Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Aung San Suu Kyi: 24 anys per poder traspassar fronteres

Publicat el 31 de maig de 2012 per rginer
Sí, ho ha aconseguit. L’any 1988 va patir ja arrest domiciliari i fins avui. El seu primer viatge fora fronteres ha estat a Bangkok. Ja ha arribat. 
Té un calendari ben intens a partir d’ara. El primer dia en arribar a Tailàndia va anar a Samut Sakhon, 30 kms al sud de Bangkok, on viuen milers de persones de Birmània-Myanmar, que treballen legal i il.legalment a Tailàndia. Va ser rebuda amb entusiasme, com arreu i els va parlar, els va donar esperances, confiança. La gent va escoltar el que volíen escoltar, que un dia podràn tornar a casa seva.
Aung San Suu Kyi ha d’aprendre i conèixer aquest món que li van negar de trepitjar durant més de 24 anys. Tampoc en sabia grans coses, perque no tenia cap accés ni a correspondència, ni a diaris, ni a ràdios, i per suposat, internet i les xarxes socials no han existit mai per a ella. La seva perseverància i coherència envers el seu país i el seu poble no ha canviat gens.

Des del 30 de maig a l’1 de juny assisteix a la conferència del World Economic Forum – East Asian Models for Transforming the Global Echonomy –. El President Thein Sein no hi és. Una altra escletxa que veig en aquest horitzó de ‘canvis i llibertat’ del país.
Estic pendent de saber si finalment anirà a Mae Sot, on es trobarà amb una dona excepcional, la Dra Cynthia Maung, les dues, Premi Internacional Catalunya de l’any 2008. – Pati dels tarongers – .Tornarà a Yangon i ben aviat pujarà en un avió que la portarà a Oslo, on rebrà personalment el Premi Nobel atorgat l’any 1991 i que no va poder recollir.

Seguidament anirà a Ginebra, Londres, Dublin, Paris. A Londres parlarà davant les dues càmares del Parlament i el dia 18 de juny, un dia abans del seu aniversari, serà a Dublin en un festival de música, i en Bono d’U2 li entregarà el Premi d’Aministia Internacional, que tampoc va poder recollir. Bono va compondre la cançó ‘Walk On’ per a ella i li va dedicar el concert de la seva última gira mundial. Bob Geldof, els Riverdance, Damien Rice també hi seràn.

La seva capacitat mental, és budista practicant, serà important per poder assimilar tots els canvis que veurà, viurà i experimentarà, al llarg del seu viatge. Necessita trobar-se amb la gent, parlar, veure el que passa en aquest món, trobar-se amb tots els refugiats i exiliats polítics del seu país que viuen com poden en països estranys per a ells.
Ha de veure les cares dels polìtics que són a dalt, els que mouen els fils, els que són de fiar i els que no ho són. Ha de fer veure a tothom que Birmània-Myanmar necessita ajut, però no a qualsevol preu. Són a la cua dels països més pobres, més corruptes i més poc desenvolupats del món.
Quan torni a casa, aquesta vegada sense por de no poder fer-ho, el seu bagul serà ple de coneixences del món occidental, dels canvis en les útimes dècades i que ella no va poder viure. Reflexionarà i continuarà lluitant perque la gent del seu poble pugui viure millor.
Ara no li explicaran el què passa, ella ho viurà en primera persona.

Segueixo aquest viatge amb expectació, emoció i esperança. 

Fotografia: Arribada a la Conferència del World Echonomic Forum a Bangkok. Getty Images
Arxiu: Davant el seu poble que malviu a Tailàndia, legal o il.legalment. A dalt del balcó, de color verd. AP Photo

 

Manifestació-protesta a Mandalay, Birmània

Publicat el 23 de maig de 2012 per rginer
Dilluns a Mandalay. Més de 1.000 persones surten al carrer per protestar per els talls d’electricitat que pateixen cada dia. Crec que després de la revolta del safrà de l’any 2007, no s’havia vist cap manifestació. Homes i dones van sortir al carrer amb espelmes enceses. Es podia llegir en un cartell ‘Xina, torna’ns l’electricitat, perque el poble de Myanmar pugui viure’ .
La nova llei de manifestacions indica que s’ha de demanar autorització 5 díes abans i si no es compleix aquest requisit, poden patir fins a sis anys d’empresonament. La gent ha sortit al carrer sense permís.
Dilluns a Mandalay van ser detingudes sis persones del partit polític NLD.

Però aquesta protesta de Mandalay ha tingut ressó, i a Pegu, a Monywa i finalment a Yangon, la gent ha començat a manifestar-se per reclamar electricitat. La diferència és que l’exèrcit no ha intervingut. A veure …., esperarem aconteixements.

Quan viatges a Birmània si formes part d’un grup de turistes, l’al.lotjament és en hotels comfortables, de luxe o de primera, i malgrat tot, pot ser que pateixis talls d’electricitat.
De nit les ciutats no tenen enllumenat o molt poc. Tot és fosc. I si arribes en un poblet petit, el soroll d’un generador ens indica que la llum que es pot veure en una casa és gràcies a aquest aparell.

Sí, la gent va perdent la por. Surt al carrer. I des d’aquí encara miro el país amb escepticisme. Les mancances en educació i sanitat són enormes, greus, vergonyants.
Un altre signe de llibertat …… Aquest video apareix a You Tube. És la manifestació-protesta de Mandalay.

 

La vaga de La Canadenca : Han esborrat la memòria.

Publicat el 22 de maig de 2012 per rginer
Llegeixo amb sorpresa, molta, moltíssima, que s’ha canviat una placa del Passatge Cabanes, barri del Poble Sec, sense fer soroll, sense dir-ne res. Dissabte 19 de maig, llegeixo al diari ARA (Albert Sánchez Piñol) i El País ( Xavier Theros) el canvi d’una placa situada al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la Plaça de les Tres Xemeneies, barri del Poble Sec.
Nous aires bufen per aquest cel nostre.

Ahir:
Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919.

Avui:
Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911.

La placa original ja no hi és. No ha estat cap brètol, cap antisistema, no, el que ha canviat la placa. La antiga placa ha estat substituïda. Dissimuladament, seguint ordres, satisfer un desig llargament volgut. Volen esborrar la memòria. No va passar res l’any 1919. Aquella vaga va ser insignificant, sense importància. Violència obrera.

Fem memòria ?  Avui és un bon dia.

Any 1919. El sindicat de la CNT va posar a prova el seu potencial organitzatiu i de lluita. El conflicte va començar quan l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de Barcelona Traction Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, acomiada varis obrers per un únic motiu: estar afiliats a sindicats lliures. El dia 5 de febrer de 1919 es convoca una vaga de gas i electricitat a la Ciutat de Barcelona. La Ciutat queda a les fosques, paralitzant les indústries i la vida comercial, com també la de la gent. L’exèrcit van fer d’esquirols i van ocupar els llocs de treball dels obrers i va tornar la llum.

La resposta a aquesta vaga va ser fulminant i immediata i es va extendre a altres gremis, serveis públics, comerç, premsa. El govern va decretar l’estat de guerra ! Més de 3.000 detinguts i empresonats. Després d’un mítin a la Plaça de les Arenes el dia 14 de març de 1919, es va arribar a un acord entre els sindicats i la patronal. La jornada laboral seria de 8 hores. Després de 44 díes de vaga, els obrers i obreres van tornar a la feina. Però el poder, la patronal, no van complir les seves promeses i es va anar novament a la vaga el dia 24 de març 1919. No va durar gaires díes. Els obrers i obreres van haver de cedir davant un altre decret d’estat de guerra.

El dia 14 d’abril de 1919 el govern va decretar una llei que va fer història:
La jornada laboral seria a partir d’aquell dia de
 8 hores.

Va ser gràcies a aquesta vaga que es va aconseguir aquest dret, que ja tenien la resta de països d’Europa. Era gairebé una utopia. Van fer història. Els meus avis hi eren. Van fer vaga, i el meu pare també, un adolescent de 14 anys.

El dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment — ‘una de les pitjors bogeries que ha comès mai l’espècie humana’ — té una escultura davant mateix de l’oficina de La Caixa a la Via Laietana a tocar del Palau de la Música. El senyor Pearson, un individu avariciós que va monopolitzar el servei elèctric a Barcelona, té el seu nom en una avinguda al barri de Pedralbes, i fins i tot una estàtua.
Curiosament, el senyor Pearson va néixer, estudiar i treballar en els seus negocis a Massachusetts. Recordeu aquest estat dels Estats Units? Aquest govern dels millors li agradaria molt que Catalunya es convertís en Massachusetts.

Els treballadors i treballadores van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental.
I aquells herois, aquells obrers i obreres anònims a qui se’ls rendia tribut en una placa senzilla, de poques paraules, però contundents, i que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col.lectiu, se’ls menysprea, se’ls esborra, se’ls ignora.

Estic d’acord amb el que diu en Sánchez Pîñol, — després d’ardúes investigacions puc comunicar-los que he descobert l’autor de la usurpació —

       Ha estat Cambó.  

Fotografia: www.fotosdebarcelona.com – Fàbrica La Canadenca

 

Gabriel Ferrater,#90ambFerrater

Publicat el 20 de maig de 2012 per rginer

Avui és un bon dia per redescobrir en Gabriel Ferrater, i no només avui, tots els díes de l’any. Havia oblidat aquest, i un munt de poemes. De fet, he de ser sincera i no m’he endinsat prou en el seu món.
Pot ser sigui hora que comenci …..

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil.la,
se li decanta el cap.,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s’allunya i no et mira,
si t’és advers l’instant,
de plorar què en trauries ?
Si et sent, neci, riurà.

I avui sabies riure,
però el riure, plombat
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa’t, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

 

Arròs brut pobler a Búger, Mallorca

Publicat el 20 de maig de 2012 per rginer
En un apunt anterior vaig escriure que en Toni Caimari, creador i President de la Fundació ACA ens va explicar a alguns blocaires la recepta de l’arròs brut que ens cuinaria dissabte migdia per dinar. 

La tertúlia de blocaires, en Josep Blesa, na Marieta Folch, en David Figueres, en Joan Alcaraz van començar a filosofar, conversar, discutir, de les virtuts d’una bona paella.

Aquesta discusió amb gent del País Valencià pot esdevenir explosiva, com una mascletà.

— Cal posar l’arròs a montonets, res de ceba, el socarrat just i al punt, millor no barrejar carn i peix, els garrofons imprescindibles.–

En Toni Caimari escoltava i va començar a parlar de l’arròs brut que ens prepararia l’endemà per dinar ( bé ja erem a l’endemà …. ). Un arròs caldós, comentàven, però no, l’arròs brut, i pobler, és diferent. Les interrupcions eren continúes, però la recepta va anar avançant i també amb contratemps, com els sons que entren malament en una composició musical. En Toni va oblidar de comprar la sipi bruta !!! Res d’espantar-se, anirà a cercar-la aviat pel matí.
La simfonia anava prenent forma i els sons de l’arròs brut pobler feien brollar tota mena d’emocions en els nostres sentits. Una altra ronda …… herbes, gin tonic i cervesa.

La simfonia va arribar al tempo vivadissimo per acabar en un larghetto, i el tempo a piacere ens va acabar d’aclarir la recepta de l’arròs brut pobler.

Era ja hora de tornar a la Fundació ACA. En Joan havia marxat ja, i la resta, en David, en Blesa, na Marieta, en Toni Caimari i jo mateixa, vam compondre un adagissimo per gaudir dels estels i de la nit, pensant en aquest arròs brut pobler i que si desitjeu saber-ne més, us convido a llegir més avall …….

 

Menjar és una acció més complexa que alimentar-se. El que es menja i com es menja, marquen unes pautes de vida per a qualsevol poble, cultura, país. Sembla d’una aparent simplicitat nutritiva que, si ens hi fixem bé, ens proporciona unes relacions humanes  plaents. En aquestes Jornades de Blocs i Literatura a Búger podríem aplicar-nos la fórmula de: fer feina, fer festes i menjar bé.

Antoni Caimari és de Sa Pobla. Búger és a poc més de cinc kilòmetres. El tarannà pobler és d’una inquietud cultural considerable. I sí, podria dir que on millor es menja a Mallorca és a Sa Pobla. La seva tradició de treballar els camps de conreu, la seva estimació al seu territori, la seva activitat cultural, fa d’aquest poble un signe d’identitat ben diferent de la resta.

Malgrat no vaig prendre nota de tot el que ens va explicar en Toni Caimari, estic disposada a fer treballar la meva memòria i aquest és el resultat:

Ingredients:
Pollastre de camp, ànera, costella de porc, mè, tord, sípia, carxofes tendres, mongeta verda, tomàtigues de ramellet, bolets, ceba, brou de gallina de camp, pebre bo, safrà, julivert, all, canyella, espècies secretes, saïm.

Posar aigua al foc i fem un brou de gallina. Xup xup, vivace per acabar lentíssimo.
Sofregim tota la carn que hem tallat a bocinets. Un poc de sal. Quan agafi color, afegim la ceba, que abans haurem deixat a punt de caramel. Continuem amb les tomàtigues i la sípia, a trocets. Deixar coure lentament. Fem un sofregit amb els menuts del pollastre, all i julivert, tot ben xafadet i guardem la picada per al final.
Una vegada el brou està al punt l’afegim al calderó i addicionem les espècies. Segueix el xup xup. Quan la carn estigui ben cuita afegim les verdures i els bolets, si és el temps.
També afegirem els ouets que haurem trobat dins la gallina. Posarem l’arròs quan estigui en ebullició i a foc molt viu. Les mesures, diferents de la paella, és clar. És un arròs caldós, més brou doncs. Afegirem la picada. Vigilar que l’arròs estigui al punt, al dente en el moment de servir els plats.

És evident que he escrit de memòria i de ben segur que m’he deixat alguna cosa o he afegit d’altres ingredients, però quan recordo aquella conversa no crec que m’hagi equivocat de molt. Desconec les mesures de les espècies i quan s’han de posar. Important, perque el brou estaba de ‘categoria’ i els dos primers plats de l’arròs brut pobler impresionants. El tercer plat, l’arròs ja estava una mica covat, però molt, molt saborós. En Toni Caimari es va posar un notable mig de nota. Nosaltres matrícula d’honor cum laude. Va cuinar per a 40 persones.

No vaig fer fotografíes. Volia assaborir el dinar i conversar. He anat cercant-les a la xarxa i ha estat difícil de trobar-ne alguna de semblant a l’arròs que en Toni Caimari ens va cuinar. Crec que s’assembla bastant. I també m’ha servit per llegir receptes i més receptes, totes diferents, encara que iguals en el concepte. El secret està ben guardat.
El cuiner el sap. Nosaltres no. 

Fotografia: Arròs brut a punt de menjar.

Arxiu: Vista des del Mirador Joan Alcover. El Pla de Mallorca, Sa Pobla i Cap Ferrutx

 

 

Poesia a Búger, Mallorca

Publicat el 19 de maig de 2012 per rginer
Dissabte 12 de maig 2012. Horabaixa.

I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.
Recital de poesia a la Sala del Piano de la Fundació ACA – Búger, Mallorca.

En el programa estava previst fer el recital al Mirador Joan Alcover. No podia ser. Feia un sol que cremava el cul a les llebres. La temperatura a trenta graus. Millor sota sostre de la Sala del Piano.

Els poetes van anar recitant, els seus poemes, els d’altres poetes a qui admiren molt, poemes musicats, una performance, tots recitant en total llibertat. Apassionant, entranyable, inoblidable. Un recital a la memòria de Xesca Ensenyat. Ella hi era. No es pot oblidar cap persona si la guardem en la nostra memòria. Sempre apareix.

He trobat aquest poema i que he llegit avui mateix, pel matí:

‘REFRANY’ – Enric Cassasas

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

Gràcies poetes. La vida és més amable i preciosa llegint els mots d’un poema. Els pensaments volen a llocs on t’hi trobes bé i ets feliç.

Fotografia: Recital de poesia – I Jornades Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat. Fundació ACA – Búger. 11-13 de maig 2012.   RG.

Arxiu: Una tórtora testimoni de pau i llibertat. Mirador Joan Alcover. RG

 

Música a Búger, Mallorca

Publicat el 18 de maig de 2012 per rginer
De literatura, de poesia, de cròniques d’unes Jornades inoblidables a Búger, n’hi ha un munt en els apunts escrits per blocaires d’aquesta casa: 
 -Els dies i les dones – Cafè en gra – Coc ràpid – Pols d’estels – El meu país d’Itàlia – Cupressus sempervirens – A la brasa i al caliu – Notices from nowhere – L’espectador invisible – Boira de Madrid.CAT

A mí em vé de gust escriure d’altres moments de les I Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat – Fundació ACA – Son Bielí/Búger – Mallorca – 11/13 de maig de 2012.

També vam gaudir de la música. Dissabte per la tarda, després de dinar, el recital de poesia ens va emocionar. Josep Harp va musicar un poema de Maria Victòria Secall i el va cantar. Preciós. El so de l’harmònica suau, trist i la veu profunda i noble, ens va captivar. Perque la música forma part de les nostres vides i no podem viure sense ella. Poesia i música entrellaçades.

Seguidament Maria Victòria Secall va recitar un poema de Xesca Ensenyat i un jove músic, Marc Farré, va compondre la cançó en el seu estil de música experimental , preciosa, tota una descoberta. Novament poesia i música entrelleçades.

I deixo per el final la música de’n Antoni Caimari i Alomar, creador i President de la Fundació ACA (Àrea de Creació Acústica). Artista i compositor atípic. Búger i Son Bielí captiva a la gent que hi va. Tot és art, armonia.

Sempre he cregut que l’Art i la Cultura són el millor servei que podem oferir al nostre poble, i aquesta és realment la filosofia fundacional de l’ACA —
Són les seves paraules .

I divendres vespre ens va oferir una audició de la seva música a la Sala del Piano.
Música Blanca i L’Inquisició. Sorprenent. Innovador. Artista. Creatiu.

Després de sopar plegats en un petit restaurant de Búger anomenat Enmig, la conversa continuà entre herbes i gin tonics, davant l’esglèsia. Toni Caimari va exercir de professor de l’Aula de Música i posteriorment explicant la recepta del dinar de demà en clau d’una simfonia de Beethoven.
….. continuarà.

Fotografia: Sala del Piano. Fundació ACA. RG.
Video: Marc Farré /Mònica Perez-Hita – Kingdinsky

 

Babalusa la Medusa hi era

Publicat el 15 de maig de 2012 per rginer

Tot just arribada. Tinc el cap espès. Masses aplicacions que he d’anar desgranant.

Només un petit apunt. Curt i ras. Sóc feliç. Han estat uns díes difícils d’oblidar. Tot era a Búger, a Sa Pobla, a eu Moll (Pollença). 

Na Babalusa hi era i la prova la teniu en aquesta fotografia feta a eu Moll de Pollença, tot just davant la pista d’aterratge dels hidroavions.

Xesca estàs més que inmortalitzada ! Ja sé que tú hauríes fet mestratge de cuina pollencina, però mira, en Toni Caimari ens va cuinar un arròs brut pobler que vam assaborir cada granet d’arròs, cada trocet de mè, de pollastre de camp, de porc, de gallina, de sípi bruta, de bajoquetes i ja te’n vas adonar que a l’hora de l’àngelus vam beure la copa de cava, sí el mateix, Gramona Al.legro i el brindis ens el va dir na Marieta de Roma i tots vam aixecar la copa mirant al cel.


Te’n cansaràs de llegir apunts i més apunts de la gent. Aquest és tot just un dir que he arribat bé a casa ……..

Hem parlat de Birmània/Myanmar

Publicat el 5 de maig de 2012 per rginer
Divendres, 4 de maig, 8 del vespre, a l’Espai VilaWeb. Nervis abans de començar. Acabar de preparar la presentació (Key Note), tot a punt. Blocaires i no blocaires comencen a entrar. 

Txell Bonet
, periodista, ens va parlar de l’avui de Birmània, després de les eleccions i de la presa de possessió del seu escó per part d’Aung San Suu Kyi. Ens va dir molt clar que no tot són flors i violes, i que de vegades les notícies que es poden llegir a la premsa occidental són ‘massa’ optimistes. No hem d’oblidar que el Parlament té una majoria absolutíssima de parlamentaris del partit del govern i un 25% està ocupat per militars.
Van ser unes paraules contundents i una informació de primera mà, necessària.

A continuació es va parlar de Birmània com a país, la seva història, on és, qui són i unes reflexions polítiques. També es va parlar de viatjar per el país fent el turista, quines són les meravelles que cal visitar i finalment la cooperació, el compromís amb el país, l’eix central de la xerrada.

Anna Argelich i Berta Grau de l’Associació JOFRAN Internacional
van explicar aquest projecte Mingalaba, que tant estimem, i com després de tres anys és ja una realitat. El proper curs, 45 nens i nenes, de 3 a 5 anys, continuarà la seva escolarització en aquesta petita escola bressol en un poblet de la regió de Sagaing. 
—-  associació.jofran@gmail.com —-

Crec que tothom va escoltar de manera molt interessada de tot el que es parlava i van poder veure un parell de videos, un per introduïr el país, Postal de Birmània/Myanmar, i un altre de l’escola Mingalaba. També es van passar fotografíes i sobre la taula, uns llibres des de George Orwell, passant per Aung San Suu Kyi, Paul Strachan, Thant Myint-U i també dos mussolets que miraven fixament al públic i un petit elefant blanc. Una pilota per jugar a chinlon, el thanaka i al darrera la bandera de la NLD. Fora es va muntar una paradeta on la gent podia comprar mussolets, braçalets i collarets de jade i petits records de Birmània i recollir la butlleta per donar suport al projecte Mingalaba, si així ho creuen i ho desitgen..

Gràcies a tots. Aquests diners serveixen per continuar amb aquesta cooperació , avui, més important i necessària que mai. 
 

Va ser difícil poder resumir la història de Birmània/Myanmar en pocs minuts. Molt difícil. Era la primera vegada fent de conferenciant i a més amb les noves técniques. Crec que va estar prou bé. Avui repassant el que vaig dir i el que no vaig dir, i el tempo, penso que s’ha de millorar.

Però estic contenta. Hem parlat de Birmània. Hem ensenyat una mica el país, la seva cultura, la seva gent, els seus pobles. Hem tingut també una oportunitat d’expressar el nostre pensament crític, amb reserves, moltes, perque no vivim a Birmània/Myanmar i ells i elles són els únics propietaris del seu futur i del seu destí. Els ajudarem, i tant, però són ells i elles que han de decidir.

Però el que no farem mai es deixar de viatjar a Birmània, per compartir, per conversar, per aprendre, per continuar amb la tasca de fer funcionar una petita escola, de gaudir dels seus paisatges, de la gent, de respirar l’aire, de prendre un bany a les platges, de meditar, de gaudir del silenci de les pagodes i els temples, de comprar als mercats, de menjar un bon curry i un laphet, veure un gotet de ‘whisky de palmera’ i un te verd, navegar en barca per el riu Ayeryawaddy, o el Kaladan, veure les postes i sortides de sol a Bagan, a Mrauk U, a Ngapali, al llac Inle i a tants altres redols.

Vint-i-nou persones ens van acompanyar. Gràcies a tots. 
Gràcies a VilaWeb per deixar-nos entrar en aquest Espai únic i acollidor.
Gràcies Txell Bonet per haver compartit aquest temps amb nosaltres.

Parlar de Birmània és un gaudi i compartir-ho amb més gent, encara més. 

Fotografia: Espai VilaWeb

Fotografia Arxiu: Kuthodaw Paya – Mandalay. Una parella caminant per un futur millor.
Setembre 2009. RG.
 

Aung San Suu Kyi al Parlament de Birmània

Publicat el 2 de maig de 2012 per rginer
Avui, 2 de maig 2012, Daw Aung San Suu Kyi ha près possessió del seu escó al Parlament del seu país, i que va guanyar en les eleccions parcials del propassat dia 1r d’abril.
Aquest escó és de la seva propietat des de l’any 1990 quan va guanyar unes eleccions amb majoria absoluta.
Ja era sota arrest domiciliari i la Junta Militar sorpresa per els resultats, va invalidar les eleccions.
Un cop d’estat ben fet, organitzat, disfressat. 

Una fotografia inimaginable tot just fa uns mesos. Quan vaig ser a Birmània el mes de setembre passat, encara era considerat un delicte parlar d’Aung San Suu Kyi, llegir algún llibre o mostrar una fotografia.

Queda molt per fer, molt, tot és possible, però el goig, l’alegria de veure-la en el Parlament del seu país, no me la treu ningú.

 

Parlem de Birmània ?

Publicat el 2 de maig de 2012 per rginer
Ara que aquest país és a la portada un día sí i un altre també, vam decidir de fer una xerrada. I així sense voler-ho i a corre-cuita, demà passat a l’Espai VilaWeb intentarem explicar una mica la situació del país: Política, història, viatges i cooperació.
Birmània/Myanmar: Aires de Llibertat.
Divendres 4 de maig. Espai VilaWeb. 8 del vespre.

Gràcies VilaWeb per el vostre suport.

Avui precisament Daw Aung San Suu Kyi ocuparà el seu escó al Parlament del seu país, juntament amb els 43 membres del seu partit la NLD i que van guanyar en unes eleccions parcials el propassat dia 1 d’abril.
Fins ara no ho havíen fet. Per seure en aquests escons han de fer un jurament per ‘defensar’ la constitució aprovada de manera fraudulenta l’any 2008. Volíen canviar la paraula ‘salvaguardar’ amb la de ‘respectar’. 
El poble, els votants, no podíen entendre el per què. Ells i elles havíen anat a votar, sabíen que podríen obrir la finestra a la llibertat i fugir de la pobresa, una mica, deixar-la entreoberta. Ho saben. 
El poble, la majoria, que no viu a les grans Ciutats no saben que cada dia arriben personalitats polítiques de tot el món; David Cameron, Ban Ki Mon, primers ministres d’Austràlia, de la UE., de Noruega. Ara és un seguici. El World Bank, el FMI.
Daw Aung San Suu Kyi i la NLD han decidit entrar al Parlament perque la gent, el poble, els ha votat i no saben de la politica. El repte és difícil, molt. Però elles i ells han de fer el que el poble els han dit de fer. 

La cooperació amb aquest país ha de continuar. Els canvis, els aires de llibertat, són de moment polítics i no es veu res a l’horitzó de canvis per millorar, una miqueta, una miqueta, el sistema de salut (un dels pitjors del món), ni el sistema educatiu, ni millorar les condicions de vida. Una miqueta, només una miqueta. El repte és descomunal.

Per moltes coses, per treballar en un projecte de futur, per cooperar amb elles i ells,
una petita ONG del Vallès Oriental, Associació JOFRAN Internacional continuarà treballant i col.laborant, i tothom que desitgi viatjar a aquest pais meravellós pot fer-ho, és un destí, i saber de la seva situació política, de la seva història, de la seva gent, és una bona manera d’entendre de com intentar novament aconseguir la llibertat i la democràcia després de més de 60 anys de dictadura militar. Un país on conviuen 135 ètnies ha de ser per força un país amb una història complicada i ho ha estat.

L’important no és el que ens passa, sinó el que estàs disposat a fer amb el que hagi passat.  – Daw Aung San Suu Kyi –

#No vull pagar

Publicat el 1 de maig de 2012 per rginer
No, no vull pagar. Ja n’hi ha prou. Aquesta iniciativa espontània, magnífica, de la gent, sense més, pot ser una espurna, un tret de sortida. La considero tan important com les consultes. Més efectiva. Més directe. Apunta a les butxaques. Si ens demanen tantíssima austeritat, tant que ens ofega, també podem dir: No vull pagar, esperar, que es posi verd el semàfor i continuar.

Vaig circular per l’autopista del Maresme, Barcelona-Mataró el mateix any que la van inaugurar. Un goig. Ja comencem a ser a Europa ! Vaig pagar el peatge. Vint anys la concessió. No recordo ara quin any, però hauría de ser entre 1965 i 1969. Us imagineu la de diners que tothom hem anat posant en aquesta autopista al llarg dels anys ?
I quines són les butxaques que han omplert ?

Heu circulat des del Cantábric a la capital del reino de españa ? Heu pagat ? Us heu trobat amb una circulació densa ?

La desobediència civil és la millor revolució pacífica quan et trobes en situacions com les que ara ens trobem. Els polítics han de moure el seu cul de les cadires i aprendre de la gent.

Un petit apunt … La multa de 100,- Euros és una trampa. És il.legal. La nota del govern del nostre país que ha anat rebuscant en les lleis i més lleis, i com tenen uns assesors jurídics incompetents, han trobat una llei franquista de l’any 1972 per ser ells que cobrin les multes. Bé, la resposta serà la mateixa …. No vull pagar.

Independència, JA ! Sílvia et trobem a faltar … però hi ets, ho sabem.