Chào ông Viêt Nam

Demà vespre l’any 2011 marxarà i entrarem al nou any 2012. Recordarem, ens posarem tristos, riurem, malparlarem, respirarem i començarem un nou any. Viatjar en el temps. El passat i el futur. Fa molt de temps que només penso en el dia, quan obro els ulls pel matí. Avui què ? Moure el teu propi cos, escoltar-lo bé, sentir les sensacions i apali!!, que ens queden unes bones hores per viure.
Al final del dia sabrem si han estat unes hores felices, tristes, rarotes, diferents, emocionants, colpidores, doloroses, fantàstiques, alegres; ha fet fred, caloreta, temperatures suaus, aire net, cel blau, gris, plujós; un llibre magnífic, uns poemes tornats a llegir en veu alta, revisar les fotografíes; veure cinema; escoltar música, somniar; conversar amb amics, veins, botiguers; rebre notícies, escriure, contestar emails, parlar per l’Skype; esmorsar, dinar i sopar, cuinar, treure la pols, roba estesa, planxa, ordenar; mirar per la finestra, els pocs ocells que encara volen, fulles d’arbres al terra ….. per, finalment, estimar.
Res pot interrompre el dia, perque la vida continúa, amb els bons i amb els mals moments, amb la felicitat i la tristor, amb pau o amb violència, amb salut o dolor.
Al vespre aclucaré els ulls i entraré en el canvi del nou any. 

BON ANY 2012 veïns blocaires.
HNIT THIT KU MINGALAR PA
CHÚC MÙ’NG NÂM MÓ’I

Fotografia: Paisatge plàcid, moment de pau, emocions, alegria en un dia del mes de setembre de 2011. 

Ja fa uns anys aquest xicot va començar a ser notícia. Guanyava curses, pujant i baixant muntanyes dels cinc continents amb esquís i corrent. Amb 24 anys, enguany ha guanyat totes les curses en tots els cinc continents.
El canal Esport3 va emetre fa uns díes una llarga entrevista amb ell i amb el premi d’un video excepcional, córrer al Kilimanjaro. I va pujar i baixar més ràpid que una persona que viu i va nèixer prop d’aquesta muntanya màgica. Les imatges són meravelloses.
Córrer a quasi sis mil metres d’alçada no és gens fàcil.
En un dels videos que he anat mirant, em quedo amb unes paraules que va dir:
La vida és plena d’emocions i no de curriculums.
És clar que és un home preparat físicament i gaudeix del que més li agrada, la muntanya, la natura. 
He trobat aquest video. Aquesta és la seva manera d’estimar la natura, la muntanya, formant part d’ella, perque és un home que viu, estima, pateix i somriu amb les muntanyes.
Sens dubte el millor esportista del nostre país.
 

Ahir pel matí en un poble prop de Sevilla, a casa seva. El presumpte autor, excompany de la dona, va assassinar la dona a ganivetades. I un infant queda orfe de mare. L’home ha estat detingut.
Mentre els politics, els que governen, els que representen el poble, els que han d’esforçar-se en plantejar-se com poder aturar aquesta violència, discuteixen una vegada i una altra, sense arribar a solucionar res. 
El meu sincer condol i tristor per aquesta nova mort violenta, sense justificació, i cruel, molt cruel.

Unes petites flors d’un jardí en un país llunyà. 

 

Ahir a Almeria, l’home va matar a trets la seva dona i seguidament es va suicidar.
Deixa orfe un fillet de sis anys.
El meu sincer condol, i la tristor que mai no marxa. Continúa la violència absurda, injusta.
Cada vegada hem queden menys paraules, però la ràbia i la tristor dins meu no desapareixen. 

Cal continuar denunciant i publicar-ho en primera pàgina. No podem oblidar que aquesta violència existeix i no s’atura.

Una petita flor solitària en una platja llunyana.

 

Escriptor, dissident, primer President de la República Txeca lliure, una personalitat en la política mundial. Va morir fa pocs díes, mentre dormia. Les imatges del seu enterrament a Praga han estat colpidores.
Havel va ser un bon amic del poble de Birmània i d’Aung San Suu Kyi. Va ser ell qui va proposar el seu nom com a Premi Nobel de la Pau l’any 1991 i que va guanyar, i va fer el mateix amb Liu Xiabo dissident a Xina, i que també va guanyar l’any 2010.
Però poca gent sap que Aung San Suu Kyi va proposar el nom de Vaclav Havel per el Premi Nobel de la Pau d’enguany, premi que han guanyat tres dones lluitadores.
Estic segura que ell no hagués acceptat aquest premi i que es va alegrar moltíssim en conèixer el veredicte del jurat per Ellen Johnson Sirleaf, Presidenta de Liberia, la seva compatriota Leymah Gbowee i l’activitista iemení Tawakel Karman.
Ell va ser el President d’un país en llibertat. Les seves primeres paraules després del nomenament com a President de Txèquia van ser: Poble de Txèquia, el vostre govern us ha estat retornat.
I aquest era el seu desig, molt especial, per Birmània i Aung San Suu Ky.
El seu últim repte era aconseguir l’alliberament de dos dissidents empresonats, Min Ko Naing a Birmània i Liu Xiaobo a Xina. Els va atorgar un premi, el Czech Homo Homini, com a presoners polítics, absents, i recordar als líders polítics del món i les institucions,de la lluita i dissidència d’aquestes dos homes i fer presió als respectius governs.
L’any 2007 en Vaclav Havel va escriure: A Birmània, el poder dels monjos, sense armes, amants de la pau, de treballar la ment, s’han revoltat en contra el govern militar. És clar que si la revolta no té èxit i no ténen el suport polític i econòmic de la comunitat internacional i dels mitjans de comunicació, tot el desenvolupament de Birmània recularà immediatament uns vint anys. Sí, tenia raó. Així ha estat, malgrat sembla que un glop d’aire de llibertat comença a obrir-se pas al país.

Va encapçalar un moviment de protesta juntament amb Desmond Tutu per denunciar  la Junta Militar per haver negat protecció i ajuda als damnificats del cicló Nargis, maig de 2008.
El propassat dia 11 de desembre va fer una crida a la comunitat internacional de fer un seguiment a les escletxes de llibertat que sembla que aparèixen a Birmània i els encoratja a donar suport a Aung San Suu Kyi per continuar amb la seva lluita de tornar el govern democràtic al poble.
Suu Kyi va rebre la notícia de la seva mort amb moltíssima tristor. Havel és un referent per a ella i sempre han mantingut un diàleg entre ells. El seu llibre de tauleta de nit és el que va escriure en Vaclav Havel : The Power of the Powerless.

La relativització de totes les normes de la moral, la crisi d’autoritat, la simplificació de la vida per aconseguir guanys materials immediats sense tenir en compte al poble, a la gent i sense veure’n les conseqüències, és el que fa mal i es motiu de crítica a les societats occidentals i les seves democràcies. Les institucions democràtiques són senzillament uns instruments tècnics per facilitar al poble la dignitat, la llibertat i la responsabilitat, per aconseguir una qualitat de vida que el diner, les dictadures i els poders absoluts no feran mai.

Acabo aquest apunt escoltant la música de The Velvet Underground i Lou Reed …..
Pale Blue Eyes.
Descansi en pau aquest defensor tossut dels drets humans al món, escriptor, polìtic, dissident i home de bé.
Fotografia Anne Bayin – Exposició The Liberty Project

 
 

He rebut un email, una Nadala retallada. Sí, cert. A la paraula Bones, no hi són ni la O ni la S, a les Festes, no hi trobo la segona E, Feliç, la lletra I ha desaparegut, Any, només llegeixo ny i Nou, la U s’ha escapat. El blocaire d’aquesta casa, en Marc el de Badalona-Trondheim, ens ha felicitat de manera irònica, brillant, però a la vegada desitjant que passem unes bones festes amb totes les lletres i un millor any.

De fet les retallades són una realitat i cada dia les notícies n’és ple. La depressió, el pessimisme, la tristor envaeix la nostra societat, o potser és la meva percepció quan passejo pel barri, entro a les botigues, parlo amb la gent.

Jo he estat més optimista i he anat enviant Nadales a les persones que estimo, algunes d’elles, aquest és l’únic contacte de l’any, però ens sabem properes. A mí m’agrada enviar Nadales. Abans les enviaba per correu, escrites a mà, ara ho faig per la xarxa, i els que no ténen internet, els truco per telèfon. He trobat unes Nadales molt boniques fetes per un grup de gent d’Anglaterra. Puc incloure fotografíes meves. Ells em donen el patró i jo les edito el millor que sé.

A tots els que llegiu aquest modest bloc, i a tothom d’aquest món que no ho feu, i sou molts, us desitjo UNES BONES FESTES DE NADAL I UN BON ANY NOU, plàcid i sense ensurts, i sempre acompanyats amb la gent que estimeu i que us estimen.

La fotografia: Un grup d’infants de l’escola en un poblet llunyà al centre de Birmània jugant amb les  joguines senzilles de paper maché (animals) i fang (fireta). Aquest va ser el meu Nadal d’enguany. 

En el suplement de ‘Travel’ d’aquest diari ens expliquen com passem el Nadal a Barcelona i a Catalunya. Les fotografíes són molt bones i l’article ben fet, o quasi. Es nota que l’autora coneix bé la Ciutat i les festes nadalenques.

Només he trobat una errada; al tortell l’anomena ‘roscones’ ….  Comparat amb tot el que s’ha vist a Google, deixem-ho com un mal menor.

M’ha agradat, però, com explica les tradicions, el significat del galet, la pilota o el caganer o els canalons, la veritat és que fa somriure. I de somriures avui en necessitem i molt.

Feu un click a l’enllaç i en sortir la pàgina, un segon click a ‘More photos’. Començar una crònica nadalenca a Barcelona amb la travessia del port nedant, m’agrada. I enguany sembla que les temperatures seran suaus. Així que aquests valents i valentes s’ho passaran encara més bé.

Fotografia: El plat d’escudella i els galets. 

http://travel.nytimes.com/2011/12/18/travel/a-catalan-christmas.html

El dia 14 de desembre de 1911, Roald Amundsen va arribar al Pol Sud.
En una cursa amb el britànic Robert Falcon Scott, el noruec Roald Amundsen va ser el primer. Scott va arribar el dia 12 de gener de 1912 i en el seu viatge de tornada va morir, juntament amb els seus quatre companys. Es van trobar els cossos morts el dia 12 de novembre de 1912 i també el valuós diari que el Capità Scott va escriure d’aquesta aventura. 

Sempre m’han fascinat els viatges per aquest continent anomenat Antàrtida. El més a prop que he estat va ser a Tasmània, a 3.443 kms. Però a Hobart sí vaig entrar a corre-cuita (no tenia més temps, ai …) a les oficines de la Australian Antarctic Division on vaig saber que un vaixell, l’Aurora Australis, fa viatges freqüents i amb una mica de sort i molts diners, és clar, pots participar-hi.

Hi ha molts pocs llocs al món on mai han tingut guerres, on el medi natural està totalment protegit i on la recerca científica és la prioritat. Sí, existeix un continent sencer que s’inclou dins aquests paràmetres: l’Antàrtida, on governa un Tractat signat per diferents països. Una reserva natural, un continent de pau i ciència. Un somni.
Lluny de tothom, al cul del món, encara existeix un bon grapat de nacions que col.laboren i treballen plegades gràcies el Tractat de l’Antàrtida. Fins quan ???

Aquest continent cobert de gel fins a un gruix de 4km, on el punt més alt està situat aproximadament a 4000 metres sobre el nivell del mar. Poca vegetació, poquíssima, malgrat fa milions d’anys va ser un continent verd amb boscos immensos.
És el continent més alt, més sec, més ventós i més fred de tot el món.

Unes dades:
Una alçada mitjana de 2.500 metres. El Pol Sud és a 2,835 m i la muntanya més alta és el Vinson Massif a 4,897 metres.
És el continent més sec de la Terra. La quantitat d’humitat que reb de l’altiplà polar és comparable a la del desert amb temperatures més altes.

 

És el més ventós de la terra. S’han mesurat vents de 327 kms/hora.
És el continent més fred. La temperatura record és de menys 89,2ºC a Vostok, en el territori Australian Antarctic, l’any 1983.
Té una superfície de 13.661.000 km2. Dues vegades més gran que Austràlia.
Amèrica del Sud és el continent més proper, Xile i Argentina. A 1,238 kms des de Ushuaia.
El Tractat de l’Antàrtida signat per diferents països va significar la protecció d’aquest continent i el rebuig total a qualsevol disputa sobiranista. Una anècdota molt bona: El Tractat es va signar durant la ”Guerra Freda” ……

Els països membres van començar a discutir el Tractat l’any 1959 i es va ratificar el dia 23 de juny de 1961.
Argentina, Austràlia, Xile, França, Nova Zelanda, Noruega, Regne Unit, Rússia, Bèlgica,
Japó, Africa del Sud, Estats Units. Els set primers països reclamen territori.
Aquests dotze països constitueixen, per dir-ho d’una forma més planera, el Govern. S’han incorporat altres països i avui hi ha un total de 28 que formen aquest govern i 21 més que poden participar en totes les reunions, sense vot, però amb l’autorització de poder fer recerca científica i treballar per preservar el medi ambient.

A Hobart, Tasmània, em van informar de com arribar-hi. Primer el vaixell ‘Aurora Australis’ feia la ruta de Hobart a l’illa Macquarie (popularment coneguda com l’illa Macca) a mig camí del Pol Sud. Aquesta illa forma part del territori de Tasmània i tota ella és un parc natural. És un lloc molt recomanable per la seva bellesa i la natura. Si torno un dia a Tasmània (i tinc diners), de ben segur que reservo plaça a l’Aurora Australis i me n’hi vaig. No és el mateix que arribar al Pol Sud, però crec sincerament que els que ni som científics, ni cerquem aventures, ni objectius d’arribar als cims de les muntanyes, aquesta illa és un refugi extraordinari on pots viure perfectament en pau envoltada de la natura i on la ciència és la prioritat.

És un bon dia per recordar l’efemèride de Roald Amundsen i també del capità Scott.
El viatge i l’arribada al Pol Sud l’any 1911 no havia de ser gens, gens fàcil i a més aquest apunt és el meu homenatge per aquests viatgers, científics i aventurers que van obrir camí.

Fotografia: Una imatge del Pol Sud feta per l’expedició del Capità Scott l’any 1911.
 

A mí m’agrada continuar les tradicions apreses a casa, de ben petita. I avui és el dia de guarnir el menjador de casa, posar el pessebre i pensar en els propers díes.
Obro els armaris i vaig treient les caixes on tinc les figuretes. Fa més de trenta anys a la Fira de Santa Llúcia de la Catedral vam trovar en José Daniel, pessebrista. Cercàvem les figuretes i havíen de ser de fang, i en José Daniel va ser una aparició. 
La meva mare també tenia el seu pessebre, d’un altre pessebrista, però desconec el seu nom. La cova és preciosa. Comprada als Deulofeu. Crec que la seva paradeta és davant mateix de Santa Llúcia.
Escolto a la ràdio que la Fira celebra enguany els 225 anys. 

Avui també aniré a comprar una mica de molsa, el vesc i unes flors. Un petit arbre de Nadal on he col.locat els dos mussolets de la sort que vaig portar de Birmània.
No tinc el bufet que hi havia a casa on els pares i els avis col.locaven les begudes i les menges de Nadal. Feia goig veure els torrons, les neules, el xampany (Delapierre), vins del celler o embotellats (Priorat i Penedès), fruits secs, les llaunes d’escompinyes i cloïsses, una pinya, taronges, els pastissets del poble i el día abans de Nadal, el pare arribava tot cofoi amb la caixa d’ostres comprada a El Cantábrico, al carrer de Canuda.

Al pessebre tenim uns pastorets arribats d’altres contrades; un d’Arlès, un altre de la Piazza Navona de Roma i una parella de Mallorca. El paller, el pou, el riu, les muntanyes de suro, els arbres, l’hortet, els poblets llunyans, el pont, els animals, els petits sacs de blat, el gerro d’aigua.
Construïr un entorn, un paisatge, un poble, un futur. L’imaginació vola i vola.
I el caganer ben amagat. És el toc irreverent, l’alegria, el viure. El caganer som tots … és el que diu en Mossèn Ballarin. El meu és el clàssic. No recordo quan de temps fa que el tenim. Un cigarret caldo de gallina a la boca, barretina, natges al descobert i fent caca, així de clar.

I no m’oblido de Santa Llúcia, patrona dels cecs i de les modistes. Les tietes modistes baixaven a la Fira molt mudades i a casa l’àvia sempre encenia una espelma per no perdre mai la visió. En un temps vaig tenir problemes a la vista, i l’àvia sempre em deia que va ser Santa Llúcia qui em va curar. A l’estiu quan anàvem a Alcossebre, sempre em feia aixecar la vista per veure l’ermita de Santa Llúcia i donar-li les gràcies.

Tinc feina. Comença la parada de Nadal a casa.

Fotografia: El pessebre amb els pastors foranis i el caganer. Nadal 2010.

 

Deixar el país sense cultura. Fa un temps vaig utilitzar la mateixa fotografia per denunciar la prohibició de veure TV3 al País Valencià.
Ara a les Illes han tancat  ràdio Ona Mallorca i la Televisió de Mallorca.
I els responsables són els representants d’un partit que no vol la cultura per a res.
Que demostra una precarietat cerebral preocupant. I que desitja enfonsar qualsevol llengua que no sigui el castellà.

Hem de tornar a lluitar ? Doncs sí, individualment o col.lectivament. Ja estic farta, sincerament, però no hi ha cap altra alternativa si volem que el català i la nostra cultura no s’enfonsi per culpa d’una gent que sí sabem molt bé què volen.
Sí ho sabem, marginar, fer fora, definitivament ‘estos putos catalanes’. Viure i governar en el seu reialme, tornar al passat, trepitjar els pobles que no són de cultura espanyola, fer la conquesta. 

Pais Valencià, Illes, Principat, Catalunya Nord ….. 

Només demano als representants del poble que siguin conseqüents, coherents, que defensin el país, la cultura, la llengua. Em refereixo, és clar, als partits polítics que desitgen la sobirania del poble i deixin de fer mercadeig i omplir el cove. Les humiliacions són massa grans.

INDEPENDÈNCIA, JA !

Fotografia: Des d’un avió tot creuant el Canal de la Mànega. 

Sí mooolta sort ha tingut el Barça en aquest partit ….. 

Dues opinions de dos diaris estrangers .. i no hase falta desir nada más:

La Gazetta – Itàlia
La differenza tra una squadra che gioca a calcio e una che picchia …

L’Équipe – França
Le Real Madrid (després de l’1 a 3) qui a alors retrouvé ses mauvaises habitudes et ses vilans tancles.

Que bé que he dormit avui ! Ahir vespre a casa, en G. ha fet un muntatge amb pantalla gran, projector i l’iMac, hem vist el partit extraordinàriament bé. Anar menjant snacks, i a mitja part uns entrepans de categoria. Per cert, la càmera super lenta de TV3 és meravellosa. Unes imatges inoblidables.
I mentre mirava el partit, recordava al meu pare i en S. i la meva mare … nerviosos, apagant i engegant la ràdio. 

Un equip, el blanc, que juga a no sé què, a estones, i finalment en veure’s impotent utilitza el seu sistema de joc, indigne, antiesportiu, i els tacs de les botes dels seus jugadors.

Ara toca guanyar el Mundialet ……. Som-hi !

 

Ahir una altra dona assassinada. I continuarem denunciant i denunciant. Molt trist.
Aquesta crueltat és absolutament execrable. Davant els tres fills, el més petit de tan sols deu díes de vida. L’home es va entregar a la policia confessant el seu crim.

Molta tristor, i cada vegada més. No hi ha consol. Aquesta violència no pot continuar.
El meu sincer condol.

Unes flors d’un arbre del pati d’una escola d’un petit poble molt llunyà.

 

El viatge a Mrauk U, antiga capital del Regne d’Arrakan, és arribar, avui, al no res, un temps perdut. Un imperi, un regne, oblidats. És la sensació que et provoca en arribar, que canvía immediatament, quan descobreixes on ets i mires al teu entorn.

Sebastiao Manrique, frare de l’ordre dels agustins, nat a Portugal, va arribar-hi l’any 1628. Bon coneixedor d’Àsia, va quedar-s’hi sis anys i els relats d’aquest imperi són de bon llegir i molt interessants. Si tenim en compte que Birmània és un país oblidat, invisible, és fàcil d’imaginar que la seva història i la seva cultura encara ho és més. I aquesta història, el seu poder, els seus imperis, les cultures dels seus diferents reialmes són d’una riquesa aclaparadora.

Quan t’hi trobes i comences a caminar ja saps que ets en un lloc misteriós, únic, d’una prosperitat i riquesa avui perdudes. Es veuen stupas arreu, en cada pujol i encara pots visitar molts temples. No és comparable a Bagan, lloc turístic per excel.lència i d’obligada visita, i a més té una accesibilitat fàcil.

Mrauk U és lluny i cal fer un viatge difícil i llarg. És prohibit desplaçar-se per carretera.
Avió fins a Sittwe ( des de qualsevol aeroport del país ) i barca riu Kaladan amunt.
Quan camines per tot aquest entorn i visites els temples, és com imaginar-te gotes de pluja en mig d’una tempesta.

El temple de Ko-Thaung va ser construït l’any 1553 per el Rei Min-Tai-Khar i és conegut perque aquest rei el va construïr amb l’idea de curar la seva malaltia i poder continuar vivint. Va fer esculpir 90.000 imatges de Buda, deu mil més que el temple de Shittaung construït per el seu pare. En totes les parets dels diferents passadissos del temple es poden veure les imatges de Buda esculpides en relleu i en la mateixa pedra.

No recomano visitar Mrauk U en època de pluges. Plou molt (mitjans de maig fins finals de setembre). Jo vaig haver d’anar el mes de setembre. Avantatges? Sí, el color, els camps, el verd, les flors, els núvols, solitud. La calor és molt més humida i fa molta xafogor, però et pots refrescar una mica amb l’aigua de la pluja. Desavantatges? Foscor, caminar descalça per tots els temples, terra relliscós, humit, pots trobar-te amb alguna serp amagada entre la vegetació, pluges monsòniques.

La UNESCO va marxar ja fa uns quants anys del país, on va fer una feina impagable de restauració. La Junta Militar els va expulsar quan va saber que aquest organisme criticava el fet que no podíen disposar de tots els diners per acabar les feines. I era cert.

No podíen mai disposar de tot el fons que la Junta rebía per continuar treballant, fins que es van cansar i van marxar, a contracor. I es nota, es veu. La restauració dels temples de Mrauk U, o Bagan i de la resta del país, en mans del govern de la Junta Militar és de vergonya i també quan marxes ho fas amb tristor, perque no saps si el dia que tornis encara ho podràs veure o ja estarà tot perdut, malmès.

Les fotografíes les vaig fer durant els tres díes de setembre d’enguany, i en l’arxiu podeu veure una fotografía que he trobat dins la xarxa del mateix temple durant el període de sequera.

He demanat un llibre que parla del frare Manrique, dels seus viatges, de Mrauk U, la seva història i els temples, editat l’any 1943. Escrit per Maurice Collis, anglès, i que va viure en aquest país com a colonitzador-administrador. He trobat un exemplar de la primera edició. Cal informar-se i conèixer la història, la cultura dels llocs que has visitat i que sempre trobes en llibres escrits per experts.

En sortir d’un altre temple ( Shittaung – el més impressionant),  vaig veure també un llibre molt interessant del període del Regne d’Arrakan (1433-1784) escrit per un historiador birmà. La persona que me’l va oferir el tenia amagat. No el vaig comprar. Mala decisió. Ja passen aquestes coses, no ho compres, i després et sap greu i ràbia a la vegada. 

Fotografía: Paret del temple Ko-Thaung.
Arxiu: Detall de les escultures. Paret en època de pluges. La mateixa paret en època seca.
Vista exterior del temple.

 

És un d’aquells díes grisos, de malestar, tristots. Va ser ahir dissabte, tres de desembre. I tot d’una fent allò que se’n diu ‘zapping’ a la televisió, aterro a BTV i … sorpresa !  Emeten la pel.lícula French Can Can de Jean Renoir (1955).
El color gris va canviar per encanteri en color vermell, el malestar en bones sintoníes i la tristor en emocions i rialles.

Jean Gabin, Françoise Arnoul, Maria Felix, un cameo de na Edith Pîaf i Patachou !
I un final apoteòsic, increïble. Més de 6 minuts d’un frenètic can-can. Jean Renoir va retre un bellíssim homenatge al seu pare pintor.

I recordo dues paraules apreses:
Esbatanar: Obrir de bat a bat.
La pel.lícula de’n Jean Renoir va obrir de bat a bat totes les meves emocions i finestres tancades.

I una altra paraula, llegida en un comentari del video : Epoustouflant.
Una paraula en llengua francesa que descriu exactament aquests minuts bojos del final de la pel.lícula. 

Us recomano de fer un ‘click’ en aquest video ……..

 

Et piulen d’arreu i vas llegint i vas descobrint …..

Geografia de Catalunya – 1896
Francisco Clos i Calcat  

Biblioteca virtual Joan Lluís Vives.
http://www.lluisvives.com

Una pàgina interessant. L’espoli ja vé de lluny ……. i continúa, més i més, i no fem res.

INDEPENDÈNCIA, JA !