Chào ông Viêt Nam

Fa ja més d’un any que estic preparant el nou viatge i les dates ja són definitives. Bitllet d’avió comprat, reservat i pagat. Marxaré el 25 de setembre i tornaré el 6 de novembre. 
Será un viatge ben especial. A la meua edat, desconec si podré salpar novament d’ací un o dos anys.

Primera etapa: Barcelona-Singapore-Hà Nôi. Enyoro Hà Nôi. M’agrada. Em va seduïr i la seducció continúa. He trobat al.lotjament en un hotelet molt petit al barri vell de la Ciutat. Sorollós durant el dia. Silenci durant la nit. Els vietnamites s’aixequen molt aviat pel matí, fan la seva gimnàstica, esmorzen el seu pho i van a treballar. Comprar, vendre, traginar mercaderies, és tot aquest brogit el que es viu en aquest barri. No més tard de les 10 del vespre tothom és casa. Ja han sopat. Descans. Silenci i dormir. Deu díes a Hà Nôi, i una escapada a Halong i pot ser a Hu’é a compartir vivències amb la gent de l’hospital de l’Universitat de Medecina.

Segona etapa: Hà Nôi-Lao Cai-Hekou-Kunming (Xina). Viatjar en tren, de nit, fins a Lao Cai, encara a Viêt Nam. Passar la frontera fins a Hekou, un cop de taxi, i autobús fins a Kunming, capital de Yúnnan. Un parell de díes per badar i caminar per aquesta Ciutat on no he estat mai. El ferrocarril de Kunming – Hà Nôi – Haiphong va ser construït per els francesos entre els anys 1904 i 1910. 855 kms en total. Ja fa uns anys que no circulen trens de passatgers entre Hekou i Kunming per les continuades interrupcions en el trajecte per culpa d’esllevissades i el trajecte cal fer-lo en autobús.

Tercera etapa: Kunming-Jinhong (Xishuangsbannà). Viatge fins la regió del te, dels boscos de te. Clima tropical. Flora i fauna úniques. Diferents ètnies viuen en aquesta regió amb llengua i cultura pròpies. El viatge, si puc, el faré en avió. Molts kilòmetres en autobús. Els bitllets d’avió domèstics si els compres fora de Xina resulten caríssims, i comprats allí mateix, pots estalviar-te un 60% o 70%.
Vuit díes d’estada a Jinghong, fent algun trekking. El riu Mekong travessa la ciutat. Aquest riu màgic per el que he navegat a Laos i pel delta a Viêt Nam, ara el podré veure molt més amunt. Caminar per els boscos de te pu er. Saber i conèixer més d’aquest te tant peculiar únic al món.

 

Quarta etapa: Viatge de tornada a Kunming, Lao Cai i Hà Nôi. Pernoctar a Lao Cai i trobar-me amb amics. Descansar tres díes a Hà Nôi per continuar viatge. De fet el destí és Birmània/Myanmar, i hagués pogut entrar a Birmània per Ruili i Mu Se, però és tan complicat obtenir un visat per entrar per carretera, i a més Ruili s’ha convertit en un ”Eurovegas” xinès, en un pas de muntanya, a la Burma Road, on tot s’hi val. No, no estic ja per aquest tipus d’aventures i prefereixo fer el viatge de tornada per el mateix camí.

Cinquena etapa: De Hà Nôi a Yangon i per imperatius de la companyia aèrea, he de fer nit a Singapore. He de manifestar que la Singapore Airlines és una companyia aèrea que cuida dels seus passatgers, com les d’abans i ja m’ha trobat la solució.
No ho tenia previst, però de sobte em trobaré prop de l’Hotel Raffles ! Sí, és clar que aniré a prendre una copa al Long Bar, i tancaré els ulls i seré al costat de Somerset Maughan, o Rudyard Kipling o Joseph Conrad.
I després d’aquesta parada imprevista, destinació a la meva estimada Birmània. Una setmana a Yangon. En W. i en T. m’esperen i els pares de na M.M. també. Gaudiré de la Ciutat, de la gent i caminaré per barris desconeguts. Només entraré a Shwedagon. Seria un pecat no fer-ho. De Yangon a Mandalay on també m’esperen i a veure quin transport m’han trobat per anar fins a Tyt, el poblet, on es troba l’escola Mingalaba. Portar material, fons econòmic, parlar amb la gent, el consell escolar, veure que tot estigui bé, que no falti res, escoltar. Estar amb els infants. Podré quedar-me a dormir més d’una nit a l’escola ? Les autoritats em deixaran ? No ho sabré fins que hi arribi. 
Visitar Monywa i algun indret desconegut, una vegada acabada la feina i visites a l’escola. Ja ho veurem.

Un viatge una mica complicat d’organitzar, però ja quasi ho tinc tot a punt. Cooperació, amistat, viatjar, observar ……. i fotografiar.

Fotografia: Barri Vell de Hà Nôi. Setembre 2011. RG.

 

Badalona va ser en la meva infantesa la platja preferida. La família del pare tots membres de l’A.E. Canigó podíen gaudir del bany com a socis i fer ús de la caseta de banys de la platja. He tornat diverses vegades a Badalona, on tenen la única Rambla horitzontal del país. I ahir em van informar que també poden ‘gaudir’ de la Plaça del Greix, on van desaparèixer establiments centenaris i hi van instal.lar un Burger King i un MacDonalds. Vaig dinar al Club Natació Badalona, amb vistes a la mar. Un club amb aires dels anys 20, i modernitzat, sense perdre aquella atmosfera de club de natació, i jo ja m’entenc. Unes tradicions tan arrelades al nostre país. En J. i na C. viuen al barri de La Plana, a tocar a l’estació de metro de Pompeu Fabra i des de Barcelona avui el trajecte és curt, ràpid i comfortable.

Vaig passejar per el Carrer del Mar i entrar a la botiga més que centenària de Can Boter.
Compte; els badalonins l’anomenen Cal Bóter, i jo tot llegint el rètol, sense veure-hi cap accent …. doncs Cal Boter. Hi trobes de tot en aquest botiga.

I a partir de les cinc, davant de l’antiga Llotja, va començar el moviment. L’ANC de Badalona organitza un assaig de la cadena humana. La gent s’apropa a la paradeta. Compren samarretes de la Via Catalana, signen el dret fonamental de petició de vot, algú encara no té una estelada i cap a les 7 de la tarda, es forma la cadena direcció Montgat.

Em trobo amb amics blocaires badalonins, en Francesc (Finestra Fotogràfica) i en Jaume (Temps d’incertesa com tots, més conegut per Borinotus).  Amb en Francesc comentem el protocol per fer de fotògraf voluntari el dia 11 de setembre perque es pugui fer una giga fotografia de tota la cadena. Un protocol tan ben fet, acurat, precís, que no puc dir-ne res més;  serà tot un èxit. Tan ben planejat ! Tenim 500 metres i hem de fer les fotografíes de la gent. I així ho vam fer. Jo no vaig fer el complet, una part, però em va servir per anar assajant i comprovant que es pot fer bé amb la meva càmera.

Després vaig unir-me a la cadena. Que vol aquesta tropa ? Un nou estat a Europa. Que vol aquesta gent ? Catalunya independent.

En Josep Maria va baixar des de Lleida per participar amb la seva estelada gegant. Impresionant ! El servei de neteja de l’Ajuntament va irrompre, perque la feina no es pot aturar, i se li va donar una estelada per posar-la al camionet. I així ho va fer. Samarretes grogues, d’altres no, un participant va lluïr la samarreta groga del Tour de França !!

L’assaig va resultar un èxit, no tant de participació de gent que tampoc era l’objectiu, però sí perque voluntaris poguéssim assajar i veure com serà la cadena el dia 11 de setembre. I la gent de l’ANC de Badalona prenent notes per comentar, millorar o fer canvis, i debatre-ho en les properes reunions. Tots vam viure una mini-cadena preciosa, convençuda, entusiasta, entre la gent que era a la platja i la gent que era a la Rambla horitzontal de Badalona, i els trens que circulaven i els passatgers mirant-s’ho.

…… i moltíssima calor !

Bròquil is OVER !

 

Terrible que una Ciutat important com Detroit, en el país de les meravelles, on moltíssima gent va anar per cercar feina, il.lusions, futur, és en fallida. No tenen ingressos suficients per poder fer front a les despeses, i Washington no pensa fer cap rescat.

Des de fa anys que estem veient els resultats (sempre a llarg termini ) de les polítiques bèsties des de les èpoques de la Thatcher i Reagan. I encara hi ha gent que cregui que tot aquest muntatge especulador, econòmic, capitalista és el millor per la gent ?
No existeixen altres alternatives ? No es pot aprendre de les males pràctiques ? De vegades, moltes, crec que no, que els humans no aprendran mai.

De l’agència Reuters he trobat aquestes fotografíes. Algunes a l’arxiu, un retrat perfecte del que és Detroit avui.

Madiba és al cor de tots els habitants del món. Al seu país ho celebren, canten, resen. 
Saben que ha estat la persona que va enderrocar l’apartheid. Ningú s’ho creia.

A diferents ciutats del món també han celebrat aquest dia, un 18 de juliol  de 1918.

He trobat aquesta fotografia feta avui a Gap, tot just abans de començar una nova etapa del Tour de France. 

Madiba, per molts anys en la teva llarga vida. 

A totes les grans manifestacions de Barcelona han arribat gent d’arreu del país, molta gent, moltíssima gent. Ara ens toca a nosaltres, els barcelonins sortir de Ciutat, fora muralles i completar la Via Catalana.
Si entreu a la web, ja podeu veure que la cadena està completada a Barcelona, però al nord i al sud del país, no. Falta gent. Tenim temps i la gent s’està mobilitzant. Però crec que els de Barcelona podem i hem de fer possible que la cadena sigui un èxit, que ho serà i estigui enllaçada de punta a punta. I aquesta és la meva idea, pensament, absolutament personal:

Convocar amics, veïns, companys, companyes, coneguts i formar un bon grup de gent, 10, 15, 20, 30, 40 persones.  Contactar amb una territorial de l’Assemblea Nacional Catalana de Barcelona per fer la inscripció. Triar una de les zones que de moment estan poc plenes i d’aquesta manera participar en aquest acte que passarà a la història; n’estic convençuda. 

Des de les territorials de l’ANC us informaran sobre el desplaçament i els diferents coordinadors dels trams que ja estan organitzant tota la logística del dia i més endavant rebrem informació més práctica com ara horaris, accessos, llocs per menjar, així com també activitats lúdico-festives paral-leles que s’aniran realitzant al llarg de la cadena.

Passar el dia fora muralles, quin guster, no ? Fer pinya, menjar plegats, ser-hi, conèixer més i millor el nostre país, participar en activitats,  i completar la Via Catalana allà on faci falta gent.

No costa gens ni mica enviar un e-mail i preguntar, però primer cal formar el grup.
Podeu convidar a tothom que vulgueu, fins i tot de fora de Catalunya !! 

Aquest és l’enllaç on trobareu els e-mails de les diferents territorials de l’ANC amb qui podeu contactar:

http://www.assemblea.cat/?q=assemblees-territorials/Barcelones 

Ara és l’hora de la veritat ! Si volem aconseguir que la Via Catalana esdevingui l’avantsala de la independència hem de garantir que tot el recorregut, de punta a punta, estigui ple. La Via Catalana ha de ser un èxit de públic i un èxit logístic.

I els nostres representants que en prenguin nota i convoquin el referèndum ja.

Bròquil is OVER !

Hem rebut notícies de Myanmar/Birmània. Sabíem que l’Abbot U Ankura era a l’hospital a Yangon, però sense pensar que podia ser greu. Abans d’ahir va morir al seu poble de Taung Ywar Thit, província de Sagaing, el seu redol, el Monestir de Nimmiratun. Va demanar de marxar de l’hospital per morir a casa seva. Va arribar molt malament, sense quasi poder parlar i ell volia acomiadar-se de tothom. No va poder. Ja no tenía forces.

Desconec la seva edat. Era jove. No tenia més de seixanta-cinc anys. Un home savi. Un home de pau. Una bona persona que volia educar els infants del seu poble i ho podia fer dins el Monestir. U Ankura ha estat la persona a qui tothom del poble demanava ajuda, consell.
De fet, jo penso que ni les autoritats, ni l’administració de la junta militar, teníen res a fer, davant la personalitat i la influència de l’Abbot. Dins la precarietat de viure en un país sota un règim cruel i dictatorial durant més de tres dècades, l’Abbot va ser essencial per el futur dels infants i els joves, i l’esperança de la gent.

El vaig conèixer a la tardor de 2011, en aquell el meu viatge a Myanmar/Birmània. Abans d’entrar en un Monestir budista cal mostrar reverència i cortesia a l’Abbot en una sala del Monestir per aquest tipus d’encontre. Vaig copsar una mirada clara, neta, plàcida. En les meves lectures de Matsuo Basho,  en un capítol en que parla de Buda, he recordat aquest encontre fugaç ( les autoritats em van foragitar del poble a l’endemà) i sí, se li podia aplicar a U Ankura la sentència de les Anacletes de Confuci:
Fort, senzill i de poques paraules: així és l’home que s’acosta a la virtut.
Ara penso, sí, realment la puresa del seu cor era admirable.

El mes d’octubre d’enguany tornaré a Thyt i desconec si podré quedar-m’hi més d’un dia, però l’Abbot no hi serà. L’ONG Associació JOFRAN Internacional de la que formo part, té un projecte engrescador per millorar les condicions de l’escola en la seva totalitat i l’Abbot ha estat essencial per poder presentar-lo. Estava il.lusionat i esperançat per aquest projecte. Aquesta tímida apertura del país, ens permet avui escriure el nom del poble, del monestir, de l’Abbot, dels col.laboradors, publicar fotografíes sense tapar les cares. Una mica la llibertat sense por que sempre demana Daw Aung San Suu Kyi.
Seria un somni si en arribar al Monestir de Nimmiratun a Taung Ywar Thyt poguéssim ja parlar de que el projecte ha estat acceptat i hem de començar a treballar.

I continúo amb Basho i aquest haiku:

Se’n va la primavera….
Els ocells ploren, llàgrimes
als ulls dels peixos.

Un dia trist. 

Fotografia: Abans de la partença. Setembre 2011. L’Abbot U Ankura.
Escola Nimmiratun Monastic Education School.  RG.

 

No he denunciat fets cruels i dolorosos dels assassinats de dones des de fa setmanes. 
Però el meu apunt torna i encara més trist i rabiós. L’últim va ser escrit el 24 de maig.
I des d’aleshores fins avui mateix, cinc dones han estat assassinades, en actes criminals i violents, presumptament, per els seus companys o ex companys, homes.

28 de maig: A Caldes de Malavella. Una dona assassinada.
12 de juny: Saragossa. Una dona assassinada.
12 de juny: Xeres. Una dona assassinada.
16 de juny: Pozoblanco. Una dona assassinada.
11 de juliol: Granada. Una dona assassinada.

No, no, la denúncia continúa i tristament els assassinats de dones també. El meu sincer condol, ràbia i impotència. Dones que deixen de viure brutalment de manera injusta, sense cap mena de justificació.

Unes flors d’un arbre en un racó d’una plaça d’un poblet de la costa prop dels Pirineus.

Sí, quinze anys, molts i pocs a la vegada. La seva obra perdura i així serà al llarg de molts, molts anys. Jo també la trobo a faltar en aquest procés d’independència. Ella hi seria des del primer segon, activa i feliç.
Viuria amb ràbia, però també amb emocions i fermesa. 
Jo també alço la copa i brindo amb ella.

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l’escric a sota.

TOMBANT

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

 

Som-hi que ho hem de fer molt bé, i ho farem.

Bròquil is OVER !

Via Catalana cap a la independència: Guarda’t un lloc per la història! from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.