Chào ông Viêt Nam

Ahir vaig arribar de Xina i torno a ser a Viet Nam. Fa pocs dies es va celebrar el funeral en honor del General Giap que va morir als 103 o 104 anys.
La meva amiga Thuy m’explica que la concentracio de gent a Hanoi va ser immensa i tots van sentir-se units, amb la mateixa tristor, i ser conscients que eren particeps d’un moment historic per el seu pais. Acomiadar i retre homenatge a un del mes grans estrategues militars del mon, artifex de les grans victories davant els grans exercits de les potencies mes grans, Fransa, EE.UU., Xina.
Avui fent una volta en un taxi a Lao Cai, el jove taxista en parlar del General Giap, es tocava el cor una i una altra vegada.
Lao Cai va ser envaida per els xinesos l’any 1979. Va comensar una guerra entre aquests dos paisos. Xina sempre diu que van ser ells que van guanyar-la i arribar a uns acords de pau; Vietnam diu tot el contrari. I jo em crec els vietnamites. 
Esta plovent. Un dia gris, humit i lleig. Lao Cai es una petita Ciutat fronterera emergent. Es el final de trajecte del tren de Hanoi a la frontera. Des d’aqui els turistes viatges en bus o taxi a SaPa. Muntanyes precioses on hi viuen les etnies H’mong, i Dai, entre altres. Es un desti turistic conegut.
Els xinesos arriben a milers per comprar i aviat ho feran per jugar, perque estan construint un gran hotel de luxe i un casino i els xinesos son jugadors de mena.
Els encanta i tenen diners.
Creuar una frontera sempre es un petit repte. Acostumats com estem que a Europa no n’hi han de fronteres, aqui et sorpren haver de passar per diferents filtres, que et mirin, et facin una fotografia, s’ho pensen, comproven, i finalment et posen el segell al passaport. A Xina, abans d’arribar amb l’autobus a Hekou,
la policia puja al bus, recull tots els carnets d’identitat els passatgers xinesos,  i el meu passaport, com a unica estrangera. Volen saber qui viatja i qui no. Tampoc hi estem acostumats a Europa.
Es migdia, matinada a casa meva. Hora de dinar. Potser un Pho m’anira be.
El tren surt a 2/4 de 8 del vespre direccio Hanoi. Un tren construit pels francesos l’any 1905, que feia el trajecte Kunming-Lao Cai-Hanoi-Haiphong. Van morir milers i milers de treballadors, en construir els centenars de ponts i tunels del trajecte entre Kunming i Lao Cai. I sorprenentment, els francesos van construir un tren de via estreta ……. Hi ha un museu a Kunming on s’explica aquesta obra bestial (mes de 1.500 kms), per aquells temps, i on en certa manera queda reflectida la denuncia dels milers i milers de morts que va causar entre la poblacio.
Ara es plantegen canviar la via a l’amplada internacional, perque el trajecte s’ho val, per el transport de mercaderies al port de Haiphong i de passatgers.
Asia es un continent poderos. Hi ha molt intercanvi de mercaderies. Les comunicacions son imprescindibles i basiques.

 

Jinghong es una ciutat mes aviat petita, cinc-cents mil habitants, i esta situada al sud de la Xina, al Yunnan, i mes concretament a Xishuangbanna. El seu clima es tropical, es a dir, fa calor, i humitat. Una calor moderada. La ciutat no te gaires atractius, pero si uns parcs bonics i unes avingudes espaioses amb molts arbres i flors. A Xina quan han de construir les avingudes ja han fet un carril ample per les bicicletes, motos i carros, ben saparat de la via principal.
Ahir vaig anar a Jing Mai, molt a la vora de Birmania, uns 40 kms. Em van convidar una parella de koreans amb qui vaig mantenir correspondencia al llarg de l’any, ja que son exportadors i venedors de te pu er. Tres hores de cotxe des de Jinghong.
Jing Mai es a 1.700 metres s/nivell del mar i Jinghong a 600. Vam creuar unes valls on hi havia unes plantacions immenses de platans, arros i canya de sucre.
Em diuen que la desforestacio es important, per plantar-hi cautxu i a la regio estan preocupats. No sembla Xina, o almenys la Xina que ens expliquen o veiem en documentals. Aqui hi viuen diferents etnies. Es una regio de pas, fronterera amb Laos i Birmania. Es curios que els retols dels carrers i les botigues estan escrits en dues llengues, el xines i el dai, la llengua propia de la regio, pero no la poden aprendre, perque a les escoles nomes s’ensenya en mandari.
El tai o dai es una llengua proxima al laosia o tailandes. De fet la poblacio va emigrar a aquesta regio fa mes de dos mil anys des del Tibet.
El parlen a casa, entre ells, pero no es la llengua propia a les escoles.
A Jing Mai vaig caminar per el bosc on es produeix el miracle de veure i tocar els arbres de te entre altres arbres d’un bosc tropical. Mai havia vist ni plantacions de te ni evidentment arbres de te. Ni en tenia coneixement que poguessin creixer en un bosc. Les fulles de te d’aquests arbres son les mes preuades.
En Shonghun i la Shoyan m’han donat unes classes excepcionals del te pu er.

A Jing Mai vam visitar a un petit productor, i li van comprar sis sacs de 15 kgs de te. Tambe vam estar provant diferentes classes de te.

Per cert, a l’hora de dinar, amb gran sorpresa i alegria, ens van presentar diferents plats, tots bonissims, vegetarians, i el que mes ……… rovellons saltejats amb all i diferents herbes del bosc.

Un dels motius d’aquest viatge, veure, tocar, caminar, per els boscos d’arbres de te, s’ha complert i tampoc estic tan lluny de casa ….. no poden estudiar en la seva llengua i he menjat rovellons.

Vaig arribar ahir a la Xina. La primera vegada que trepitjo terres xineses. El viatge des de Hanoi va ser llarg. Tota una nit en tren fins a Lao Cai, creuar la frontera, sentir-me mes estrangera que mai, revisar el passaport de dalt a baix i finalment entrar a Hekou i anar a la terminal del bus. Un viatge de 7 hores fins a Kunming.
Entre els passatgers un senyor frances de Lyon, cooperant. La resta xinesos. Han fet 7 dies de vacances i tornen a casa. Al departament del tren vaig coincidir amb una parella jove de Kunming. Parlaven angles, bastant be. Intercanvi d’informacions de paisos, llengues, treball. La noia treballa en un banc 12 hores al dia !! tenen 7 dies de vacances l’any, mes alguns dies mes entre 2 a 4 dies al llarg de l’any. Ell ven cases i treballa per una empresa australiana (???). Treballa 8 hores pero em diu que guanya menys que la noia. Joves, menys de 30 anys.
El paisatge molt muntanyos, i ple de plantacions de platans. Una autopista, de pagament, impressionant. Impossible comptar els tunels i ponts. El transit es perillos. Crec que Xina te un index molt alt d’accidents. No m’estranya per la manera que tenen de conduir.
Quan vam ser a la vall, el paisatge es transforma. Encara hi han poblets amb les cases de teulada tipiques del Yunnan (Paradis sota els nuvols), pero quan arribes a una ciutat mes o menys gran, apareixen uns edificis alts, molt, molt lletjos.
Al bus el DVD ens passa un culebrot xines. No entenc res, pero per les imatges puc imaginar-me de que va el tema. Parem en un lloc per menjar en unes condicions veritablement diferents per nosaltres els occidentals. Vaig preferir continuar amb el meu picnic i no provar el dinar.
Kunming es una Ciutat polida, bonica i l’hotelet escollit molt, pero molt recomanable. Fa fresqueta, entre 12 a 15 graus. Dema marxare novament a terres tropicals, calor.
L’esmorzar molt bo i per fi he pogut tornar a beure el te, pu erh, el motiu principal d’aquesta visita a Yunnan. L’he gaudit moltissim.
Aquest mati he d’anar a veure un mestre de ioga que m’ha comprat el bitllet d’avio per marxar dema a Jinghong.
Petites notes d’un viatge eminentment sorprenent i bonic. La meva curiositat va a cent per hora.
Fins la propera.

Una setmana que vaig arribar a Ha Noi, aquest poble-ciutat, ciutat-poble. No ha canviat gaire des de l’ultima vegada que vaig ser-hi, l’any 2009. Uns cotxes mes, tot mes net i polit, pero l’essencia, la vitalitat de la ciutat continua intacta. Mes iPhones, tauletes. Aprofiten les noves tecnologies. Visc al barri vell, en un petit hotelet del tot recomanable, senzill, pero hi ha de tot. En sortir trobes tot tipus de venedors i venedores, botigues, el barri sencer es un gran magatzem. Sembla mentida que puguin subsistir, perque no veus molta gent comprant, pero, oh miracle!, quan m’he sentat a l’esglao de l’hotelet a observar durant una hora, a les botigues del costat han venut bosses grans, catifes de bambu per casa, bosses de plastic. Els compradors no baixen de les motos. El mercadeig es constant. Em diuen que si fan entre 100 o 120 USD$/dia es un volum de negoci gran, si sumem totes les milers de botigues del barri, i a mes amb el mercat central de Dong Xuan a tocar.
Divendres, dissabte i diumenge, fan mercat de nit, i planten les parades al mig dels carrers. La gentada es immensa. Es un veritable acte social. Families senceres i els infants gaudeixen moltissim comprant petites joguines, caramels, enganxines o fins i tot alguna bicicleta, els seus pares o els avis, es clar.

Observo les mirades de la gent on resplandeix el desig de viure. Cap llei parlamentaria no pot fer canviar mai la manera de ser de les persones i el seu tresor mes preuat, estimar la vida. Caminen amb el pas ferm o a gambades, o aquest balanceig de les venedores de carrer, el xivarri i l’enrenou, les motos, les bicicletes, els taxis, els cyclos amb els turistes, els repartidors de mercaderies transportades damunt de les petites motocicletes. Una feina d’artesania. I quan surts del barri arribes al llac Hoan Kiem, on els avis fan exercicis, respiren, conversen, passegen als petits de la familia. Aleshores tot es pau i placidesa. Els joves sentats en els bancs que son arreu mirant les aigues del llac sota els arbres, cercant l’aire fresquet.

Dema marxo a Vinh Halong. Aquesta vegada dos dies i una nit a bord. Dissabte quan torni, al capvespre, pujare al tren per anar a Xina, a Kunming.

En el teclat no hi ha accents ……  Llegeixo les noticies del meu pais. Avui porto la samarreta groga. El color verd es ja el color de ses Illes. Tot es mou. La vida que tots volem esta fent el cami.

Per cert, si, el senyor Hieu encara es a la cantonada del mateix carrer Han Long reparant bicicletes, amb una diferencia, te un ajudant ……

Xin chao