Chào ông Viêt Nam

Fa un parell de díes que la xafogor ha desaparegut i el temps és magnífic. Fresqueta, cel blau, aire net. Era un bon moment per baixar a mar. La mobilitat per Barcelona és bona, i el bus V17 em porta directament des de casa al Port Vell. És on volia anar. El motiu: Veure el iot Venus amarrat al Maremàgnum i propietat de la família de Steve Jobs.

Steve Jobs el va fer construir, amb la col.laboració d’un dissenyador francès de renom i també assesorat per el responsable de les botigues Apple. El va encarregar a unes drassanes prestigioses d’Amsterdam i l’any 2012, un any després de la seva mort, el Venus el van avarar. M’ha sorprès aquest barco. Diferent. A mí m’agraden més els barcos clàssics, però reconec que les línies elegants, finíssimes, brillants del Venus m’han impresionat. Com que no pots apropar-te bé, vaig anar vorejant el Port Vell fins arribar al Passeig de la Barceloneta on vaig poder fer més fotografíes.

Ja que era al barri mariner, em vaig acostar a les platges, vaig caminar per els carrers i els racons, que conec bé. Seure davant la mar, al sol, que sorprenentment no molestava. Tanco els ulls i els meus pensaments giren i giren fins els anys 1950 – 1960. El pare va treballar tota la seva vida al moll i els seus millors amics vivíen a la Barceloneta. I també allà havíem d’anar de visita als metges, car els estibadors teníen aleshores una seguretat social pagada per ells mateixos i l’ambulatori era a la Barceloneta. Les anades a la consulta dels metges va ser una constant i la mare aprofitava per portar roba i el que fos a la gent del Somorrostro. Vaig freqüentar amb la mare el barri i ara sóc en unes platges, es pot dir que de luxe, on aquells vells temps hi havien barraques. Tampoc hi són els Banys Orientals ni els Astilleros ni els antics xiringuitos (en unes condicions higièniques lamentables, però on s’hi menjava molt bé …..). Tot ha desaparegut, per a bé, crec jo.

Tiro amunt direcció la plaça. El nou mercat municipal és gran i espaiós. Aprofito per comprar pa al forn Baluard. Sempre hi ha cua. M’agrada que posin noms als pans. Vaig comprar el pa de Sant Sebastià. Em vaig dir … i si faig una cerveseta ? Entro a Can Ramonet, el de sempre, quan hi anava amb la colla a menjar uns musclos o uns calamars a la romana.

La patacada va ser majúscula ……. Una tapeta de seitons, bons, ben el.laborats, tot s’ha de dir i una canya, a la barra, no hi havia ningú més, vaig pagar 9,75€. La cervesa que tenen és txeca, no n’hi d’altre si la vols del tirador. Evidentment el preu és abusiu i el que posen no s’ho val el que demanen. Els canvis fan mal a la butxaca. Respirar, prendre el sol, banyar-te a la mar, conversar és gratis, però aquests aprofitats et poden trencar un bell matí vora la mar. No tot és tan bonic …….

Torno a casa i cerco la parada del V17 davant mateix de Correus i al costat dels Porxos de’n Xifré i l’escultura de’n Roy Lichtenstein em mira i em parla ….. Ja t’ho deia el cambrer, miri’s els preus ….