Chào ông Viêt Nam

El meu país, Catalunya, lluita per ser un estat independent i marxar del reino de españa. El procés continúa i no té aturador. Un altre país, que estimo molt, Birmània/Myanmar, està en un procés de transició a la democràcia, després de més de tres dècades de dictadura militar. Dos països, dos processos, dues lluites per voler un nou país.

No tinc la tranquil.litat necessària per anar escrivint apunts de les impressions del meu últim viatge, ho reconec. Molts aconteixements tant d’un país com de l’altre i que prioritzen la meva atenció.

Ja fa setmanes, mesos, que existeixen moviments, manifestacions, per part del partit polìtic NLD i el poble en general, per canviar un article de la Constitució, exactament el no. 59 (f). I que hi diu ? Simplement que cap birmà, home o dona, podrà accedir a unes eleccions generals per optar a la presidència del país si està casat amb un estranger o té fills amb passaport no birmà. Daw Aung San Suu Kyi va estar casada amb un  britànic, vidua, i té dos fills amb passaport també britànic. La història d’aquesta dona és ja prou coneguda, però podeu llegir algún dels meus apunts.

Aquesta constitució actual va ser aprovada en un referèndum vergonyós el 10 de maig de 2008. Evidentment el resultat del referèndum va ser el que volía la Junta Militar. Un sí per majoria absoluta. Encara no he trobat unes dades fiables de participació. Una constitució feta a mida per continuar governant el país sense entrebancs. Mentre, Daw Aung San Suu Kyi estava empresonada a casa seva. 

Des de l’alliberament d’aquesta dona valenta, tot ha anat canviant al país. I la transició ja és un fet. Més llibertat, no hi ha la censura absoluta i tothom, a les grans Ciutats, s’organitza, no només al voltant del principal partit la NLD, sino en altres petits partits i associacions, diaris abans editats fora del país, ara tenen la redacció a Yangon. Mentre, les guerrilles a les fronteres entre els Kachin i l’exèrcit continúen, els camps de refugiats són encara a la frontera amb Tailàndia, politics encara empresonats, i moltíssims exiliats encara no poden tornar a casa seva. I els brots de violència ètnica sovintegen.

La pobresa del país és evident i els falta de tot. Obren les portes perque hi vagi el turisme, i sí, l’entrada de turistes va en augment. Correu, correu, a visitar Birmània/Myanmar, perque encara és un país real, de veritat i aviat canviarà com un mitjó i res a veure com el país que podeu visitar ara. 
Podria ser, cert, però la pobresa i els problemes socials són grans, enormes diria jo. Només que surtis dels itineraris habituals, et trobes amb la gent, un poble que somia en viure al seu país amb més llibertat, amb un sistema sanitari i educatiu com els dels altres països, un poble que desitja no patir, que desitja aprendre, que vol construir un nou país. 

Avui llegeixo que U Win Tin, polític, periodista, empresonat durant anys, respectat per el poble, persona clau en la trajectòria de Daw Aung San Suu Kyi, va anar a visitar el monjo U Wirathu al seu Monestir a Mandalay. S’ha publicat un video a You Tube d’aquesta entrevista.

U Wirathu és un personatge controvertit i per els articles apareguts en la premsa occidental, un xenòfob i el líder de la lluita per foragitar i enfrontar-se als birmans de religió musulmana, i els Rohingya. Van parlar de l’article 59(f) de la constitució. Podeu escoltar part de l’entrevista, amb subtitols en anglès, en aquest video. Són dos poders reals avui de Birmània, el partit demòcrata i majoritari, la NLD, i el budisme, els monjos. El tercer poder són els militars. El budisme és majoritari al país, més del 80% és budista. I quan parles amb la gent de qualsevol poble, ciutat, i mentre viatges en tren o autobús, tots expressen el mateix rebuig i sentiments envers els musulmans, però sorprenentment quan camines per els diferents barris de ciutats com Yangon o Mandalay conviuen les poques mesquites existents amb els centenars de temples budistes i monestirs. No percebs aquest sentiment de rebuig. Els musulmans del sudest asiàtic són veritablement un cas ‘apart’ de la resta. És molt complex i jo no penso que els occidentals tinguem moltes eines per estudiar-ho a fons i per opinar. I ho hauríem de fer de manera seriosa. 

U Wirathu té moltíssims seguidors. Ho vaig poder copsar visitant el monestir on ell hi viu a Mandalay. Wirathu és contundent, però U Win Tin també ho és, i també és budista. Un monjo i un polìtic demòcrata. I la gent de Birmània/Myanmar respecta moltíssim, als monjos. La gent confia en ells i milions de birmans poden continuar vivint gràcies als monjos, gràcies a que el sistema escolar monàstic els facilita gratuitament una educació per els seus fills, gràcies als monjos poden menjar o tenir un habitatge on dormir, gràcies als monjos reben pau i fe per mirar per un  futur millor. I també respecten els politics que van guanyar unes eleccions generals l’any 1990 per majoria absoluta i s’han passat anys i anys empresonats en unes presons de vergonya. Aquest sacrifici tampoc l’oblida el poble birmà.

En aquesta entrevista podem veure les dues posicions. U Wirathu té por que si es canvia l’article, els estrangers poden entrar i dominar el país. Ell també creu que Daw Aung San Suu Kyi hauria de presidir el país. Els birmans són molt nacionalistes, i no els agrada els colonitzadors. Ja ho han patit i no volen repetir. Però també són conscients que necessiten ajut extern per començar a construïr un nou país, però aquest ajut no ha de ser una colonització. També són conscients que la nació, l’estat birmà, acull unes 130 ètnies diferents, i que hi han estats dins la nació amb llengua i cultura pròpia. 

Les eleccions generals seran el proper any 2015. Daw Aung San Suu Kyi vol participar com a cap de llista de la NLD. Necessita que aquest article 59(f) sigui canviat. I això només ho pot fer l’actual President Thein Sein, que sembla que sí que ho vol fer, encara que de vegades no ho sembla pas. Les presions han de ser fortes, dures, diria jo, per part de tothom. Thein Sein s’entén bé amb Daw Aung San Suu Kyi, perque no oblida que és filla del General Aung San pare de la independència de Birmània, i militar.

En tornar del meu viatge el mes de novembre passat, tinc més i més clar, que només Daw Aung San Suu Kyi pot aconseguir que aquesta transició difícil, plena d’entrebancs, pugui arribar a bon port i arribar a la democràcia, que és el somni de tothom.  

Daw Aung San Suu Kyi és una líder i el poble la respecta i té una fe absoluta en aquesta dona. El poble l’estima i la vol veure presidint el seu país, perque tenen una fe inqüestionable que serà ella que els portarà a un futur millor i Daw Aung San Suu Kyi ho sap, i no vol decebre el poble del seu país. Ho ferà.

Fotografia: El futur de Birmània/Myanmar. Escoltant Daw Aung San Suu Kyi.

 

Passejada per el turó del Putget més amunt de casa. Antigues cases d’estiueg, cases de gent treballadora al costat, una clínica abandonada, tancada, cel blavíssim, les mimoses amb un color groc intens, placidesa, tranquil.litat. Quasi ningú pels carrers. Pujant amunt i amunt les grans vistes de Barcelona i els seus turons. Uns jardins magnífics, els de l’Elvira Farreras. Un bon lloc per fer una berenada.

I enmig de tot aquesta natura dins la mateixa Ciutat apareix l’ametller, fresc, viu, bonic, sol. Sí la primavera és a tocar, a un pam, com la llibertat del nostre país i així ens ho expressa. Més florit que mai, com la mimosa ( un altre dia apareixerà en aquest bloc).

I la poesia de Joan Maragall, veí del barri.
…….. i la merla ja és cada matí en un raconet dels terrats del pati de veïns, i avui acompanyada durant uns segons per una lluna esplèndida.

Fotografia: Jardins Elvira Farreras – Parc del Putget. Febrer 2014. RG
Arxiu: Berenar al Jardins Elvira Farreras. Un lloc esplèndid per fer un mos.
          Estelada al vent. Tot just al costat, una estelada presideix el Parc.

L’ametller

A mig aire de la serra veig un ametller florit. Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit!   Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents… No ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria.

 

Sí, divendres tarda vaig ser al Barts (era la primera vegada) i vaig viure en primera persona el plaer i la oportunitat de veure i escoltar l’escriptor, pare del comissari Montalbano, el senyor Andrea Camilleri. Erem 900 persones … sí, moltes, per escoltar a un escriptor.

No va ser puntual. Abans d’entrar a l’escenari havia d’acabar de fumar la seva cigarreta.
Caminant lentament, va seure, aquest home de quasi 89 anys. I quina veu !
Tendre, divertit, amic, avi, pare, oncle, veí, va anar explicant les seves històries, tot responent a les diferents preguntes. Fins i tot ens va cantar una cançó de bressol que la seva mare li cantava per fer-li por !!!
Vaig riure i molt quan ens va explicar records de la seva infantesa, quan tenia 10 anys i de com volia ‘matar un abisini’ !! Va escriure una carta al Duce. I no sap encara perquè ho va fer. La resposta no va arribar mai al seu destí perque va oblidar d’escriure la seva adreça. Però sembla que li van respondre al cap dels feixistes del seu poble …. Digueu-li a aquest nen que és massa jove, però que segur que no li faltaran ocasions per fer-ho !

Records de l’escola, on fustigaven a les criatures tot assegurant que el Duce havia estat dessignat per Déu. Polìtica i fe religiosa … d’això també en sabem aquí.

Em va sorprendre, gratament, quan va dir que en Salvo Montalbano era fill del maig del 68 i que odiava les injustícies i es va fer policia, no ‘carabiniere’ perque tenen un deix militar. Montalbano sempre es rebel.la, és un funcionari desobedient, això ja ho sabem els seus lectors. Em va quedar també gravat quan va dir que la gent del maig del 68, van passar d’incendiaris a bombers …..

I el sicilià, les diferents parles i va agraïr al seu traductor, en Pau Vidal que hagi respectat aquestes diferències. Preguntat perquè la majoria de les novel.les en Montalbano comença aviat pel matí, a l’alba, i somia i somia. Diu que sol vincular aquests somnis de l’alba amb el que serà la trama de la novel.la. Genial !

Dues hores ben bones de tancar els ulls i somiar que ets a Sicília a la casa de la platja de’n Salvo Montalbano, a la terrassa, escoltant la mar. I de sobte apareix en Salvo Montalbano o en Andrea Camilleri, que més dona, portant els plats per dinar i un bon ví blanc de la terra. 

Gràcies Andrea Camilleri. 

Fotografia: Vista des de la terrasa. Mar Mediterrània, la mar que ens uneix. 

Un diumenge matí a Hà Nôi és l’apunt que vaig publicar tot just fa dues setmanes.
I ara vé al cas per les manifestacions fetes pels professionals del circ al nostre país i que m’han sorprès i molt. La gent del circ ha despertat, com diu l’amic Marcel Barrera, blocaire d’aquesta casa. Els polítics, representants del poble, volen aprovar una llei al Parlament de Catalunya i prohibir l’actuació d’animals en qualsevol espectacle del circ a casa nostra, o a Barcelona Ciutat, encara no ho tinc clar.

És a dir, que per veure circ en el seu estat pur, hem de veure espectacles del Cirque du Soleil, que jo personalment crec que són espectacles barrejats amb el circ.

El que no m’agrada és que els nostres representants només hagin escoltat les queixes de la gent, defensors dels animals, i jo en sóc una, però no han escoltat als professionals del circ, als artistes, als directors, als propietaris, als amics dels animals que actúen. Molta gent pensa que els animals artistes viuen en condicions pèssimes, maltractats, i sí, pot ser és cert fa molts anys en el nostre país, però no pas avui i des de fa anys, i  són molts els països on el circ està considerat art, cultura, on sempre i encara avui, els humans actúen juntament amb els seus amics els animals, siguin elefants, lleons, tigres, porcs, gossos, ossos. Les arts circenses són altament considerades i respectades en tots els països d’Europa i del món.

A Hà Nôi vaig passar un diumenge matí esplèndid. El número amb elefants va ser una meravella, i els micos circulant amb bicicleta uns veritablea artistes. Animals que compartíen escenari amb homes i dones, guapos, i ben plantats, divertits i seriosos, com nosaltres.

Senyors i senyores, representants del poble al Parlament de Catalunya, si us plau, parlin amb els que sí saben ser amics dels animals, i escoltin el que els diuen, no es quedin només amb la versió dels amics animalistes. I si us plau vagin al circ, no es perdin aquest espectacle, circ en estat pur. No tot és el Cirque du Soleil que sembla que volen fer creure que és el circ, no i no. El circ, les arts circenses és quelcom més.

S’han llegit la regularització en aquest tema que tenen a França ? Aquest problema no l’han de discutir al seu Parlament. Està resolt i el circ és el que és.

No posem més entrebancs al circ i escoltin als seus representants, als seus artistes, a la gent que fan possible que nens i nenes, joves, adolescents, gent gran, tots, poguem somiar i evadir-nos durant una bona estona, sentats, rient, plorant, emocionats, sota una carpa esplèndida envoltats de màgia.

L’amic blocaire d’aquesta casa en Marcel Barrera – Bloc de Circ, ens explica molt bé el que està passant en el món del circ.

Fotografia: Circ a Hà Nôi. Homes, dones i elefants. Un número de circ excel.lent.
                 Setembre 2013. RG. 

Sí, avui és La Candelera i riu, és a dir, l’hivern és ben viu encara. Ahir va ploure i vaig ser a la Fira de La Candelera a Molins de Rei, Baix Llobregat. Va ser un matí esplèndid. Primer dia de febrer, fred, humitat alta, plugims i finalment pluja. La Fira et dona la oportunitat de passejar, badar, conversar, descobrir, comprar, beure, menjar, trobar amics. Des de Berga un matalasser picant la llana i fent-la voleiar. Per fí he trobat una persona que estima el seu ofici i podré renovar els meus coixins de llana. Una llana que té molts anys, molts. Més de seixanta. A casa els matalassos eren de llana i com el terrat era gran, espaiós, el matalasser de més amunt de casa venia a picar la llana, a rentar-la i cada any teníem el matalàs nou. També la descoberta d’un molí d’oli al Penedès, no gaire lluny de casa. Un oli que vaig tastar, verge, d’arbequines, i quatre agricultors joves del Baix Llobregat que han fet pinya per vendre les seves hortalisses i productes, i mira que feia goig tot el que ens presentaven! Uns ganivets de cuina, sí, els que fan a Solsona. I planters a dojo. Un dia profitós, un dia de fira.

I mentre vaig escrivint, la sorpresa, la merla ha tornat. Encara no és dalt de l’arbre davant del meu balconet. La sento lluny i em pregunto, ha trobat un lloc millor,? No vindrà tots els matins a fer-se notar ? No podré escoltar el seu cant ? Tot just ha començat febrer, donem-li temps. Ara he de treure i guardar el pessebre fins el dia de Santa Llúcia de 2014. És la tradició, el que sempre he vist fer a casa.

I enguany coincideix amb l’Any Nou a Viêt Nam. L’any del cavall, els que córren, els ràpids, els bellugadissos, els intel.ligents, això diuen. I les mimoses comencen a florir. Tot comença, s’entreveu que la primavera no és gaire lluny. El fred, però, encara és viu.

I escolto novament ”La Flauta Màgica” de W.A. Mozart. La millor versió. La pel.lícula d’Ingmar Bergman i la podeu veure en la seva totalitat, si així ho voleu. És a YouTube.
Una meravella. I també llegeixo Màrius Torres. Puc esperar més en aquest dia de fred viu de La Candelera ? Sí, m’oblidava, he fet Skype amb una persona que viu en un lloc del món vuit hores abans !

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund,
també els nostres compassos voldríen, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure …
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure !