For Lou Reed

| October 31, 2013 – 1:15pm

To our neighbors:

What a beautiful fall! Everything shimmering and golden and all that incredible soft light. Water surrounding us.

Lou and I have spent a lot of time here in the past few years, and even though we’re city people this is our spiritual home.

Last week I promised Lou to get him out of the hospital and come home to Springs. And we made it!

Lou was a tai chi master and spent his last days here being happy and dazzled by the beauty and power and softness of nature. He died on Sunday morning looking at the trees and doing the famous 21 form of tai chi with just his musician hands moving through the air.

Lou was a prince and a fighter and I know his songs of the pain and beauty in the world will fill many people with the incredible joy he felt for life. Long live the beauty that comes down and through and onto all of us.

— Laurie Anderson
his loving wife and eternal friend

La denúncia, la tristor, la ràbia i sempre la mateixa pregunta: Per què ? Una violència injusta i cruel.
El meu sincer condol i tristor, molta tristor.

També he llegit dos, tres intents d’assassinats a dones per les ex parelles i que sortosament han pogut sobreviure. La majoria dels presumptes autors, novament detinguts, jutjats i amb ordres d’al.lunyament. I ara llegirem les estadístiques, fredes, esgarrifoses, però sempre pensant que al darrera d’una xifra hi ha una dona morta, assassinada, perque sí.

Unes flors bellíssimes d’un jardí botànic en una regió del sudoest de la Xina.
 

LECTURA:
Hivern
Ara el sol és més feble que mai. La fredor s’ha fet mestressa de l’aire. Som a l’hivern.
Les muntanyes altes i els camps de les contrades més fredes, són blancs de neu i tenen les aigües glaçades. Pertot, hi ha, almenys ben sovint, l’assot de la pluja i del vent geladors.
Gairebé tote els arbres tenen les branques completament nues.
Als camps, no hi ha sinó els rostolls pelats.
Els pocs insectes que resten vius i molts d’animals d’altres menes, viuen adormidets en amagatalls. Força ocells, també han desaparegut d’entre nosaltres. La fredor i la manca dels aliments que ells necessiten, els han fet emigrar o morir. Només, de tant en tant, es deixa veure algun pardalet o algun altre ocelló escadusser que ve a prop de les cases a cercar engrunes per anar conservant la seva vida.
Dirieu que gairebé tota la natura és morta.
Però, gràcies a Déu, la freda buidor i la quietud d’ara no volen dir una gran mort sinó un gran repós.
Aviat, a la primavera, el bon sol tornarà a escalfar i, novament, la terra s’omplirà de verdor, de flors i de tràfec d’animalets, i l’aire, de cants i volades.

Corranda
Aquests camps sense planta,
aquests ceps que semblen morts,
seran blat, per primavera,
seran vi, per la tardor.
                                     – Ferran Agulló i Vidal –

Hivern
El temps és d’hivern cruel;
les boires corren pel cel
a la part de tramuntana …..
Se sent un fred que trepana,
senyal de neus i de gel.
I ve la fosca glaçada;
i al voltant de la flamada
que ja crema dins la llar,
la gent, arremolinada,
s’ha espassat el tremolar.    
                                           – Maria Antònia Salvà –

El títol del llibre d’aquest recull de poesíes, és bonic: Derelictes.
Nau abanadonada que sura a flor d’aigua. (TRAN- Transport)
Restes d’un vaixell naufragat o del que contenia. (HIH Història en general. HIA Arqueologia).

Derelictes és un llibre de poemes que pots trobar en una nau abandonada, al llarg dels anys i que els hem llegit en apunts de’n David i el seu bloc, i ara tenim el guster de poder-los llegir tots junts en una nau que sura en les nostres mans.

En David en sap molt de recitar poesia i acompanyat al sò dolç de la guitarra de Nadim Robert Majure, ens va anar recitant i explicant el perquè i com va escriure els seus poemes.
Com la nau que sura a flor d’aigua sempre té futur i va viatjant, us deixo escrit en aquest post l’última part del darrer poema del llibre; no pas l’últim, perque en David continúa omplint la nau abandonada de mots, i quan arriba a port els recollim i els llegim.

Aquest poema el podeu llegir tot sencer en un dels seus apunts del seu bloc escrit per la seva fillola i neboda Montsant, i que va publicar el dia 8 de maig de 2009.

És el poema que clou el llibre.

Fotografia: La mar, la posta de sol, la nau que sura, no pas abandonada.
Badia de Vinh Ha Long. Octubre 2013. RG


 

De petita, d’adolescent, de jove, de gran, sempre m’ha fet il.lusió anar a Santa Llúcia …. una caseta de cartró, un animalet, un pastor, una palmera, el suro per les muntanyes. No és que sigui una sentimental, però les figuretes sempre em diuen coses. En tinc algunes que vaig comprar en algún dels meus viatges, a Arles, o a Roma. I també les que em va deixar la meva mare. I com més anys passen més gracies els hi trobo i més significat. El caganer és el de sempre. Té molts anys i no el penso canviar.
Enguany, a Roma, em van regalar una figureta preciosa, feta a Nàpols,
però em va caure aquest estiu i es va trencar. El disgust va ser dels grans. Crec que puc ‘curar’ les seves fractures. Almenys ho intentaré.

He de comprar la molsa i ho tinc fàcil perque al barri hi ha la floristeria Flor de Vent que té de tot. I uns ninotets per anar guarnint el moble del menjador i el vesc que m’han regalat. I continuar enviant Nadales als amics. I sentir tristor, nostàlgia, pensant amb la gent que ja no hi són i veure com de ser un munt de persones al menjador de casa, ara només hi sóc jo i dues persones més.

…… però alegria d’haver estat i ser una persona afortunada, i poder treure les figuretes de fang per tornar-les a posar en el meu pessebre el dia de Santa Llúcia, com mana la tradició. En certa manera aquestes figuretes són el pas de l’any i el començament d’un altre.

La pilota és a la seva teulada. Llegir la premsa estrangera ha estat un goig. La notícia de primera plana, i ben clara, Catalonia ferà un referèndum per la independència el 9 de novembre 2014 i el govern del reino de españa no ho accepta ni ho vol autoritzar.

Som-hi. Tots plegats. Hi ha molta feina a fer. La resposta és fàcil i clara:
Vols una tassa de brou ? Doncs ací en tens dues : SI i SI. Endavant les atxes. 

Bròquil is OVER 

És en aquest moment del dia quan coincideixes amb viatgers d’altres països i comença la conversa. Viuen a Chiang Mai, Tailàndia. Són de Boston, i van voler marxar i cercar el lloc ideal per viure-hi. La conversa va generar un petit debat, perque havíen vist a les notícies de la televisió tailandesa, com a Catalunya havíem tancat una cadena humana de 400 kms per reclamar un referèndum on se’ns preguntés si volíem la independència. Em van fer un munt de preguntes i els hi vaig explicar el procés, com hi havíem arribat i la nostra història, la nostra derrota l’any 1714.

Les seves últimes paraules van ser exactament les mateixes que ha dit el senyor Turp a Barcelona : La Via Catalana va impressionar el món, ara no s’aturin. Guanyareu. 

No sé els seus noms. Només sé que ell és periodista i ha estat viatjant per tot el món. Ara vol descansar amb la seva dona i ha trobat el seu lloc, una petita ciutat del nord de Tailàndia. Va compartir la conversa una dona d’origen xinès, de Taiwan, però de nacionalitat nordamericana, també viatgera i va escoltar molt atentament i encuriosida la conversa. Em va preguntar: I el vostre govern no us deixa fer una consulta per poder decidir vosaltres lliurement si voleu o no la independència ? No va ser la única persona que m’ho va preguntar. A Yangon, també a l’hora d’esmorzar, un viatger escocès, una noia de San Francisco, dos xicots d’Amsterdam, monjos de Birmània, companys de viatge en tren de Lao Cai a Hà Nôi, un pare i fill de Dinamarca i un xicot vietnamita. A Xina ja va ser més difícil per el tema llengua, però sí que m’ho van preguntar després de la conversa, una parella de joves xinesos. En aquest país-continent depèn de qui ho poden entendre o no, i em refereixo al Tíbet i fins i tot al Yúnnan per on vaig viatjar.

Amb els espanyols que em vaig trobar, la independència no va ser el tema de conversa, malgrat la meva petita estelada a la motxil.la, o el mocador del coll i fins i tot la samarreta groga de la Via Catalana.

Avui comença el Simposi Espanya contra Catalunya. Quin enrenou per un títol! Qui ho havia de dir ! Febleses, por, val mes no atiar el foc, fem-ho bé, nazis, vergonya, atac directe, provocació …… mentre els historiadors participants en el Simposi llegiran les seves ponències i en treuran les conclusions històriques. Continuaran treballant, fent la seva feina. Amb tranquil.litat, sense fer sorolls. Uns criden i d’altres treballen. Ningú dels acadèmics participants en aquest Simposi cridarà :  Muera la inteligencia.

Voldria recordar que aquest procés que volem endegar per assolir la independència del nostre país serà possible gràcies a la gent, i els partits politics, representants del poble, han de lluitar perque el referèndum es pugui fer d’una vegada, i el poble pugui contestar a una pregunta tan fàcil com aquesta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent ? SÍ / NO.

No, no estem cansats dels atacs espanyolistes, estem farts dels dubtes i febleses dels partits polítics del nostre Parlament que encara fan tripijocs entre ells i elles (els líders dels partits) i no escolten a la ciutadania que ha sortit al carrer massivament des de l’any 2010. Nosaltres resistim i persistim, i els nostres representants polítics ?
Dos partits són clars, ERC i les CUP. I sorprenentment en les enquestes les millors valoracions són per els líders d’aquestes formacions, Junqueras, Bosch, Fernàndez.
I unes eleccions del 25 de novembre de 2012 van deixar molt clar el que vol el poble i el nostre Parlament ho va votar afirmativament.

Ai aquesta por dels felpudos rojos ……… Com diu en Partal avui, esperem a dijous a veure com comença aquest Simplosi i veurem fins on arriba aquesta feblesa.

Repeteixo la pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent ? SÍ / NO.
Poseu data, si us plau. Jo ja tinc la resposta, com milers, milers, milers, milers, milers, de catalans i catalanes.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Via Catalana – Tram 007 – Les Cases d’Alcanar. 11S13. RG.
Estem esperant …..

Recorda i venja’t, li van dir a Madiba, i ell contestava Perdona i oblida. 
A la presó va començar a aprendre afrikaans, la llengua dels seus opressors i guardians. Si parles a una persona amb una llengua que entén, li parles al cap. Si parles a la gent en la seva llengua, els parles al cor. 

També va estudiar la història dels afrikaans, com i per què van arribar al seu país, la seva cultura. A la presó Madiba va tenir molt de temps per pensar, i dels seus començaments en la lluita armada i violència per lluitar contra l’apartheid i els opressors, va passar a un pacifisme potent. He lluitat per la llibertat dels africans, i he lluitat contra la dominació blanca i també he lluitat contra la dominació negra. He desitjat la idea d’una societat democràtica i lliure en què tothom pugui conviure en pau. Si és necessari, és un ideal, pel qual estic disposat a morir.

Va anteposar el futur al passat, la humanitat a la venjança, i així va trencar el cercle viciós del conflicte.

Llegeixo :The New York Times – Roger Cohen – 8 juliol 2013 ……   Nelson Mandela ens ha recordat el més valuós de l’ètica jueva: el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú o, com moltes vegades diu la Torà, has de tractar bé l’estrany ”perquè tu has estat un estrany en una terra estranya”. Transforma el món i sigues una llum per a les nacions.
(Podeu llegir aquest article d’opinió en la seva totalitat al diari ARA d’avui divendres).

Pot l’esperit humà impedir una catàstrofe inevitable ? Madiba va lluitar i ho va aconseguir per el seu país. No sé si ara que ha marxat, el seu llegat estarà ben present en l’esperit de Sudàfrica i del món sencer.

Descansa en pau, Madiba.

Fotografia: Un infant i una llum per a tot el món.

Vaig entrar a Xina provinent de Hà Nôi, Viêt Nam. És viatjant en tren i per carretera quan tens una primera visió del país desconegut. El tren partía de Hà Nôi a les 19:30 hores direcció Lao Cai. L’estació era plena. Moltíssima gent, vietnamites, xinesos, turistes occidentals. El meu bon amic A. va insistir en emportar-me una nevera de porespan amb begudes i uns entrepans. Li ho vaig agraïr l’endemà. Constato que el tren ha millorat en comfort. Compartiments de quatre lliteres, llençols, manta, aigua mineral. El lavabo, net, al final del vagó. Recomano reservar i viatjar en compartiments de luxe. Preu: 22,- €. La minsa  diferència en el preu s’ho val i el tren no és en cap cas un AVE. Vaig compartir espai amb un noi i una noia de Kunming, el meu destí. Joves. Havíen gaudit d’uns díes de vacances i contents de poder practicar anglès. La conversa va ser interessant explicant-nos com vivim en els nostres països i jo preguntant per saber més coses d’aquest país-continent. Una altra de les avantatges de viatjar hores i hores en tren i autobús. Conversar. I amb la gran sort que ens podíem entendre parlant una altra llengua, diferent de la nostra.
Molts sotracs. Circulació lenta. Aquesta línia de ferrocarril data de començaments del secle XX, construïda pels francesos colonitzadors. Obrir camí del sud de la Xina, Kunming fins al Mar de la Xina, Viêt Nam, Haiphong. Transport de mercaderíes. Aquesta va ser la finalitat dels colonitzadors francesos. Vaig poder dormir un parell d’hores. Arribem a Lao Cai a les 05:15 hores del matí.

Minh m’esperava. No ens coneixíem. Una dona jove, vietnamita, i que parla molt bé anglès. M’acompanya fins a la frontera, a pocs metres de l’estació de tren i a l’altra banda del riu Day. Els rius sempre fan de frontera. Hem quedat de veure’ns a la meva tornada i m’ha convidat a sopar a casa seva, amb la família.

Tots els passatgers occidentals del tren es queden a Lao Cai per anar a Sa Pa, un destí prou conegut i altament recomanat per els viatgers que visiten Viêt Nam. Només jo travesso el pont, creuant fronteres i passant els tràmits amb les corresponents policíes. Les ciutats frontereres totes tenen una singularitat, el comerç, l’intercanvi, l’anada i tornada, vendes i compres, gent arreu, botigues, cases de menjar, disbauxa, urbanisme esborrajat.
Lao Cai i Hekou no en són l’excepció.

Per anar a l’estació d’autobús i continuar viatge, cal agafar un taxi. Ja era a Xina.
Arribo a l’estació d’autobús de Hekou. Preu del taxi: 10 Iuans ( €1.30). Les indicacions de les rutes dels autobusos també es poden llegir en anglès …. buuuuf. La terminal està ben organitzada i no em costa gens trobar el bus de Kunming. Preu del bitllet: 140,- Iuans  ( €18.00). Sortida a les 10:50 del matí, hora local (una hora menys a Viêt Nam.) Arribada prevista, 2/4 de 7 de la tarda. L’autobús és ple. La gent torna a casa després d’una setmana de vacances. Insòlit en un país que quasi mai fan festa i treballen més de 10 hores diàries o més. Un passatger occidental, de França, cooperant des de fa molts anys en aquest racó de la Xina. Un tipus curiós. Parlem una estona a l’hora de dinar. Molt integrat en el país. No ho veu gens clar el futur, i com ell diu, encara hi ha molta feina a fer amb la gent exclosa del sistema.

Circulem per autopista, i vaig mirant el paisatge. Plantacions de plàtans, desforestació, cautxu, tunels, ponts, pocs pobles. Molts peatges, de pagament, és clar. En un d’ells va pujar la policia i va recollir la documentació de tots els passatgers. Deu minuts més tard l’ajudant del xofer ens la va tornar. Respiro a fons, cap delinqüent o dissident entre els passatgers ……… Abans de la construcció d’aquesta autopista el viatge en autocar des de Hekou a Kunming podia durar més de 30 hores.

Paisatge molt muntanyós. Kunming és a quasi 1.900 metres d’altitud. Els passatgers parlen molt entre ells, i són cridaners. Passen pel.lícules pel monitor. Culebrots coreans i xinesos, comèdia o drama. Sobtadament l’autobús surt de l’autopista i circulem per una carretera estreta on hi ha un embús considerable.
 

Bon menjar …..  Quan vam poder continuar viatge, l’autocar es va parar en una posta on servíen menjar, i també on hi havien petites paradetes. Un lavabo (havíes de pagar 1,-Iuan) i que no oferia gaires sensacions de netedat. Aguantarem fins la propera parada en una àrea de servei, i benzinera a l’hora.
Per els occidentals parar en un lloc així no hi estem avesats. Per pocs iuans podíes menjar un bon plat d’arròs, verdures i pollastre o ànec cuinats hores i hores en unes olles immenses. No, no estic acostumada a les menges d’aquest tipus servides en llocs poc ‘llustrosos’ i sempre penso en la prevenció de possibles disfuncions estomacals. Higiene ben poca, però és a la que elles i ells hi estan avesats. Res a dir. Simplement curiositat. Vaig decidir menjar un parell de petits entrepans portats des del Viêt Nam.

Continuem viatge, molt lentament i amb gran alegria tornem a l’autopista. El camí ens porta  per camps d’arròs, hortalisses, de blat de moro, de canya de sucre. Petits poblets. Ciutats de població mitjana, però en construcció. Grans edificis, lletjos, molt lletjos, esborronen el paisatge. Tornem a creuar muntanyes, però un indret sobresurt de la resta. Un bosc escultòric de pedres de diferent alçada i de formes irregulars. Desconec el lloc. Només puc llegir el nom de la propera Ciutat, Shilin, i un rètol indicant que encara ens queden 120 kms per arribar a Kunming. Anoto el nom de Shilin per preguntar i cercar més informació. Sembla un terreny càrstic i algunes de les pedres són altíssimes. I com tot en aquest país, immens.
Arribem a Kunming, terminal del sudest. Són ja quasi les 7 de la tarda i ja és fosc. La temperatura és molt agradable. 

A veure …..  li ensenyo el nom de l’hotel i l’adreça escrita en un paper, en xinès , a un taxista i em diu que sí, que puji. Li ensenyo un bitllet de 50 iuans (m’he informat una mica …) i també em diu que sí. Som-hi doncs. Dins el taxi comprovo que el taxista va tancat en una mena de cabina per protegir-se, com abans a casa nostra.
Més de mitja hora de viatge i dificultats per trobar l’Hotel. És un alberg que vaig descobrir  a la xarxa amb bones referències i la vaig encertar.
La recepció i el personal del Kunming Cloudlands Youth Hostel parlen anglès i a més puc compartir taules i conversa amb viatgers de diferents països d’Europa al.lotjats en aquest hotelet. Una habitació comfortable i un llit ‘king size’. El bany magnífic. Recomanen de no entrar a la dutxa fins que l’aigua estigui calenta, tarda una mica, i pots agafar un refredat ! Llegit en una nota penjada dins el bany per part de la direcció del Kunming Cloudlands.

La primer impressió de Kunming va ser de sorpresa, molt bona. Veurem demà si les bones sensacions continúen ……. crec que sí.

Fotografíes: Pollastre dins l’olla. Càmera Coolpix Nikon. Petita. RG. Octubre 2013.
Vaig utilitzar aquesta petita càmera, senzilla, per les curiositats i per fe-ne un reportatge per el meu arxiu.

Arxiu: Avís per evitar un refredat a la dutxa. Vista de la posta. Paradetes de venda de tot. Terminal autocars a Hekou (també hi han rètols, petits, en anglès).
 

La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l’estiu
i l’hivern, al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.

(De Versos amics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998)