El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l’any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l’any 1925 provinents d’Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l’àvia, la tia Lupe ja treballava al barri. A Ciutat va nèixer la filla més petita, n’Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència. El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d’una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l’enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d’apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d’aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.
No serà el mateix sense Can Benet …. però la vida continúa i qui sap si ens trobarem amb nous motius per continuar vivint en aquest barri-poble. Per descomptat que aquest és el meu tros i ací continuaré.
Davant d’això cal, cada dia més, un nacionalisme barceloní (i gracienc, hortenc, santandreuenc, martinenc, etc.). Un nacionalisme de ciutat per a defensar les nostres arrels, la nostra memòria, la nostra identitat.
L’alternativa a aquest nacionalisme, recordem-ho, té nom: Marina d’Or.
ES REFEREN EL ARTICLE QUE A FET LA AMIGA ROSE, DEL BARRI DEL BAR EN CONCRETE.
M´AGRADARIA FE UN PETIT RESUN DEL BAR O LA HISTORIA,
EL MEU AVI BA PUJA A SANT GERVASI AL ANY 1928, VENIA DEL BARRI XINO, CARRE DE SAN RAFEL A LA MATEIXA CANTONADA VAN MATE EL SIDICALISTA NEN “SUCRE”, QUE ARA ES FA DI AL BARRI DEL RABAL, ES TEMPS CANVI, PER ALGUNS.
VEIX QUE TING POC ESPAI PER FE UNA PETITA HISTORIA,
US PROMETO VUCARE UN ESPAI PER FE ARRIBA LA HISTORIA DE CAN BENET
Jo només puc explicar les meves exdperiències, però tú de ben segur en tindràs moltíssimes per explicar.
Ha estat un plaer llegir el teu comentari. Ja saps que que t’esmimem.
però el barri segueix viu.( El meu pare nasqué l’any 1905 també, a un poble de Castelló i cinc anys després vingué a Barcelona).100 anys de ciutat i canvis i el teu barri és encara aquí. Un miracle petit. Bona nit!.
Bona nit Xesca !