Avui 2 de juny, ''Festa della Repubblica'' a Itàlia, ha estat la data escollida per AltraItalia, Associació de súbdits italians i que viuen a Barcelona, antifeixistes i progressistes, per presentar davant ''la Audiencia Nacional de Madrid'' una querella per crims de guerra contra l'Estat italià. Concretament, entre 1937 fins el mes de gener de 1939.
Mussolini estava cofoi de poder utilitzar un avió magnífic, el Savoia Marchetti S.79, per llençar bombes contra la població civil i una Ciutat, Barcelona, i així provocar la por entre el poble. Un acte feixista, criminal, i en contra de qualsevol dels drets dels humans. El primer bombardeig va començar un 13 de febrer de 1937 i l'últim el 25 de gener de 1939. Un total de 385 alarmes, un milió de kilos d'explosius, 1903 impactes de bombes. 1.808 edificis afectats. I aquests aviadors feixistes de la Aviazione Legionaria (al servei del bàndol franquista) amb base a les Illes Balears van assassinar 2.700 persones i van resultar ferides aproximadament 7.000 persones. Barcelona té el ''mèrit'' de ser la primera Ciutat martiritzada i bombardejada des de l'aire, com ho van ser Varsòvia, o Coventry, o Londres, o Dresden, o Hamburg o Hiroshima.
Stéphane Hessel ha estat a Barcelona. Ens informa detalladament aquí a Vilaweb.
Hem de preferir l'esperança, l'esperança de la no-violència. Com evitar la violència quan ens someten a una gran violència ?
Els monjos i la gent de Birmània, Daw Aung San Suu Kyi i els 2,200 presoners polítics, són capaços sempre, de manifestar-se sense recórrer a les armes, malgrat la violència de l'exèrcit dels dictadors que governen el país des de fa més de 60 anys.
L'enemic de Birmània és la injustícia, la pobresa, l'explotació de la terra, l'extermini de les ètnies, la corrupció i la violació de qualsevol dels drets humans recollits en un manifest i que el senyor Hessel va contribuïr a redactar.
Benvingut senyor Hessel i gràcies pel seu llibre Indigneu-vos ! El món comença a indignar-se, tímidament en molts llocs, i en altres fortament. Espero i desitjo que aquestes indignacions facin veure als poderosos que per aquest camí, violant els drets humans una i una altra vegada, el planeta Terra no podrà mai ser feliç.
Fotografia: Rangoon. Manifestació pacífica dels monjos. Setembre de 2007.
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal (1952-1998)
La fotografia feta el mes de novembre de 2009 durant la meva visita a l'orfanat Duc Son a Hú'ê (Viêt Nam) on monges budistes, Thich Nu Minh Duc i la jove Thich Nu Lien My, ténen cura de més de 300 infants, molts d'ells amb malformacions a conseqüència dels danys col.laterals d'una guerra cruel que va acabar oficialment l'any 1975. El poble encara la pateix. Les dones van ser clau abans, durant i després de la guerra.
Són aquestes històries desconegudes que mai sortiran als diaris, ni a les portades, ni en les tertúlies; és el fer de cada dia, en silenci i molt d'amor.
El meu homenatge i record emocionat per aquestes dues dones, dues generacions, però amb la mateixa motivació i el mateix amor envers els infants.
El propassat 25 d'agost, el legendari General Giap celebrà amb la seva família el seu 100è aniversari. Si llegim la seva biografia, va nèixer el 25 d'agost de 1911 en un poblet de la província de Quang Binh. Pels occidentals, el General Giap ha complert 99 anys, però els vietnamites commemoren la gestació de la persona, és a dir nou mesos abans. És doncs correcte celebrar aquests 100 anys de vida del General Vo Nguyen Giap aquest any 2010. Poc ressó a la premsa.
El General Giap està dins el grup de 59 militars considerats els més importants estrategues i lluitadors, com Julius Cesar, George Washington, Alexandre el Gran, Aníbal, Gengis Khan, Napoleon, Wellington, Ulysses S. Grant entre d'alres (publicat en el llibre 'Great Military Leaders and Their Campaigns' de Jeremy Black, Thames & Hudson, any 2008). El llibre li dedica dues pàgines on podem llegir : '' Hereu i continuador de la nostra tradició en defensa de la nostra nació contra els invasors i colonitzadors estrangers; el nostre poble ha defensat el seu país davant de forces miitars molt més grans, amb intel.ligència i estratègia, i per damunt de tot amb la consciència de voler ser un país independent''. En aquest llibre publiquen mapes i escrits, i dues fotografíes; la victòria davant els francesos a Dien Bien Phu (1954) i la gran ofensiva del Tet l'any 1968. El General Giap és l'únic dels generals d'aquesta llista viu, i símbol d'una de les guerres més importants de la història moderna.
Avui s'acompleixen 35 anys que la guerra de Viêt Nam va acabar. Avui no sembla que aquest país hagi patit tanta guerra durant tans anys. La recuperació és inapelable. Encara hi han mancances, moltes, però el seu caràcter pragmàtic, pacient, lluitador, han fet possible que Viêt Nam sigui avui un país, que mira el futur, sempre endavant, sense renegar del passat i de l'esforç enorme que van fer i les guerres que van patir, civil inclosa, per aconseguir ser una nació reunificada on conviuen més de 86.000.000 mil.lions persones, 54 ètnies diferents. El més difícl quan es guanya una guerra, any 1975, que va ser cruel, violenta, terrible ...... i ara com tirem endavant ? Un país absolutament detrossat i més de tres mil.lions de morts, mil.lions de ferits, invàlids, deformes per els danys col.laterals de les bombes químiques, exiliats, gent que va fugir. Ho Chi Minh, l'Oncle Ho, va saber molt bé instruïr la gent; els va ensenyar a estimar la natura, la terra, els arbres, llegir, aprendre, ser feliç, respectar la família i la gent gran, escoltar, treballar, mantenir els valors de la nació, i sempre, sempre sentir-se vietnamita i preservar la seva història, cultura i valors. Ell no va poder veure el final de la guerra. El General Giap, gran estratega amic personal de l'Oncle Ho i persona crucial en les victòries davant els francesos i americans i xinesos i japonesos, encara és viu. Ja haurà arribat als cent anys, potser.
Aquesta fotografía m'agrada molt; la va fer l'inoblidable Philip Jones Griffiths.
ACI Si teniu temps i ho desitgeu, en aquest link al meu apunt, podeu veure un video de'n Philip Jones Griffiths extraordinari.
Quantes veritats s'han amagat durant períodes de guerres, conflictes, post-guerres ? Moltes, moltíssimes. Per això cal que els historiadors s'esmercin per aclarir els fets, reals, amb documents i els periodistes investiguin, quan els documents s'han desclassificat i ja són a l'abast dels historiadors. Deborah Nelson és una periodista que segueix la notícia i investiga fins al final. Quan van desclassificar els documents de la guerra de Viêt Nam als EE.UU., ella va saber trobar uns arxius a l'Universitat de Michigan, documents, cartes, ordres, informes, del Coronel Henry Tufts, cap del servei d'investigació de l'exèrcit dels EE.UU. durant la guerra del Viêt Nam, en els que es poden llegir centenars, milers, de crims contra la població civil de Viêt Nam i que en el seu moment van ser silenciats. Com a 'tapadora' va sortir a la llum la massacre de My Lai, un petit poble, prop de Danang, on els soldats americans van matar sense contemplacions, dones, avis, àvies, infants. Però en aquests documents del Coronel Tufts, la periodista ha trobat centenars de My Lais i que mai van sortir a la llum pública. Gent dels pobles que els feien servir d'escuts humans i els feien caminar per terrenys on sabíen que hi havíen mines; presoners que els tancàven en barcos-presons i eren electrocutats. Infants intentant agafar algun peix de rius i estanys per poder menjar, eren acribillats.
Vaig llegir l'existència a les muntayes de Son Tay, properes a Dien Bien Phu, d'un nombrós grup de famílies mixtes; marroquins casats amb dones vietnamites amb els seus fills i que van patir una vida difícil i problemàtica. He anat cercant informació, fins que he trobat els lligams entre Abdelkrim i Ho Chi Minh.
Però, primer hem de recordar qui va ser Mohammed Ibn Abdelkrim al-Khathani (1883-1962). Bereber, amo i senyor del Rif. L'any 1921 va defensar la seva terra davant el nombrós exèrcit espanyol que van patir la gran derrota d'Annual l'any 1921. Un geni en l'estratègia militar de les guerrilles, i tant en Che Guevara com Ho Chi Minh s'hi van enmirallar. Abdelkrim volia el progrés per el seu poble. Va fer construir carreteres, va instal.lar línies telefòniques i l'any 1923 va proclamar la República Independent del Rif.
Avui aquest matí m'han informat del decés de Philip Jones Griffiths, 72 anys, patía un càncer. Va morir el 18 de març, i no he tingut coneixement de la seva mort fins avui. Mentres anava reconeixent els llocs i les persones, els arbres, les flors, les cases, el bar, en una illa, perque abans havia llegit poemes i narracions i quan vaig ser davant no calia que em diguéssin res, Philip Jones Griffiths necessitava de la seva càmera per fotografiar una guerra que va fer canviar a la societat civil, especialment als Estats Units. Les seves paraules eren les seves imatges.
El seu llibre Vietnam Inc. del que ja he mencionat en diversos posts va ser essencial, i en Noam Chomsky, en un comentari recent, va dir : ' Si algú a Washington hagués llegit aquest llibre, les guerres a Irak o Afghanistan no existiríen avui'.
Va nèixer al País de Gal.les i parlava la seva llengua. Després de diverses feines com a càmera de televisió, va decidir que ja havia fotografiat prou la seva terra i necessitava eixamplar el seu coneixement.
L'any 1961 va conèixer a Ian Berry i va començar a fotografiar en països en conflicte - Irlanda del Nord, Rhodesia, Argèlia, Israel, Zambia fins a Cambodja.
Va ser en aquest moment, a Phnom Penh que va patir el sotrac més gran en coincidir amb Jackie Kennedy que era de vacances amb un amic i la va fotografiar.
Els problemes per a ell van arribar. Va decidir implicar-se en cos i ànima a la guerra de Viêt Nam.
Avui fa quaranta anys de la massacre de My Lai on l'exèrcit més poderós del món va rebre l'ordre ' kill everything' - a matar: tot -.
548 persones, tots civils, dones, homes, nens, infants, vells del poble de My Lai i els seus petits barris de My Tay i My Khe, van ser assasinats cruelment, sense miraments, en un fet foll i inhumà.
Les guerres són totes cruels i maten per matar, i aquest poderós exèrcit no va aconseguir pas els seus objectius.
Sempre penso en Gandhi, o en Aung San Suu Kyi a Birmània; la seva resistència pacífica, constant, heroica.
La fotografia és de la BBC i ens mostra una dona supervivient de la massacre pregant, perque ella no ho ha oblidat. Ella sap que avui a My Lai hi anirà molta gent a pregar com ella, d'altres, encuriosists; soldats que van participar-hi també hi seran presents, per cercar una resposta del per què ho van fer i d'altres no s'atreveixen a anar-hi.
I després de quaranta anys, els humans no han après la lliçó; les crueltats de les guerres continúen, no s'aturen.
De veritat que ens queda una mica d'humanitat dins la nostra ànima ?
Transparency International ha atorgat el prestigiós premi a la persona que més ha fet en la lluita anticorrupció a una àvia, mestra jubilada, de 75 anys, 1,50 m d'alçada i 44 kgs de pes; el seu nom Le Hien Duc.
'Ha demostrat al llarg dels últims 25 anys coratge i fermesa per lluitar contra la corrupció en el seu país Viêt Nam i més concretament a Hà Nôi' va dir la Presidenta de Transparency International Huguette Labelle durant l'entrega dels premis a Berlin.
Amb la seva paga de mestra jubilada, 70 US $ mensuals, comença la seva tasca tot just quan surt el sol fins al vespre; fent denúncies, trucant per telèfon i a les portes dels ministres o caps de la policia, parlant amb gent del poble que han patit corrupcions per part de funcionaris, policíes, màfies.
No deixa cap denúncia sense arribar al final i aconseguir justícia i càstig per el corrupte.
Dang Thuy Tram va ser una jove metgessa vietnamita que va anar a defensar el seu país quan tenia 24 anys, exercint la seva professió en un hospital en mig de les muntanyes a la província de Quang Ngai, i que va ser morta per els americans dos anys després, als 26 anys.
L'any passat es va publicar un llibre a Viêt Nam: ' Ahir nit vaig somiar amb la pau' el diari que va deixar escrit aquesta noia. S'han venut més de 350.000 exemplars i els joves vietnamites llegeixen aquest llibre amb emoció i es veuen identificats, encara que són joves nascuts després de la guerra.
Després de les declaracions que va fer el senyor Bush fa unes setmanes tot dient que si marxen d'Irak igual com ho van fer de Viêt Nam, els resultats seríen igual o més catastròfics dels que van ser a Viêt Nam; mil.lions de refugiats ( els 'famosos boat people' ), mil.lions d'assasinats ( Pol Pot a Cambodja ); camps de refugiats i de reeducació, les reaccions han estat diverses i contundents.
Al llarg 'd'aquestes setmanes he estat llegint molts, molts, articles de grans periodistes, i també els forums que s'han originat sobretot als EE.UU., U.K., Austràlia, Rússia .... menys a Viêt Nam.
Avui és festa nacional a tot Viêt Nam. Es commemora el 62è aniversari de la declaració de la independència a la plaça de Ba Dinh a Hà Nôi per part de Ho Chi Minh, després de llargs anys de lluita - 62 anys d'independència - 02 de setembre de 1945 - reunificació del país amb una línia divisòria entre Nord i Sud - acords, convocatòria d'eleccions, tractats, conferències mundials - trencament dels acords - eleccions que no es deixen dur a terme - guerra amb els antics colonitzadors, França - victòria final any 1954 - començament de la guerra amb EE.UU. - defensa de la nació davant els 500.000 soldats americans - mort de Ho Chi Minh - guerra fraticida entre el nord i el sud - americans volent imposar la seva política - finalment 30-04-1975 fugida dels americans - fugida de vietnamites fóra del país - camps de prisoners vergonyosos dels guanyadors - entrada a Cambodja - guerra amb Xina - expulsió i mort de Pol Pot.
Davant les vergonyoses declaracions del senyor Bush en el dia d'avui em permeto traduïr una petita part del text del pròleg escrit per Noam Chomsky a la nova edició del llibre 'Vietnam Inc.' de Philip Jones Griffiths - Ed. Phaidon - 2001.
'Es va decidir de no fer intervenir l'exèrcit i començar el bombardeig continuat i intensiu per adoptar el que anomenàven la estratègia 'guns-and-butter' (armes i mantega ) per causar problemes econòmics greus a la població vietnamita.
Anthony Lewis, periodista dissident, va escriure anys més tard que la guerra va començar amb bones intencions (¿?).
Tot just ben retornada a la gran Ciutat ahir la tarda, i a contracorrent de la resta de la gent, vaig obrir el correu. Molts díes sense saber res, i em trobo amb una notícia i un escrit que m'ha impactat.
El dia 4 d'abril de 1967, ara fa 40 anys, a Riverside, Nova York, confereciant Martin Luther King, títol de la conferència:
' Beyond Viêt Nam - A time to break silence '.
- A propòsit o més enllà de Viêt Nam - Ja és temps de trencar el silenci -
Avui 2 de juny, ''Festa della Repubblica'' a Itàlia, ha estat la data escollida per AltraItalia, Associació de súbdits italians i que viuen a Barcelona, antifeixistes i progressistes, per presentar davant ''la Audiencia Nacional de Madrid'' una querella per crims de guerra contra l'Estat italià. 
El propassat 25 d'agost, el legendari General Giap celebrà amb la seva família el seu 100è aniversari. Si llegim la seva biografia, va nèixer el 25 d'agost de 1911 en un poblet de la província de Quang Binh. Pels occidentals, el General Giap ha complert 99 anys, però els vietnamites commemoren la gestació de la persona, és a dir nou mesos abans. És doncs correcte celebrar aquests 100 anys de vida del General Vo Nguyen Giap aquest any 2010. Poc ressó a la premsa.
Avui s'acompleixen 35 anys que la guerra de Viêt Nam va acabar. Avui no sembla que aquest país hagi patit tanta guerra durant tans anys. La recuperació és inapelable.
Quantes veritats s'han amagat durant períodes de guerres, conflictes, post-guerres ? Moltes, moltíssimes. Per això cal que els historiadors s'esmercin per aclarir els fets, reals, amb documents i els periodistes investiguin, quan els documents s'han desclassificat i ja són a l'abast dels historiadors.
Vaig llegir l'existència a les muntayes de Son Tay, properes a Dien Bien Phu, d'un nombrós grup de famílies mixtes; marroquins casats amb dones vietnamites amb els seus fills i que van patir una vida difícil i problemàtica. He anat cercant informació, fins que he trobat els lligams entre Abdelkrim i Ho Chi Minh.
Avui aquest matí m'han informat del decés de Philip Jones Griffiths, 72 anys, patía un càncer. Va morir el 18 de març, i no he tingut coneixement de la seva mort fins avui. Mentres anava reconeixent els llocs i les persones, els arbres, les flors, les cases, el bar, en una illa, perque abans havia llegit poemes i narracions i quan vaig ser davant no calia que em diguéssin res, Philip Jones Griffiths necessitava de la seva càmera per fotografiar una guerra que va fer canviar a la societat civil, especialment als Estats Units. Les seves paraules eren les seves imatges.
Avui fa quaranta anys de la massacre de My Lai on l'exèrcit més poderós del món va rebre l'ordre ' kill everything' - a matar: tot -.
Transparency International ha atorgat el prestigiós premi a la persona que més ha fet en la lluita anticorrupció a una àvia, mestra jubilada, de 75 anys, 1,50 m d'alçada i 44 kgs de pes; el seu nom Le Hien Duc.
Dang Thuy Tram va ser una jove metgessa vietnamita que va anar a defensar el seu país quan tenia 24 anys, exercint la seva professió en un hospital en mig de les muntanyes a la província de Quang Ngai, i que va ser morta per els americans dos anys després, als 26 anys.
Després de les declaracions que va fer el senyor Bush fa unes setmanes tot dient que si marxen d'Irak igual com ho van fer de Viêt Nam, els resultats seríen igual o més catastròfics dels que van ser a Viêt Nam; mil.lions de refugiats ( els 'famosos boat people' ), mil.lions d'assasinats ( Pol Pot a Cambodja ); camps de refugiats i de reeducació, les reaccions han estat diverses i contundents.
Davant les vergonyoses declaracions del senyor Bush en el dia d'avui em permeto traduïr una petita part del text del pròleg escrit per Noam Chomsky a la nova edició del llibre 'Vietnam Inc.' de Philip Jones Griffiths - Ed. Phaidon - 2001.
Tot just ben retornada a la gran Ciutat ahir la tarda, i a contracorrent de la resta de la gent, vaig obrir el correu. Molts díes sense saber res, i em trobo amb una notícia i un escrit que m'ha impactat.
