Chào ông Viêt Nam

Enguany el mes de febrer ens regala un dia més. Després del fred rigorós, aspre, incòmode, ens ha arribat de sobte un temps de primavera a qui li hem obert la porta de casa amb moltíssima alegría.
Les mimoses ens donen un toc de color i de vida. El cant de la merla ens alegra el dia. Els núvols blancs en mig d’un cel molt blau, ens acompanyen. L’aire s’endolceix.

Tot té un sentit. Són els brots de la vida que desperten després de l’hivern. I el temps és davant nostre i nosaltres hem de mesurar aquest temps.
I llegint a en Màrius Torres, com ja ho vaig fer ara fa dos anys, en aquest apunt
          – clickeu ací –

Els núvols – Màrius Torres – 1938

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins ….

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en silenci,

a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure’ls passar, per quin caprici i els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus …..

I els núvols volen i viatgen en direcció d’uns països amb els qui els meus lligams es van enfortint dia a dia.
Els ‘meus’ núvols no es desfan tan fàcilment.

Fotografia: Shwezigon Paya – Bagan-Birmània. RG.
Arxius: Una merla. TE
           Des de la riba. Riu Mekong-Laos. RG.
           Núvols. Sagaing-Birmània. RG
           Mimosa. Collcerola. Cal Tintorer. RG.

 

Aquest divendres 24 de febrer Daw Aung San Suu Kyi ha visitat la ciutat de Myitkyina, a l’estat de Kachin. No pensava pas que ho pogués fer. Per la circumscripció de Moe Kaung lluitarà per guanyar un escó, Khin Kyi del partit NLD. Ha viatjat per donar-li suport i parlar amb els Kachin, ètnia majoritària en aquesta part del país.
L’exèrcit guerriller i independentista, el KIA, fa més d’una dècada que lluita per les llibertats del seu país. Malgrat es va arribar a un acord de cessament del foc l’estiu passat, tot va canviar, i milers de desplaçats s’han vist forçats a creuar la frontera amb Xina i demanar refugi.
He vist uns videos de la seva arribada a Myitkyina. L’entusiasme de la gent és enorme.
Malgrat  la controvèrsia de per que es presenta a unes eleccions de només 48 escons, la realitat és que Birmània té una persona en qui creure i que uneix el poble. 
El General Aung San, nacionalista i independentista, que va aconseguir dir adéu al Regne Unit, sabía que no sería possible la configuració d’una Birmània independent sense un acord amb les ètnies més importants (n’hi han 137). En una reunió a Panglong, estat de Shan l’any 1947, es va signar aquest acord. Avui tots els que desitgen la democràcia real i lliure tornen a mirar el passat i el reinvindiquen.
Daw Aung San Suu Kyi, filla del general Aung San, es refereix a ”l’esperit de Panglong’ i així ho va dir, ben alt, a la gent de Myitkyna, igual com ho va fer durant la campanya de l’any 1990. Sense les ètnies i la seva autonomia dins un estat federal, aquest país no resoldrà mai la violència i els seus greus problemes.
Ha parlat en la llengua kachin i pel que he vist i he llegit, ella pot fer que la gent perdi la por. Ella juga en desavantatge i ho saben. Uns poquets escons dins un Parlament ple de militars transformats en polítics més els seus col.laboradors, no és gran cosa.
Però l’any 2015 hi han eleccions generals. Un cop, encara que petit, en aquest Parlament és important. 
Sí, Birmània va canviant, però no del tot. El poble continúa sense creure en aquests canvis del President Thein Sein i jo tampoc me’ls crec.
La sensació que es respira és que la situació actual del país i les reformes fetes han donat un nou dinamisme amb el que el país pot veure canvis encara més grans, però els  escèptics, que són majoria, demanen un ‘pla B’ per si han de recular, perque no saben amb certesa el que pot passar demà.

Myitkyina – Estat de Kachin on està ? 

Nord de Birmània. Al nord-oest l’Índia, al nord-est Xina. És en aquest estat de Kachin on podem trobar les muntanyes més altes, de fet és la part més al sud de l’Himalaia.  
Entre els anys 1937 i 1942 es van construir dues carreteras importants  ( 1.200 kms en total) que surten de Myitkyina, una a l’oest fins a Ledo, Índia i l’altra a l’est per Bhamo fins a Wanting, ja a Xina i arriba fins a Kumming, estat de Yunnan. Van ser dos punts d’entrada i sortida essencials, com també comercial i estratègics durant la Segona Guerra Mundial.
Avui necessites encara una autorització especial per poder viatjar per aquests indrets. Però sí que es pot visitar Myitkyina i Putao, des d’on es pot fer un trekking per els amants de la muntanya a la zona de l’Himalaia. El lloc és una meravella. La zona de la frontera amb Xina arribar-hi és més difícil per els enfrontaments entre els exèrcits del govern i del KIA.
La majoria dels habitants de l’estat de Kachin són d’ètnia tibetano-birmana, i representen a quatre llengües, el Jingpaw, el Maru, el Yaywin i el Lisu, totes elles anomenades en una sola per els birmans, el Kachin. Com escriuen en un sistema d’alfabet llatí del secle XIX i que van deixar els missioners de l’esglèsia de Roma, el Jingpaw s’ha convertit, i encara ho és avui, en lingua franca d’aquest estat. Més de 1.500.000 de persones parlen, escriuen i viuen en Jingpaw. És un tipus de llengua vehicular que es va utilitzar molt per els mercaders europeus en els seus viatges per Àsia. Podíem fer un símil amb l’Arameu.
Altres característiques de l’ètnia Kachin és el gumlao-gumsa, una administració civil semi-democràtica i que encara avui, dins el règim dictatorial del Govern birmà, és utilitzada. Un exemple ben curiós; el més jove de la família és l’hereu legal quan els pares moren.
Des de l’any 1962 el Kachin Independence Organisation (KIO) i el seu exèrcit el KIA, han defensat la seva independència. Només van deixar les armes quan Daw Aung San Suu Kyi va presentar-se a les eleccions de l’any 1990 i tots van votar el partit que ella representava, el mateix d’avui, la NLD.
És difícil poder viatjar sense un permís especial per aquesta país per els enfrontaments bèlics encara existents. El projecte d’un pantà gegant per part de la Xina dins a Birmània a la capçalera del gran riu Ayeryawady van fer tornar, no fa pas gaire, els enfrontaments armats entre l’exèrcit del govern i el KIA. Milers de desplaçats, pobles arrasats. Fa dos mesos la fam era un dels problemes més grans al nord de Myitkyina. Accedir-hi era un repte difícil d’assolir. Les Nacions Unides van reclamar al govern del President Thein Sein d’aturar la violència. Els Kachin han patit una veritable barbàrie en aquests últims mesos. Com és habitual, el què passa a Birmània, no és notícia.

‘Salvem l’Ayeryawady’ va ser un clam i finalment el Govern va parar el projecte i de moment les obres del pantà s’han aturat. Aquest és un dels canvis ‘importants’ d’aquest Govern.

Daw Aung San Suu Kyi ha estat aquest cap de setmana a l’estat de Kachin, sí, i ha portat esperança a la gent, encara que jo comparteixo el que es diu …. cal tenir preparat un pla B, per si de cas. No, no, encara no es veuen els grans canvis.

Fotografia: Daw Aung San Suu Kyi amb el vestit dels Kachin a la seva arribada a Myitkyina.
Arxiu: Daw Aung San Suu Kyi davant la multitud a Myitkyina.
          Visita a un lloc molt especial el mes de setembre passat. El quadre presideix la  
          biblioteca. Fotografía RG.
 

He rebut una carta signada per la senyora Mª Eugenia Martín Mendizábal, Directora General de la Secretaria de Estado de la Seguridad Social, Ministerio de Empleo y Seguridad Social, Gobierno de España.

Estimado/a pensionista,
Con el objeto de reducir el déficit público, por Real Decreto Ley 20/2011, de 30 de diciembre, se ha establecido un gravamen complementario a la cuota íntegra estatal en el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, que resultará de aplicación en los períodos impositivos 2012 y 2013. Como consecuencai de lo anterior, el tipo de retención aplicable sobre los rendimientos que se abonen a partir de 1 de febrero de 2012 deberá calcularse en consideración a dicho gravamen.

Lamentando los inconvenientes que esta situación le haya podido ocasionar, le saluda atentamente,

La Directora General
Mª Eugenia Martín Mendizábal

El meu justificant de recepció el faig en aquest modest bloc. A partir del mes de febrer cobraré menys diners i per tant ompliré més el sac dels impostos, com tots els treballadors i treballadores. D’això en diuen solidaritat … per a qui?
Aquesta carta m’ha produït el mateix efecte com quan faig una queixa a una empresa, un supermercat, una botiga, perque el que he comprat no complia amb els requisits per els quals havia pagat el producte i la resposta de la queixa sempre acabava amb ‘lamentando los inconvenientes que le haya podido ocasionar’, i es queden tan amples, perque han contestat la meva reclamació, però sense tornar els diners.

El Gobierno de España i en conseqüència els seus masovers del Govern del meu país m’han estafat al llarg de molts anys i els que vindràn, i lamenten el que pot passar amb aquesta decisió i moltes d’altres. 
Tot el paper diner és fals, no té valor, cap ni un. El que hem estat pagant tots plegats al llarg de molts anys ha anat a omplir uns sacs que no eren els que havíem ni previst, ni somiat, ni volguts.
La independència l’any 2014 ?? 

 

Regirant i cercant m’he trobat aquest video de l’immensa Mina. La cançó interpretada per ella, la millor, és un cant a l’amor, és un obrir la porta a tots els sentiments de la dona. Sona una harmònica … i les esgarrifances apareixen.
El gran Gino Paoli va compondre aquesta cançó. En les festes d’adolescència i joventut, en un pis, amb el pick up i el disc de 45 revolucions, aquesta cançó era l’epíleg de la festa, el preferit per a tots.

Ens calen més ‘cielo en una stanza’.

La cançó era part important de la película de’n Valerio Zurlini ‘La ragazza con la valigia”.  Les adolescents enamorades de’n Jacques Perrin i els nois tots per terra dels passadissos dels cinemes emocionats amb na Claudia Cardinale.
Anys 60, fa molt de temps. La versió de Mina és la millor que he trobat a You Tube.
Original de l’any 1962, programa de televisió italiana.

 

I els assassinats no s’aturen, el bombardeig indiscriminat a la població d’Homs tampoc, els morts van en augment. Notícies habituals del dia que ens arriben de Syria.
Avui han mort dos prestigiosos periodistes en un bombardeig a Homs; Marie Calvin, nordamericana, periodista i corresponsal de The Sunday Times i Remi Ochlik, fotògraf de la revista Paris Match.
Eren allà, informant, enviant les seves cròniques, les seves fotografíes, perque tots nosaltres poguéssim saber, llegir, veure.
Són molts els periodistes morts en aquestes mateixes circumstàncies. El meu condol i admiració per la seva valentia.
És possible que amb aquestes morts de persones d’Occident, periodistes, pugui haver-hi un bri d’esperança de que els països, tots, decideixin forçar l’alto el foc i condemnar al President de Syria i portar-lo al Tribunal de La Haya per respondre de tots els crims comesos.
És vergonyós veure cada dia aquesta destrucció, aquest horror, aquests crims, aquesta desolació, aquesta brutalitat, aquesta indefensió. 

Fotografia: Manifestació al poble de Dael el propassat 17 de febrer 2012. AP Photo
‘Putin els plors dels nostres infants  no són perque guanyis unes eleccions. Dael’

Mes de gener 2012: Augment de l’1% en la prestació de jubilació o viudetat.
Mes de febrer 2012: Retallada en el descompte de l’IRPF, retroaactiu. Descomptaran el que no es va fer el mes de gener. L’1% llaminer, electoralista, una enganyifa.
Resultat: Menys diners i recaptació d’impostos a tots els treballadors, treballin o no. 

I continuem callant i pagant. El més greu és que paguem per salvar les malifetes de les grans empreses, especuladors, mercats, bancs, caixes, administracions locals, fundacions, agències de l’aigua, circuits de cotxes, aeroports, i més i més i més.

I els borinots i galifardeus dels representants polítics sense reaccionar, bé sí, fent un mercadeig ignomiós per continuar sentadets a la poltrona. I els que no ho són, doncs s’ho miren impotents o renuncíen als seus càrrecs i llencen la tovallola.
Mentre uns senyors vestits de blau van repartint garrotades …..

Fotografia R.G.: Un bitllet de 50 kyats a Birmània. No val res. I l’Euro ?

 

L’1 d’abril hi ha eleccions a Birmània. Després de les últimes del mes de novembre de 2010, 48 escons han quedat buits. Les persones ‘escollides’ són ara ministres o secretaris o vicepresidents. Tothom que ha visitat el país, o escriu articles, o reb informacions, s’omple la boca dels ‘grans’ canvis. Sí, certament hi han canvis i molts. Presoners polítics en llibertat. Tímida obertura a poder canviar diners en un banc. Dret de vaga. Daw Aung San Suu Kyi novament en la lluita per poder ser en un Parlament dominat totalment per els militars. Una mica menys de por. Més llibertat d’expressió.
Però aquests canvis els vius, els veus, a les grans Ciutats. Els pobles, les zones rurals, continúen exactament igual que sempre. Pobresa i lluitar dia a dia, plegats, per viure el millor possible. 
El meu escepticisme continúa ….  El President Thein  Sein vol obrir el país a la comunitat internacional i els gestos són clarament una estratègia perque les sancions econòmiques desapareguin i per damunt de tot, entri el diner, les inversions al pais.
I el país és llaminer, molt. Hi ha tantes coses per fer, tantes, i en aquest món en que els mercats són els que fan i desfan, un país com Birmània és certament una llaminadura difícil de no posar-te-la a la boca. Vull que el poble visqui millor, i si les inversions i el diner dels rics faciliten un benestar desitjat fa més de seixanta anys, benvingut sigui.
Però fixem-nos en aquestes eleccions. 

48 escons. Daw Aung San Suu Kyi ara es pot presentar legalment. El seu partit la NLD torna a ser el partit de l’oposició i el President Thein Sein no ferà res per evitar que no es presenti per la circumscripció de Kawhmu, un poble a 100 kms al sud de Rangoon, al delta de l’Irrawaddy on van patir, i molt, el desastre del cicló Nargis el mes de maig de 2008. No tindrà els problemes que va patir l’any 1989 quan en un míting va irrompre l’exèrcit i va disparar sense miraments contra la població civil i ella va salvar la vida miraculosament, però més de 40 persones del seu partit van morir acrivillats. No, avui, al President Thein Sein li interessa i molt que Daw Aung San Suu Kyi guanyi el seu, i el major nombre d’escons per els seus militants de la NLD.
Hi ha uns 10 partits més que també volen entrar en aquest Parlament, persones de prestigi i que no van aconseguir la victòria l’any 2010. No tota l’oposició s’acaba amb el partit de la NLD.
La comunitat internacional  i l’ASEAN,així ho volen, tothom vol participar en el repartiment del pastís; carreteres, clavegueram, electricitat, sistema sanitari, sistema educatiu, agricultura, aeroports, transport, mineria, boscos, ports, gas, canalització dels rius, habitatges, rehabilitacions, turisme, indústria. Birmània és un país ric, molt ric, en recursos naturals. I des de fa molts anys, la junta militar s’ha enriquit de manera indecent amb negocis corruptes en els que molts països que s’anomenen ‘valedors de la democràcia i de la llibertat’ i d’altres no tant, van participar-hi. On són aquests diners ? Pertanyen al poble, hi tenen dret.
Compte, però, aquest Parlament té un 25% dels escons on seuen membres de l’exèrcit (ho diu la constitució) i la majoria és absoluta per els seguidors del President. Uns pocs escons per les minoríes ètniques i després de l’1 d’abril possiblement per la NLD.
Daw Aung San Suu Kyi continúa la seva campanya i centenars, milers de persones la segueixen. És una líder, així de ras i curt, i el poble la té confiança absoluta, però encara existeix la por. 
Crec que ella juga fort, vol la reconciliació, no vol un país dividit, i té bones paraules per a tothom, encara que jo crec que té un cop ben amagat. El President Thein Sein utilitza el lideratge d’aquesta dona valenta, per demostrar que sí que volen arribar a la democràcia. Aquest ‘deixar fer’ per part del Govern per rentar la cara de les vergonyes i dels seus aliats, tots, i obrir-se a Occident (fins ara només rebien ajut ‘oficialment’ de la Xina, o Índia, o Tailàndia, o Corea del Nord) és l’esquer perfecte per rebre inversions i molt de diner. El Banc Mundial ja ha picat l’ullet.

No m’ho crec, i els fets m’ho demostren, i seré escèptica, com la majoria del poble birmà. Pots rebre informació de gent propers al President Thein Sein i de gent lluny de les Ciutats (que són majoria) on s’ho miren entre la por i l’escepticisme.

Crec en la força i la lluita continuada, sense soroll, del poble birmà.  U Gambira, un jove monjo empresonat arran la revolució del safrà, setembre de 2007, va ser alliberat tot just el mes passat. La seva imatge no té res a veure amb la que tinc de l’any 2007. Es veu que ha patit tortures. Va ser arrestat novament no fa més d’una setmana, per ‘ocupar un monestir clausurat’. Torna a estar empresonat i ha de ser jutjat. En parlaré d’aquest fet en un altre apunt. 
Com també d’una vaga de treballadores d’una empresa xinesa a qui no se’ls va pagar els cinc díes de celebració de l’any nou xinès. Els propietaris van celebrar l’any nou, les treballadores havíen de continuar treballant, però sense cobrar. I ha sortit a la llum l’explotació, el salari per sota els mínims. També és un canvi de la nova Birmània per explicar. En parlaré d’aquest fet.
El poble de Birmània, els birmans, els shan, els mon, els kachin, els karen, els pa o, els palaung, els danau, els kado, els karenni, els mro, els pwo, els rohynga, els rakhine i fins a 130 ètnies, mereixen viure millor.

Encara hi ha més de 1.000 presoners polítics empresonats i més de 70.000 nens i nenes soldats (no he llegit cap informació negant aquest fet).

Fotografía: Aung San Suu Kyi en campanya.
Arxiu: U Gambira lliure dins el Monestir absolutament destrossat per l’exèrcit l’any 2007 i que va ‘ocupar’ amb altres monjos, inclòs l’abat. El moment que van ser foragitats del monestir.
Dona sortint de casa en un poblet.

 

Playing for Change, com sempre, ha encertat en aquest video de la cançó de’n John Lennon Imagine.

Més que mai hem d’imaginar-nos que és possible viure en un món millor i s’ha de lluitar per aconseguir-ho; lluites pacífiques, sense violència, poc a poc, però sense aturar-nos. Continuar pujant la muntanya i deixant el camí net.

 

Dia 5 de febrer, a Mishref, una manifestació de més de 500 persones protestant per el genocidi de la Ciutat d’Homs. I la humanitat mira la televisió, llegeix els diaris, cerca a You Tube, escolta els crits de desesperació de la gent. Milers de persones assassinades, dones, infants, homes grans, joves, adolescents, àvies, famílies senceres.
Dos països exercint el dret de veto a les Nacions Unides: Rússia i Xina. Genocidis en altres països, i el veto que apareix, perque és més important mantenir els profits econòmics que els genera el país on es mata sense més, que respectar la vida humana.

El principi de la responsabilitat de protegir.
170 Caps d’Estat i de Govern en una cimera mundial de l’any 2005, van arribar a un compromís ferm, la RdP (Principi de la responsabilitat de protegir). Es vol assegurar una resposta efectiva de la comunitat internacional davant el risc imminent de genocidi i altres crims massius. No es vol tornar a repetir els horrors de Ruanda, Srebrenica, Cambodja o Argentina. A Síria està passant.

Paper mullat, acord sense efecte, vergonya. Veure les imatges, escoltar les cròniques, llegir els diaris d’ací i d’arreu, és per a mí un cop dur molt dur, i el cor es trenca de mica en mica. Estic neguitosa, trista i amb molta ràbia. 

Fotografia: Reuters. Manifestació a Mishref, 05.02.12. Pancarta on es pot llegir el nom de la Ciutat d’Homs i el signe de la resistència de la societat civil i l’exèrcit defensor davant la barbàrie d’un governant genocida.

 

Gràcies per tot el que ens has donat. Has marxat, però hi ha tant del teu art escampat per aquest món, que ens serà impossible oblidar-te, i tampoc ho volem.
No tota la teva obra m’agrada, i em costa d’entendre el seu significat. Però sempre has estat per davant de tothom i que millor que aquest mitjó per demostrar a la societat que n’és de fràgil el concepte de la cultura i de l’art, si no navegues en la mateixa nau.

Avui, hagués anat a la Sala Oval del MNAC per seure una estona i meditar silenciosament prop del mitjó, allà on havia de ser, però els polítics van decidir que era lleig, sense sentit i dins el MNAC podría ser massa agressiu. 

Has estat un veí del meu barri discret, de vegades invisible, però tots sabíem que darrera les portes de casa teva l’art i la creativitat es feien realitat.

Fins sempre Antoni Tàpies.

 

Repassant l’arxiu, m’he adonat que sense més no he publicat més retrats de persones de Birmània, homes, dones, nens, nenes que vaig anar trobant i coneixent durant el meu últim viatge el propassat mes de setembre.

Aquesta fotografia la vaig fer a Site-tway o Sittwe o Akyab, estat d’Arakan, sudest del país, a la vora de la mar, Golf de Bengala i fronterer amb Bangla Desh. La ciutat més gran de l’estat d’Arakan o Rakhine, un dia centre polític, cultural i econòmic del Golf de Bengala. Em va sorprendre i molt la pobresa, el viure amb molt poquet, les dificultats. Les necessitats bàsiques per fer que un país tingui un mínim futur són molt minses, molt. L’Universitat ja no és a la Ciutat. Va ser trasl.ladada a quasi dues hores i mitja de camí. Els estudiants han d’agafar un trishaw (bicicicle o tricicle). Arribar a la vora del riu. Pujar a una barca i després caminar fins l’Universitat. Entre 07:30 i 08:00 del matí es formen llargues cues de trishaws al carrer principal de Sittwe esperant els estudiants.
D’aquesta manera el Govern s’estalvia problemes; els estudiants no es poden organitzar dins la Ciutat i els nombrosos moviments nacionalistes i independentistes tampoc ho ténen fàcil.

Sittwe és potser la Ciutat de Birmània on hi conviuen més ètnies i religions del país.
Musulmans, hindús, catòlics, evangèlics, budistes. El budisme theravada és el que més seguidors té, i en la revolta del mes de setembre de 2007, la dels monjos, a Sittwe es van manifestar milers de persones i la represió va ser brutal. Ningú en va dir res.

Passejant vora de la mar, vaig trobar molta gent que anava a recollir peix que els pescadors havíen llençat i el podíen recollir fàcilment perque la marea era ben baixa.

Aquesta dona d’ulls grans i vius, em va somriure; el petit molt enfadat. Tots dos eren al port esperant els homes, el marit, el pare, el germà i el fill gran. Podría ser a Bangla Desh, però no, era a Site-tway, Estat d’Arakan, Birmània. És possible que sí que pugui haver arribat des de Bangla Desh, il.legalment, per cercar una vida millor. Quan arribin els homes podràn vendre el peix, o cobrar un salari. Demà serà un altre dia.

El mes de juny vaig començar a preparar el viatge, no sabía que em trobaría un poble i una terra vivint en una pobresa alarmant, un poble orgullós, un poble amb la seva pròpia llengua i cultura i d’una bellesa insultant. Observar, respirar, que la teva presència no es noti, parlar amb la gent, si és possible, conèixer la seva història, la seva cultura, els seus neguits, gaudir, plegats, de les seves menges. Somiar.

Us deixo l’enllaç de Wikipèdia, en català, on es pot trobar una informació completíssima d’aquesta nació, Arakan,  dins un país anomenat Birmània.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arakan 

Ahir al País Valencià, l’home va matar a ganivetades la dona. El presumpte autor es va declarar culpable davant la policia.

I continuarem denunciant amb tristor i ràbia alhora, perque aquesta violència no s’atura.

Cada vegada, i sembla que la denúncia continuarà un dia i un altre, em queden menys paraules.

Una rosa dels Pirineus de color blanc amb el meu sincer condol i tristesa, molta tristesa.

 

No t’oblidem Ovidi. La teva veu, les teves cançons, sempre sonen dins a casa.
El dia 23 de gener vas tornar al Palau i amb quina força ! En Toti Soler i n’Ester Formosa van posar tota la seva ànima interpretant les teves vinyes verdes vora el mar i us deixo el link de l’enregistrament de VilawebTV d’aquest moment.
Va ser el moment més emocionant i alegre de la nit. 

http://www.vilawebtv/vinyes-verdes-vora-el-mar 

Escoltant la cançó els ànims per avui són dalt de tot. Gràcies Toti per la teva opinió contundent, entranyable, emocionada. Celebrem aquests 70 anys, i tant !!

Fotografia: Pep Fuster 

He deixat passar un temps. Amics han tornat d’un viatge a Birmània. Hem parlat.
Els contactes en aquest país també envíen notícies, aquestes més il.lusionants; són de l’escola i conèixer les activitats, com han pintat l’escola, l’excursió d’un dia complet riu avall. La felicitat dels infants.

I he rellegit un apunt meu – http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/184785.
Molt actual, per entendre una mica millor el procés ‘democratitzador’ de Birmània i el seu govern.

Arriben ara molts més turistes nordamericans. Després del viatge de Hillary Clinton, els americans consideren que ja és un país segur per a ells, i que malgrat el boicot econòmic, si Hillary Clinton l’ha visitat, la gent, els turistes americans també. Però compte, aquest govern obert, amable, autoritza els visats per a turistes (màxim 28 díes), però sap que molts d’ells són inversors que volen invertir en el país. Tot just en arribar, parlen amb els guíes, pregunten per unes adreces i fan el viatge pel seu compte. Invertir, invertir, invertir diners, en un país que hi ha moltíssim per fer i evidentment on les inversions poden ser espectaculars amb grans profits. El govern deixa fer. No posa entrebancs. Però, i el poble ? Em fa por que comenci una ‘invasió econòmica salvatge’.

L’alto el foc amb els Kachin i els Karen no sembla que hagi fet gaire efecte i les guerrilles continúen a les fronteres amb Tailàndia. Els centenars de milers de refugiats continúen malvivint en els camps.

La cerimònia de readmisió als monestirs, de més de 40 monjos empresonats i ara lliures, s’ha suspès per ordre del Departament d’Afers Religiosos. Diuen que aquesta cerimònia és política, no pas religiosa.

Mentre, Daw Aung San Suu Kyi ha començat la seva campanya electoral per accedir als 48 escons del Parlament que s’han de votar el proper mes d’abril. A Tavoy, el seu primer mítin ha estat espectacular. Una gernació de gent omplint places i carrers.
El President Thein Sein sap que ella és el seu baluard per obrir-se al món, per donar esperances al poble i rebre inversions, presidir l’ASEAN, no dependre únicament de la Xina. Tot em sembla molt hipòcrita i calculat, com arreu del món.  Crec amb aquesta dona d’aspecte fràgil, però de gran força interior, Daw Aung San Suu Kyi, i crec amb la fermesa, la lluita i la honestat del poble birmà, els que no estàn ‘afiliats’ al govern, ni a l’exèrcit, els que no ténen diners. Sense fer soroll, van avançant, malgrat tot.
Penso que són gent, amb The Lady al capdavant, que no és el més important el que els passa (mort, maltractaments, presó, exili, crueltats, violències, dictadura), sino el que són capaços de fer amb el que hagi passat. 

Vaig recollint testimonis dels presoners lliures, després de molts i molts anys a la presó. Fa fredor tornar a veure’ls i com han canviat. Les tortures són ben clares. El que expliquen és la veritat. 

Només una petita mostra:

Ko Ko Gyi – Un dels activistes més importants. En la revolta de l’any 1988, ell va ser el que va reorganitzar la ABFSU – All Burma Federation of Student Unions. Va ser anomenat vicepresident. Va ser arrestat l’any 1991 durant les protestes pacífiques del 10 de desembre i condemnat a 10 anys de presó. Alliberat l’any 2005, torna a ajudar a 88 Generation Students i l’any 2007 és arrestat novament durant la revolució del safrà.
Aquesta vegada condemnat a 65 anys de presó. Aministiat el 13 de gener de 2012.

NOU ANYS DORMINT AL MATEIX LLOC A TERRA.
Ens parla de les condicions de la presó de Mong Hsat, situada en un lloc remot, del’estat Shan.

Ha passat 20 anys de la seva vida en presons, Insein, Maubin, Keng Tong i Mong Hsat, està doncs qualificat per poder parlar-ne, per poder denunciar el sistema penintenciari del seu país.

Pregunta: De la seva experiència, pot dir-nos en quines condicions es va trobar en les diferents presons ?
Resposta: Les condicions eren molt dolentes quan vaig entrar-hi per primera vegada. El que vull dir és que ens van atollinar i maltractar i regularment ens enviàven a les cel.les individuals, les de càstig.No podíem ni llegir, ni agafar cap paper per escriure, sota pena de càstig sever. Però després de la visita de membres de la ICRC (Comitè Internacional de la Creu Roja), les condicions van anar canviant de mica en mica.
Per exemple, vaig haver de dormir en un mateix racó de terra, molt fred, sense res més, durant més de 9 anys, fins que la Creu Roja va entrar a la presó per inspeccionar-la. Després d’aquesta visita, vaig dormir en un llit. També es van instal.lar lavabos en condicions, i se’ns va permetre llegir llibres, diaris i revistes.

Min Ko Naing – Activista i President-Fundador de la ABSFU i líder de la 88 Generation Students. Va encapçalar la revolta dels estudiants el 8.8.1988 i un any després va ser empresonat i condemnat a 16 anys de presó. L’any 2005 va ser alliberat i va organitzar el grup 88 Generation Students. El mes d’agost de 2007 va encapçalar les manifestacions i la revolta pacífica juntament amb els monjos i va ser empresonat novament. Condemnat a 65 anys de presó. Amnistiat el 13 de gener de 2012.

Ha passat 16 anys continuats en una cel.la de càstig, tot sol. No volia ser polític. Volia crear art. Escrivia cançons i poemes. A la presó no tenia ni llapis, ni paper, ni llibres. Res.
Aleshores va decidir compondre cançons i escriure poemes de memòria. Tot ho tenia al seu cap. No es va oblidar de cap de les seves creacions. És el que va ajudar-lo a sobreviure tants anys a la presó, sol, en un racó, sense cap mena d’escalfor.

Fotografia: Un mòbil amb la fotografia de Daw Aung San Suu Kyi. Són els nous ‘aires de llibertat’ al país. La persona que ensenya el mòbil és un ciutadà d’una ciutat del país tot just fa unes setmanes.

 

Arran un article a El Pais digital, redacció Catalunya, m’assabento del bassal d’aigua a la Gran Via, malgrat el temps que fa que no plou. Sembla que aquest ‘problema’ és habitual i fins i tot està senyalitzat com a pas ‘perillós’. És aigua que brolla de la terra, un manantial, per entendre’ns. Està situat entre un Centre Comercial i la Ciutat de la Justícia. Sembla que les administracions encara han de decidir qui, com i quan posaran fil a l’agulla per, primer aprofitar aquesta aigua, dos fer fora el perill d’aquesta aigua en una carretera molt transitada i tres qui ho pagarà.

Però jo avui vull escriure de les fonts de Collserola, perque aquesta notícia m’ha fet recordar la meva infantesa i la de milers i milers de persones del pla de Barcelona. A Collserola hi han inventariades més de 250 fonts, des de Molins de Rei fins a Montcada i Reixac. Hi ha una pàgina web d’un grup anomenat Fes Fonts Fent Fonting (F-F-F-F-) que fa una feina extraordinària. Si voleu saber de totes les fonts clickeu ací.

A casa pujàvem molt sovint a Collserola, caminant carrer Balmes amunt, carretera de l’Arrabassada, Font del Bacallà, i més amunt per uns corriols estrets dins un bosc frondós, arribada a Vista Rica, i baixar novament per un caminet, darrera mateix del Hotel Florida, fins arribar a la Font de la Salamandra (450m), camí de Sant Medir. El pare omplia dues garrafes d’aigua i mentre la mare i l’àvia o les tietes preparàven el berenar. Hi havía uns bancs de pedra, unes taules. El meu germà i jo jugàvem i corríem per el bosc i cercàvem sargantanes. L’anada a la font de la Salamandra era tot  un esdeveniment i un premi. Les carmanyoles obertes, omplíem les botelles amb l’aigua de la font i hi posàvem litines, la bota de ví del pare, un pa rodó tallat amb el ganivet del pare, pernil o fuet, algun pastisset fet per l’àvia. Abans de fer-se fosc, tornàvem a casa. El pare carregant les dues garrafes d’aigua.
El pare deia que aquesta aigua li feia bé per poder expulsar les pedres del ronyó. 

Més avall de la font de la Salamandra podem trobar  la Font de Sant Medir, la Font de l’Estrangulador i la Font Groga, un lloc, encara avui, meravellós. Encara brolla l’aigua de les fonts i n’hi han més de 250 en aquesta Serra de Collserola, avui, definitivament, Parc Natural.
Sabeu, aquest fet, que Collserola sigui ja definitivament Parc Natural m’omple de joia.  
Ara les possibles iniciatives dels depedradors ho ténen difícil. Collserola s’ha salvat i ha costat i molt.

Hi ha molta feina a fer i respectar el Parc de Collserola, les seves fonts, els seus boscos, les flors, els ocells, els animals que hi viuen, netejar els camins. Qui no ha anat alguna vegada als merenderos de Les Planes ? L’estació dels Ferrocarrils Catalans és la mateixa d’abans. De vegades havíem anat a fer carn a la brasa i carxofes, i botifarres negres. 
Els partits de futbol eren èpics.

La Font de la Llet, una altra font que també era el nostre destí per passar una tarda de dissabte o de diumenge. Llegeixo en la segona edició de la Editorial Alpina – 1956 – Fuentes en las montañas de Barcelona – X. Coll:
Font de La Llet (230m) – Al fondo de la vertiente NO del ”Revolt de la Paella” de la carretera a Sant Cugat, se halla esta fuente de gran renombre por la calidad de sus aguas. A pesar de ser varios los caños por los que mana el agua, su caudal es tan exiguo que en los domingos se originan serias discusiones entre los que acuden desde primeras horas a llenar garrafas y otros recipientes.

La Font dels Ocells. Una altra font a Pedralbes, prop de la que és avui Avgda. de la Victoria. Un antic manantial on es podia beure aigua, berenar, jugar, cantar. Avui ja és impossible. La construcció de cases suposo que fan molt difícil de saber on és. Ha desaparegut, però de ben segur que l’aigua encara brolla en el subsòl.

Fotografia: Font de La Salamandra – avui. Fes Fonts Fent Footing
Arxiu: Berenar de família a la Font de la Salamandra – Any 1943 –