Chào ông Viêt Nam

El dia de la meva partença a països llunyans ha arribat. Dimecres 25 de setembre s’enlairarà l’avió que em portarà primer a Hà Nôi. Després tren i autobús fins a Kunming, Yúnnan (Xina). Continuaré novament en avió fins a Jinghong, Xishuangsbannà (Xina).
Tornaré a Hà Nôi i finalment novament l’avió partirà cap a Yangon, Birmània-Myanmar. Sis setmanes. Tornaré el dia 6 de novembre.

Un viatge preparat des de fa més d’un any, i les peces s’han unit; viatge, estar amb amics, conèixer noves terres, treballar per l’escola Mingalaba a Birmània.

No porto ni smart telephone, ni portàtil. Un senzill mòbil en cas d’emergències, una agenda plena de notes, la meva estimada càmera. I de tant en tant, si és factible, entraré en un internet-cafè a veure si puc conectar-me, fer una ullada, escriure algun apunt curtet, e-mails. Enviar postals. Sempre m’ha agradat de fer-ho.

A Xishuangsbannà (Xina) tinc aquest interès especial per veure les plantacions de te, però encara més, els boscos d’arbres de te i com recullen les fulles i comença un procés de fermentació que pot durar entre 2 i 40 anys dins bótes de roure. I  poder prendre aquest preuat te anomenat pu erh, a la mateixa terra del seu orígen.

A Hà Nôi viure la Ciutat; anar al circ, teatre, passejar, badar, ser amb els amics, veure si el senyor Hieu encara és a la mateixa cantonada reparant bicicletes, i per suposat anar a Ha Long. És una visita obligada per a mí. Cada any el dia 19 d’agost hi vaig virtualment, i aquesta serà la tercera vegada que ho podré fer físicament.

A Birmània-Myanmar serà un retorn desitjat. Els canvis ja hi són, i ho podré copsar personalment. Daw Aung San Suu Kyi ja no està empresonada i podré ser molt a prop de casa seva, o fins i tot, davant, no ho sé. L’any 2009 no em van deixar fotografiar el llac Inya on es veia lluny, lluny, casa seva d’on no podia sortir. I anar a l’escola Mingalaba, i conèixer la nova mestra, i expresar la meva tristor per la mort de l’abbot U Ankura fa pocs mesos. Portar els diners recollits per l’Associació JOFRAN Internacional perque l’escola de pre-escolar i 47 nens i nenes puguin continuar, i fer un àpat diari. El curs, fins més enllà del mes d’agost de 2014, està cobert.
Shwedagon, Mandalay, U Bein, i potser tindré temps de veure altres racons, pagodas, pobles que encara no conec. Els amics en W., en T. en N. sé que em feran costat i tornar a veure els avis de’n Nil ….

Tam biêt – fins aviat.

Fotografia: Des de dins l’avió de Vietnam Airlines. Setembre de 2006. RG.

 

És aquest un altre moment de ser un poble combatiu i cal ajudar als mestres de les Illes. Han estat i són valents i només escoltant el que diu el senyor Bauzà et fan remoure els budells.

No ens quedem plegats de braços!

 VAGA INDEFINIDA A LES AULES     €€€€€
Pots fer un donatiu a la caixa de resistència de l’Assemblea de Docents.
Aquests diners aniran destinats a pagar despeses de l’organització de la vaga, possibles despeses legals, etc.

Número de compte: 2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya, a nom de l’Obra Cultural Balear. 

Jo ja ho he fet, i valtros ? 

La denúncia d’aquests crims tan execrables i injustos no s’atura, malgrat fa temps que no publico cap apunt (l’últim el dia 11 de juliol ).

21 d’agost: A Verín, Galizia. El culpable, va confessar haver assassinat la seva dona de 52 anys. Tenia ordre d’al.lunyament i havia estat jutjat per maltractaments. 
1 de setembre: Al barri de Sants. Troben un bossa de plàstic on va amagar el cos desquarterat de la seva companya el presumpte assassí. Esatà detingut.
4 de setembre: En un barri limítrof de Madrid, la dona va ser apallissada i morta presumptament per el seu company. Tenia ordre d’al.lunyament, jutjat dues vegades per maltractaments.
14 de setembre: A València. Una dona de 48 anys és assassinada presumptament per la seva parella. L’home va intentar suicidar-se. Està fora de perill i detingut.

El meu sincer condol i tristor. Dones que no podran mai més veure sortir el sol i la vida continúa, i continúen aquests crims cruels i injustos i que cal denunciar una i una altra vegada. 

Unes petites flors d’un poble festiu del Maresme. Estiu 2013. RG.

 

Encara vaig poder fer fotografíes del Tram 007, i també de Les Cases d’Alcanar, perque anar informant a la gent de com posar-se per la gigafoto era la prioritat. Ja ens ho van dir de l’ANC a tots els fotògrafs …. concentració per fer les fotografíes i facilitar el muntatge de la megafoto final.

I amb aquestes poquetes fotografíes m’ha vingut de gust fer aquest petit video. Un record per sempre més. I acompanyat per la música de l’Ovidi, homenatge a les persones que no hi van ser i que han estat i seran imprescindibles per aconseguir la independència del nostre país, sense que cap riu, ni mar, ni muntanyes ho impedisquen.

La ressaca emocional encara continúa …..
Nota: Per veure el video en HD aneu directament a Vimeo, i clickeu HD.

Bròquil is OVER !

Via Catalana – The Catalan Way for Independence from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

 

Aquest video emociona i molt en veure els catalans que viuen arreu del món i  van ser capaços també de fer la seva cadena. Un bon treball de tots plegats, el poble de Catalunya i l’equip d’audiovisuals de l’ANC.  
L’hem feta molt grossa, però ben grossa !

Fotografia: Cadena a Melbourne, Austràlia, on puc veure uns molt bons amics. Més de 150 persones s’hi van aplegar.

Via Catalana al Món v3 from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

 

 

Sí, la Via s’ha tancat. Cap dels Trams ha quedat buit, cap ni un. I tots erem bona gent, festiva, contenta, amb ganes de gaudir i reinvindicar. I cridar ben fort el que volem.
L’autocar amb 72 persones va sortir aviat de Barcelona. Formava part de l’expedició de l’ANC Sarrià Sant Gervasi; un total de 4 autocars. Trams, 007, 013, 019.
Encara no les 08:00 del matí.

Una parada prop de Tarragona i avall. Instruccions i informacions a bord. El tsunami groc arribe a Les Cases d’Alcanar. Impressionant ! Tot el poble amb banderes i el color groc predominant pels carrers. Cel ennuvolat. Anna, voluntària de l’organització, ens espera a l’aparcament on hem de deixar l’autocar. Fins al Tram 007 (James Bond hi serà)  uns minuts de caminar.

Però ara som a Les Cases i hi ha gresca. Els diables, els gegants. Veure els somriures de la gent. Recollim els tickets per el dinar que ja hem pagat a un compte que l’organització ens va dir. Al port no es veia el ciment del terra, tot eren taules i més taules per a més de dos mil persones. Van cuinar una paella, bé moltes paelles, i tots sentats a les taules i els casencs i casenques van anar servint els plats. Un arròs boníssim. I vam felicitar a la gent una i una altra vegada, de l’acollida, de tota la feina. Una invasió tan gran en un sol dia, no crec que l’han viscut mai. A més una invasió pacífica, riallera, alegre.

I aquest 11s2013 no puc més que recordar, pensar i guardar les paraules de Vicent Andrés Estellés, perque sí, perque el poble unit es va manifestar alegre i combatiu. Un grup de gent de Torrent, L’Horta, així ho van expressar prenent un ‘relaxing cup ‘ en un bar de Les Cases. Salutació a Carles Santos que marxava al Tram 001. Xerrada amb Pere Portabella. Gent diversa, fantàstica.

A les 15:00 hores punt de sortida per anar al Tram. El grup de 71 persones va arribant. Uns una mica més tard que d’altres, i algú que es va deixar la motxil-la no sabía on, però l’organització la tenia guardada. Un altre volia agafar una jaqueta, per si de cas, a l’autocar. Tots units fem via cap al Tram 007.

Quin és aquest Tram, el 7 o el 8 ? No, no, direcció Barcelona podeu trobar els Trams 8, 9 i 10, direcció València el 7, 6, 5 fins arribar a l’1. Encara circulaven cotxes però la gent ja era quasi tothom a lloc, i el rel.lotge marcava les 16:00 hores ! Faltava gent a les Terres de l’Ebre ? Voleu dir ? Gent d’arreu, del Montsià, del Maestrat, de la Ribera d’Ebre, del Bergadà, del Solsonès, d’Osona, del Maresme, del Barcelonès, del Penedés, de l’Horta i no puc dir-ne més. Em preparo per la GigaFoto, perque també sóc fotògrafa voluntària. Tinc la gran sort que un altre fotògraf és en el mateix tram, en Lluís, i tots dos vam fer un equip perfecte. Vam estudiar tot el protocol per fer. Vam inspeccionar els 500 metres del Tram 007. Les càmeres preparades. Vero i Anna, les dues xiques voluntàries de l’organització anaven amunt i avall del Tram. Vero va estar cinc díes acampada al pont del riu Sènia, perque la Guàrdia Civil no requisés les pancartes de la Via, perque ho van fer! Sí, sí. Vero i el seu company, no ho van permetre més, fent guàrdia tots els dies i nits.

I més gent. Començament del Tram 007, apretadets, molt apretadets. Quasi al final del Tram, més esplaiats. Cadires. Parasols. Gossos. Camp de tarongers immens detràs. Xiquets dibuixant, pintant pedres. Banderes i pancartes preparades al terra. El vent !! Cap problema. Agafen pedres del bancal, i au, problema resolt i tots ho van fer així. Transistors. Què diuen, què diuen ?? La meva iaia m’explique tot el què passa. Hi ha ple arreu. Bravo, visca Catalunya lliure !

Ei, mireu qui arriba en Miquel Calçada !! L’Anna em demana de fer-li una fotografia amb ell. Feta i amb molt de gust. En Miquel no porta la samarreta groga tan preuada aquests últims díes. És groga també ….CATALUNYA IS NOT SPAIN …. Se la va posar al damunt de la camisa. Sabates de vestir, pantaló de vestit de persona important i la samarreta groga …….

Decidim començar amb la GigaFoto uns minuts abans de les 17:14. No tenim altaveus ni pantalles, ni sò. Només podem escoltar les campanes de la Seu de Lleida perque la gent amb transistor ho anava anunciant. Tots agafats de les mans, tots. Animant a la gent, ben posats, somrients, i en Lluís fent les fotografíes. Helicòpters que sobrevolen damunt nostre. Motos de l’organització. Gent cantant. Fent l’onada. Alçant els braços i mirant un cel blau, intens, amb taques blanques de núvols, i els tarongers plens de taronges, verds, tupits, i davant la mar, la Mediterrània, al.lunyat de la carretera, però es veu. I recordant a tota la gent que no hi és i que sense ells i elles mai, mai, haguéssim arribat on som ara. I també recordant a la gent que no ha pogut participar per problemes de salut i circumstàncies greus o altres de professionals.

Hem acabat la GigaFoto. La festa continúa. Tots encara agafats de la mà. Les xarangues amunt i avall animant amb música. I a les 18:00 hores els músics ens interpreten Els Segadors i cantem, i cantem. És en aquest moment que m’enfonso i plore.
No, no ha estat un somni.

Tornem a l’autocar i als cotxes i a les cases. Escolto a Carme Forcadell gràcies a un transistor prestat. Està emocionada i li costa començar a parlar. Ahir vaig saber que en aquell precís moment va ser informada que tots els trams havíen tancat la cadena. Tots. Cap forat. 400 kms enllaçats mà amb mà, crit amb crit, samarreta amb samarreta.
Falta una persona. No arriba. No sé on és. No contesta a les trucades. Contactem amb hospitals per si de cas. No ha passat res. Decidim marxar. Cua a la carretera i tot d’una apareix en Miquel trasbalsat, corrent, i puja a l’autocar. I comencem una segona cadena, aquesta de cotxes ……..

Cua immensa per la N-340. Baixem de l’autocar, caminem pel voral. Arribem a una benzinera, petita, col.lapsada de gent per estirar les cames i comprar aigua.
Continúem, sembla que la cua es va desfent. Truco als companys dels altres autocars.
Són al davant, però parats. En Roger, el meu cap, em diu que ja és a l’autopista, però que també estan parats !! No ho dic a la gent. Després de la paradeta, tot va millor i la gent enceta converses, juga amb les tauletes, dorm i miro les seves cares; alegres i combatives, i tots units. Arribem a Barcelona passada mitjanit.
El combat continúa, però de manera diferent. La gent, el poble ho demana als seus representants. Que no s’adormin. Volem votar ja, peti qui peti.

Gràcies i felicitats a tothom ! Hem viscut un dia en llibertat i amb alegria. Vicent Andrés Estellés, ens ho vas reclamar, oi ?

Fotografía: 11s2013 – Tram 007 Les Cases d’Alcanar. De Canet de Mar a Les Cases d’Alcanar. RG.

Arxiu: Diverses fotografíes; Anna, casenca voluntària, amb Miquel Calçada; infants de Canet de Mar dibuixants; barcelonins arribant a Les Cases; hora de dinar i menjar la paella que ens van cuinar la gent de Les Cases; feta la via, retorn a casa i felicitat; gent de Torrent amb gent de Vilafranca del Penedès  i els guardians de la Via, Vero i el seu company.

 

I demà farem Via. Milers i milers, grans i petits, adolescents i joves, de mitjana edat. 
La preparació ha estat intensa. No sé si aquesta nit algú podrà dormir. Naltros ens hem d’aixecar aviat. L’autocar sortirà a 2/4 de 8 del matí. Destinació: Les Cases d’Alcanar.
Avui he escoltat que la gent del País Valencià no pot fer la cadena dins el seu territori i ho ferà juntament amb tots nosaltres. Per tot el que estic visquen en la prèvia, m’ensumo uns trams plens a vessar a Alcanar.

Avui tot a punt. Llegir els dossiers de participants i de voluntaris que l’ANC ens ha fet per a tots, milimetrat, no s’han deixat res. I fer moure el nostre sentit comú, i gaudir, i reinvindicar ben fort que volem la independència i volem votar, que volem fer-ho com abans millor, l’any 2014.

Si quan era jove vaig ser la ‘terrorista’, la que demanava ser independent, la marginada, la que havia de mossegar-me la llengua, la que havia d’escoltar paraules gruixudes, i jo continuava endavant, sempre pensant en una transició que seria un pal a les rodes, com aixi ha estat, sabeu, no puc creure el que ara està passant. 

Carme, Lluís, Angelina, Esteve, Ramon, Mercè, Jan, Arnau Paulina, Maria, Mônica, Martina, Susanna, Anna, Elisabet, Francesc, Carlota, Miquel, Oriol, Jordi, Miriam, Sandra, Gloria, Andrea, Montserrat, jonatan, Imma, Xavier, Irene, Maria teresa, Josep Lluís, Sofia, Joan, Miquel, Martí, Helena, Jesús, Pau, Ferran, Marta, Alfred, Bernat, Joaquim, Lluís, Encarnació, Isabel, Joana i algú que m’he deixat. Són els passatgers de l’autocar. Tots a punt. Angelina serà la responsable de salut (va ser infermera durant 33 anys) i ja portarà la farmaciola. Dinarem plegats al port de Les Cases d’Alcanar, un dinar organitzat per la gent del poble. Marxarem al nostre Tram. Sí, no oblideu de portar cadiretes, gorres per el sol, aigua, calçat còmode, les banderes no oblidar-les, el transistor, piles. Compte que serem a la N-340 i hi haurà un carril obert per emergències. No caminar ni creuar la carretera. Tots al voral senyalitzat. Ens donarem la mà amb molta altra gent que no coneixem. Tampoc ens coneixem nosaltres mateixos.

Ens acolliran la bona gent del Montsià, de les terres de l’Ebre, tots units. Gràcies gent de les terres del sud. Gràcies casencs i casenques.

A les 17:14 hores totes les mans unides com un sol poble que demana, reinvindica, exigeix viure en un país independent i vol anar a votar ja. Un poble que empeny als nostres representants polítics que facin via i la seva feina.
A les 18:00 s’haurà acabat i tots farem el camí de tornada a casa, i tindrem moltes coses per explicar.

Serà un dia assenyalat, meravellós. No el desaprofitem, gaudirem i molt. I tindrem uin pensament, un record per a totes les persones que ja no hi són, per tots aquells que van lluitar al llarg dels anys perque això fos possible. I per ells i elles aquesta Via Catalana serà el nostre més gran homenatge i gratitud. No cal posar noms, els tenim dins el nostre cor i ànima. 

Endavant les atxes. Ho aconseguirem segur.

Fotografia. La meva estelada del balconet. No s’ha mogut des de l’any 2010. Només quan vaig patir un incendi. Es va cremar, però hi torna a ser. Ara és darrera les reixes, encadenada, però oberta a tothom. Aviat posaré la bandera en un màstil per anúnciar que visc en el meu país, lliure

 

En el nostre país existeix un moviment social fort, compromès, persistent. Volen viure en un país independent, seu, lliure. Empenyen i empenyen. Aquest poble defensa la democràcia. Coneix els instruments polítics, i no li agraden. No li agraden com els partits polítics fan trontollar tot el que s’ha aconseguit malgrat les dificultats, al llarg dels últims anys.
Volen fer un nou país des de baix, foragitant tot el que està podrit. El poble sap molt bé que la independència no és el miracle que ho ferà possible ni demà, ni demà passat, però sí sap que el procés perque això sigui possible ha de començar definitivament, ja.

Jo ja tinc ganes de viure en un país normal sense tantes estelades, galetes, xancletes, collarets, braçalets, pins, amb la nostra bandera, les nostres institucions, les nostres escoles,els nostres cultius, els nostres ramaders i pagesos, els nostres trens, els nostres hospitals, les nostres biblioteques, les nostres universitats, els nostres teatres i els nostres cinemes, les nostres editorials, i oberts a tothom a totes les cultures i països del món, sense anar explicant per què volem un país independent.

I després d’unes eleccions el propassat 25N12 es va poder constatar que el poble vol que els representants escollits treballin fort. Continuar avui dins un sistema autonòmic fals, i reclamar dia a dia el que ens pertoca per els nostres impostos que anem pagant religiosament any rera any, no es pot aguantar més.

Ahir nit vaig escoltar i veure una d’aquestes tertúlies que fan en una cadena de televisió amb seu a Madrid , Canal 13, (desconec qui són els propietaris) molt de la caverna,això sí,  i la pregunta que feien als seus espectadors, esfereïdora:
Hay que cortarles el grifo del dinero a los catalanes? No és literal, però sí que anava per aquí.
El resultat anava apareixent per la pantalla i es considerava que sí. El més punyent i aclaridor eren les opinions dels tertulians, perque sempre, sempre, en cada minut de la conversa, esmentaven cuando Catalunya pida ayuda al estado, y ya veréis como pedirán la ayuda para poder pagar, ayuda, ……

La paraula ‘ayuda’ no es va esbiaxar mai. Evidentment en cap moment es va parlar dels milions que paguem en impostos i el que rebem. Deute, no, no existeix. Demanar ‘ayuda’, sí.

No es creuen que la Via Catalana serà un cop de força per reinvidicar que volem la independència ja, que volem marxar d’aquest estat que ens oprimeix un dia, i un altre, i des de fa anys i panys. La bufetada que rebran en veure gent de totes edats i condicions, un poble sencer, agafats de la mà, al llarg dels 400 kms que separen Alcanar de El Pertús i els milers i milers de persones que hi seran al darrera, al davant, en manifestacions paral.leles, a totes les Ciutats i pobles del país, una mobilització total, en definitiva, serà de les que feran història.

Els nostres polítics ho entenen també ? Podem aguantar fins l’any 2016 ? No, de cap de les maneres. El referèndum cal fer-lo ja, abans del 31 de maig de 2014. Hi han eleccions europees, aprofitar-ho per fer el referèndum ho trobo assenyat i adient. A tots els països democràtics del món aprofiten unes eleccions per fer consultes o referèndums. 

Ens veiem el dia 11 de setembre (jo vaig a Les Cases d’Alcanar).

Bròquil is OVER ! 

A pocs díes de l’11 de setembre tot es mou en aquest el meu petit país. El poble, la gent, ho té clar. Sortirem al carrer, i enguany a les carreteres també, a l’antiga Via Augusta romana, avui la N-340 i la N-22, d’Alcanar fins a El Pertús, i s’ompliran els carrers de la capital. Perque volem la independència i volem fer-ho bé. Perque volem que els nostres representants treballin per fer el referèndum ja, amb una pregunta clara:
Vols una Catalunya independent? SÍ / NO 

Estem farts de tanta parafernàlia radiofònica, televisiva i mediàtica per part dels politics.
No va quedar clar en les eleccions del 25 de novembre 2012 ? 

Si us trobeu una parada de l’ANC podeu exercir el vostre dret de votar per la independència. Cada dia se’n recullen molts de vots, arreu del país. Signar un Vot per la Independència. És un dret de petició, fonamental que tenim els ciutadans, reconegut en la constitució espanyola i en l’Estatut i és regulat per la Llei Orgànica 4/2001.
Mitjançant aquest dret, qualsevol persona es pot adreçar davant de qualsevol institució pública per tal de fer peticions sobre matèries que puguin afectar al peticionari o siguin d’interès col.lectiu o general.

I el que ens afecta és la independència, ser un nou estat, decidir quin país volem, fora del reino de españa. I en aquest vot el que es demana es anar a votar abans del 31 de maig 2014 i escollir la papereta del SÍ, els que volem ser independents, i el NO, els que volen continuar depenent del reino de españa. Però amb aquest vot, també es demana, que en el cas que l’Estat espanyol no ho autoritzi, el nostre vot serà per els nostres representants perque declarin la declaració unilateral de la independència.

Bròquil is OVER !