Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Noticies des de Hanoi

Publicat el 6 de febrer de 2015 per rginer

 

Deu dies ja que he arribat a aquesta ciutat-poble. Lluny de casa i es nota, i molt. Un canvi en tots els sentits, cultural, domestic, de temps, d’informacions. A les 6 del mati comensa a clarejar i a les 6 de la tarda ja es fosc. A l’hotelet puc conectar-me amb un ordinador que utilitza tothom, i de vegades no funciona. Pel mati llegeixo les noticies del meu pais del dia abans, i per la tarda, les del mateix dia. A la televisio miro les noticies de la televisio japonesa, la BBC, TV5 francesa i moltes vietnamites. He quedat perplexa de l’accident de l’avio a Taiwan, i tambe llegint que el jutge VIdal sera expulsat. Que hem de fer? Marxar del reino de espana com mes aviat millor. Signatures, manifesacions, concentracions, no serveixen per a res. Fets i rapids …. i ja se que avui per avui sembla impossible. Aixi que em dedico a viure a Ha Noi i m’oblido de la meva terra durant un temps.

El dia 3 van celebrar el 85e aniversari de la fundacio del Partit Comunista de Viet Nam, unic partit existent al pais. La gent del carrer, pero, continua amb les seves coses, anar i venir, comprar, vendre, treballar, portar cales a casa, enganyar si poden als turistes, portar els infants a l’escola. Alguns es paren a escoltar la musica d’un concert a l’aire lliure per commemorar l’esdeveniment, que certament ha estat important per aquest pais. Molta gent oblida que nomes fa poc de vint anys que Viet Nam ha entrat, mes o menys, dins el cercle de la globalitzacio i que fins aleshores la seva economia es podia dir que era una economia de guerra. No se sap com, pero el pais tira endavant, sense escarfalls ni moviments en fals. Un govern comunista que fa la feina, corrupcions encara a l’ordre del dia, algunes acceptades d’altres no tant, economia familiar, comprar, vendre, fabriques, agricultura potent i tambe pesca, grans empreses establertes al pais. Ara be, tot, tot, adaptat a la manera de fer vietnamita. Els que volen resultats rapids, aquest no es el pais on trobaran la solucio. El vietnamita te un tempo i no es belluga mes rapidament perque li ho diguin els forasters. Fan barrabassades, cert, poques, pero el creixement es contingut i continuat. I ho veus pels carrers.

M’hi trobo be a Ha Noi. Fins i tot ni em molesten el soroll de milers i milers de motocicletes i ara tambe mes cotxes. A partir de les 9 del vespre torna el silenci, fins a les 5 del mati.

M’encanta badar, seure en un raco i observar. Menjar un bun cha o un banh cheo, o els espectaculars ban minh, que la BBC ha anomenat els ”millors entrepans del mon”, i es cert. Pels carrers al mati, abans de les 7, tanta gent traginant olles, menjar, fogons, carbo, llenya, per fer els esmorrzars de la gent que va a treballar. I quantes flors arreu. Poques vegades he vist una Ciutat tan plena de flors, i ara mes que mai, perque l’any nou es a tocar, el Te’t. Enguany ” at mui” l’any de la cabra. I ja estan preparant els banh chung, que no pot faltar a les cases, i els arbres, els presseguers, florits. Una flor d’un color rosat fosc, brillant. Tothom en te un davant la seva porta de casa o a dins.

Tuan-Nguyen-1024x1024

 

 

M’he retrobat amb el fill d’un gran amic de Barcelona. Viu a Ha Noi, s’ha casat i te dos criatures. I ha muntat un restaurant on es pot menjar escalivada, patates braves de’n Tomeu, calamars a la romana, i d’altres plats ben catalans,  tot ben explicat en un carta en catala, angles i vietnamita. Tinc el meu raco de pais, tambe a Ha Noi.

I aixi van passant els dies; temps per a tot, per llegir, fer fotografies, aprendre, passar una mica de fred ( !!! ), passejar al voltant del llac Hoan Kiem i preparant excursions i viatgets curts per coneixer com prepara la gent l’any nou. M’han convidat a una matansa del porc …… Un pais veritablement diferent, i que suposo em fa retrobar-me amb el meu de fa cinquanta anys …..

Us recordo …… el teclat es el que es ……..

P.D. Vaig visitar la Citadel de Ha Noi, tot just oberta al public fa 3 o 4 anys. Abans prohibidissim d’entrar-hi. Em va sorprendre per la seva bellesa i el silenci. No queda gaire res de les epoques glorioses dels mandarins, secle XI, pero els arqueolegs estan fent una molt bona feina i les troballes es multipliquen. Edificis colonials. Un lloc ple d’histories de les guerres, pero on avui es respira una pau poc habitual. Segurament els centenars de bonsais ajuden. Els presseguers en flor tambe. I el contrast, es baixar al bunker on el govern del Viet Nam treballava per aconseguir la independencia i la unificacio del pais al llarg de les guerres amb el frances, japones, xines i america.

 

Publicat dins de Hà Nôi | Deixa un comentari

  1. ens fas enveja a tots els que som a Catalunya que t’hagis pogut allunyar d’aquest vesper amb zum-zum de borinots en que s’ha convertit el país. Desconnecta a Ha-Noi, no crec que et perdis res en aquest interval en que ets fora.
    Del que expliques m’encanta això de badar. Els badocs som la salvació del mon, els que mirem l’espectacle de veure passar la vida aliena per pur plaer, “flâner” que diuen en francés. En Tísner, l’Espinás, son grans badocs que han escrit mirant pel fotat del pany de la badoqueria, un génere literari poc conreat.
    No estic d’acord en absolut que els millors entrepans del mon siguin els ban cheo o els xin-xan-xun, saps prou be que son els que es fan amb pa del forn de Sant Boi, l’oli del Camp de Tarragona o Les garrigues i el pernil que venen a can Mallol de Ripoll. Però tens sort – i molta – d’haver trobat un restaurant català a les quimbambes. N’hi hagués algun a Qiito…
    Un abraçada i fins aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.