Avui 8 de març : Dia Internacional de la Dona

 

Els 365 dies de l’any són un vuit de març i avui es dona llum i publicitat. S’atribueix la celebració de la data a l’incendi de la fàbrica Cotton Textile de Washington l’any 1908 on un grup de trebnalladores va declarar vaga en protesta per les insuportables condicions de treball, reinvindicant de reduir la jornada laboral de 16 hores a 10, descans dominical, cobrar el mateix que els homes, dret a la lactància. L’amo no va acceptar la vaga, va tancar portes i va incendiar la fàbrica amb 129 dones que van morir carbonitzades.

Però jo avui vull dedicar aquest dia a dues dones esportistes, atletes, una corredora de llarga distància, i una corredora veloç. Carme Valero i Wilma Rudolph.

El 28 de febrer de 1976, la Carme Valero, atleta de la Joventut Atlètica Sabadell, va fer història per a l’atletisme català aconseguint la medalla d’or al Campionat del Món de Cross.

Nascuda a Castellseràs, Baix Aragó, l’any 1955, un municipi petit, proper a la Franja de Ponent, va crèixer des de ben petita a Cerdanyola del Vallès i va fer carrera atlètica a Catalunya a les ordres de Josep Molins, un mite de l’esport sabadellenc. Amb 18 anys, l’any 1974 ja va assolir un top 10 al mundial i l’any següent va pujar al podi a Rabat. I va ser a l’hipòdrom de Chepstow, Gal-les, on va guanyar el Campionat del Món guanyant a les grans favorites, com la soviètica Tatyana Kazankina. Va tornar a guanyar el Campionat l’any següent i sempre he pensat, què hagués fet la Carme Valero si els Jocs Olímpics haguéssin inclòs els 5.000 metres al programa femení ?

Les victòries de la Carme Valero van sorprendre als responsables de la Federación Española. El director tècnic confiava plenament en les opcions dels corredors masculins, però no feia ni cas a l’equip femení. És coneguda la seva frase abans de la prova del Campionat del Món a Chepstow: Con lo culonas y pechugonas que sois, haced lo que podáis.

Informació Fosbury.

També es podia llegir en una crònica de El Mundo Deportivo: Carmen ha realizado la mayor proeza del atletismo femenino español y su actuación abre nuevos caminos al deporte español en la comunidad que, hasta ahora, tenia una falsa imagen de la mujer española dentro del deporte. L’èxit de la Carme Valero no va ser tan sols esportiu, va ser una autèntica bufetada contra el masclisme dels responsables d’aquella època de l’equip espanyol. Va obrir les portes a l’esport femení en el nostre país. No en tinc cap dubte.

I una última dada. El seu premi com a Campiona del Món va ser de 100.000 pessetes, important sí, però estava molt, molt lluny del milió de pessetes que es va endur el guanyador masculí de la prova.

I la segona dona és Wilma Glodean Rudolph ( 1940 – 1994 ) nascuda a Clarksville, Tennessee , el 20è fill de 22 d’una família pobre, treballadora, vivint en un període d’una crisi econòmica mai vista després de la gran depressió. Wilma va ser prematura i va patir tota mena de malaltíes.L’hospital més proper era exclusiu per a blancs i van haver d’anar  a l’hospital exclusiu per a negres a més de cinquanta kilòmetres de casa seva. Els metges van veure que la seva cama esquerra no creixia igual i van diagnosticar que era poliomelitis i poca cosa podíen fer. Mai podria caminar.  Però un metge de Nashville li va fer un aparell ortopèdic per la cama i Wilma amb gran esforç no va deixar mai de fer els exercicis i va anar caminant, més i més, fins que als 12 anys es va poder treure l’aparell ortopèdic i va començar a fer esport, primer basket i finalment atletisme.

Lluitant contra el racisme i volent superar-se dia a dia, va estudiar a la Burth High School, per a negres, i com no tenien tartan per córrer, va poder participar en un campus de la Universitat Estatal de Tennesse, per a blancs, però sí que van acceptar una noia jove, negra, però molt veloç, i allà es va quedar. Va participar en els Jocs Olímpics de Melbourne de l’any 1956 on va guanyar la medalla de bronze en els relleus 4 x 400. Però van ser els Jocs Olímpics de Roma de 1960 on Wilma Rudolph va esdevenir la gran corredora que va ser, guanyant la medalla d’or en els 100 metres, els 200 metres i els relleus 4×400. Tot un triomf per aquella nena malaltissa. Els italians la van batejar com la gasselle nera.

A mí em va fascinar la manera de córrer de Wilma Rudolph, fàcil, ràpida, elegant. Quan es va retirar va ajudar a moltes dones en l’àmbit esportiu i d’integració en un món dominat pels blancs i pels homes. No va ser gens fàcil per a ella, dona, negra, amb una discapacitat infantil greu i que va saber superar. Va morir molt jove encara, per culpa d’un càncer.

 

 

La denúncia: Dones assassinades

No he escrit cap apuntament fins avui. No ho he oblidat. I des del primer dia de l’any fins ara han estat assassinades moltes dones. En les meves denúncies no poso mai un número, una estadística. La companya blocaire Coc Ràpid, la Carme, no falla mai, i denuncía el crim i ens recorda que ja són 15 a dia d’avui. Terribles. Crims cruels, injustos, sense sentit. Una violència masclista sense precededents. I molts d’aquests crims comesos per homes que havíen estat jutjats i amb ordre d’al.lunyament. On és la protecció ?

Sense assassinat no hi ha notícia. És la realitat.

La meva tristor, el meu sincer condol, la meva ràbia continguda, davant tots aquests crims   sense sentit. No, aquesta violència no sembla tenir aturador, no el té, i la societat fem poc o res per evitar-ho.

Madrid, Rivas (Madrid), Huércal (Almeria), Burlada (Navarra), O Carballino (Pontevedra), Seseña (Toledo), Súria ( Bages ), Mora (Toledo), Campello (Alacantí), Daimiel (Ciudad Real ), Santa Perpetua de la Mogoda ( Vallès Occidental ), Redondela (Pontevedra), Quart de Poblet (Horta Oest ), Villanueva del Fresno ( Badajoz ).

Les flors d’una branca d’un ametller que em van regalar ahir de la falda de la muntanya de Montserrat. La vida, la primavera ens obre la porta, no per aquestes quinze vides, dones.

 

 

El mató de Pedralbes i Santa Eulàlia

 

 

 

Avui és Santa Eulàlia. A casa sempre teníem present aquest dia i la mare ens deia que era la veritable Patrona de Barcelona, no la Mercè. A més la germana petita de la mare se’n deia d’Eulàlia, nom complet, cap diminitiu, Laia o Laieta. No sé perquè però sempre hi penso, recordo la meva infantesa. Les visites a la Catedral amb la mare quan m’explicava la història de Santa Eulàlia davant la seva cripta, passar pel carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, l’enfadosa reacció de la mare perque no era la Patrona de la Ciutat, i finalment anar al carrer Petritxol a berenar, mató de Pedralbes o un suís amb molta nata i xocolata.

Fotografia: Cripta de Santa Eulàlia. Catedral de Barcelona.

La besàvia de’n S. a començament del secle XX vinguda a Barcelona des de Sant Feliu de Guíxols, la seva primera feina va ser vendre mató de Pedralbes pels carrers de Ciutat. Necessitava treballar. Era vídua, molt jove, amb un fill d’un home no desitjat per la seva família i que mai van acceptar. No tenia més de 22 anys i amb el seu fill V. i carregada amb bosses amb els matons de Pedralbes anunciava la seva venda carrers amunt i avall. Es va convertir en una dona de negocis brillant.

Fotografia: Crema catalana. Granja La Pallaresa. (No he trobat cap fotografia del mató …)

No fa pas gaires anys que vaig descobrir perque aquest mató és diferent. I la resposta és ben senzilla, en comptes de llet utilitzen ametlla i  es serveix en una cassoleta de terrissa amb peu. Hi ha moltes imitacions i receptes diferents, sempre a partir de la recepta mare, el menjar blanc, però el més prestigiós sempre ha estat el de Pedralbes. Avui no el trobem, o potser sí, no ho sé. Hauría d’anar a la Pallaresa del carrer Petritxol o a la Viader del carrer Xuclà.

Fotografia: Carrer Baixada de Santa Eulàlia. Barri Gòtic. Barcelona

Des de l’any 1868 a Barcelona conviuen dues patrones, però l’Eulàlia sempre ha estat en el cor i ànima de la gent del poble, i sempre ha estat trista, eclipsada per la més recent, la Mercè. I de tant en tant el 24 de setembre cau un ruixat, i diuen, expliquen, són les llàgrimes de l’Eulàlia.

L’any 304 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l’Imperi Romà. Una jove cristiana, filla de la Vila de Sarrià, va decidir baixar a Barcino per rebel-lar-se contra les dures repressions que els romans sotmetíen a la comunitat cristiana. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia, tretze.

Fotografia: 1714 – Defensors de la CIutat amb el penó de Santa Eulàlia.

L’any 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d’aquesta advocació es remunta al segle XII, quan una nit d’agost de l’any 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis al rei Jaume I i a Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns: els mercedaris. Va ser el Papa Pius IX quan l’any 1868 va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans i va passar a ser la patrona oficial de la Ciutat.

Fotografia: Mare de Déu de la Mercè. Patronal Oficial de la Ciutat.

Santa Eulàlia va perdre la vida per la fe cristiana i defensar les seves idees i la Mare de Déu de la Mercè, que va salvar la Ciutat d’una terrible plaga de llagostes en el segle XVII.

Fotografia: Font de Santa Eulàlia. Plaça del Pedró. Raval, Barcelona.

Eulàlia, la santa màrtir, defensora de la fe cristiana, catedral de Barcelona, carrer de la Baixada, berenar al carrer Petritxol, recordar a les Eulàlies, Laies i Laietes que estimo, festes d’hivern, mató de les monges, de Pedralbes. I la meva mare enfadada amb la patrona oficial de la Ciutat i de ben segur que si hagués viscut als segles XVII i XVIII hagués estat davant la Mercè apedregant a les autoritats durant la celebració de la missa fins que es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol.

 

 

 

Matí de diumenge : CAPTCHA, arc iris, febrer i demà 6F17

El mes de febrer és un mes esborrajat. M’agrada. Sempre passen coses, meteorològicament parlant i no sé si també afecta a la vida diària de les persones.

—   Pel febrer, un dia de sol i l’altre al braser. —

Faig una ullada al termòmetre i a les 7 del matí marca 15º !!! Miro per el balconet i els núvols són d’iun gris fosc espectacular, bonics i de sobte plou i seguidament apareix l’arc iris. He fet la fotografia tant ràpid com he pogut. No en tenia cap amb l’arc iris. Com també fa un dia ventós l’aire és net i hi ha una lluminositat increïble.

Els ocells comencen a aparèixer. Dues merles, i encara no entonen els seus cants, un estol de cotorres volant i pardalets voltant per els arbres.

I jo llegint VIla Web i el que han escrit els blocaires. I la sorpresa en aquest diumenge de febrer quan escric comentaris i el CAPTCHA m’ho permet !! Aquesta paraula  estranya és ben coneguda entre els blocaires d’aquesta casa. Quantes vegades volíem escriure comentaris i no ens deixava, moltes, moltíssimes, i es perdia una essencia dels blocs de fa molts anys, quan vam començar a escriure’ls. De vegades els comentaris eren millor que els apuntaments.

Esperem que sí, que el tema del CAPTCHA estigui ja resolt.

I com estem en aquests primers díes del mes esborrajat, i passada La Candelera, i Sant Blai i Santa Àgata, demà tenim el 6F17.   I milers de ciutadans ens aixecarem ben d’hora, ben d’hora i ens trobarem a l’Arc de Triomf per anar baixant fins el TSJC i l’omplirem de gent. Perque estem emprenyats, perque hem de dir prou, perque no es pot jutjar la democràcia i considerar delinqüents a persones, representants polítics d’un govern escollit a les urnes i que el seu delicte va ser posar urnes als col.legis perque més de dos milions de persones anéssim a votar. S’albira un mes de febrer emocionant, i els que vindran fins el dia del referèndum. Som tossuts i sabem on volem anar, sense cap mena de dubtes. Plegats. I anirem fent camí.

— Trons al febrer amanix lo graner —

Avui La Candelera: Plora o riu ?

 

No hi ha lluna plena, no ferà un dia de cel clar, plugims espaiats per diferents comarques, unes nevades no gaire importants al Pirineu, solet avergonyit a Barcelona. Riu o plora La Candelera ? Depèn del territori.  Des de casa miro per la finestra i no he sentit encara el cant de la merla, sí  que l’he vista amagada rera les branques d’un arbre, i que de bon matí veig més ocells volant que fa una setmana i si surto al carrer i passo per el passatge Sant Felip la mimosa està ben florida. Així que sí que crec que l’hivern va marxant, i s’albira la primavera. El dia ja és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, avui, treuré el pessebre i guardaré les figuretes dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal ( dia 13 de desembre-Santa Llúcia). M’agrada, i penso que és necessari, continuar conservant els costums, la cultura apresa dels pares, dels avis, del  pais. I el meu costum, també és escoltar Mozart i llegir Màrius Torres.

Enguany torno a llegir el poema de’n Màrius Torres La rosa, el xiprer i l’oreneta, intens, emotiu, genial, sincer  i amb música de Mozart de fons.

Parla la rosa, respon el xiprer i conclou l’oreneta. I si com diu el poeta ha passat un hivern que adorm tot el país, aquesta primavera ens desvetllarà un estiu molt feliç. I així ho penso i ho crec fermament. Una primavera i un estiu amb les portes ben obertes per arribar a la  la llibertat del nostre país.

Tu, reina rosa, i tu desesperat profeta, ara escolteu, si us plau, una oreneta.

Xiprer, si tú tinguéssis ales en lloc d’arrels, no hauríes dit paraules tan cruels.

Sabríes que la mort sols es pasta a la terra — l’aire, ni sap el pes d’una desferra!

Sabríes que l’hivern que adorm tot un país, desvetlla, més enllà un estiu feliç.

Que per a qui és ardit i no sap mirar enrera, sempre hi ha, al món, un lloc de primavera.

Que sempre, i sobretot per qui no vola sol, neixen roses a l’ombra del seu vol

i que morir no és res per a qui ha sabut viure de cara a un cel amic, amb el cor lliure.

I tu, rosa, també si volessis amb mi, veuries el teu tron cóm és mesquí!

Veuries que l’arrel de la teva nissaga als llavis dels pastors es fa manyaga.

Veuries la lluna, el sol i els aires verds també estimen les pedres dels deserts.

Veuries que no ets l’única ni, potser, la més bella, – tota rosa feliç creu que ho és ella-,

i que per l’ample món només prospera i creix qui s’oblida una mica d’ell mateix.

Qui en silenci, girant el cor i els ulls enlaire, confia i viu sense pensar-s’hi gaire.

Qui no guarda al seu pit l’avespa de l’orgull i a la pàtria de tots, l’atzur s’acull.

I si un xiprer agreujat, quan ve la primavera ja només pensa en la tardor que espera,

tu pensa que la rosa que és bella i és humil, creu en la inmortalitat de l’abril.

Màrius Torres ( 1937 – 1941 ).

Avui i a partir d’ara, més que mai, és dia de llegir poesia, estimar la nostra terra, sentir els compassos de la música, volar, somriure, sempre en moviment, lliures ……

…….. potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure !  ( Màrius Torres – Mozart )

 

 

 

 

 

 

28.01.17: Any Nou – El Tê’t – Any del gall.

 

El senyor Thin: Encens i festes del Tê't a Viêt Nam

La nit de dijous 28 de gener comença el Tê’t. Tres díes importants en la vida dels vietnamites i des de fa uns anys els díes de festa s’allarguen fins tota la setmana vinent.

No es treballa. L’escola, els bancs, les fàbriques, oficines, botigues, tot és tancat. Portes baixades. A casa ja no queda espai per rebre tots els familiars i amics que han arribat per compartir el menjar, el te, el vi d’arròs, rebre i donar regals, recordar als seus ancestres davant l’altar familiar dins a casa. Han vingut d’arreu del món.

DSC_0807

DSC_0943_2

Ja fa més d’una setmana que han començat a preparar les menges, el Banh Chun, amb la carn fresca de porc que tot just han matat vuit díes abans, el Xoi Gàc, arròs glutinós, el Giò Chà, un embotit especial, guarnir la casa amb els kumquats  i les branques de presseguer o albercoquer, netejar el raconet més inversemblant, la motocicleta ha de lluir com acabada de comprar, estrenen roba, repartir diners en sobres de color vermell, demanen als cal.lígrafs d’escriure els somnis en un pergamí també de color vermell, fan ofrenes als temples, cremen l’incens, tenen l’altar ben preparat a casa per els seus ancestres amb tot el que els agradava, surten al carrer, a les places per veure els focs artificials la nit del canvi de l’any, és l’any del gall, i es pot veure la seva figura a tots els racons de ciutats i pobles, en forma de ninots, dibuixos, globus.

DSC_0955

DSC_0505 (1)

 

DSC_0158

DSC_1203

Pels matins hi ha un silenci irreal. Camines pels carrers i no pots creure que les botigues tinguin les portes abaixades. Cap activitat. Pots comptar les motocicletes amb els dits de la mà. Cap problema per creuar els carrers.

DSC_0508

Es respira festa, pau, joia i tots miren al futur amb optimisme. Passen pàgina. L’any del mico ja és història. L’any del gall és a la porta.

DSC_0696_2

DSC_0762_2 (1)

Els nens van rebre molts regals l’any passat. El mico és un dels seus animals favorits, no tant el gall, encara que li tenen molt de respecte. Els nascuts els anys 1909, 1921, 1933, 1945, 1957, 1969, 1981, 1993, 2005 i 2017 és el seu any. El meu ….. El gall és atent, determinant i valent. Li agrada més el treball en grup que no pas sol. Els agrada ser el centre d’atenció i són molt de fiar. Són ordenats i meticulosos, i tot ha d’estar a punt, perfecte abans de començar. Té estil, personalitat. És somiador i sempre té noves idees dins el seu cap. Però també pot ser molt crític, massa, i egoista ………  o tot això és el que diuen.

peach_15_PJTQ

DSC_0323

Enguany no tenen els problemes de l’any passat, hi ha un munt d’arbres i flors per vendre que omplen places i carrers, i els preus no s’han enfilat tant.

DSC_0304_2 (1)

Totes les fotografíe, excepte la de les figures del gall, d’aquest apuntament les vaig fer durant el Tê’t de l’any 2015 – any de la cabra – que vaig tenir la gran sort de poder ser-hi i passar quasi dos mesos a Viet Nam i així poder compartir aquests díes de festa amb amics, amics que estimo.

DSC_0267

FELIÇ ANY NOU – CHÚC MUNG NAM MOI  per a tothom.

 

 

Trobada de blocaires: Una nit màgica a Ontinyent.

La trobada de blocaires a Otos és ja història. Ha passat ja un mes, i erem al 2016, i sembla que va ser ahir.

DSC_0643

En tots els meus viatges sempre hi ha un moment, un lloc màgic. I  deixo constància d’aquest moment disparant la meva càmera. I entre les moltíssimes fotografíes que tinc, recordo perfectament aquest moment i el lloc. I sobretot recordo que era feliç de ser on era. Ha Long, Yi Bang, Xishuangbanà, Montgarri, S’Arenella, Skagen, Ystad Mar Bàltic, Jardins del Quirinale, Gräppelensee, Hoan Kiem, Kong Don, riu Mekong, Montseny, Lluçanès, Puig de Randa, Shwedagon, U Bein, Ngapali, i tants d’altres …..

DSC_0617

I aquest moment, aquest lloc màgic va succeir a Ontinyent, durant el meu viatge al País Valencià per participar en la trobada de blocaires d’aquesta casa. He de ser sincera i reconec que la proposta de’n Enric Marco d’anar a fer una passejada al vespre per Ontinyent no em va entusiasmar.

DSC_0607

I en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, em vaig trobar amb un barri vell ple d’història. L’edifici de l’Ajuntament presidint la plaça i una mica més amunt un edifici adjacent a l’esglesia i que ara és el Museu d’Història i continuem pujant carrer amunt i entrem per una porticada. No ens trobem amb ningú. Llums grogues i blanques il.luminen els carrers i el campanar. L’Enric molt critic amb la contaminació lumínica es queixa de l’enllumenat desastrós del conjunt del barri, i sí, poder fer una fotografia al campanar va ser feixuc i quasi impossible per culpa de la llum.

DSC_0604 (1)

Però l’ambient, la pau, la placidesa, els carrerons, el silenci em van deixar aquests moments de felicitat que sempre trobo en els meus viatges, i de sobte van començar a repicar les campanes, amb tocs vius i en senyal de festa. De primer les petites i seguidament les grans. Ens vam quedar astorats, quiets i vaig estar mirant les campanes  i escoltant una bona estona aquest sò que de sempre em fascina, i no paraven de repicar i donar voltes i voltes, cada vegada més ràpides. No sabíem que dins l’esglesia hi havien uns angelets, setze xiquets i xiquetes, cantant el Cant dels Angelets d’Ontinyent, d’origen gregorià de l’any 1662 i és el preludi de les festes patronals de la Puríssima Concepció de María. Quan vam entrar a l’esglesia, les Vespres de la Mare de Déu ja havíen acabat.

DSC_0615

DSC_0614

 

La gent va anar sortint de l’esglesia i nosaltres vam baixar per un carrer preciós dins la muralla des d’on es podia veure una vista magnífica d’Ontinyent, de nit, amb les llums grogues i blanques il.luminant els carrers, les cases, els murs del barri vell.

DSC_0632

Tornem a la plaça de l’Ajuntament. Pugem al cotxe i marxem a Otos i a Tavernes de la Valldigna. Arribo tard, mitja nit potser.

DSC_0597

 

31.12.16: Fotografíes des d’un drone – M’agraden

 

 

Últim dia de l’any 2016 …. i anem llegint resums, articles, moltes notícies i fets, bons i dolents, feliços i tristos. M’he fixat en un resum publicat per la BBC d’un seguit de fotografíes fetes des de dalt, d’un drone i aquestes són les que més m’han agradat. Vivim a la Terra, i és viva, bonica, extraordinària. Hem de cuidar-la, la natura ens dona la vida i ens la treu. La bellesa dins una fotografía.

He inclòs una fotografia meva, de la Badia de Ha Long, Vietnam. Matí d’un hivern. No està feta des d’un drone, evidentment. Acabo l’any 2016 i entro a l’any 2017, el meu any, l’any del gall.

1 – Pagès a Gumbun, Índia. Camp de xilis.

2 – Tardor a Transilvània.

3 – Caravana de camells. Tarda-vespre platja de Cable Beach, West Australia.

4 – Basílica de Sant Francesc d’Asís, Umbria, Itàlia.

Feliç ANY NOU per a tothom .. un any ple d’il.lusions, de llibertat, de futur.

_93060615_redchilyfarmerbyaurobird

 

_93060493_bogataforestromaniabycalinstan_93060384_2ndprizewinnercategorytravelcablebeachbydragoneye_93060380_1stprizewinnercategorytravelbasilicaofsaintfrancisofassisiumbriaitalybyfcattuto

 

Bon Nadal

 

 

DSC_4475 (1)I avui és Nadal. Un altre Nadal i tots els anys celebrem la festa amb els que hi són i també recordant els que no hi són. Ahir nit la missa del gall, el cant de la Sibil-la i després un petit ressopó. Per dinar no hi ha més opció, i ens agrada, l’escudella i carn d’olla, entremesos especials i si algú encara té gana a la cuina està el pollastre farcit, enguany un pota blava. Però abans un aperitiu amb unes ostres delicioses i unes llaunes de cloïsses excepcionals. Unes taronges i mandarines per anar païnt el menjar, i els torrons i les neules. Xampany i una llarga sobretaula. Cap al vespre toca rentar plats i deixar-ho tot a punt per l’endemà. Una infusió, una mica de poma bullida amb canyella i llimona. Endreçar una mica la taula. Ha quedat molt bé enguany. La decoració també és important. Les estovalles, les de fil.

DSC_7601 (1)

Per Sant Esteve els canalons i potser uns entrants de peix, uns llagostins bullits amb taronga, llimona, llor, porro, grans de pebre. Algú demana si encara queda pollastre d’ahir. Una macedònia de fruites per tirar avall. Fruits secs, nous, avellanes. Em sembla que hi ha algun recuit amb mel. Xampany. Els torrons, dels de sempre, res d’invents, alacant, crema i xixona, i també de massapà. I tornem a la sobretaula fent un bingo familiar. La gràcia és com es canten els números i els petits s’ho passen d’allò més bé. Ens hi juguem cigrons, els que no es van posar a l’escudella i carn d’olla.

DSC_7603 (1)

Alguns petits juguen amb el que els ha portat el Papa Noël i d’altres el tió. Joguines per anar fent fins arribar la nit màgica dels Reis d’Orient. Ells sí que ens portaran les joguines i els regals més grans.

DSC_2919 (1)

El vers de Nadal ……  He escollit del llibre de poemes Serena barca de Maria Josep Escrivà Vidal, 2016.. Edicions del Buc, La Pobla de Farnals. Vaig conèixer Maria Josep Escrivà a Tavernes de la Valldigna durant la meva estada al País Valencià, i ha estat tot un descobriment.

 — Hivern al pati de casa —

* Damunt d’uns pètals

de ponsètia fa

equilibris la pluja.

Amb quin do trencadís

de placidesa.

 

— Nadal quotidià —

* Abocat a la llar

amb sorpresa primària,

al foc que escalfa les mans, un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa

Aquesta calor de noble pessebre.

 

Bon Nadal a tothom i com ens escriu el company Enric Marco, Pols d’Estels, no només a tots els que coneixem, especialment a la gent de la Mediterrània que ha fugit que es troba lluny de casa seva i sap quer trigarà molt de temps en tornar. Malgrat tot, Nadal sempre és una petita esperança i d’escalfor quan s’és a prop de la gent que s’estima.

Fotografía imatge destacada – Monestir de Santa Maria a Simat de Valldigna, la Safor.

 

09.12.16: Otos, segon dia. Trobada de Blocaires: De rellotges i pedres

 

 

Segon dia de la Trobada de Blocaires a Otos. Crec que s’ha format un grup a twitter o whatsapp. No ho sé, perque jo encara no he entrat ni al whatsapp, ni a twitter ni a facebook. De moment els meus contactes són via e-mail i també via Telegram al meu Mac.

A les 11 del matí ens havíem de trobar a l’Ajuntament d’Otos tots els blocaires amb el boss Vicent Partal i parlar-ne, del que és positiu i del que no ho és tant, i sobretot per coneixer-nos millor, fora del món digital. Jo vaig arribar tard perque era al forn del poble comprant fartons, mostatxons i una fogassa per emportar-me a casa. La olor dels forns em fascina, i encara més quan a l’aparador pots veure els pastissets, els fartons, fogasses, ametlons i la flaire et fa entrar al forn. El meu fill encara somía amb els fartons que li vaig portar. Res a veure amb els que compra a Barcelona a les orxateríes Sirvent.

fogassa reme

La trobada de blocaires va estar més que bé, i tots vam dir la nostra, passant, això sí, una mica de fred en una estança preciosa de l’Ajuntament d’Otos que és un palau i rodejats de les obres d’Antoni Miró. Un privilegi.

DSC_0495 (1)

 

EXPOSICIÓN ANTONI MIRÓ EN LA LONJAEn acabar vam fer una visita al poble fent un recorregut per veure els rellotges de sol i ací sí que he de fer esment a Joan Olivares, bon coneixedor i especialista en la ciència ”gnòmica”, la que planteja teoríes al voltant de la trajectòria del Sol. Otos està declarat com el conjunt municipal europeu amb més densitat de rellotges de sol. Ell ens ho va ensenyar tot i ens ho va explicar tot, tot.

DSC_0560 (1)

Otos és un llogaret amb un activisme cultural de nivell, de molt alt nivell. Les otosines i els otosins s’estimen el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, les seves arrels, i volen conservar els seus orígens per damunt de tot. I ho veiem molt clar en ” la pedra de Basset”. El seu orígen ens l’explica molt bé en Joan Olivares. La pedra està darrera de l’Ajuntament en mig d’un jardí preciós amb unes vistes a la Vall bellíssimes.

DSC_0528

 

DSC_0531I cada 25 d’abril, durant tot el dia, només aquest dia, el semicercle metàl-lic de la pedra Basset d’Otos manté en ombra l’escut format per les quatre barres que caracteritza a la gent d’Otos i de tot el país com a poble. El calendari solar conté la llegenda, relativa al tres-cents aniversari de la Batalla d’Almansa, ” 300 anys de renadiu”, en relació a la capacitat del poble valencià de renàixer avui sí i demà també, per si sol, malgrat les adversitats i que són un munt. A la part de darrera, la Pedra de Basset construïda amb acer inoxidable i pedra d’Atzeneta d’Albaida, es pot veure el dibuix d’una maça i un piló de picar espart.

thumb_474__4

— El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il-luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres.–

No és  extraordinari ????  Ens vam quedar ben bocabadats els que no coneixíem la Pedra de Basset d’Otos.

La pedra, ens explica Joan Olivares, autor de l’escultura, era centre de reunió popular i alhora servia de pìló per a picar espart. I ens recorda la dita: Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell. I per tots los sants ( !!!! ), sí que va fer capell aquests últimes díes com hem vist als espais dedicats a la méteo camps anegats, rius desbordats, moltíssima pluja. Pep Albinyana, Enric Marco, Joan Olivares sé que vareu mirar molt al cel per demanar la treva meteorològica que ens va fer !!

I vam continuar amb la ruta dels rellotges de sol amb en Joan Olivares, l’ànima d’aquest recull de gnòmics posats en uns rellotges de sol inigualables i bonics, amb  l’estimable col.laboració d’artistes de la talla d’Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Antoni Miró, Rafael Armengol o Manuel Boix.

DSC_0535 (1)

Amb molta gana vam anar a raure a Ca Les Senyoretes, novament, on ens esperava un reconfortant arròs al forn que ens va fer recuperar les forces. Abans, però, en Joan ens va explicar els seus rellotges solars, que sense ser electrònics, ens demostren que es pot donar tal quantitat de dades que pots interpretar, que quasi ho són.

DSC_0585

DSC_0581

El dinar va tornar a ser una reunió distesa, joiosa, de tots els blocaires. Converses, riure i feliços d’haver-nos trobat.

En acabar molts ja van marxar, però alguns ens vam quedar. I vam seure en un raconet de Ca Les Senyoretes, confortablement i més d’un fent una becaina, i d’altres conversant de tot una mica. Tranquil-lament, plàcidament. Uns moments per recordar. Després vam anar a L’Olleria a participar en la inauguració d’un taller-botiga d’artesania, amics de’n Pep Albinyana, i finalment l’Enric va insistir d’anar a Ontinyent.

Però aquesta serà ja una altra crònica ……..

Fotografíes: Imatge destacada: Rellotge d’Andreu Alfaro i el grup de blocaires. RG.

1) Fogassa a punt per menjar. 2) Sala Ajuntament i blocaires. RG. 3) Antoni Miró i obres seves. 4) Rellotge de sol – Otos. RG. 5) La Pedra de Basset. RG. 6) Vista des de la Pedra de Basset. RG.  7) La Pedra de Basset un 25 d’abril. 8) Joan Olivares davant el rellotge de sol d’Antoni Miró. RG.  9 i 10) Joan Olivares explicant totes les dades dels seus rellotges. RG.