Chào ông Viêt Nam

Dow Chemical era l’empresa productora, juntament amb Monsanto, del component químic. Són responsables de la mort i malformacions de milions de persones. En tots els judicis que s’han fet per demanar-ne responsabilitats, sempre se n’ha sortit. Sí, han pagat indemnitzacions milionàries als afectats de totes les altres nacions, excepte Viêt Nam. Dow Chemical sempre ha confirmat que l’empresa seguía les ordres del Govern dels EE.UU. i és el govern d’aquest país a qui se’ls ha de demanar responsabilitats. Complir les sentències favorables als afectats de diverses nacionalitats per aquest defoliant assassí, sí que ho ha fet Dow Chemical. Als més de tres mil.lions de viernamites no se’ls considera ‘afectats’, va ser un acte de guerra. Ells i elles encara esperen una sentència favorable.

Dow Chemical és el patrocinador principal del Comité Olímpic Internacional organitzador dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics. 

Van signar un acord tot just l’any passat. És paradoxal que aquesta empresa culpable i responsable de que existeixin milers, milers, milers i milers de persones discapacitades, hagi signat l’acord de màxim patrocinador del COI. Malgrat les cartes de protesta, tant el COI com Dow Chemical s’han limitat a dir que va ser una guerra, i que Dow Chemical va complir les ordres del Govern dels EE.UU. Les queixes han de ser adreçades a la Casa Blanca.

En acabar aquest mes d’agost, i en un ‘impass’ en l’actualització del meu Mac i el trasllat a casa, no he volgut obviar aquest fet. Els danys col.laterals de les guerres són terribles.
I no val oblidar. Dow Chemical, per ampliar el volum dels seus negocis, va comprar a Union Carbide India, la fàbrica de productes químics de Bophal, que va causar més de 25.000 morts i milers i milers de discapacitats.
Penso que les grans empreses també han de tenir un comportament ètic i enfrontar-se al poderós. I aquest Comité Olímpic Internacional hauria d’escollir millor els seus patrocinadors. Aquests valors morals i ètics que tant i tant escampen per a tot el món, a l’hora de signar sucosos contractes, obvíen el passat tèrbol de les empreses. Dow Chemical, com a patrocinador principal del COI, suposo que els deu fer creure en la salvació de la seva ànima i estan convençuts d’haver estat alliberats de qualsevol culpa i pecat. 
L’almoina, el patrocini, moltes vegades és vomitiu.

Fotografia: Professora Nguyen Thi Ngoc de l’Hospital d’Obstetrícia i Ginecologia de Danang, Viêt Nam. Data: agost 2012.

Paraules llegides fa un parell de díes. No, no és tot perfecte, més aviat difícil. La violència a l’estat d’Arakan entre els anomenats Rohingya de religió musulmana i els arakanesos de religió budista és ara portada arreu del món. Un tema molt difícil, i Daw Aung San Suu Kyi no se’n salva per l’ambigüetat de les seves declaracions i el seu posicionament de no dir res.
Tot és molt complex i no gens fàcil d’establir una opinió i entendre el problema. Només es pot entendre que no es poden violar els drets humans ni s’ha d’utilitzar la violència. Una petita nació, amb 56 milions d’habitants, 137 ètnies diferents, una història convulsa, regnes absolutistes i dictatorials, guerres continuades i molta feina per els historiadors. Existeixen ‘moltes’ històries del país, moltes, i no de vegades cientificament comprovades ni estudiades.
En aquests revoltes a l’estat d’Arakan del propassat mes de maig (70 persones mortes i 100.000 desplaçats) encara avui quan llegeixes sobre aquest tema, sembla com si no haguéssin acabat, els morts continúen apareixent i la violència és allà. He vist fotografíes en articles de tot just fa uns díes, i que corresponen a les revoltes de l’any 1990 ! Perque a Birmània/Myanmar, quan mires una fotografia dels anys 90, sembla que sigui actual, no ha canviat res.
– Ací-

Llegeixo que el nom de Rohingya no correspòn a cap ètnia. Són bengalís que van anar entrant al regne d’Arrakan al llarg dels secles XI al XVI, i no hem de fer gaire cas ni dels períodes ni del nombre de persones. Sembla, per el que he anat llegint, que no va ser fins el secle XIX que aquest bengalís de religió musulmana van decidir anomenar-se Rohingya. És evident que la relació entre budistes i musulmans no és bona, i ho vaig poder copsar quan vaig ser a Sittwe ara fa un any, setembre 2011. Però hi havia respecte i tolerància. I sí crec poder afirmar que la Junta Militar que governa el país des de l’any 1962 en mà de ferro i sense cap mirament, s’ha aprofitat dels problemes dels Rohingya i els budistes d’Arakan per desviar l’atenció dels seus problemes amb la població, les revoltes amb les diferents ètnies i Aung San Suu Kyi. Cal tenir en compte també que els arakanesos mai s’han vist sota el poder dels birmans. Ells van ser un regne poderós durant molts secles.

Amics birmans, budistes, bona gent, lluitadors, insisteixen a dir que els Rohingya no són cap ètnia. Són bengalís arribats al seu país, però jo immediatament els responc que molt bé, però si viuen i treballen al seu país bé han de tenir papers i ser considerats com a ciutadans, cosa que actualment no ho són. Aung San Suu Kyi apela a una mancança en les lleis d’immigració. Zarganar, l’actor empresonat i alliberat forma part d’una comisió que s’ha posat en marxa tot just fa uns díes per poder acabar amb aquest problema. Bangla Desh i l’Índia ténen també molt a veure. Tot recau en Birmània/Myanmar. 

He començat aquest apunt parlant d’uns nous temps, que es pot parlar obertament.
He enviat diversos emails a una persona que viu a Sittwe, arakanès, budista. Encara estic esperant resposta. No saps mai qui pot estar llegint el teu e-mail! 

Fotografia: Mrauk U. Arakan/Rakhine. Setembre 2011. D. Wallace 

Navegar per el riu Kaladan va ser una meravella. He volgut reflectir en aquest video aquesta navegació entre 6 i 7 hores des de Sittwe a Mrauk U i novament el mateix trajecte, una mica més llarg per la pluja, de Mrauk U a Sittwe.

He descobert a la xarxa que s’està preparant una expedició per aquest riu Kaladan 
Kaladan River Expedition 2012 – The river road to Myanmar. Des del seu naixement, a Mizoram, Índia fins el seu embocament a la badia de Bengala, concretament on es troba Sittwe, Birmània/Myanmar.  El riu Kaladan travessa els estats de Chin i Rakhine. Forma la frontera internacional entre Índia i Birmània/Myanmar. Es calcula que més d’un milió de persones viuen a la vora del riu.
www.ribexpedition.com 

Volen salpar el proper mes d’octubre quan comença l’època seca i així esquivar les
pluges. No com jo, que en el meu viatge de tornada, vaig poder saber què són els aiguats monsònics acompanyats de vents …..

Hauran d’utilitzar bots pneumàtics al començament de l’aventura. Són 1.200 kms.
Els grans vaixells poden navegar al llarg de més de 700 kms. Tenen problemes en aconseguir l’autorització per part del govern de Birmània/Myanmar. L’estat d’Arakan va patir una violència extrema entre ètnies de religions budista i islàmica a finals del mes de maig. El toc de queda ja no és vigent i ja fa setmanes que tot està en calma. Més de 70 persones van morir i aproximadament 100,00 persones, totes de religió musulmana van fugir i malviuen en camps a la frontera amb Bangla Desh.

La meva navegació per el riu va ser plàcida i amb aquesta calor ha estat refrescant editar el video. Però no puc deixar de pensar en aquesta part de món on viuen en una extrema pobresa i estan patint conflictes greus. El viatge a Mrauk U i Sittwe, de l’any passat em va causar una impresió entre inquietud, admiració, preocupació, impotència i també placidesa i felicitat. Tot en un mateix cistell.

Fotografia: Temple de Shittaung – Mrauk U. Construït l’any 1535 el nom vol dir:
Santuari de les 80,000 imatges i és el temple més important que es pot visitar avui a Mrauk U, entre els més de 70 que envolten el poble, molts amagats entre pujols.

Tot està tranquil i es respira pau. Tots els anys aquest viatge es fa més i més desitjat, però serenament. I m’hi trobo bé.

En Hû’u prepara el dinar. Aixeco el gotet de ví d’arròs i m’embadaleixo amb la bellesa de Phù Long, aquest illot perdut entre els més de dos mil de la badia de Ha Long.

És el lloc de trobada de tots els anys i és a partir d’aquest dia quan començo a pensar el destí del meu proper viatge.

Fotografia: El Cécile navegant.
Arxiu: Phù Long

L’ERIÇÓ

Aquest gos borda fusiosament perquè s’ha punxat. No sabeu amb què ? Amb les pues d’aquesta bola que té al davant. Aquesta bola és un eriçó.
Si no hi hagués el gos, l’eriçó no estaria enrotllat en forma de bola.
Li veurieu el cap i les potes i de seguida haurieu pogut conèixer que és un animalet.

Ara té amagades totes les parts del seu cos que no són cobertes de punxes.
Així els seus enemics no el poden atacar i ell pot defensar-se.
S’estarà d’aquesta manera fins que el gos fugi.
Encara que passi molt de temps no es cansarà pas d’esperar.
És molt prudent i té molta paciència.
Quan el gos se n’haurà anat, es desenrotllarà i podrà passar la nit fent la seva tasca.
Llavors caçarà molts insectes i llimacs dels que fan malbé les plantes dels conreus.
Si troba rates, potser també en caçarà alguna.
I, si tot furgant per terra, amb el morret i les potes, pot descobrir alguna serp, no la deixarà pas escapar.

Jo us asseguro que se la menjarà molt content, encara que sigui d’aquelles verinoses que a nosaltres ens farien tant de por i ens podríen fer tant de mal.
Els eriçons són animals molt útils.
No n’haveu de maltractar mai cap.

CURA EN EL PARLAR
Cal NO dir                              S’ha de dir
Aquest gos burda                   Aquest gos borda
arrollat                                  enrotllat
s’estarà d’aquesta manera     s’estarà d’aquesta manera
hasta que el gos fugi             fins que el gos fugi.

REMARCAR LA VALOR DELS SUFIXOS en, des i mal usats respectivament en els mots del text enrotllat, desenrotllarà i maltractar.

CONVERSA: Per què borda furiosament aquest gos? Amb què s’ha punxat? Què és aquesta bola que té al davant? Quina serà la seva tasca durant la nit? Digueu si els eriçons són o no bons amics de l’home i per què.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

                          – Joan Maragall –

Què vol dir?: arraulit, mur, humit, lliscava, carreró, neulit, esgarrifança, goig ?

En la meva conversa amb l’Albert, pagès, quarta generació, el Prat de Llobregat, m’explica que va aparèixer una parella de eriçons ja fa uns mesos al costat de casa seva, prop del camí. Va decidir d’acollir-los, perque per la nit fan la seva tasca de menjar insectes, llimacs, cargols, algún ratolí. D’aquesta manera els seus conreus queden ben nets i no ha de fer ús de cap insecticida. De moment ja n’hi han sis d’eriçons. Els conreus són grans i variats, i els eriçons ténen feina.

Sabem viure i conviure amb la natura ? Crec que no pas gaire. La propietat, l’avarícia, el gust pel diner, els visitants no desitjats i la manca de coneixements, ens porten a destruir el nostre territori. Les retallades ?? Qui pensa en les tisores si en aquest món hi viuen els eriçons que poden fer la feina gratuïtament ?

Fotografia: L’Albert i conreus. El Prat de Llobregat. RG.
Ens explica com en aquest recipient de color groc i un forat al mig, hi entren els insectes atrets per una olor molt forta. Una vegada dins ja no poden sortir. Una altra retallada, més ben dit, un estalvi. No li cal utilitzar productes químics per fer fora els insectes nocius als arbres fruiters i poder tenir una bona collita de préssecs.

En aquest Llibre de Lectures d’Infants 1931 – ací – he trobat aquest poema-cançó que de petita tant havia escoltat a casa:

RAL RALET ……..

1a – Cadaqués prové del mot càdec que és una planta de la família del ginebró, trobable a tota la zona del Cap de Creus, i en molta abundància, per cert. Un bosc format per càdecs es diu cadequer. I aquest mot podria molt bé haver-se convertit en el nom de la vila; Cadaqués.

2a – L’altra teoria ho relaciona amb el mot quer (roca). Trobem aquest mot en el català antic. Cap de Quers, per tant, Cap de Creus. Podria ser ben bé una variació fonètica del Cap de Quers a Cadaqués.

Els mapes francesos dels secles XVI i XVII parlen del Cap de Quiers i de Cap de Quers, i fins i tot es poden trobar noms com Kadachers o Cadaxés.

En el meu passeig des de la Platja Gran fins a la Platja del Ros, arribes a Es Poal i Es Piang. Mires al darrera i tens un dels paisatges més fotografiats del nostre país.
M’expliquen que el nom de Es Poal (galleda) és un nom molt ben trobat per aquest raconet, ja que recull les aigües de dos carrers que fan pendent i hi desemboquen.
Un d’ells el camí directe i costerut fins arribar a Port Lligat.

Fotografia: Cadaqués, per la porta d’un restaurant i reflectida en el vidre. RG 

Arxiu: Es Poal. Tarda-vespre.Encontres. 

A Cadaqués hi ha un carrer amb el nom de la poetessa i a casa seva es pot llegir una placa. Un pintor mundialment famós, eixelebrat, peculiar, creatiu i una escriptora silenciosa sense voler fer soroll, sentimental. Veïns. 

Sí, a Port-Lligat tinc una casa, malgrat el vent, i ha estat essencial. Allò és bonic. No és ni el cantó amable ni el vulgar de la Costa Brava. Sembla el seu esquelet. I un esquelet molt bonic!
Sí coneixo molts artistes, Tharrats, Dalí … però essencialment sóc amiga dels pescadors. Sempre tinc la casa oberta. Però allà mai no escric. No hi tinc lloc. És molt petit. 

És part d’una entrevista a ”El Correo Catalán” el 28 de maig de 1980. Jo vaig començar a anar a Cadaqués entre els anys 1977/78. És possible que ens varem creuar en el camí, en un carrer, al mateix Port Lligat. Jo no la coneixia i de fet he començat a llegir les seves poesies no fa pas gaire, o pot ser ja ho havia fet quan passava dies i vacances a Cadaqués.

Em va agradar recordar-ho i tornar a llegir.

Presència i record

No hi havia grisor al cel i la llum no restava pas als brancams de les oliveres. La tarda va ser esplèndida, lluminosa, i el passeig inoblidable.

Fotografia: Port Lligat des de Sant Baldiri. RG.
ARXIU: Casa on va viure Rosa Leveroni.
            Port Lligat. Oliveres vora la mar.

El pany que sembla avergonyit entre aquests paisatges.

Una iniciativa per embellir el mobiliari urbà que mereix un aplaudiment. Creativitat, iniciativa, voler fer les coses ben fetes i per damunt de tot oferir bellesa per a les mirades dels visitants i els habitants del poble.

Fotografia: Carrer Miquel Rosset – La Felipa. RG.

Arxiu: Dues mostres més. Carrer Curós i Sa Plaça. RG.

— El petit Blai, pobret!, és orfe de mare, i, tot el dia, té el pare a treballar tan lluny de casa seva que només el pot veure els dies festius.
Però, gràcies a Déu, no manca pas qui tingui cura d’ell. D’acord amb el seu pare, tots els dies de feina resta sota la vigilància d’una dona veïna que, amorosament, li fa el menjar calentó, la robeta endreçada i el llitet tou.
El petit Blai, com que és entenimentat, coneix que aquesta veïna li fa un gran bé, i, com que té bon cor, malda per pagar-li aquest bé de la manera que és al seu abast.

De vegades, li venta el foc de la cuina.
De vegades, l’acompanya a la font, per ajudar-la a dur els càntirs.
De vegades, endreça les petites eines de treball del marit d’ella.
La gent veïna que veu fer aquestes coses al petit Blai, l’anomena ”el petit Blai agraït”.
Aquest nom és com un bell premi que la gent li dóna perque ell sap estimar qui l’estima. Però ‘el petit Blai agraït’ encara té un altre premi més bo.
És la dolça alegría que fa, sempre, de saber estimar.

Què vol dir ?: orfe de mare, entenimentat, malda, de la manera que és al seu abast, no manca pas qui tingui cura d’ell.
Conversa: De qui parla el text que haveu llegit? Per què el petit Blai, els dies de feina, resta sota la vigilància d’una dona veïna seva?

tre-ba-llar      fei-na      a-bast      a-cord       en-dre-ça-da       grà-ci-es      ve-ï-na
càn-tirs         men-jar   tin-gui     vi-gi-làn-cia

El Pa

Sí, he compartit el pa de Tramuntana que vam comprar al forn de Cadaqués, el de sempre, el del carrer Bellaire. Una crosta ben torrada i una molla blanca i saborosa.
Dilluns va ser l’últim dia que van vendre aquest pa, molt especial, perque ja se’ls ha acabat la farina. Una llesca d’aquest pa amb un rajolí d’oli d’oliva de Cadaqués i una mica de sal, és un bon començament d’un dia d’estiu.
Un pa fet per la gent de l’Empordà, perque estimen la terra i el treball. El conreu del blat a Castelló d’Empúries, la farinera a Banyoles i els flequers fent la feina, perque la gent pugui menjar un bon pa fet amb amor.

Fotografia: Dibuix de’n Josep Obiols. En aquest recull de Lectures d’Infants de l’any 1931 en Josep Obiols ens il.lustra amb els seus dibuixos. 

Les paraules del Rector de Sant Genís dels Agudells s’han vist acompanyades per el cant d’un grill amagat dins la capella. En Joan l’ha fet arribar, o, qui sap si Sant Medir !
En acabar, ha cantat un gall, el sò d’un mòbil ….. si també ha estat en Joan que li ha dit a en Paco … quan acabin els parlaments, tu fes sonar el mòbil i que s’escolti ben fort el cant del gall !!

Avui, al capvespre, baixaré a la placeta i m’emportaré una cervesa de casa ben fresqueta i unes olivetes. I recordaré Can Benet i a en Joan i els seus pares.

Suposo que molta gent no ha vist aquest cocktail català-anglès i un toc de castellà per fer del combinat un rètol ben especial.
 

Podem saber que és de la Bretanya-Breizh. S’hi pot veure la bandera i el nom en francès i bretó. En el nostre país aquesta matrícula estaria subjecta a infracció. Són petites o grans coses que emprenyen. Són aquestes coses que cal tenir en compte, perque reflecteixen tan i tan bé qui són els que governen el reino de españa. Una més.
I en aquest cas estem parlant d’una nació centralista i nacionalista al 100%, com és França !

M’he fixat en totes les matrícules dels cotxes francesos i en totes apareix la bandera del departament. Algunes és un logo, però per exemple a Midi-Pyrenées, apareix la bandera occitana.

Afegitó :

Per-Jakez Helias (1914-1995) – Pierre-Jacques Hélias
Escriptor, periodista, professor, defensor i lluitador per la defensa de la cultura i llengua bretona. Autor de la novel.la ”Le cheval d’orgueil’. Claude Chabrol la va adaptar al cinema l’any 1980. No va tenir gaire ressó, malgrat la bona crítica. En Claude Chabrol va manifestar que sempre es va penedir de no haver-la rodat en la llengua bretona.

—  J’aime tous les accents. C’est le sel de la parole et la seule diffèrence qui la sépare de l’écriture. Non seulement l’accent révèle un être humain, mais je me plais à croire qu’il traduit un peu le pays où il vit. —  Per-Jakez Helias.

Novament un video de’n Henrik Groenen, a Vimeo. Com molt bé diu en el comentari,
va tenir encara sort que a Birmània/Myanmar el transport per els rius encara és vigent, perque en altres països es substitueix ja per el transport per carretera o els avions.
El que no diu és que de vegades és més ”ràpid” navegar per el riu que no pas carretera o en tren ! I que és el transport més barat per la gent del país, per diners i per espai.
Els birmans no ténen capacitat econòmica per viatjar en avió dins el seu propi país (bé, sí, la classe benestant, és a dir, militars i famílies, i propietaris de grans negocis), i el tren que també és molt barat, els trajectes es fan eterns. Però avui parlem de navegar.

Contrasta quan navegues per el riu Ayeyarwaddy/Irrawaddy i veus passar prop teu The Road to Mandalay, antic vaixell colonial britànic, restaurat, un luxe exquisit
(penseu en els temps de finals del secle XIX fins a la segona guerra mundial, i els britànics com a amos i senyors de la Índia i Birmània). Els occidentals de poder adquisitiu molt alt poden gaudir d’aquest viatge fluvial com a representants de la classe colonitzadora dels vells temps. El contrats és evident.

I aquest és el video d’un viatge des de Mandalay a Bagan. Moltes hores, molt de moviment i deixar passar el temps al llarg de tot el dia. En aquest cas el vaixell segueix el corrent d’aquest riu cabalós. El riu més important que creua tot el país de nord a sud, 2.170 kms, navegable en la major part, aproximadament 1.600 kms i neix a l’estat de Kachin vora l’Himalaia.

Fotografia: The Road to Mandalay. Riu Ayeyarwaddy/Irrawaddy. Setembre 2009. RG