, la crisi, el poder. Ja hem passat per situacions similars, però el treball, el consum, el nivell del benestar, era diferent. Les penúries eren i són les mateixes, no ens enganyem, diferenciades, això sí. Els que tenim una certa edat i hem treballat molts anys, molts, la memòria i l'evasió és el nostre refugi, temporal, però el cerques. Un refugi on l'art té una presència balsàmica i necessària (lectura, poesia, música, cinema) o prendre un te amb bona companyia i conversar ......
Cercant aquesta evasió, avui he marxat a una platja deserta, per gaudir de la mar, d'una temperatura suau i un color blau intens, d'una placidesa eterna, d'una brisa refrescant, d'uns sons ben vius.
Sí, definitivament, marxo cap a l'illa del tresor. Trobaré en Long John Silver? I en Jim Hawkins ? No estic segura si han tornat a l'illa. Sense tresor, no té ja cap interès.
Fotografia: Prop de l'illa del tresor - golf de Bengala - setembre 2011.
Al barri queda poca gent i quasi tot és tancat per vacances. Avui pel matí tot passejant per anar a comprar el diari, treure el Monty i respirar un aire fresquet, m'he creuat amb no més de tres persones i un parell de motos. El bar de la placeta de Sant Joaquim és obert i té taules fora al carrer. Un bon lloc per esmorzar i llegir. Els fongs han tornat a crèixer al tronc d'un dels arbres. Les pluges d'aquest estiu ..... De fet un veí ha collit uns russinyols preciosos al Montseny i he pogut fer una vedella amb bolets boníssima, acabats de collir.
La casa de la cantonada del carrer de Septimània amb Saragossa ja té la façana rehabilitada. És una casa preciosa i estic contenta que s'hagi respectat. M'he fixat que els balcons són magnífics i els detalls de la façana tornen a lluir com abans. Davant l'antiga casa d'estiueg del joier Sunyer fa goig i l'estorer sentat darrera la porta de la botiga mirant si passa algú.
El Tibidado està esplèndid. He llegit que volen privatitzar la seva gestió i l'Ajuntament deixarà de participar-hi. Jo no crec que pugui ser veritat. Si no hi han guanys, aquest parc d'atraccions desapareixerà. També he llegit que volen fer el mateix amb el parc zoològic. Ja se sap, sempre ha d'haver-hi guanys, rendiments, repartir dividends.
Encara camino tota sola, ningú més. Arribo fins la Parròquia de Santa Joaquima de Vedruna. Hi ha una olivera borda preciosa. Davant un bloc d'habitatges de fa més de 80 anys, crec. La mare l'anomenava Can Damians o dels alemanys. Crec que van venir a viure alemanys fugint de la guerra europea, i també després d'acabada.
Ahir vespre, tard, el soroll al carrer no era l'habitual de totes les nits. El barri és tranquil. Comentaris de gent, una frenada sobtada d'un cotxe i una motocicleta. Faig una ullada pel balcó. El motiu de l'enrenou era una gavina jove, de plomes grises, marrons i blanques, que no podia aixecar el vol i que corria desesperada pels carrers cercant un lloc on poder salvar-se i defensar-se de l'enemic 'humà'.
Una veïna ja havia trucat a l'Ajuntament, una noia jove. Jo m'hi vaig quedar. Entre les dues vam aconseguir que la gavina enfilés el carrer on no hi ha sortida, i així no existiria el perill dels cotxes. Finalment cansada de córrer i no trobar el seu lloc, es va quedar quieta davant la porta del parking d'una casa.
Una hora i mitja més tard va arribar un cotxe de la Protectora d'Animals. Una noia, també jove, amb empenta, ens va avisar de no intentar agafar-la, ja que si els pares eren prop, vigilant, es llencen en picat i poden resultar perillosos, violents i arriben a fer molt de mal. Quan ella la va agafar, els seus crits es van fer sentir per tot aquell racó del barri i també uns sons de gavines que eren ben a prop, vigilant.
Ja dins la petita gàbia, la noia ens va informar que la portaría a un centre de recuperació d'ocells.
Petites històries que trenquen la rutina de la nit. La lluna ens mirava. La gavina ja va poder fugir, sortir, d'un entorn que no és el seu. Nosaltres vam anar a dormir.
La fotografia d'una gavina com la que es va perdre pels carrers d'un barri de Barcelona, i no podia volar. Aviat tornarà al seu habitat, la mar.
Existeix el Mount Vinçon a Alaska i tenim la botiga Vinçon al Passeig de Gràcia.
Sóc 'vinçonera', molt.
El calendari Vinçon és un element més de casa. A la mare li agradava molt perque els números són grans i els podia veure perfectament. Per Nadal, el calendari sempre era un regal per a ella, i per tots els de casa.
Després de l'incendi, el calendari va quedar malmès (fotografia en l'arxiu). Quan va venir el perit a fer les valoracions, la gent de neteja era a punt de llençar-lo i els vaig dir que ni parlar-ne, que aquest calendari havia de ser inclòs en el 'contingut'. No ho veien clar, però finalment va ser inclòs.
Vinçon va enviar un e-mail informant del tancament de la seva botiga a Madrid. Vaig contestar (elogiant l'esforç que van fer, no reconegut) i els vaig preguntar si teníen algun calendari de 2011 en stock, per les causes ja explicades. També vaig esmentar la 'cara d'estranyesa' per part del perit.
Vinçon em va contestar algunes setmanes més tard : Ens ha costat molt trobar-ne un de calendari, però ho hem aconseguit. I oblidis de l'assegurança. Li regalem el calendari. Pot passar a recollir-lo a expedicions, referència ......
Un detall i dels bons per part de la botiga Vinçon. Ni sóc coneguda, ni faig grans compres, però això sí, fidel molt, 'vinçonera' encara més i no passa any que no passegi per la botiga, remenar, xafardejar, seure. Perque és certament un 'boulevard' convertit en botiga. El calendari és una compra segura, i altres coses que vaig trobant, de preus assequibles i molt útils. Senzillament s'ha convertit en el ritu trimestral.
Reconec que ahir em vaig emocionar quan el calendari era novament al seu lloc.
Gràcies Vinçon !
Fotografia: Calendari febrer 2010 abans de l'incendi. Arxiu: Calendari després de l'incendi. Calendari al seu lloc, dia 9 de juny 2011.
Quaranta-set díes després de l'incendi - clickeu ACI - ja han començat les obres per reparar tots els danys provocats per la negligència i irresponsabilitat de la veïna del pis de baix. Han estat díes i díes de valoracions, visites, acords, negociacions amb la companyia asseguradora (tinc una assegurança Llar) mentre faig d'okupa al pis del meu fill. És llarg, feixuc i he arribat a un cansament mental important.
En Manolo i en Lorenzo són paletes de tota la vida; més de quaranta anys treballant en aquest ofici. Han enderrocat ja el sostre i van protegir els pocs mobles que queden al menjador. Un d'ells .... la butaca amb orelleres. També té més de quaranta anys i amb història. Quan la van moure, tothom va poder constatar que les molles estàn soltes, totes, i certament és per llençar .... però és la meva butaca. Una funda, uns coixins i és el lloc per llegir, per fer la becaina, per pensar. No m'enfonso pas. Les orelleres són a mida i els posabraços amples i comfortables. El meu oncle treballava a la 'Fàbrica Vermella' del carrer d'Escipió, després coneguda com MATESA. Va portar una peça de roba preciosa i els pares van fer venir el tapisser del barri.
Tenia arxivat aquest apunt a 'editar esborranys'. Avui 78 díes després encara no visc a casa. Ha de venir en Manuel, el pintor. Cal pintar tot l'habitatge. La seva mare està molt greu, i ja els han dit que el decés no es ferà esperar. M'ho va dir, i jo l'he contestat que no es preocupi, que primer és la mare i que sigui al seu costat.
L'habitatge està de més bon veure ara, el balcó nou, persianes, l'estenedor. Fusta bona, de pi, però el que més m'atabala són les caixes on van anar posant tot el que veien, sense més. Quan em diuen .... Que bé tindràs l'habitatge nou i net, i pensa que és com una mudança !!! Ha, ha, ha ..... a les mudances tot ho col.loques ben organitzat en caixes, ara no sé n'hi que hi ha dins, ni tan sols si em trobaré objectes que hauré de llençar. Si vull tenir casa meva neta, nova, brillant, ho faré quan jo vulgui o pugui, no per la negligència i irresponsabilitat d'una veïna.
Un matí de diumenge esplèndid. Un cel blau intens. Aire net. Ni un bri de pol.lució. Temperatura de primavera. Fresqueta. La llum del sol comença a il.luminar els balcons, arbres, flors. El color dels geranis o la buguenvíl.lea resplandeix com mai. Les tòrtores no paren. Gavines i orenetes es creuen al cel.
L'avió del Tibidabo encara no s'ha enlairat. Compro el diari i continúa la passejada per el barri. El meu redol. Cases antigues. Cases noves. Casetes rehabilitades amb gust, d'altres no tant. Arbres magnífics que s'han salvat. Em recorden els arbres de Hà Nôi.
Ningú pels carrers, ni tan sols cotxes. Un silenci perfecte per gaudir encara més aquesta passejada, però ja és habitual en aquest barri els diumenges matí. Ací la casa on va nèixer el meu pare, allà una casa de nova construcció, però on abans vivíem plegats i on jo vaig nèixer. Un bloc de pisos molt lleig on ara hi ha una oficina de La Caixa, on abans anava a comprar a la botiga de queviures o el colmado i al costat la casa dels amics on cada any celebràvem la matança del porc. Una festa gran. La tia Lupe treballava de minyona i la mare es va fer un fart de treure plomes als pollastres ja sacrificats per vendre a la plaça.
Acabo la passejada travessant el passatge. Una buguenvíl.lea s'enfila dins un xiprer. El gessamí esplèndid. I encara podem veure mandarines en un arbre ! Els nespres en tota la seva esplendor. I un llimoner en un racó, amagat. És 'el lloc'. La ciutat es nodreix de petits pobles, de racons, de barris, de gent.
Unes fotografíes d'aquest racó i a l'arxiu alguna més.
Vaig a esmorzar i a llegir el diari, mentre Jacques Brel canta 'Le plat pays'.
Demà, 14 de maig, na Xesca va pujar al seu hidroavió apagafocs i va marxar ... dos anys ja. Intento fer un recull dels comentaris que em va deixar en molts dels meus posts. Fa dos anys, finals d'abril, Hospital d'Inca. Quan vam entrar a l'habitació na Victòria i jo, els ulls, la mirada de na Xesca es va iluminar. No podia parlar ( quin sacrifici tan gran per a ella), però tot seguit va demanar un bolígraf i paper i va començar a escriure: Que contenta, que feliç, de veure-vos !
L'endemà vaig tornar jo sola, pel matí. Jo explicant i contant històries, memòries, i ella escrivint en un paper respostes curtes i punyents. Tenia ànims i naltros teníem la seguretat que se'n sortiria.
Escriure tres novel.les en el seu bloc .... capitol rera capítol ! Quin regal ens va fer a tots els blocaires. Ara només hem d'esperar que algún dia aquestes novel.les es publiquin. Avui, només puc fer ús dels seus comentaris als meus apunts, que no és poc, és un extraordinari regal i aniré fent aquesta recopil.lació. Amb na Maria Victòria estem treballant (últimament no gaire per diversos motius ....) per organitzar una trobada de blocaires i amics i amigues de na Xesca el proper mes de maig de 2012, passejar per els seus redols, per el seu eu Moll, per Formentor, per Ca'n Picafort; llegir els seus llibres, recordar, conversar i .... menjar plegats una porcella com la que podeu veure en la fotografia.
L'hidroavió apagafocs continúa volant i si voleu podeu fer un click ací i llegir un dels meus apunts i un dels seus comentaris. Fixeu-vos en la data .... no és molt, i molt actual ? I el discurs de'n Harold Pinter en rebre el Premi Nobel és d'obligada lectura. El seu poema ' DEATH', us recorda algun fet recent ??????
La tercera. I s'ha guanyat bé, molt bé. Per a qui els agrada l'esport saben de la dificultat de jugar més de 38 partits al llarg de nou mesos. No recordem ara com es va començar; molts dubtes i el contrincant blanc molt reforçat esperava guanyar-ho tot. Lesions. Absències. Problemes interns. Atacs sense cap ni peus des de l'altra banda de l'Ebre. Un entrenador que no sap perdre ni guanyar. Insults. Acusacions.
En Pep navegant per aigües turbulentes, però amb una fe i perseverància inigualables. Confiant en la seva gent, en el futbol, en els seus jugadors. 3/4 parts del Campionat de forma brillant i 1/4 part sense tanta brillantor, però competint molt i molt bé. Un gol del gran Messi, una maneta de'n Victor Valdés, una arrabassada de'n Mascherano, una visió de joc de'n Xavi, una croqueta de'n Iniesta, una posició de'n Busquets, unes corredisses i desmarcatges de'n Pedro, eixamplar el camp i fer gols de'n Villa, un cop de cap de'n Keita, una tornada de'n Puyol, una recuperació increïble de'n Abidal, capoeiras de'n Alves, Adriano i Thiago, en Bojan que comença a rutllar, una altra maneta de'n Pinto, la discreció de'n Maxwell, el sacrifici de'n Milito, els pocs minuts, però brillants de'n Jeffren, l'aprenentatge de'n Affelay, el físic, l'alegria i el bon joc de'n Piqué, joves del planter .. Fontàs, Sergi Roberto, Montoya ... i tot aquest equip amanit per el gran Pep Guardiola i tot el seu equip d'ajudants.
Penso que en un primer any on ningú, ningú, ni periodistes, ni aficionats, ni el més culers de tots, ni la pròpia Junta del Barça s'ho va creure, en Pep Guardiola va guanyar tres títols i continúa .... no para. El joc del Barça és admirat arreu del món. Jugadors del planter, i d'altres equips, però tots formant un grup, un equip, i aquest planter nodreix al primer equip quan és menester. Un equip que sap guanyar i sap perdre.
Ara a Wembley nois ..... El dia 28 de maig tornarem a somiar i de ben segur vosaltres posareu la vostra màgia al camp. Bona sort i endavant ! Guanyar és possible i perdre també. Però arribar a la final ja no és tan facil i ho heu aconseguit !
Avui en G. també s'ha posat la samarreta del Barça.
La fotografía d'un grup de culers en un país llunyà celebrant el passi a la final de Wembley !
Enguany la setmana de penitència no és igual per a mí. Sí, visc encara fora de casa, però només tres cases més amunt del mateix carrer. L'habitatge encara està per fer, però va endavant. A més demà és Sant Jordi. El Diumenge de Rams vaig ser a València. Un batibull. Aquest matí pel carrer no he vist a ningú. Un silenci sublim, trencat per les orenetes que volàven sense parar, joioses, contentes. Vent allevantat, molta humitat i finalment ha començat a ploure. Avui era el dia de 'seguir monuments' ... Entrar a les esglèsies, resar, veure els altars; Josepets, les Santjoanistes, Santa Agnès, Santa Tereseta de Jesús. Que lluny ... Avui tot és diferent. La majoria ja van marxar ahir i avui la resta. A descansar, a fer el turista, a visitar la família.
Avui seré una pecadora. Per dinar he decidit fer la paelleta amb els ingredients que vaig comprar a València. El sofregit ja està fet. Les baquetes enganyades. L'aigua amb el romer a punt. Pollastre, conill, rochet, garrofons, carxofa, pebrot verd i trocets d'all tendre. Jo no tinc problemes amb les mides de l'arròs i l'aigua. El meu pare, el responsable de cuinar les paelles a casa, utilitzava un potet i una tasseta. Una tasseta d'arròs, per un potet d'aigua ple. Mides exactes. Encara els tinc i els utilitzo. No sé quants anys ténen, molts. Però amb l'arròs bomba de Calasparra he d'augmentar la mida de l'aigua. Aquest tipus d'arròs se la beu més lentament i necessita més liquid.
Una traïcció; avui no he cuinat el 'puchero' .... abadejo o bacallà (amb espines que és més gustós), cigrons, ou dur, patates o creïlles, carxofa, pèsols i la picada que no falti. No visc a casa, no estic en el meu entorn habitual. L'incendi ha trasbalsat les meves rutines diàries. No he tingut més remei que aprendre altres formes de viure en una altra casa. Els llibres dins de caixes, mal ordenats i els que són dins de la llibreria, he de tornar a netejar-los. El sutge encara per tot el pis. Ha de venir el pintor i el fuster. El meu ordinador per arreglar.
Però la sortida del túnel és ja més a prop. Estic rumiant en organitzar una festa quan la casa torni a ser la que era .... Necessito temps i avui Divendres Sant és un bon dia per meditar.
La fotografia de la paelleta ... sí m'ha sortit molt i mooolt bona !!
Al barri queda poca gent i quasi tot és tancat per vacances. Avui pel matí tot passejant per anar a comprar el diari, treure el Monty i respirar un aire fresquet, m'he creuat amb no més de tres persones i un parell de motos. El bar de la placeta de Sant Joaquim és obert i té taules fora al carrer. Un bon lloc per esmorzar i llegir. Els fongs han tornat a crèixer al tronc d'un dels arbres. Les pluges d'aquest estiu ..... De fet un veí ha collit uns russinyols preciosos al Montseny i he pogut fer una vedella amb bolets boníssima, acabats de collir.
Ahir vespre, tard, el soroll al carrer no era l'habitual de totes les nits. El barri és tranquil.
Existeix el Mount Vinçon a Alaska i tenim la botiga Vinçon al Passeig de Gràcia.
Sóc 'vinçonera', molt.
El calendari Vinçon és un element més de casa. 
Quaranta-set díes després de l'incendi - 
Un matí de diumenge esplèndid. Un cel blau intens. Aire net. Ni un bri de pol.lució.
Demà, 14 de maig, na Xesca va pujar al seu hidroavió apagafocs i va marxar ... dos anys ja. Intento fer un recull dels comentaris que em va deixar en molts dels meus posts.
La tercera. I s'ha guanyat bé, molt bé. Per a qui els agrada l'esport saben de la dificultat de jugar més de 38 partits al llarg de nou mesos. No recordem ara com es va començar; molts dubtes i el contrincant blanc molt reforçat esperava guanyar-ho tot. Lesions. Absències. Problemes interns. Atacs sense cap ni peus des de l'altra banda de l'Ebre. Un entrenador que no sap perdre ni guanyar. Insults. Acusacions.
Enguany la setmana de penitència no és igual per a mí. Sí, visc encara fora de casa, però només tres cases més amunt del mateix carrer. L'habitatge encara està per fer, però va endavant. A més demà és Sant Jordi. El Diumenge de Rams vaig ser a València.
