Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Història de Pi: Fe, fantasia, somnis, sensibilitat, aventura

Si no teniu fe en la gent, en la vida no aneu al cinema a veure la pel.lícula. Si sou insensibles, no hi aneu tampoc, si no somnieu o no us agraden les aventures, fugiu de la sala de cinema i si no us agraden els animals, quedeu-vos a casa.
Vaig anar a veure el film Història de PI. La supervivivència d’un tigre de Bengala i un adolescent hindú. L’any 2010, any del Tigre del calendari vietnamita, vaig escriure un post. El tigre és el meu animal favorit.

Quan sóc al cinema, miro la pel.lícula, torno a casa i continúo pensant en la pel.lícula, i els meus pensaments encara hi són un dia, i segurament un altre. Està clar que al llarg de les dues hores dins la sala he viscut, he somniat, he plorat, he rigut, m’he emocionat i he gaudit de bon cinema. He vist en pantalla 3D les imatges més boniques i màgiques d’aquesta terra on vivim. Ha estat la primera visió d’una pel.lícula en 3D. No crec que cap altra la superi. Sincerament veure-la en un altre format no pot ser el mateix, no pots rebre les sensacions viscudes.

De vegades penses que la narració és densa, avorrida, però fa uns girs espectaculars i sobre tot el final és, no sé, admirable. Ang Lee és un gran director. Les seves pel.lícules sempre m’han agradat (Tigre i Drac, Brokeback Mountain, Sentit i Sensibilitat, La tempesta de gel).  Té una sensibilitat especial i la sap transmetre a l’espectador i s’envolta d’un equip estratosfèric, fotografia, música.

Per sobreviure en Pi intenta pescar i pot fer entrar a la xarxa un peix gran, molt gran i amb molta força. Ha d’alimentar en Richard Parks, el tigre i a ell mateix. Com no pot amb la força del peix agafa la destral i el mata amb ràbia, amb crits de supervivència. Mira els ulls del peix i es creuen les mirades. Plora, i li demana perdó.

És una escena del film.

Vador, Club 7 Cinema, vaig llegir la teva crítica. Quasi, quasi d’acord amb tú. No la puc comparar amb ‘Master and Commander’. Les dues són ja de les meves preferides. Vaig entrar a la sala ben informada. Ha estat la única crítica llegida. No en sabia res més d’aquest meravellós film anomenat ”Història de Pi”.

Ara tinc curiositat de llegir la novel.la. Crec que data de l’any 2001 i les vendes s’han enfilat fins a 7 milions d’exemplars. 
Autor: Yan Martell, Canada. Gènere: Ficció. Publicada: Setembre 2001.

Ha estat un epíleg perfecte per acomiadar l’any 2012.

 

Repàs: Personatge de l’any – Daw Aung San Suu Kyi

De fet és una persona implicada en les llibertats del seu país des de l’any 1988 i no ha defallit mai. Així que per què per a mí és el personatge de l’any ? Després d’anys de lluita, empresonament, atemptats, humiliacions, aquest any 2012, ha entrat de ple dret a ocupar l’escó guanyat en unes eleccions parcials del seu país Myanmar/Birmània.
Una escletxa ben petita, 47 escons guanyats per el seu partit NLD contra més de 300 ocupats per militars i un partit nou on tots els seus membres són ex-militars.

He escrit molts apunts en el meu bloc sobre Daw Aung San Suu Kyi, el seu empresonament, la seva lluita, la llibertat, els primers viatges fora del seu país, precisament aquest any 2012.
He fet una separació en les categoríes i he afegit una de nova exclusivament de Daw Aung San Suu Kyi. Podreu  constatar que des de l’any 2007 no he deixat d’escriure.
El dia 22 de setembre de 2007 va ser publicat el meu primer apunt. Aquesta hemeroteca particular que és aquest bloc fa reviure el passat i te n’adones que és actual. Esdeveniments, circumstàncies, però el fons continúa éssent el mateix.

Daw Aung San Suu Kyi és l’esperança de tot un poble i mai els ha decebut. La gent sap que és allà, a 54 University Road de Yangon/Rangoon, o de viatge pel país parlant al poble, o a l’al.lotjament que li proporciona el govern quan ha de treballar al Parlament a la nova capital Naypyidaw. Suu Kyi és dignitat i determinació a la vegada, que no s’han esborrat mai davant els perills. No es doblega davant del repte, ni a la paraula donada ni la lleialtad que l’uneix als amics.

Llegint, he copsat el que sempre he pensat, que ella ha estat buscant el seu pare, assassinat quan tenia 2 anys, i el busca, per reconèixer-se. L’amor desproveït de carnalitat, l’afecte entre pares i fills, entre germans no biològics, és l’autèntic vincle commovedor entre els humans. Perque no espera res a canvi. Només hi ha el plàcid i calmós plaer de la companyia. Alguns l’anomenen patriotisme, paraula ben maltractada però alguna cosa té a veure amb sentit de la figura del pare, amb l’aspiració a la restitució d’un ordre, d’un equilibri perdut, i que el seu pare havia aconseguit amb la independència del país dels colonitzadors anglesos i el voler la democràcia per els pobles diversos que formen l’estat de Birmània/Myanmar. No el van deixar. Va ser assassinat l’any 1947 i després d’uns anys prou moguts, i lliures, l’any 1962 van prendre el poder una Junta Militar fins ara, l’any 2012, que sembla que sí que existeix el sentiment d’alliberar el país. Daw Aung San Suu Kyi hi té molt a veure. Segueix buscant el pare i no és pas tan lluny com ella pensa.

El meu desig de més llibertats, restabliment de la democràcia, prosperitat i una millor vida per els més de 56 milions de persones d’aquest país Myanmar/Birmània. Definitivament Daw Aung San Suu Kyi és el personatge de l’any 2012.

 

Resum 2012 – Únic punt: 11 de setembre 2012

Un personatge: el poble de Catalunya. 
Una notícia: La manifestació més multitudinària de la història.
Per votació: Unanimitat, el poble de Catalunya ha manifestat per majoria, que vol caminar cap a la independència.

I no hem d’oblidar-ho. Cal continuar. Lluitar. Persistir. I per aquest motiu i per recordar-ho, aquí tenim novament el video editat per l’Assemblea Nacional Catalana del dia 11 de setembre de 2012 a Barcelona. Història. Camins per la independència. Força. Convenciment. Independència és llibertat.

Ho aconseguirem, segur.  

Bròquil is OVER !

 

Obrir camins-Bon Nadal : Landfill Harmonic – Orquestra Harmònica Abocador

Avui us desitjo a tots unes bones festes; acompanyats o no, passant bones estones, fent un balanç de com ha anat l’any, creure en el futur, no perdre l’esperança, ser solidaris, tenir salut, molta i que no en falti, ser somniador, moure’s, no quedar-se quiet, fer colla, fer poble, viure la natura  …. 
He rebut una nadala amb el següent text que comparteixo amb tothom:

Que les festes de Nadal ens obrin camins a totes les esperances.

I m’han enviat un enllaç d’un video publicat a Vimeo, de Landfill Harmonic, Orquestra Harmònica Abocador. Aquests nois i noies ens obren nous camins a totes les esperances.
De les deixalles d’un abocador a la petita localitat de Cateura, Paraguay,en fan instruments musicals i ens regalen aquest meravellosos sons de la música.
Estan a Facebook i demanen :     Passeu el video.       

https://www.facebook.com/landfillharmonicmovie

Fotografia: Muntanyes, natura, el Pedraforca al fons, el Lluçanès. Obrir camins. RG.

Landfill Harmonic film teaser from Landfill Harmonic on Vimeo.

 

Publicat dins de Videos | Deixa un comentari

Debat per la independència: Parlament i La Vanguardia

Ja vaig dir en un anterior apunt que des del primer any de la democràcia no havia vist tanta televisió i escoltat als polìticis i  debats parlamentaris. Ahir va començar una sessió parlamentària importantíssima i avui continuarem. I avui el senyor Artur Mas serà escollit President de la Generalitat amb un full de ruta pactat i assumit. Declaració de la independència l’any 2014. Per arribar-hi caldrà treballar i bé. 

Declaració de la sobirania del poble de Catalunya aprovada per Parlament. Anar a Madrid.
Presentar-la. Rebuig. Tribunal Constitucional. Llei de Consultes. Aprovar-la. Començar a treballar per tenir les estructures del nou estat. Novament rebuig i Tribunal Constitucional. Europa. Defensa del dret a decidir. Per què un poble no pot decidir ? Per què Catalunya no té el dret de votar si vol la secessió del reino de españa ? Problema per la Unió Europea. Al Regne Unit ho han tingut fàcil. El Govern de Cameron, que és democràta, no s’hi oposa a fer el referèndum. El reino de españa sí i amb tot el seu armament.

Tot aquest full de ruta ja ho sabíem el 12 de setembre de 2012. L’ANC ja ho va explicar. Però moltíssima gent no s’ho va creure, bé, els espanyolistes i els catalans caganers i arronsats. Després de les eleccions del 25 de novembre, les coses són al seu lloc. Una altíssima participació i sí ara ja sabem qui és qui. 

El debat ja no és al Parlament, on les posicions estan clares: 71 escons per la sobirania, a més havent fet un pacte i dos grups, Iniciativa i les CUP que s’hi poden sumar. Tots ells en el seu programa electoral : promoure una consulta o referèndum per el dret a deecidir o simplement per la independència. El grup del PSC, no sabe ni contesta, ahir va deixar molt clar que s’abstindrà sempre en tot el que es refereixi a la independència, però podria ser que algun escó s’equivoqui de llumeta i digui sí.

Però és que el debat ha esclatat ja a la premsa i ara també sabem qui és qui i qui ha estat jugant a la puta i a la ramoneta i on és hipocresia pura i dura: La Vanguardia.
M’agrada que finalment s’hagi tret la careta. Ja no calen els mundos, las razones i les abecés ja tenim a casa nostra La Vanguardia, el poderós mitjà de comunicació i els seus tertulians arreu. Ja hem vist com han canviat de discurs. El pacte entre CiU i ERC no els ha agradat gens, però gens. Fins i tot el senyor Cuní (no m’ha sorprès) està nerviós, emprenyat, no ho accepta.

Jo, des de casa, des del carrer, ciutadana normal, sense pes polìtic ni d’opinió de res, fent carrer, veig amb satisfacció que hi ha gent que s’arrisca, sense por, perque ells i elles sí van escoltar el que el poble va expresar el dia 11 de setembre 2012. El poble no és idiota, sempre ho dic, i no va donar una majoria absoluta a una coalició, CiU, que és el que volíen aleshores La Vanguardia i el seu exèrcit, perque després tot es diluiria, i això de la independència ´es cosa d’uns arreplegats ‘.

Doncs no, ja van dues bufetades, l’11 de setembre de 2012 i el pacte entre CiU i ERC.
Això ja és seriós, això ja és perillós, Catalunya no pot ser mai independent, pertany al reino de españa.

Hem de ser forts i lluitar, perque ara ja tenim vanguardias, razones, mundos i abecés.
I a més hem de lluitar per sobreviure al dia a dia, a totes, la recessió econòmica, els deutes que no ens paguen, a fer un canvi de vida, els desnonaments, els bancs, l’atur, el treball, fotut, però hem de lluitar plegats. L’ANC ja va preveure aquest full de ruta i ho va explicar a tort i a dret i ara continuaràn explican-t’ho arreu.

Estarem millor dins aquest reino de españa tal i com ho vivim ? Ens oblidem de la independència? És el que proposen ara els caganers, els arronsats, els poderosos.
No, de cap de les maneres. Jo només penso en el futur. I sí, els més petits, els que han nascut enguany, els de tres, quatre, cinc anys, viuran en un país, estat, nació, que es diu Catalunya, lliurement i amb futur. El futur hem de construir-lo ja. Tenim les eines, la gent, les estructures per poder fer un estat lliure a Europa.

Ho Chi Minh sempre deia: La vida sempre aporta un moment decisiu. Has estat esperant aquest moment i quan apareix cal aprofitar-lo, agafar-lo, actuar i guanyar.

NO hem d’esperar aquest moment, ja ha arribat i qui sap quan tornarà. Els caganers i els arronsats també formen part del nostre país. Cal que ho vegin clar, com el mateix dia de l’11 de setembre de 2012. Ells i elles hi eren. Els godós, vanguardias, i altres poders econòmics hi eren. Ara ha arribat el moment. És el que vam demanar i els politics s’han posat a fer feina.

Ho aconseguirem segur ….. per cert, jo vaig votar un partit que ha lluitat i molt per la independència del país i no va aconseguir entrar al Parlament.

És la meva percepció des del carrer. Conscient de tot el que pot passar dins aquest laberint que és la politica i que la gent ordinària desconeixem. Només podem sentir-nos lliures per lluitar i denunciar i dir les coses, i finalment si cal, insubmissió, pacíficament. Els poderosos han reaccionat El poble ja ho ha fet i continuarà.

Bròquil is OVER.

Fotografia: El rel.lotge parat d’aquest forn de Sant Boi de Lluçanès ja s’ha posat en marxa.
No hi ha marxa enrere. RG.

 

Independència SÍ – Any 2014

Sí, ha estat possible. Un pacte i un document escrit. Hi haurà consulta per la independència l’any 2014. El full de ruta és ja un fet. Inimaginable tot just fa tres mesos. Un somni per a mí i per a milers de ciutadans. 

La declaració de sobirania del poble Catalunya ….. com m’agraden aquestes paraules…. títol del full de ruta i que es presentarà en la primera sessió del Parlament una vegada format el nou Govern. 

Explícit, clar. S’ha desencallat. L’11 de setembre de 2012 va significar el començament de la marxa de la llibertat i continuem. Ens esperen dos anys difícils, molt, molt difícils, però dependrà de nosaltres l’arribada del dia en què podrem anar a votar per la independència del nostre país. No ens arronsem.

La bufetada al reino de españa ha estat i serà memorable.

Bròquil is OVER !

Fotografia: Cal Boter – Montseny. RG.

 

La Caixa: Beneficis 1.802 milions d’euros

Cost manteniment d’un compte desembre 2011: 18,- €.
Cost manteniment d’un compte desembre 2012: 27,- €.
Augment del 50%.
Beneficis de La Caixa: Immensos. Exactament 1.802 milions d’euros, malgrat la crisi.

Un compte meu amb un saldo mitjà al llarg de l’any de 150,- a 200,- €. Tres rebuts domiciliats, ONG’s.

Facilitats per fer petits pagaments o rebre ingressos per banca on line. Cap cost per transferència entre oficines de La Caixa. Motiu per tenir obert un compte.

No crec que pugui seguir mantenint aquest compte.

Pregunta: Els comptes amb saldos de milers d’euros, també paguen els 27,- € de manteniment ? 

Nova York: Chapter and Verse/Recorregut literari sense rifles

Estats Units és un gran país, ningú en té dubtes. També violent, com va passar ahir. No podrem entendre mai aquesta cultura del ‘rifle’. I sincerament no crec que mai prohibeixin la venda d’armes de tota mena a qualsevol persona. Està molt arrelat. És cruel. Una majoria de la població en diu ‘cultura del rifle’. Avui és un dia trist. Molts infants, molts, han estat assassinats. 

Però el contrast el tenim en aquest passi de diapositives amb comentaris d’un recorregut per Nova York on la gent llegeix, entra a les llibreries, recita poesia al carrer, prèn un cafè dins una llibreria. Potser tota aquesta gent no se’ls passa pel cap anar a una botiga a comprar armes, guardar-les a casa com si fóssin llibres o quadres, pensant en que un dia les pot utilitzar per defensar-se o venjar-se. Potser tota aquesta gent agafa un llibre i llegeix poesia, literatura, novel.la i a les golfes de casa seva no hi té cap rifle guardat.

Feu un click en aquest enllaç. El recorregut literari és preciós, o almenys a mí m’ho sembla.

– Do poetry slams still exist? What about good bookstores? Some answers in a  

tour of literary Manhattan. –
                         
                               New York – Chapter and Verse

Fotografia: New York Times. Collage d’aquest reportatge.
 

Ravi Shankar, Benares, Índia, 1920-Encinitas, California 2012

Ha mort un músic extraordinari. Tenia 92 anys. Ravi Shankar. A Occident vam conèixer la seva música per en George Harrison i The Beatles. ‘Norwegian Woods’ i ‘Within You, Without You’, cançons inoblidables on el sítar va enaltir la música de The Beatles. Treballs i col.laborador amb John Coltrane, o Philip Glass, o Rostropovich o Jean-Pierre Rampal. La seva música, el sítar, podia i així va ser, influir en qualsevol estil.
Un llaç cultural increïble entre Àsia i Occident. La seva influència és indubtable.

Va compondre la música de la pel.lícula ‘Gandhi’ de Sr Richard Attenborough. Van passar-la no fa gaires díes per una cadena de televisió i immediatament la banda sonora, i  la vida de Gandhi, t’atrapa, sense més.

Qui no ha escoltat els sons del seu sítar per aconseguir al.lunyar-se de tot el brogit després d’un dia sense un moment de pau? Ell ha estat la veritable icona d’aquest gran país que és la Índia i ha extès la seva música arreu del món. 

És un petit homenatge a aquest gran home. Ens queda el seu llegat, les partitures, el seu art, la seva música,  els sons pausats i de vegades intensos del sítar que escoltarem una i una altra vegada en moments de pau i tranquil.litat.

La fotografia de fa molts anys, amb en George Harrison i un grup de musics. El video, una meravella d’un dia qualsevol en un poblet de la Índia, Palolem, prop de Goa, antiga colònia portuguesa, mentre escoltes una banda sonora que no pot ser de ningú més que de Ravi Shankar.

Gràcies Ravi Shankar per la vostra música i el vostre art. Descansi en pau.

Palolem from Phoric on Vimeo.

 

La denúncia: Dones assassinades

L’home de vuitanta anys ha confessat el crim. Ahir va assassinar la seva dona de setanta-cinc anys a ganivetades. Un fet cruel, terrible, sense cap mena de justificació.

També es va saber que l’home va confessar a la policia del seu crim, execrable, comès el mes d’agost. Un assassinat d’una dona, la seva companya.

Dos crims. Dues dones mortes, a casa, sense testimonis. Però ja no es tracta de fets dins l’àmbit domèstic. És ja el símbol més brutal de la desigualtat existent. Sempre d’amagat. Arrabassar la llibertat i a la integritat física de les dones. La denúncia cal fer-la, no aturar-se, recordar aquesta brutalitat.

El meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor. Desconec quines seran les estadístiques, però no oblidem que existeixen crims no resolts, cossos de dones trobats sense saber-ne res més i maltractaments no denunciats.

No hi han flors avui. Fulles caigudes dels arbres, glaçades, sense vida, en un bosc molt proper. 

 

Oscar Niemeyer, Rio de Janeiro 1907-2012

Ha mort un dels grans arquitectes del secle passat i també d’aquest. Ens ha deixat un riuerada d’edificis i obres d’art escampades majoritàriament per Brasil, la seva terra.

L’amic blocaire Josep Blesa podria fer un post d’aquells que ell sap fer i explicar-nos la seva vida i deixar-nos enllaços per veure la seva obra.

Jo he escollit l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. Perque representa a tot el món. I és l’únic edifici que he visitat d’Oscar Niemeyer, quan tot just no tenia ni vint anys. Un treball  de dos monstres de l’arquitectura mundial, Le Corbusier i Oscar Niemeyer.

I faig un copiar i enganxar de les moltes paraules que va anar llençant al món, en aquesta la seva pedagogia de que l’arquitecte ha de servir a tothom i fer un món millor.

Descansi en pau  i gràcies senyor Niemeyer.

Here, then, is what I wanted to tell you of my architecture. I created it with courage and idealism, but also with an awareness of the fact that what is important is life, friends and attempting to make this unjust world a better place in which to live.”

— Oscar Niemeyer. The Curves of Time: the memoirs of Oscar Niemeyer, p176.

 

West Side Story: 50 anys de la seva estrena a Barcelona

Tornant de comprar el pa (per cert, Fleca Fortino, Travessera de Gràcia 145, a deu minuts de casa caminant), he passat per la Rambla de Prat per davant els cinemes Bosque.
Un cartell informa: Cinema Aribau – 50 anys de l’estrena de West Side Story. Passi de la pel.lícula dia 7 de desembre a les 10 del vespre.

Immediatament la meva memòria ha entrat en funcionament. Tenia aleshores disset anys. Vaig anar a l’estrena. En sortir de veure la pel.lícula era en un núvol. Fins a set vegades vaig tornar al cinema Aribau, set. No recordo el preu de les entrades, vint ? vint-i-cinc pessetes? 
No era barat, encara que fent mans i mànigues, podia ser assumible per la gent treballadora. A casa teníem una economía força peculiar: Els meus pares treballaven, el pare, al moll , de bastaix, la mare a casa cosint dues dotzenes de camises al dia, sentada mes de deu hores davant la màquina de cosir Wertheim o Singer. Després de molts anys, la mare va deixar de treballar, perque el meu germà i jo vam entrar en aquest món del treball, ben jovenets. Tot el nostre sou anava a una bossa comuna que la meva mare administrava. L’avi vivia amb nosaltres, jubilat, però sense cobrar ni un duro; eren altres temps. El meu pare feia els seus raconets de guardiola en sabates, calaixos, butxaques d’abric. Complicat de trobar aquests racons. La mare deixava el seu moneder sempre obert. I de tant en tant el meu germà i jo l’obriem i preníem algunes monedes, per anar al cinema, comprar tebeos. Era un espoli control.lat i admès.

La colla d’amics i amigues ens trobàvem tots els vespres en un bar del carrer Gran de Gràcia. Durant moltes setmanes el tema de conversa va ser ”West Side Story”. Amèrica,   Nova York, música, ball, somnis, històries d’amor, dificultats, violència. Era un retrat d’Amèrica diferent de les pel.lícules ensucrades de la programació dels cinemes. Un musical extraordinari. Els balls, les cançons, la història, Nova York.

He estat cercant a la xarxa un bon resum de la pel.lícula, per festejar aquests cinquanta anys. Una mica difícil. He escollit una escena, curta, la de la sala de ball on els Jets i els Sharks ens demostren lo bé que saben ballar aquest ‘Mambo’ inoblidable. En Leonard Bernstein va compondre una música difícil de superar.

 

Barcelona – More than a Club – Un video

Tinc una subscripció amb journeymanpictures.com a You Tube. Habitualment publiquen videos de Birmània, Àfrica i altres països poc desenvolupats. I sorprenentment, avui precisament després d’aquest cop d’estat sobre la nostra llengua, apareix aquest video a You Tube. The Guardian, el diari anglès, és al darrera, però ha estat journeymanpictures.com que l’ha publicat i té molts seguidors.

És ja un fet clar que el procés d’independència del nostre país ja no és ‘invisible’ i arreu del món hi tenen molt d’interès. El reino de españa ja o pot amagar el cap sota l’ala, i nosaltres hem de continuar. Per molts tsunamis que vinguin hem de treballar dia a dia, doblement, passar la crisi i ajudar tant com puguem, i anar teixint aquest procés cap a la independència.