Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Aplaudir a Can Barça

Avui faig un copiar i enganxar, sense més. L’article de’n Ramon Besa al diari El Pais, redacció Catalunya, s’ho val.

Un retrat perfecte de la gent de Can Barça i que podríem molt bé extrapolar fora del camp. Ens explica que en el llibre escrit per en Joan Maria Pou Avui patirem, hi ha una frase de Manolo Vázquez Montalbán :

Els seguidors del Barça es comporten com els botiguers amb els seus empleats: s’asseuen i miren com treballen i en funció del seu rendiment reaccionen d’una manera o altra.

Doncs …. això.

Aplaudir

No paren d’arribar periodistes estrangers per saber què passa a Catalunya i de retruc pregunten pel Barça. Els interessa saber com s’ha fet aquest equip, es qüestionen per la Masia i demanen que se’ls expliqui la vinculació entre el club i el país. Qui més qui menys hi troba explicacions convincents o per sortir del pas fins que els enviats especials van al Camp Nou. Molts es manifesten sorpresos pel comportament de l’afició i no sempre troben respostes al seu neguit. No entenen el silenci de l’estadi ni la fredor del públic.

He de fer mans i mànigues per explicar-los que la gent blaugrana —i especialment el soci— és exigent, més reactiva que activa i que respon quan se la crida. Només s’ha de recordar la nit del gaspatxo amb Ronaldinho, els mosaics contra el Madrid i el cançoner que s’ha guanyat Mourinho. I admeto, naturalment, que el culer vol i dol. A vegades penso que als barcelonistes els costa divertir-se al camp, que tenen un punt masoquista i no saben què vol dir la militància activa. No juguen sinó que perden o guanyen. Tanmateix, crec que van quedar farts de tanta bronca com hi va haver fins que va petar el cas Figo i ara s’entreguen a un exercici de contemplació narcisista.

Un futbol tan singular com el del Barça mereix una mirada poètica i no barroera. Així que explico als meus interlocutors que es mirin bé el vídeo del 5-0 al Madrid i veuran com l’afició s’aixeca a aplaudir en un moment en què els jugadors es passen la pilota al migcamp, lluny de les porteries, com si no hi hagués contrari, hipnotitzat per la dansa de la pilota.

Tampoc costa gaire que entenguin el Més que un club quan escolten els crits d’independència al minut 17 i 14 segons de cada partit. I, per acabar, els recomano Avui patirem, de Joan Maria Pou. Al llibre hi ha una frase de Manolo Vázquez Montalbán que, com gairebé totes les seves, ha fet fortuna al futbol: “Els seguidors del Barça es comporten com els botiguers amb els seus empleats: s’asseuen i miren com treballen i en funció del seu rendiment reaccionen d’una manera o altra”.

Totes les explicacions valen, també les piadoses dels motius pels quals es va al camp amb la ràdio enganxada a l’orella, fins que els periodistes estrangers pregunten: per què molta gent se’n va abans que s’acabi el partit? Aquí ja no tinc resposta. Ans al contrari: em sembla una pràctica tan absurda que la penalitzaria: faria visibles aquests aficionats que de manera anònima fugen només per comoditat i no trobar embussos. Voldria que quedessin retratats davant dels consocis que no paren d’animar. Als companys de fora, però, els contesto: “Ojos que no ven, corazón que no siente”. I molt em sembla que això sí que no s’ho creuen.

 

A Birmània/Myanmar comencen a no tenir por

Aldarulls greus prop de Monywa, en una mina de coure, Letpadaung, que la gent camperola no vol que destrueixi més la terra, els pobles ni contamini ja més el territori.
Aquesta mina va ser propietat en un 50% d’una empresa canadenca, Ivanhoe amb seu a Vancouver quan van començar a extreure el coure. Sense miraments. Aquí hi ha recursos naturals, coure, hi ha una Junta Militar que tot li sembla bé mentre cobrin, endavant. Van destruir molt territori. A cel obert. Camps fèrtils, convertits en terra morta, pobles abandonats. I el 3 d’agost de 2011, un broker, Tay Za, mafiós amic directe del General Than Shwe, va catapultar la venta del 50% de l’empresa Ivanhoe que va cobrar $103.000.000,- (i Tay Za es comenta $50.000.000) i el nou propietari d’aquest 50% és ara l’empresa xinesa Norinco. El bloqueig comercial  dels països anomenats ‘democràtics’ els passa això; bloqueig, sancions, i aleshores el país demana ajut a Xina, a Rússia, a Korea del Nord, els enemics  i als mafiosos…. per dir-ho d’una manera que s’entengui.

Com es pot comprendre Xina no té cap mirament, ni ún, en el tema media ambient i conservar el territori. Jo mateixa quan vaig viatjar per la zona el mes de setembre de 2011, vaig veure kilòmetres, kilòmetres de terra erma, morta, d’un color impossible de descriure, pols, muntanyes de terra, una mina a cel obert. Evidentment prohibit apropar-s’hi i per descomptat no fer fotografíes. Unes condicions miserables per els treballadors, amb l’agreujament de no poder cultivar la terra ni fer pastures per els animals. 

Aquesta és l’escletxa de canvis en aquest país, la gent comença a no tenir por i protesta, es manifesta. Demà visitarà la zona Daw Aung San Suu Kyi, prevista des de fa una setmana. Hi han uns 400 manifestants, entre monjos i camperols. Vol parlar amb ells. És curiós que cada vegada que Aung San Suu Kyi s’apropa al poble en situació difícil, problemàtica, apareix la violència. Les dues fraccions a l’exèrcit surten a la llum.

I de sobte aquesta passada nit, l’exèrcit ha aparegut i ha començat a dispersar els manifestants. Però, sorpresa, ha començat amb aigua, pots de fum. Ja no segueixen les ordres de tot just fa pocs anys – prou de disparar a l’aire, dispareu a matar –. Però en veure que els manifestant no marxaven, van utilitzar unes bombes de gas (no se sap quin) que en esclatar es transformava en foc. Resultat: Monjos i camperols ferits greus amb cremades i hospitalitzats, els més lleus a Monywa i els greus trasl-ladats a Mandalay. No s’ha determinat quin tipus de gas s’ha utilitzat.

Ara tenim un video i el testimoni dels manifestants explicant el què va passar. Millor veure les imatges. Impensable fa tot just un any. 

Fotografia: La mina a cel obert va conquerint la terra fèrtil. Kuni Takahashi

 

La denúncia: L’assassinat d’una dona

Una dona jove, assassinada per el seu company, a cops de destral. Posteriorment ell es va suicidar. Tot aquest quadre violent, cruel, injust, davant la filla, petita.

Costa molt llegir ara notícies d’aquests assassinats. Apareixen amagades i no en tots els diaris. I és una violència tant, tant injusta i cruel.  També podem llegir l’intent d’un home de matar la seva companya, i sortosament no ho va aconseguir.

O llegir fa ja unes setmanes l’assassinat violent de la dona periodista, alcaldessa, metgessa, mare de família, Maria Santos Gorrostieta, a Mèxic, perque des de fa temps denunciava una vegada i una altra tota aquesta merda criminal dels càrtels de la droga, des del seu càrrec com a alcaldessa des de 2008 fins 2011, i últimament escrivint a la premsa i denunciant.

I cal denúnciar, sempre, aquests fets. I manifestar la meva tristor i el meu sincer condol.

I cercant en el meu arxiu, sempre trobo la flor adient per escriure el post-denúncia.
Avui, unes flors petites, vives, de color intens, al costat del camí fins una escola d’un poblet petit d’un continent al-lunyat del nostre país.

26N12: Una persona, un vot. Guanya el sobiranisme.

La llei d’Hondt sempre ha estat un problema. Em va semblar bé d’aplicar-la quan el dictador va morir i es va començar a caminar per viure en democràcia. Però després de més de trenta anys, els partits polítics continúen no volent ni canviar la llei Electoral ni aquesta Llei d’Hondt. I el poble vol i desitja votar a una persona, un vot, llistes obertes.

A veure, rellegint els vots de l’any 2010 i el d’enguany:

CiU, ERC, ICV, CUP i SI sumen un total de 2.140.317 vots. Any 2012.
CiU, ERC, ICV, SI sumen un total de 1.755.748 vots. Any 2010.
384.569 vots més.
L’augment és més que considerable, i la gent que els  han votat saben que en el programa d’aquests partits hi figura independència o dret a decidir. Convocar un referèndum en la propera legislatura, és a dir, aquesta.

PP, Ciutadans, UPyD sumen un total de 760.674 vots. Any 2012.
PP, Ciutadans, UPyD sumen un total de 498.638 vots. Any 2010.
162.036 vots més.
Un augment considerable, però no tant, dels que NO volen la independència ni el dret a votar en un referèndum. Senzillament no volen ni consultes ni referèndum. Estan en minoría, està molt clar.

Participació: Any 2010 – 58,78%.   Any 2012 – 69,56%.
Novament un augment considerable.

Vots en blanc: 91.631 any 2010.  52.899 any 2012. Un descens.

I ens queda el PSC, no sabe, no contesta:
Any 2010 – 575.233 vots.  Any 2012 – 523.333 vots. Descens clar.

Els que en saben, segurament feran estudis i reflexions amb aquestes xifres. Jo no en sé. Sóc negada per els números , però sí puc veure que l’augment de vots en total pels partits que volen convocar el referèndum són legítims i el poble vol decidir. Tenim el dret, i la democràcia està per sobre de constitucions, estats, parlaments. Els polítics que han rebut aquests vots han de complir. 

Bròquil is OVER !

Fotografia: Un plat especial, per fer porcions. S’anomena Plat diviseur i és d’orígen de la Bretanya francesa. Es poden fer divisions a 3, 5, 6, 7 o 9.

Queda molt clar que les porcions d’independència omplen majoritàriament el plat, i deixen dues porcions per els que no volen que el poble exerceixi el dret a decidir, i una part per els que no saben ni contestan. 

 

26N12 – El dia després

Vaig a dormir. He estat escoltant, llegint i reflexionant
La gent del reino de españa continúen sense entendre res de res. Llegint la premsa estrangera, sí ho entenen: Els partits independentistes guanyen les eleccions a Catalunya. Madrid té un problema ( i jo crec que Europa encara més …). És el que llegeixo, a la BBC, per exemple.

Un partit de coalició, CiU, va decidir liderar el procés, sense pensar que en el nostre país som transversals i diferents. No ens agraden ni les majoríes absolutes ni que ens manin gaire amb bats. Ha perdut força, però no del tot. Han de continuar al capdavant del camí de la independència, però acompanyats. Molt millor. I la ‘crosta’ que continúa en aquest partit, la unió, millor que aclareixin els termes de la coalició i la fotin ben lluny, a dormir a l’Hotel Palace de Madrid, estaria bé.

Un partit socialista que va perdent i perdent força i que s’alimenta del vot fidel i el ”no sé a qui votar”. Ens haurem d’oblidar del federalisme ???? Tornaran a guardar-lo dins la caixa fins una propera ocasió.La caiguda és lliure.

Saber que en el nostre país hi ha molts ciutadans que no desitgen ser independents i ja estan espanyolitzats. Tenen dues opcions ben clares per a qui votar i ho han fet.

Una Esquerra que ha pujat i molt, parlant clar, molt clar, i amb un cap de llista coherent, que dona confiança i te’l creus. Vital per el procés de la independència i assolir noves polítiques socials. 

Sap greu que Solidaritat no pugui continuar amb la força i lluita al Parlament. Ha fet molt bona feina en aquests dos anys. No s’ho mereixen.

I les CUP. El país comptarà amb ells i elles per la independència. Les seves reinvindicacions seran ara ‘oficials’ i hauran de treballar per millorar les condicions socials i les injustícies que pateixen la classe treballadora. Positiu que formin part del Parlament.

Iniciativa s’ha reforçat. Té més escons. Dubitatius encara, però en el moment decisiu del  procés de la independència, s’hi apuntaran. Independència i drets socials no són incompatibles. Viure millor en una Catalunya independent i poder fer polítiques d’esquerres i socials és tot un repte i es pot aconseguir, oi que sí ?

Tenim un Parlament plural, divers, i amb una majoria absolutíssima de polítics que sí volen exercir el dret a decidir i cal que de manera urgent votin per la celebració del referèndum i la pregunta. Serà un estira i arronsa, però es posaran d’acord.

El poble, els moviments socials, encara estem vius, molt vius i persevarem perque els polítics facin bé la seva feina. No han d’oblidar-ho, gens, mai. Transparència, treball per un poble plural, divers. No fer polítiques tan cruels en contra de la gent treballadora i ara també de la classe mitjana. Ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, i lluitem, però no som idiotes.

Ens hem d’apretar el cinturó, fer cas omís de tot el que ens arribi del reino de españa, ser responsables, i la transgressió també pot ser benvinguda.

El camí ha començat i ja estem caminant per arribar a la independència, no ho oblidem.

Bròquil is OVER !

Fotografia: És el meu sopar d’avui vespre.

….. per cert el Barça va guanyar ahir. Gran partit. I van jugar onze jugadors del planter de La Masia. Una peladilla de les bones, en una nit de nervis i mal de caps.

 

Avui: Dia Internacional contra la violència de gènere

En una ressolució aprovada en l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 17 de desembre 1999, la no. 54/134, es va acordar celebrar tots els 25 de novembre el Dia Internacional contra la violència de gènere i es va convidar a tots els governs de tots els països del món, com també a les diferents ONG, per organitzar tot tipus d’activitats per concienciar a la població d’aquests fets violents i menyspreables. Es va instar als governs a fer prevaldre la llei, a fer-ne de noves , garantir la seguretat de les dones maltractades i evitar els crims. Desconec si les estadístiques, aquests números freds, sense rostre, indiquen que tothom s’ha posat a treballar i els assassinats i els maltractaments han deixat de ser al capdavant. Em temo que no ha estat així. Les xifres són vergonyants i fan fredor.

L’any 1960, un 25 de novembre, van ser assassinades cruelment, les tres germanes Mirabal, activistes polítiques a la República Dominicana on el dictador Rafael Trujillo no va tenir cap mirament per donar l’ordre d’assassinat. Des de l’any 1981 a tot el món va començar aquest clam de rebuig i lluita per erradicar aquesta violència sense sentit.

http://www.un.org/en/globalissues/briefingpapers/endviol/index.shtml

 

Viure en un país lliure i independent

I demà les urnes seran ja a totes les meses i anirem a deixar la nostra papereta per decidir quin Parlament volem tenir en aquesta propera legislatura. Una legislatura que será crucial per començar a fer camí cap a la independència.

En Lluís Brunet, traficant d’imatges i ètica, ha fet aquest magnífic poster-collage. Moltes persones han estat lluitant per poder arribar on som ara i anar encara més lluny. Per tots ells i elles i per un futur millor, demà tothom a votar.

– Cal revisar cada dia, a cada instant, si el que fem o estem fent és manat, suggerit o motivat per les ganes. Si no és així, aturar-se en sec, descansar i tornar a començar. De vegades, les idees ens proposen de fer coses de les quals no en tenim ganes de debò. Les idees i les ganes han d’estar on line. Recordem que els humans tenim el privilegi o la desgràcia de tenir idees i no tenir-ne ganes. Cal esborrar-les de seguida. Primer les ganes, després l’acció i execució i tercerament les idees, que surten soles. No patim.
Quan realment hi ha perill és quan fem les coses en sentit contrari: idees-execució-ganes. –

No s’escau de dir que no.
Cagadubtes, n’hi ha massa.
 Vinga va ! No et farà mal 
arriscar-te una vegada.

-Miquel Bauçà. 1940 Felanitx – 2005 Barcelona.
El Canvi. Empúries. Narrativa. 1998.

Bròquil is OVER ! 

Ahir: Xesca Ensenyat a l’Aula d’Escriptors de l’Ateneu

Ahir van presentar la novel.la de na Xesca Ensenyat ‘Una altra vida’, editorial Lleonart, publicada gràcies a la feina i l’amor del seu fill en Marc Cerdó. Un gran treball.
No puc amagar que hem va ser difícil no exterioritzar els meus sentiments. Més de tres anys d’absència.
Com vaig dir en el meu post anterior, en aquest joc entre ella i jo,  na Xesca va arribar en el seu hidroavió de color groc directament des de Pollença, eu Moll. Molts nirvis, però d’emoció i d’alegria. Es va entrebancar en trepitjar la catifa vermella …

Dins l’Aula d’Escriptors, na Maria Barbal va dir que ”possiblement els millors escriptors són aquells que escriuen sense pensar en publicar”.

Després de veure publicades diverses novel.les i guanyar premis, va caure en un fons anomenat oblit, marginació.Na Xesca sabia els riscos que patiria per la seva sinceritat, honestat i lleialtat amb els seus sentiments davant ”l’establishment”. Era lliure.
I crec que per aquest motiu va començar a escriure novel.les directament al seu bloc. Dia a dia. Treballant davant el seu ordinador. Publicava per els lectors, per la gent, per el poble. Us recomano de fer un senzill ”click” al seu bloc L’Hidroavió Apagafocs. Anireu descobrint poc a poc l’immens llegat literari de na Xesca Ensenyat, com a escriptora i també com a periodista.

Però en el fons sí volia veure publicades les seves novel.les escrites en el seu bloc. La primera ja la podeu comprar, Una altra vida. És una joia. Es llegeix amb fluidesa, i es torna a llegir una segona o una tercera vegada. Llegir sense mirar a una pantalleta és un dels millors gaudis que podem experimentar. Tenir un llibre a les mans, a la tauleta de nit, a la petita llibreria ben a prop de la butaca, a la maleta quan marxes de viatge, intercanvis entre amics i amigues.

Es va parlar del contacte directe entre escriptors i lectors, sense intermediaris ni premis.
Del contacte virtual entre blocaires, David Figueres. De l’amistat, Maria Barbal i Carme Arenas. De l’amor mare i fills, Marc Cerdó Ensenyat. De la vida.
Van ser dues hores d’escoltar la paraula, la literatura, el dietari, els pensaments, la correspondència, com la d’abans, els posts del seu bloc, de na Xesca Ensenyat, i el temps va passar volant, com el seu hidroavió que va haver de partir a 1/4 de 10 perque tancàven portes i havia de tornar.

Et trobem a faltar Xesca, ara més que mai. I de tant en tant vaig llegint el teu bloc i em trobo amb aquest post de l’any 2008, molt actual, perque un senyor president d’un consell balear no fa pas gaire ens va ensenyar el seu trofeig després del seu safari.

Xesca | dimarts, 2 de setembre de 2008 | 18:33h

És fauna autòctona: formentorina per part de mare i albercuixera per part de pare

La germana cabra (i ho dic franciscanament perquè el meu nom és tan franciscà com la meva devoció) ha sabut que amb l’excusa de la saviesa i de la poesia, allò que hi havia davall el terròs (xalet d’en Cortina construït allà on no toca a banda) hi ha un nou servei de l’hotel Formentor en marxa: la organització de safaris de caça major amb les nostres cabres en el punt de mira. És a dir: en un moment de crisi, es proposen d’exterminar les criatures més administrades, austeres, frugals i espartanes mai no vistes; unes natures esplèndidament dotades per a la resistència en zones àrides amb una vitalitat i un optimisme que sembla que hagin de donar positiu en un control anti-doping i no no: donen zero, com la cocacola que ara mateix m’estic bevent (la cervesa m’inflava). És la seva fisiologia privilegiada que els permet d’extraure al càrritx la mateixa llecor que els clients de l’hotel compten (perquè ho han pagat a preu de canari jove) succionar a la llagosta, amb rendiment desfavorable en els clients més llagosters. Ningú mai no ha vist encamellar-se un client de Formentor damunt la cresta del Fumat amb el mateix temps que el dit client necessita per posar-se les sabatilles i ni un segon més. Quan més hem de menester aquestes cabres, que esperava que em poguessin assessorar, ara que vénen maldades, han decretat el seu genocidi amb la col·laboració dels savis, els intel·lectuals i els poetes. Com sempre que hi ha hagut diferents tipus de desgràcies, vaja (en Josep Pla feia d’espia i en Puig i Ferreter i en Malraux de traficants d’armes, si no vaig errada).

Vull avisar d’una cosa, perquè llavors no diguin que els escorxen sense inflar: qui decor el seu redossat, pis, apartament, bungalow, xibiu, bordell, xalet o casa de figueral amb el banyam d’una germana meva, nada a Bóquer, Albercuix o Formentor, és un contrari meu i un inimic.

Recoman clicar URXELLA, ho tenc enllaçat. Per la cabra i també per les fotos d’Ariant, una bellesa que talla l’alè. Provaré de penjar-ne alguna, baldament tenc problemes amb l’ordinata i tot quant va amb corrent. He de canviar de sistema però ara no tenc doblers. De tota manera, no en faceu molt d’exibicionisme de la caleta d’Ariant, que no fos cosa que a n’en Cortina li agradàs (son pare era ministre d’en Franco i ell és íntim del successor d’aquell) i a més d’haver esguerrat Formentor ara li podria pegar la idea d’esguerrar aquí.


Avui: President Obama és a Myanmar/Birmània

Un apunt ràpid i curt. Ara són 2/4 de 4 a Yangon/Rangoon. L’estada del President dels EE.UU. a Birmània/Myanmar será només de 6 hores. Ja ha parlat amb el President Thein Sein que, de manera excepcional, ha viatjat a Yangon. Seguidament ha anat a veure Daw Aung San Suu Kyi a casa seva (per cert una casa restaurada mínimament i pintada).
Tots dos han parlat per la premsa. Daw Aung San Suu Kyi ha volgut deixar ben clar que aquesta transició a la democràcia en el seu país és difícil, llarga i que ni de bon tros és un fet. El perill de reincidir en una nova dictadura militar és evident i clar. Però ha escollit entrar-hi, lluitar amb el diàleg i les llibertats perque el seu poble pugui conèixer com viure en democràcia. Las visita del President Obama és un recolzament important.

En el camí a University Road 54, domicili de Daw Aung San Suu Kyi, Obama ha fet una parada ‘sorpresa’ a Shwedagon. No ho era tant la sorpresa ja que els amics ja m’ho han dit que hi aniria. M’ha sobtat veure a Obama, junt amb Hillary Clinton, visitant Shwedagon descalç, com tothom, i a diferència del senyor David Cameron, sense catifa vermella. Potser el protocol dels colonitzadors encara és vigent ….. 

La fotografia feta avui mateix, tot just fa tres hores, i en l’arxiu dues més, Obama amb Daw Aung San Suu Kyi i amb el President Thein Sein. Són de l’agència Reuters.

Estic ara expectant per veure a Obama fent una conferència al Convocation Hall de l’Universitat de Yangon. 

…… continuarà. 

Avui: Dia de platja a Mumbai

Henk Groenen és un viatger enamorat del sudest asiàtic. Captura imatges i les interpreta i ens les envia mitjançant els seus videos. Són magnífics. Ens intercanviem correus i és cert que el més difícil de vegades és trobar la música adient. En aquest cas, d’un músic gallec, en Ton, i la cançó ‘Lady Lent’.
Avui és diumenge i passar un dia a la platja em vé de gust. Aquesta platja de Mumbai ben bé podria ser la de qualsevol gran Ciutat del món. 
Uns pocs minuts de pau i descans, de viure amb la gent del poble.

Bombay,Chowpatty Beach,India from Henk Groenen on Vimeo.

 

La Babalusa viatjarà a Barcelona

En David Figueres ja ens ha informat de la presentació de la novel.la de na Xesca Ensenyat a Barcelona: Dimarts 20 de novembre, a 2/4 de 8 a l’Ateneu Barcelonès.

Hi serem a l’Ateneu i esperarem amb un gran goig l’arribada de na Babalusa-Xesca Ensenyat. El seu hidroavió aterrarà tot just a la Barceloneta i na Xesca arribarà a l’Ateneu Barcelonès en un Cadillac descapotable i entrarà per la catifa roja.

El que ha escrit en David en el seu post és el que cal saber i aquí us deixo l’enllaç:

Els dies i les dones

Fins dimarts …… blocs i literatura i deixar les polítiques de banda i gaudir de la cultura.

Xesca, quins nirvis !!!! Posa’t guapa !

Fotografia: Can Picafort. Abril 2008. Xesca Ensenyat, cap de taula. El cava Al.legro per brindar a les 12 del migdia – l’Angelus. 

 

Obama visita Birmània/Myanmar

El proper dia 19 de novembre, el President dels EE.UU. Barak Obama aterrarà a l’aeroport de Yangon/Rangoon i visitarà oficialment el país. Va acceptar la invitació feta per el President Thein Sein durant la seva estada a Nova York. És del tot inimaginable aquesta visita tot just fa poc menys d’un any i mig. Hi ha una petita revolució al país. Un país pobre, amb moltíssims problemes, que lluita per una democràcia que mai ha tingut, on tot just fa uns díes va patir un fort terratrèmol, on la violència a l’estat d’Arrakan continúa, on les guerrilles de l’altra part del país no s’acaben entre els Kachin i l’exèrcit.

I Obama els visita. El proper dia 19 de novembre. Així ho ha confirmat l’Oficina de la Presidència del país. Deixant de banda que els EE.UU. es volen posicionar en aquesta part del sudest asiàtic per davant de la Xina i la Índia, és un pas endavant en aquest camí a la democràcia. El que més m’agrada d’aquesta visita és que hi haurà una conferència i una reunió a l’Universitat de Yangon, al campus. 

De sobte, des de fa tres díes han aparegut centenars de treballadors per fer petits treballs de neteja i arreglar les voreres, els camins, i les façanes dels edificis del campus.
Els contratistes han aparegut amb els seus petits exèrcits per deixar-ho tot net, polit, en condicions, per poder rebre per primera vegada a un President dels EE.UU.
Una Universitat de Yangon, tot un símbol de revoltes i represió al llarg dels últims seixanta anys sota la dictadura militar.

La gent que hi treballa està eufòrica, no perque arriba el President Obama, perque tenen feina. Técnics instal.lant aparells d’aire acondicionat, jardiners deixant l’espai verd (pert cert, un jardí meravellós) en condicions, les entrades i escales, portes dels diferents edificis. El carrer principal del campus ha estat pavimentat de nou. Llueix novament.

Des de fa temps, hi ha una campanya dins el país, i Daw Aung San Suu Kyi no és aliena, de tornar a obrir la Universitat de Yangon, de restaurar els edificis i tornar a ser la Universitat de referència del sudest asiàtic. És el campus universitari més gran construït en les èpoques colonials de la Corona Britànica.

Avui els pocs estudiants s’han vist superats per els centenars i centenars de treballadors. L’absurditat, o no, d’aquest règim militar de fer desaparèixer el campus, utilitzar la Universitat només per les graduacions, desplaçar als estudiants lluny del centre de Yangon per estudiar en les diferents facultats construïdes no fa pas gaires anys; evitar conflictes. Aquesta ha estat la política del règim dictatorial. Més de seixanta anys sense llibertats, sense pensament crític i lliure, tancats.

Barak Obama entrarà el proper dia 19 de novembre al Convocation Hall. Daw Aung San Suu Kyi hi serà present. El seu pare va ser alumne. El President Thein Sein anirà demostrant poc a poc que sí que la democràcia és possible.

La Universitat de Yangon que data de l’any 1868 ha començat un nou camí. El simbolisme d’aquesta trobada serà important. La Índia, Xina, Japó, EE.UU, Europa, Rússia …. hi ha recursos naturals importants, molts. Daw Aung San Suu Kyi torna avui d’un viatge de set díes per el país veí de l’Índia, on ella va estudiar un temps. He estat fent un seguiment d’aquest viatge i hi ha un discurs important, i una entrevista a la televisió pública que pot indicar moltes coses en aquest full de ruta cap a la democràcia.

Le Le Aung, professora d’Història en aquesta Universitat deixada de la ma de Buda, té moltes esperances de que torni a ser el que va ser i espera la visita del President Obama amb fe i il.lusió.

Fotografia: Treballadors fent feina a corre-cuita.

Cinema a casa: Per fer una pausa

Dissabte passat vaig gaudir d’una sessió de cinema a casa, com les d’abans, quan era joveneta. Tres pel.lícules, quasi en sessió continuada.
Els dies que més feliç era allà pels anys 1950-1955, eren les sessions de cinema i veure de dos a tres pel.lícules. L’àvia, el meu germà i jo. Carmanyola i beguda. Berenar i sopar al cinema. Somniar. Malgrat els doblatges i la censura, com erem petits, no en sabíem res i era tot un gaudi acompanyar al ‘noi’ o la ‘noia’ de la pel.lícula en les seves aventures.
Era un fugir del dia a dia. De les penúries de viure en una dictadura i els pares fent punys i mànigues per tirar endavant una família, parella, pares, dos fills, cunyats. Podíem ser entre 8 i 9 persones.

Dissabte vaig començar amb ‘La Ley del Silencio’. Director Elia Kazan. Marlon Brando, Eva Marie Saint, Lee J. Cobb, Karl Malden, Rod Steiger.  15:00 hores. Cadena BTV. Sense interrupcions. El meu pare sempre present. Treballador al moll de Barcelona.
Les màfies. L’abús de poder. Marlon Brando en estat pur. Un guió escrit per Arthur Miller, que finalment no el va acabar. Una pel.lícula de ‘culte’.

Fent un zapping, hem trobo al Paramount Chanel, ‘Gunfight at the O.K. Corral’. Director: John Sturges. Guió: Leon Uris. Burt Lancaster. Kirk Douglas. Rhonda Fleming. Jo Van Fleet, Earl Holliman, Dennis Hopper, John Ireland.  I la cançó …… Dimitri Tiomkin i Frankie Lane. Wyatt Earp, Doc Holliday. El Far West. Els bons i els dolents. La llei. Un dels actors, no recordo el nom, però sí la seva participació com a domador d’elefants a la pel.lícula ‘El Mayor Espectáculo del Mundo’. Torno a recordar al pare. Lector de les noveles de’n Silver Kane i en Marcial Lafuente Estefania.

Temps per preparar el sopar, fer uns petits treballs a l’ordinador i a les 10 del vespre, la tercera pel.lícula, cadena BTV. ‘Anatomia de un asesinato’. Director Otto Preminger. James Stewart. Lee Remick. Ben Gazzara. Música Duke Ellington (fantàstica). Defensar un assassí. La pel.lícula de judicis per excel.lència. Gran James Stewart.
En acabar la sessió, vaig recordar un detall, ja oblidat per part meva. La faixa que les dones portàvem. Com el tema era la defensa d’un assassí que va matar l’home que va violar la seva dona, les calces i la faixa eren peces importants i de sobte vaig recordar … si jo portava faixa quan era adolescent ! Quin martiri ! Havíem d’amagar la panxa i marcar cintura.

Pel.lícules velles, però també actuals. Bon cinema, gran cinema. Quin dissabte !!

Fotografia: Lee Remick (porta faixa) i el seu gosset Terry. Explicant al seu advocat (James Stewart, immens) com la van violar.

 

Desnonaments

Ara tothom a córrer, els partits polítics que podíen legislar, els que teníen i tenen el poder, s’entén. Les minoríes-majoria ho denunciaven feia ja quatre anys, una i una altra vegada. La Plataforma (PAH) que encapçala l’Ada Colau ha lluitat, lluita i lluitarà per parar aquest genocidi econòmic i personal. Hi han calgut tres morts perque els grans partits reaccionin. Pendent del veredicte del Tribunal de Strasbourg. Mentre algunes caixes i bancs han fet una moratòria i moltíssims jutges han parlat clar, perque ha de ser dur aplicar una llei genocida, injusta i que data de l’any 1909.

I tot perque els bancs i caixes no s’enfadin, no perdin diners, i a més, poder rebre tot el que l’UE pagui a l’estat del reino de españa com a rescat, un préstec, vaja. I que evidentment pagarem tots nosaltres. 

I voldria només donar les gràcies a VilaWeb perque ha estat l’únic diari (no he vist cap altra notícia en la resta), que ha informat que l’habitatge de la dona que es va suïcidar a Barakaldo és propietat de CaixaBank, la nostra, i ha fet molt bé de recuperar l’anunci en que aquest habitatge estava en venda abans que el jutge es presentés per oficialitzar el desnonament. Unes hores després del suicidi, van retirar l’anunci. La prova la teniu a VilaWeb. La Caixa no és intocable.

Si poguéssim legislar sense demanar ‘autorització’, ‘consens’, ‘aprovació’, el que es vulgui a Madrid, potser aquests genocidis no haguéssin estat possible. I els de La Caixa no ho tindrien tant fàcil. Masses oficines obertes al reino de españa i molts interessos, i poca ajuda. Una nova espanyolització del nostre país va començar fa molts anys, de fet, des de la transició i la teranyina ha anat per feina.