El camí de Beret a Montgarri és inesgotable. Havia de trobar les flors com aquestes:
Rosa Canina - Rosa o Roser de Ca.
Esplèndides !
El nom d'aquesta planta prové de la semblança entre els seus agullons i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat cinoròdon és etimològicament una transcripció d'una paraula composta d'origen grec (kion + rhodon), que significa 'roser caní'.
Popularment era coneguda amb aquest nom perque sembla que s'utilitzava per a guarir la ràbia, encara que no està gens clar aquest punt.
Els seus pètals secs tenen propietats digestives, antiinflamatòries, ungüent com a col.liri ocular, laxant, vitamínic, astringent i un molt bon cosmètic per la pell grassa, contra l'acne i un tonificant perfecte si tires els pètals a l'aigua del bany !
També s'el.labora una excel.lent malmalada i gelatina.
Penso en les trementinaires del Cadí; les dones que baixàven a Ciutat per vendre les plantes, flors, pètals, arrels, als mercats de les poblacions importants del Principat.
Medicines naturals, cosmètics, arrels curatives, tonificants. Jo encara, avui, puc comprar herbes i mescles d'aquesta riquesa de la Serra del Cadí i que li dona unes flaires i un gust diferent a les menges. En podeu saber-ne més si visiteu el Museu de les Trementinaires a Tuixent !!
Una de les coses que em fascina d'aquest món per on he estat viatjant i on visc, són els arbres. De fet, els arbres són magnífics, meravellosos i un somni; a casa nostra per exemple o en qualsevol país d'aquest planeta. No podríem viure sense arbres, i allà on no hi són i no creixen, la vida és duríssima. Però sempre neix un arbust, un arbrat 'diferent', unes flors i anem a cercar el seu aixopluc, per poder gaudir de l'ombra i fugir del sol, o de la pluja, o per descansar o trobar aigua.
En el meu arxiu tinc moltes fotografíes d'arbres, bells, silenciosos, ferms. A Birmània, vaig fer un trajecte a peu. Dos díes caminant fins arribar al llac Inle. Quan necessitava descansar una mica, sempre hi havia un arbre que no deixava passar la calor del sol que no et deixava fins a les sis de la tarda. Em trobava amb veïns ben peculiars ... un cebú, o un búfal, un grupet de persones que anàven a mercat al poble veí, alguna serp ... Són arbres immensos i la gent els cuida amorosament.
Hà Nôi és la Ciutat dels arbres. Ja ho he escrit i explicat en alguns apunts anteriors. En trobes a totes les voreres per petites que siguin. Les seves branques formen part del mobiliari de les cases. Aquest ha estat un llegat ben aprofitat per els vietnamites dels seus colonitzadors de la vella Europa. Pots veure a la gent com cuiden l'arbre que ténen davant de casa seva i si les fulles arriben a la finestra del segon o tercer pis, millor que millor.
L'any 1954 s'havíen comptabilitzat und 10.000 arbres a la Ciutat i l'any 1980 l'augment va ser considerable; 200.000 arbres !! Encara avui, la campanya que va començar l'oncle Ho Chi Minh de plantar un arbre un dia a l'any a tot el país, a cada poble, davant de casa, a totes les Ciutats, continúa. És un simbol de fermesa, d'unitat. Un país amb arbres té força i cal conservar-la. Aquest any, mes d'octubre, Hà Nôi celebra les festes del seu mil.lenari. Serà un esclat de la natura d'aquest poble-ciutat, d'aquesta ciutat-poble.
A Laos i nord de Tailàndia els arbres són vida, són paisatges. Com també el nord de Viêt Nam i el Yunnan, sud de la Xina. Jo em quedava embadalida sentada cercant la seva ombra i mirant el color de les seves flors. I .... les olors ..... i els seus fruits .... quin regal menjar una papaia !
A Austràlia i Tasmània pots veure els 'gum trees' més meravellosos que puguis imaginar, és a dir, els eucaliptus i si t'endinses en un 'rainforest', el bosc humit, prop de la mar, l'espectacle dels arbres et deixa sense paraules. Pots estar sentada al seu costat hores i mirar, i mirar, i sentir aquesta olor entre humida, de fusta, fulles, terra, rierols.
I només que comencis a caminar per Collcerola i deixis la carretera, l'asfalt una mica al.lunyat, ja et trobes dins un bosc, un pulmó, uns colors. O camines per els Pirineus o el Montseny o els Ports o per la fageda de'n Jordà ... fins i tot per el cap de Creus.
En els catàlegs i llibres de viatges els arbres no hi són i els viatgers ferien bé de mirar-se'ls i gaudir de la seva ombra i de la seva bellesa; fer una becaina sota les branques i les fulles; i si l'amistat del seu propietari ho permet, agafar els seus fruits i menjar-ne.
Tinc un arxiu ben complet d'arbres .... Difícil d'escollir. M'he decidit per aquest 'gum tree', aquest eucaliptus, un més dels centenars d'espècies existents en aquesta illa-continent que es diu Austràlia. I en l'arxiu podeu veure'n uns quants de ben diferents .....
Tornem a la sèrie de flors i plantes. Igual que quan camino o passejo per Ciutat sempre m'hi fixo en els balcons i els edificis, a la muntanya, a les valls, als camins, mai deixo de mirar qualsevol flor o planta. I quan vols saber i conèixer el nom, tot té sentit.
Digitalis Purpurea - Del llatí: Digitale = didal (fent referència a la forma de la flor) i Purpurea = purpúria.
DIDALERA o CALÇONS DE GUINEU.
Es coneix com 'didalera' per la forma de la flor i la canalla se la posava als dits com a didal per jugar, malgrat és una planta molt tòxica. Conté digitalina i és cardiotònica per autonomàsia: es fa servir en la insuficiència cardíaca i en les alteracions del ritme cardíac. La medicació ha d'ésser controlada pels metges, ja que l'eliminació és relativament lenta i pot provocar una sensibilització diurètica.
Les fulles seques tenen una olor molt agradable que recorda el te. A la Val d'Aran, precisament, és coneguda com a planta metzinosa.
Viu als marges de camins i talussos, en clarianes de boscos humits, de la muntanya mitjana i subalpina dels Pirineus occidentals.
El camí de Beret a Montgarri se'n va fer llarg, molt llarg. Hi han flors i plantes arreu i la meva càmera va treure fum. Caminar pel bosc .... quin guster !
El bosc, la muntanya, enguany són una bellesa. Ha plogut i nevat molt durant l'hivern.
Hi han camins que són difícils de trobar perque han desaparegut sota les plantes i l'herba.
Una altra flor que vaig fotografiar de camí a Montgarri.
-- Genciana groga -- Gentiana lutea.
Gentiana= antic nom grec i llatí d'aquesta planta i del llatí, lutea, de color groc fosc.
Freqüent a les formacions de grans herbes de fulla ampla i tendra de l'estatge montà superior i del subalpí dels Pirineus i del Montseny.
És una planta en perill d'extinció, ja que la part que se n'utilitza és l'arrel, cosa que fa difícil la seva propagació al ser arrancada.
El seu rizoma va ser utilitzat per aromatitzar la cervesa abans de l'ús del lupul. És una planta de creixement molt lent, floreix quan arriba als deu anys i en pot viure vora els seixanta !
L'arrel s'utiitza per obrir la gana, per la gastritits i contra el paludisme.
L'arrel es prepara macerada en fred o en pols; també s'utilitza en xarop, en infusió o en decuit. Es fa servir com aperitiu i també és un reconstituent. És un tònic amarg, que actua sobretot a l'estomac. És una de les substàncies més amargues conegudes actualment.
Les recol.leccions abusives l'han posada, com he dit, en un veritable perill d'extinció.
Per això, en l'arxiu podeu veure'n una fotografía on es poden veure diverses gencianes grogues en un camp del bosc; quina alegria !!
Gràcies Xesco, amic, i ''Les plantes Medicinals dels Països Catalans'' d'Àngel M. Romo, Pòrtic/Natura.
En el meu arxiu de fotografíes en tinc moltíssimes de flors i plantes dels Pirineus, Montseny i dels països del sudest asiàtic. Poc a poc em vaig organitzant arxius de les diferents flors, plantes i arbres. Amb l'ajut d'amics i amigues, i llibres especialitzats, vaig escrivint el nom i també els seus usos medicinals i refranys. També he pogut constatar com algunes plantes estàn en veritable perill d'extinció. De vegades m'he trobat amb llibres on les fotografíes no són gaire bones, i em costa de reconèixer la mateixa flor o planta que jo he fotografiat.
Començo aquesta sèrie amb una planta i flor coneguda entre nosaltres com: - Pericó - Hypericum perforatum. És una planta freqüent en molts indrets del nostre país. La vaig veure caminant de Beret a Montgarri, Val d'Aran.
Usos medicinals: Astringent i antisèptic: es fa servir com a cicatritzant. També és diürètic, sedant i antidepressiu. En una paraula és el - Prozac - natural. La seva utilització ve des de temps molt antics; fou molt utilitzat durant el Renaixement.
I un refrany ... el poble és savi : Qui te oli de pericó, no li cal metge ni doctor.
El Niño aquest fenòmen climàtic i natural que apareix cíclicament, va arribar l'any passat, juliol i agost 2009. Els centres meteorològics de Hong Kong i Filipines han declarat que la temperatura de l'aigua de la mar ha tornat a la seva normalitat, però ha començat a donar senyals de vida La Niña, i un nou cicle, aquesta vegada en forma de pluges, ciclons i tempestes és el que aquesta Niña portarà per diferents països, pobles, ciutats, continents, mars. Diuen que el nom de El Niño li van posar, perque quan la temperatura de l'oceà és molt més alta del que és normal i arribava a la costa de l'Ecuador cada 6 o 7 anys pels voltants de Nadal, els habitants de les costes del país sudamericà, van decidir anomenar aquest fenòmen 'El Niño ', com el Nen Jesús.
En Vin i na Lien són pescadors i viuen a Hoi An, centre de Viêt Nam. Tota la seva vida han treballat en aquest art de la pesca; els seus pares i els avis, ja ho eren de pescadors. Em van dir que des de l'any passat, les aigües de l'estuari eren poc profondes i no han pescat gaire, més aviat gens. La temperatura de l'aigua de la mar va anar pujant i pujant; El Niño els havia arribat també a ells.
Quan vaig ser a Hoi An pel novembre de l'any passat, la calor era insorportable i l'aigua de la mar molt tèbia, més aviat calenta. Era millor nedar en una piscina ! A més el nivell de l'aigua del riu era molt baix, i ni tan sols podíes navegar en barca i arribar fins la mar. La sequera i les altes temperatures han estat enguany cruels i fortes en països com Birmània, Filipines, Tailàndia, Cambodja, Laos, sud del Viêt Nam, Indonèsia, Malaisia i nord d'Austràlia. En canvi a California i altres indrets la neu ha aparegut en llocs inusuals. El Niño va començar a treure el nas allà per el mes de març de 2009 ..., abans d'hora o més tard del previst, i ara sembla que és el torn de La Niña ...
Mentres entrem a la nostra tardor, vaig recordant els díes a Viêt Nam, una tardor una mica diferent de la nostra. A Europa, sobretot als països nòrdics, la tardor és l'entrada a uns hiverns llargs, amb molta foscor, fred i melangia per l'estiu passat i impaciència per tornar a veure la llum i el sol. Nosaltres, en el nostre petit país, la tardor és la primavera de l'hivern, com molt bé va escriure en un apunt un pèndol amb oscil.lacions variades. Ens agrada la tardor. A Viêt Nam, un país tropical, tothom espera la tardor perque la calor sofocant i les pluges mònsoniques de l'estiu marxen. De fet, ells consideren només dues estacions l'any; la seca i la humida. Comença a notar-se el canvi de temps, de la calor humida, de les pluges, a finals del mes d'agost i esperen amb delit un vent agradable i fresc que ells anomenen 'gió heo may '.
Els banians aquests arbres tant poderosos els podem trobar majoritàriament davant de les pagodes, temples, cases comunals per tot Viêt Nam.
Aquest, jove, és davant mateix d'una escola en un carrer cèntric de Hà Nôi.
Potser és un dels arbres que els vietnamites planten any rera any en acabar la guerra l'any 1975 i aquest el van plantar tot just ara fa 32 anys per els nens de l'escola, o és el que m'agradaria pensar.
El banian és un arbre poderós, enorme, amb unes branques i unes arrels immenses. Creix a quasi bé tots a els paísos del tròpic i crec que a l'Índia es troba el més gran del món.
A Viêt Nam en vaig veure molts. Era la primera vegada que em trobava davant aquesta meravella d'arbre i certament és un monument més.
El de la fotografia el podeu admirar al llac Hoan Kiem, a Hà Nôi, al temple Ngoc Son, centre neuràlgic de la Ciutat.
A Angkor, Cambodja, crec que els troncs i les arrels formen ja part dels temples.
Fer el xafarder i mirar encuriosida tot el que hi passa en un lloc, un país i una cultura tant diferent de la nostra, va ser com si s'hagués obert una finestra.
Vaig fer fotografíes de qualsevol cosa ; fruites, hortalisses, estris de feina, habitatges, flors, animals, famílies ( sempre que em donguéssin la seva autorització ).
Hi han indrets que la natura ho embolcalla tot, d'altres on es poden veure edificacions i pagodes, en les grans Ciutats l'anar i venir de la gent, els racons, els parcs, l'aigua, els rius, les mancances ....
Seguint amb el bambú, aquests cistells es poden veure sempre plens d'arròs, bitxos, hortalisses, fruites .....
El viatger quan s'endinsa per els territoris rurals del nord i el centre de Viêt Nam, sempre es veurà acompanyat per grans grups de bambú que creixen i creixen arreu. El bambú és un símbol dels vietnamites; els hi dóna força, fermesa i seguretat.
' El bambú davant els forts vents i tempestes, es doblega, quasi cau a terra, però sobreviu, no cau; el pí és feble és manté erecte i en una tempesta es trenca i cau a terra'.
L'ubiqüitat del bambú .......
És curiós que aquest arbre o arbust, durant els quasi cent anys de vida que pot tenir, només floreix una vegada, i quan això passa, es mor.
Arrel de la notícia que he llegit i se'ns va informar per la televisió, hi ha un gínjol de més de cent anys en perill al carrer d'Arimón, a Sant Gervasi. Han enderrocat una d'aquelles casetes senzilles del barri i ara construiràn habitatges d'aquells que només els rics poden comprar. Els veïns, amb tota la raó, defensen el gínjol, un arbre únic que encara es resisteix a desaparèixer de la meva Ciutat.
Permeute-me escriure ua mica sobre els arbres de Hà Nôi.
N'hi han molts i si comparem Hà Nôi amb la meva Ciutat, podem dir que hi han molts més habitants, carrers estrets, molts habitatges, voreres estretes, tràfic intensísim de motos ... però els arbres no fan nosa.
He passat tota la tarda llegint els blocaires poetes.
Vaig aprenent a mesurar millor el temps. I les quasi dues hores de lectura han estat un bàlsam. M'han fet sentir tot tipus d'emocions i ho he passat tant i tant bé.
I només cal prémer un botonet, encendre el teu Mac, obrir la web, entrar als blocs i començar a llegir.
Mentres has posat la teva música preferida, i quines dues hores gratuïtes tant magnífiques que he viscut aquesta tarda de Sant Joan ! Gràcies poetes blocaires. Aquesta flor té per nom ' hoa quynh' i és la flor dels poetes. Va per vosaltres !
Hoa; així és es anomeda la flor en llengua vietnamita i la flor dins la cultura tradicional d'aquest país té un significat important. En el poema Kiêu de Nguyên Du ( secle 18è ), la seva biblia cultural, hi han 130 versos on la paraula 'hoa' està escrita. La llengua vietnamita té moltíssimes paraules i expressions que ténen una connotació amb la flor.
La quantitat de flors de diferents colors, espècies, úniques, exuberants, que vaig anar observant i admirant al llarg del meu viatge, i sobretot, com en qualsevol raconet de la casa més senzilla sempre veus flors, colors, vaig pensar que havia d'haver-hi quelcom més que una ornamentació o una passió per les plantes.
El camí de Beret a Montgarri és inesgotable. Havia de trobar les flors com aquestes:
Rosa Canina - Rosa o Roser de Ca.
Esplèndides ! 
Una de les coses que em fascina d'aquest món per on he estat viatjant i on visc, són els arbres. De fet, els arbres són magnífics, meravellosos i un somni; a casa nostra per exemple o en qualsevol país d'aquest planeta. No podríem viure sense arbres, i allà on no hi són i no creixen, la vida és duríssima. Però sempre neix un arbust, un arbrat 'diferent', unes flors i anem a cercar el seu aixopluc, per poder gaudir de l'ombra i fugir del sol, o de la pluja, o per descansar o trobar aigua.
Tornem a la sèrie de flors i plantes. Igual que quan camino o passejo per Ciutat sempre m'hi fixo en els balcons i els edificis, a la muntanya, a les valls, als camins, mai deixo de mirar qualsevol flor o planta. I quan vols saber i conèixer el nom, tot té sentit.
El bosc, la muntanya, enguany són una bellesa. Ha plogut i nevat molt durant l'hivern.
Hi han camins que són difícils de trobar perque han desaparegut sota les plantes i l'herba.
Una altra flor que vaig fotografiar de camí a Montgarri.
En el meu arxiu de fotografíes en tinc moltíssimes de flors i plantes dels Pirineus, Montseny i dels països del sudest asiàtic.
El Niño aquest fenòmen climàtic i natural que apareix cíclicament, va arribar l'any passat, juliol i agost 2009. Els centres meteorològics de Hong Kong i Filipines han declarat que la temperatura de l'aigua de la mar ha tornat a la seva normalitat, però ha començat a donar senyals de vida La Niña, i un nou cicle, aquesta vegada en forma de pluges, ciclons i tempestes és el que aquesta Niña portarà per diferents països, pobles, ciutats, continents, mars.
Mentres entrem a la nostra tardor, vaig recordant els díes a Viêt Nam, una tardor una mica diferent de la nostra. A Europa, sobretot als països nòrdics, la tardor és l'entrada a uns hiverns llargs, amb molta foscor, fred i melangia per l'estiu passat i impaciència per tornar a veure la llum i el sol. Nosaltres, en el nostre petit país, la tardor és la primavera de l'hivern, com molt bé va escriure en un apunt un pèndol amb oscil.lacions variades. Ens agrada la tardor. A Viêt Nam, un país tropical, tothom espera la tardor perque la calor sofocant i les pluges mònsoniques de l'estiu marxen. De fet, ells consideren només dues estacions l'any; la seca i la humida. Comença a notar-se el canvi de temps, de la calor humida, de les pluges, a finals del mes d'agost i esperen amb delit un vent agradable i fresc que ells anomenen 'gió heo may '.
Els banians aquests arbres tant poderosos els podem trobar majoritàriament davant de les pagodes, temples, cases comunals per tot Viêt Nam.
El banian és un arbre poderós, enorme, amb unes branques i unes arrels immenses. Creix a quasi bé tots a els paísos del tròpic i crec que a l'Índia es troba el més gran del món.
Més usos del bambú que he anat trobant en el meu arxiu fotogràfic.
Fer el xafarder i mirar encuriosida tot el que hi passa en un lloc, un país i una cultura tant diferent de la nostra, va ser com si s'hagués obert una finestra.
El viatger quan s'endinsa per els territoris rurals del nord i el centre de Viêt Nam, sempre es veurà acompanyat per grans grups de bambú que creixen i creixen arreu. El bambú és un símbol dels vietnamites; els hi dóna força, fermesa i seguretat.
Arrel de la notícia que he llegit i se'ns va informar per la televisió, hi ha un gínjol de més de cent anys en perill al carrer d'Arimón, a Sant Gervasi. Han enderrocat una d'aquelles casetes senzilles del barri i ara construiràn habitatges d'aquells que només els rics poden comprar. Els veïns, amb tota la raó, defensen el gínjol, un arbre únic que encara es resisteix a desaparèixer de la meva Ciutat.
He passat tota la tarda llegint els blocaires poetes.
Hoa; així és es anomeda la flor en llengua vietnamita i la flor dins la cultura tradicional d'aquest país té un significat important. En el poema Kiêu de Nguyên Du ( secle 18è ), la seva biblia cultural, hi han 130 versos on la paraula 'hoa' està escrita. La llengua vietnamita té moltíssimes paraules i expressions que ténen una connotació amb la flor.
