Chào ông Viêt Nam

Sí, han passat ja deu anys de la teva absència. Molts. I viatjo a Ha Long. Ho vaig fer de veritat fa uns mesos, el mateix dia que tornava a casa des de Hà Nôi el 4 de març, vaig anar a Ha Long. Un viatge llampec, però suficient. Sortida aviat de Hà Nôi. Unes 3 hores i mitja fins arribar al port. Embarcament al Nhan Thien. Navegar per la badia. Un dia gris, boirós, melanconiós, poca llum, però ja ho té Ha Long. I m’agrada. Un paisatge misteriós, per perdre’s, amagar-te.

Contemplar els illots, el color de la mar, el paisatge, la vegetació, els vaixells i sampans. Pensar. De tant en tant fer alguna fotografia. Escoltar el so de l’aigua. És el lloc on ens trobem tots els anys, ja ho saps. Avui també hi sóc.

Un dia 19 de fa 10 anys, a 2/4 d’11 del vespre. Avui, també un 19 d’agost, mirant el cel, les estrelles. Recordar.  Quan vaig ser a Ha Long de debò, després de navegar unes dues hores, vaig dinar a bord. Un te verd, i un got de vi blanc de Da Lat. Un brindis. Els vaixells amb no gaires turistes s’endinsen a la badia per passar-hi la nit. Tot és plàcid en aquesta badia.

Torno a port. L’avió de retorn a casa no espera. Tinc temps per fer el trajecte fins l’aeroport,  per no perdre l’avió que em portarà a casa. Vaig mirant per la finestra examinant l’entorn natural, i el paisatge humà, la sortida dels treballadors d’una gran fàbrica, milers de motocicletes col.lapsant la carretera, els camps d’arròs d’un verd intens.

És impossible circular per cap carretera a Viêt Nam sense veure gent. Saps, quan vaig aterrar a Madrid i posteriorment vaig pujar a un tren d’alta velocitat, mirant per la finestra, el paisatge era desolador, aspre, el color verd desaparegut, cap paisatge per pensar o somniar ni natural ni humà. En arribar al riu Ebre el canvi de paisatge em va fer somriure. Ja erem prop de casa i en veure la Mediterrània vaig pensar en la llunyania de la Badia de Ha Long.

Llegeixo aquest poema de Saigyö, secle XI, i que em recorda Ha Long. Només he de canviar els pins de Shiogoshi per Ha Long:

Du la tempesta,                                                                                                                  tota la nit les ones                                                                                                            cap a la costa,                                                                                                                      i els pins de Shiogoshi                                                                                                 regalimen de lluna.

Aquest poema sol esgota totes les visites de l’indret; afegir-hi qualsevol altre mot serviria de tan poc com tenir un sisè dit a la mà.