Chào ông Viêt Nam

Avui a la matinada ens ha deixat na Muriel. Un cop dur. La tristor ens envaeix. He anat cercant en el meu arxiu d’aquest bloc apuntaments i sí, n’he trobat, de l’any 2010. On tot va començar a perfilar-se, on es va començar un camí que la gent havíem de fer per arribar on som ara, a molt poc temps per viure millor, en català, en llibertat, la República Catalana. I na Muriel ha estat cabdal en aquest camí. La seva mort és un cop duríssim, molt dur, molt. No, no hi és, però sí que hi és. Sempre.

En un apuntament, vaig reproduïr una tanka de’n Màrius Torres;

Més que el silenci,

molt més que les paraules,

els ulls i els llavis,

les galtes sempre saben

els secrets d’un somriure.

Recordo els somriures de la gent una tarda del 10 de juliol de 2010.

I vaig escriure un petit text arran una entrevista que li van fer a la Muriel en un programa dels matins de TV3.

I recordo la conversa, xerrada, que vam tenir ella i jo a la Plaça Francesc Macià, un gener de 2014 quan vam instal.lar la primera paradeta de la Territorial de SSG de l’ANC. Era la primera vegada des de feia anys i panys, i potser mai, que una estelada onejava en aquesta Plaça. I vam estar parlant de la gent. De la independència. I sí, ja em va dir que nosaltres erem el somni.

No, no és just. Hem arribat lluny amb tú, i nosaltres el somni, continuarem, junts, per construir aquest país que volem:  tenaç, lliure, ple de somiadors, responsable, eficaç, amb molts de sentiments, amant de la cultura, reinvindicatiu socialment, no perdre mai la confiança, lluitador per defensar els drets de la gent, dialogant, que estima la llibertat.

Ho farem Muriel. Gràcies.